dimarts, 31 de juliol del 2012

Termalisme (detall)


Tenint en compte la nostra estada en un balneari de Lanjarón, ahir vaig explicar algunes coses relacionades amb aquesta activitat. Avui, però, com que ja hem fet els primers tractaments que ens han programat comentaré alguns detalls més sobre el particular.

Primer de tot dir que, al balneari, tothom sembla que hi vagi amb el ple convenciment que allà li arreglaran tots els mals que pugui tenir i d’entrada, aquesta creença representa un percentatge molt alt en l’èxit final.

Hi ha sales d’inhalació, amb cabines individuals on cada usuari està una estona aguantant una mascareta a la cara, tot respirant el vapor que es genera en una ampolla que fa com si bullís al pas de l’aire a pressió.

Després hi ha sales amb unes banyeres amb bombolles, com les d’hidromassatge, altres amb unes anomenades dutxes circulars en les que, al final, el fisioterapeuta fa arribar a diferents parts del cos un xorro a pressió d’aigua miraculosa i, finalment, hi ha un lloc on algunes persones, descalçades, van donant voltes a una espècie de jardí que està ple de pedres petites i rodones, acció que, segons diuen, va molt bé per a la circulació de la sang.

També hi ha una habitació dita de l’estufa humida i que ve a ser com una espècie de sauna.

Cada persona, amb roba de bany, barnús i sabatilles, duu a la mà, dins d’una funda de plàstic, el dossier amb els tractaments que, de forma individualitzada, li han prescrit i van d’un lloc a un altre seguint les indicacions del personal del balneari, amb unes sessions que, en conjunt, poden durar al voltant d’una hora i quart.

A l’acabar i veient les cares de la gent que van desfilant, dóna la impressió que tothom surt content i convençut que allò que acaben de fer funcionarà a la perfecció per a millorar el benestar corporal, si més no, jo també ho crec fermament així.



dilluns, 30 de juliol del 2012

Excursió per les ‘Alpujarras’


Avui, primer dia sencer per terres de granadines, pel matí hem visitat Órgiva, capital de la comarca, i per la tarda els pobles típics de Pampaneira, Capileira i Trevélez, tots ells a la falda de ‘Sierra Nevada’ i situats al voltant dels 1.500 metres d’altitud.

Les ‘Alpujarras’ és una de les regions més visitades de la província de Granada. Apareix envoltada en una llegenda de lloc recòndit, més o menys com el ‘Shangri-la’ de Granada. Hi ha contribuït el seu, fins no fa gaire, difícil accés, donat que es tracta d’una zona muntanyosa mal comunicada i el seu paisatge força pintoresc.

La comarca està situada en la zona compresa entre ‘Sierra Nevada’ i el mar; a l’est arriba fins la província d’Almeria, a l’oest limita amb la serra de ‘Lujar’ i al sud arriba fins l’oceà.

Pràcticament intacta des de la dominació àrab (encara conserva l’arquitectura bereber orginal, única a Espanya), les ‘Alpujarras’ han esdevingut un atractiu especial entre molts estrangers, sobre tot els britànics.

Si es ve des de Granada, el primer punt de parada és el ‘Suspiro del Moro’ al poble d’Otura, lloc on diu la llegenda que Boabdil es va despedir de la ciutat i on la seva mare li va dir la famosa frase de ‘Plora com una dona el que no has sabut defensar com un home’.

Després de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics, la comarca es va aixecar contra les normes que obligaven a cristianitzar els fills dels moriscs i Fernando de Córdoba es va erigir en cabdill amb el nom d’Aben Humeya.

Aquesta situació va durar uns quants anys fins que Juan de Austria va expulsar definitivament els moriscs i tota la comarca va entrar en decadència, tot i la repoblació de la zona amb gent vinguda del nord d’Espanya. Els catalans van tenir un paper important, doncs el dirigent efectiu dels estols cristians va ser el lloctinent Lluís de Requessens ajudat per Joan de Cardona i molts d’altres catalans.

La pintoresca construcció de la zona esdevé un dels elements més típics del seu paisatge. De fet la seva forma està impregnada d’elements berebers i es basa en una construcció cúbica, amb una teulada plana, pròpia d’una zona amb poques pluges. La coberta està feta d’una argila magnèsica que s’impermeabilitza amb la pluja i té un ràfec de pedra. Són cases generalment de dues plantes i amb les parets emblanquinades.

