Diuen que un cop s'ha superat el
llindar dels seixanta anys s'arriba indefectiblement a l'edat del ‘si no fos’, és a dir, aquella en que un
troba excuses per a tot, ‘si no fos per
la maleïda artritis’, ‘si no fos per
aquests genolls’, ‘si no fos per l'edat’,
... i així un dia si i un altre també esdevé un no parar de queixar-se de forma
continuada.
Jo, i ho dic sense cap tipus de
recança, ja he superat aquesta barrera fictícia i el cert és que no comparteixo
gens ni mica aquesta manera de veure les coses, i em nego rotundament a definir
la meva edat com la del ‘si no fos’.
Moltes vegades aquesta sensació de
ser ‘gran’ o directament ‘vell’ està instal·lada només dins del
nostre cap i és totalment subjectiva, sense cap tipus de fonament, essent
segurament la mateixa societat la que ho fomenta.
Però creieu-me, quan un té aquesta
edat i s'ho planteja seriosament, pot arribar a fer qualsevol cosa, pot millorar molt la
seva forma de viure, pot seguir aprenent de la vida, pot continuar treballant
física i mentalment; el límit i el ritme se'ls ha de marcar un mateix, mai els demés.
Mentre pugui i tingui forces,
intentaré traçar-me una agenda atapeïda de projectes, crec que és bo seguir
fent treballar el cos, continuar desvetllant la ment, tenir l'hàbit de la lectura,
escoltar música, emocionar-se davant la immensitat de la vida.
La rutina i el desencís són sempre
mal acompanyants. Jo ho veig així.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.