dissabte, 21 de setembre del 2013

L'edat del ‘si no fos’

Diuen que un cop s'ha superat el llindar dels seixanta anys s'arriba indefectiblement a l'edat del ‘si no fos’, és a dir, aquella en que un troba excuses per a tot, ‘si no fos per la maleïda artritis’, ‘si no fos per aquests genolls’, ‘si no fos per l'edat’, ... i així un dia si i un altre també esdevé un no parar de queixar-se de forma continuada.

Jo, i ho dic sense cap tipus de recança, ja he superat aquesta barrera fictícia i el cert és que no comparteixo gens ni mica aquesta manera de veure les coses, i em nego rotundament a definir la meva edat com la del ‘si no fos’.

Moltes vegades aquesta sensació de ser ‘gran’ o directament ‘vell’ està instal·lada només dins del nostre cap i és totalment subjectiva, sense cap tipus de fonament, essent segurament la mateixa societat la que ho fomenta.

Però creieu-me, quan un té aquesta edat i s'ho planteja seriosament, pot arribar a fer qualsevol cosa, pot millorar molt la seva forma de viure, pot seguir aprenent de la vida, pot continuar treballant física i mentalment; el límit i el ritme se'ls ha de marcar un mateix, mai els demés.

Mentre pugui i tingui forces, intentaré traçar-me una agenda atapeïda de projectes, crec que és bo seguir fent treballar el cos, continuar desvetllant la ment, tenir l'hàbit de la lectura, escoltar música, emocionar-se davant la immensitat de la vida.

La rutina i el desencís són sempre mal acompanyants. Jo ho veig així.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.