Una excursió fantàstica en un paratge muntanyenc extraordinari.












diumenge, 29 de juliol del 2012

Termalisme


En primer lloc confeso que el termalisme és una de les activitats que encara no havia tingut ocasió de practicar fins el dia d’avui.

La decisió va ser presa fa temps i es tractava d’anar uns dies al balneari de Lanjarón, bàsicament per gaudir d’aquesta activitat tan relaxant i, també, per tal de visitar la zona de les Alpujarras en ple cor del Parc Natural de Sierra Nevada, a la província de Granada.

El viatge, en avió fins a Màlaga, ha estat d’allò més plàcid i normal i, després de recórrer l’autovia que circula paral·lela a una part de la costa malaguenya i granadina, a l’alçada de Salobreña hem girat cap el nord tot endinsant-nos en la comarca de les Alpujarras fins arribar a Lanjarón.

Aquesta estació balneària té una gran varietat i qualitat d’aigües amb uns beneficis per a la salut reconeguts des de fa gairebé 250 anys. Aquestes aigües provenen de la fusió del desglaç de les neus perpètues i de l’aigua de la pluja, esdevenint una aigua freda i pura.

Van ser els mossàrabs els primers a servir-se d’aquestes aigües i els que van donar el nom de Lanjarón a aquest lloc.

Però és a començament del segle XX quan aquest balneari pren més volada i fou punt de reunió i estada de personatges famosos com ara Virgina Woolf, Bertrand Russell, Manuel de Falla o Federico Garcia Lorca.

L’edifici del balneari es va construir el 1928 i des d’aleshores s’hi han anat fent reformes però encara conserva la seva identitat de la ‘belle epoque’.

Be, encara que només sigui per provar-ho i per veure si realment la seva pràctica és tan beneficiosa com diuen, aquesta tarda hem passat la visita mèdica preceptiva per tal de veure que ens poden millorar o solucionar i ja ens han fixat uns tractaments que començarem a realitzar a partir de demà mateix, tot això a més de la recomanació de beure un quart de litre d'aigua de 'San Vicente' abans de cada àpat i de beure aigua de la font de 'la Salut' durant les menjades.

A veure, a veure, si serà veritat tot això i tornem com nous després d’aquesta grata experiència.





dissabte, 28 de juliol del 2012

Oficis antics


Aquests darrers dies m’han vingut al cap un parell d’oficis antics. Són oficis que, de mica en mica, es van perdent i oblidant en el camí del temps.

L’un, tot i que costa de veure, encara avui en dia està vigent en alguns pobles i ciutats, es tracta de l’ofici ambulant de l’afilador, persona que volta pels carrers amb una motocicleta que, a banda del seient del conductor, té una part del darrera preparada amb una mola i una politja accionada amb el peu que li permet, a l’afilador, de fer la seva feina al bell mig del carrer.

Per atraure la clientela fa servir un ‘xiulet’ característic que tothom coneix i ho atribueix a que ja arriba l’afilador.

Acostuma a passar pels pobles en època de festes majors que és quan se suposa que s’han de tenir els estris de cuina, ganivets i tisores, ben esmolats i preparats per a les menges especials d’aquells dies.

Jo em creia que era un ofici pràcticament extingit però fa un parell o tres de dies encara en vaig veure un voltant pel casc antic de Vic cridant la possible clientela amb un ‘xiulet’ força sonor.

L’altre ofici que ja ha desaparegut del tot és el de ‘sereno’, que era un vigilant municipal nocturn que rondava de nit a les poblacions de certa importància, a les grans ciutats n’hi havia un per barri o zona.

Aquests personatges duien un uniforme, abric i barret blau fosc d’acord amb llur posició de representants de l’autoritat, portaven un grapat de claus amb una cadena a la cintura i brandaven una llança curta amb una punxa de ferro anomenada ‘xuixo’.

Entre les seves funcions estava:

-       Mirar de posar pau entre baralles de borratxos, freqüents a la nit.
-       Perseguir els lladres.
-       Avisar al metge en cas de malaltia.
-       Acompanyar a la farmàcia.
-       Anar a buscar a la llevadora.
-       Obrir els portals dels habitatges durant les hores nocturnes.

Jo encara recordo, de petit, haver-los vist per Sabadell i quan ja era de nit i hom estava al llit era freqüent escoltar com caminaven pels carrers picant amb el ‘xuixo’ al terra, suposo perquè si hi havia algun malfactor sabés que per allà a prop estava el ‘sereno’.

També acostumava a despertar als treballadors que es posaven a treballar molt d’hora pel matí, donant uns cops a la finestra acordada tot dient amb crit ferm: ‘sereno són les cinc (o les sis) i el cel clar (o plou)’.

Abans de Nadal el `sereno’ anava casa per casa tot demanant ‘aguinaldo’ (almoina) a canvi del qual donava una estampeta.

Malauradament, poc a poc, tots aquests oficis es van perdent i només queden en la literatura i en el record. 


dijous, 26 de juliol del 2012

Avui santa Anna i sant Joaquim


Aquests dies estic posat en sants i celebracions, avui toca el torn de santa Anna (Aina en mallorquí) i sant Joaquim o Quim, ambdós també familiars per a mi ja que Anna és el nom de la meva esposa i Joaquim era el nom del seu pare.

Com ja us podeu imaginar, en vida dels dos pares, el meu i el seu, cada estiu per aquestes dates no paràvem de fer celebracions, sant Jaume, sant Joaquim, santa Anna, ja ens ho fèiem venir bé per tal que aquestes celebracions ens duressin tres dies seguits.

Segons el ‘protoevangeli apòcrif’ de Jaume, santa Anna i sant Joaquim eren marit i muller, d’aquí ve que se celebri la seva festivitat el mateix dia. Aquesta mateixa font especifica que Anna era la mare de Maria i, per tant, la iaia de Jesús.

Al refranyer trobem forces dites referides a santa Anna, tot seguit en deixo algunes :

Quan l’olla és al foc, se’n cuida sant Roc, i quan ja és cuinada, se’n cuida santa Anna.
Per santa Anna pinta la magrana.
Si plou per santa Anna, aigua per una setmana.
Per santa Anneta, pon sos ous l’oqueta.

L’església ortodoxa també venera aquests sants, aquí podeu veure una icona grega que en fa referència,


dimecres, 25 de juliol del 2012

Avui és Sant Jaume


Avui, 25 de juliol, celebren la seva festivitat tots els que es diuen Jaume, Santi i altres variants d’aquest mateix nom.

De fet, aquesta festivitat té per a mi diverses connotacions que em són molt properes.

Per un cantó familiars, donat que Jaume és el nom que tenia el meu pare i, per tant, era un dia que celebràvem tradicionalment a casa.

Anteriorment, la vigília d’aquesta data, era força comú celebrar també la ‘verbena de Sant Jaume’, celebració que ha anat perdent vigència tot i que encara té molt d’arrelament en diverses poblacions de les illes.

Però hi ha una altra qüestió que té molt a veure amb aquesta festivitat i que, en aquests darrers anys, he seguit en diverses ocasions, es tracta de l’anomenat ‘Camí de Sant Jaume’, camí que durant l’edat mitjana va ser molt concorregut, després va ser lleugerament oblidat i, en l’època actual, ha tornat a prendre un gran auge.

En el meu cas he resseguit alguns trams de les diverses rutes que hi ha per arribar a Santiago de Conpostela, la part gallega del camí francès, el camí català fins a Logroño, el camí del nord des d’Irún fins a Ribadesella i, l’any passat, el Primitiu, des de Ribadesella, passant per Oviedo i arribant un altre cop a Santiago.

Aquesta és una experiència molt especial i enriquidora, tan des del punt de vista cultural, pels llocs que es visita tot passant, com pel repte personal que representa caminar, amb la motxilla a l’esquena, durant forces dies per aconseguir una meta.

Enguany tinc pensat fer algunes etapes del camí Aragonès, ja us explicaré!









dilluns, 23 de juliol del 2012

Una part de Catalunya es crema


L’Alt Empordà es crema i, de retruc, es crema una bona part de Catalunya. De fet, segons les estimacions actuals, el foc d’aquestes contrades gironines ha afectat ja aproximadament un 0,4% del sòl total de Catalunya i això representa  gairebé el doble de la mitjana anual cremada en els darrers 20 anys.

En massa forestal s’han cremat unes 8.000 ha., o el que és igual a una superfície de bosc d’uns 80 km2.

Les pèrdues són importantíssimes, en primer lloc en vides humanes, doncs ja han mort quatre persones, i també en explotacions agrícoles, en desforestació i una gran desgràcia mediambiental.

Tot plegat podria haver estat provocat amb el llançament d’alguna cigarreta, en un aparcament, tot passant amb el cotxe per alguna carretera ... Quina inconsciència més gran!

Ja sé que el vent ha estat, i encara ho és, el gran aliat d’aquest foc, que l’ha fet avançar a una velocitat de vertigen, però això, no és excusa per a la causa inicial.

I mentrestant, els bombers de la zona i també de molts altres indrets de Catalunya treballen incansablement, acumulant ja moltes hores de feina, per tal d’aturar les flames, per guanyar la batalla al foc ... Mai ho agrairem prou!

Esperem que aquest malson s’acabi aviat, que no hi hagi més pèrdues de vides humanes i que, de mica en mica, es vagi recuperant la normalitat d’aquesta comarca tan castigada i alhora amb un extraordinari valor paisatgístic i cultural.









diumenge, 22 de juliol del 2012

La natura sembla que tingui pressa


Avui diumenge una nova excursió pels entorns de Castellar, he sortit de la vila pel carrer de Canyelles i he començat a pujar la pista del mateix nom, un cop passat la masia he agafat un corriol a l’esquerra i he seguit per la serra de Pinós. Aquest, és un camí ben marcat i que fa les funcions de drecera per arribar fins a Cadafalch.

Mentre anava pujant tot feia pensar que el matí ens regalaria una mica de pluja, de fet semblava que si volia posar però tot plegat res de res, quatre gotes mal comptades i, tot seguit, el sol de costum.

Al retrobar la pista principal ja tenia al davant la masia de Cadafalch i, a continuació, he agafat la pista que surt a mà esquerra en direcció a l’oest i de baixada. Al cap d’una bona estona he passat per la font del plàtan, sense aigua, i quan he arribat a la llera del Ripoll he agafat el camí del riu que, tot vorejant-lo, mena fins les cases de les Arenes.

Des de la urbanització he baixat fins la zona d’esbarjo de les Arenes, a tocar de la carretera de Sant Llorenç. He travessat la carretera amb la intenció de pujar el corriol que, segons la indicació, passa per la masia del Sabater Vell però m’he trobat amb la sorpresa que la finca està totalment tancada i sense possibilitat de pas (potser convindria que les indicacions a peu de carretera fossin canviades per tal d’evitar fer aquest camí en va).

En aquest punt he decidit anar a través dels esbarzers i anar guanyant alçada fins a trobar el camí que ve de l’ermita de les Arenes i voreja la masia del Sabater Vell per dalt. He quedat una mica esgarrinxat però sense més conseqüències.

He seguit per aquest camí, he passar pel darrera del Mas Pinetó, a una certa alçada, i finalment he arribat a Sant Feliu del Racó. Des d’aquí, seguint la carretera, he entrat a Castellar del Vallès per Fonts Calents i el Brunet.

Una bona volta per tal de gaudir, com sempre, dels entorns de la nostra vila.

Una cosa que he pogut observat avui és que hi ha determinats arbres de fulla caduca, principalment els pollancres, que ja comencen a canviar el color de les seves fulles i, fins i tot, algunes amb color ocre ja cauen al terra. Semblaria com si la natura tingués pressa per arribar a la tardor, tot i que encara no hem arribat ni a la meitat de l’estiu. En fi, coses de la sequera persistent i del canvi climàtic!
















dissabte, 21 de juliol del 2012

Els noms dels carrers


A Castellar del Vallès, com a la majoria de poblacions, hi ha un bon nombre de carrers que, al llarg del temps, han anat canviant de nom. Alguns han canviat per motius polítics, altres perquè han deixat la ‘veu popular’ en que eren coneguts de sempre per passar a tenir una toponímia pròpia d’acord amb els nous temps.

Aquí en deixo alguns exemples,

Per qüestions clarament polítiques :

El Carrer del 14 d’abril abans ‘Calle del 18 de julio’.
El Carrer del Dr. Carretero i Coll abans ‘Calle del General Moscardó’.
El Carrer d’Àngel Guimerà abans ‘Avenida Carrero Blanco’.
El Carrer de Francesc Layret abans ‘Calle de la Liberación’.
La Plaça Major abans ‘Plaza del Caudillo’.
I el Passeig abans ‘Avenida General Primo de Rivera’.

Noms de carrers i places que eren coneguts de sempre amb un nom diferent :

La Plaça d’Albert coneguda, encara ara, com a ‘Plaça dels Enamorats’.
El carrer de l’Ermot també conegut com a ‘Carrer de la Mitja Galta’, el nom actual de l’Ermot es deu al fet que aquest carrer es va obrir en un terreny aspre i totalment erm i durant molts anys només va tenir cases a un cantó del carrer.
El Carrer Major conegut de sempre amb els noms de ‘Carrer del Calvari’, ‘Pujada del Calvari’ o ‘Baixada de Cal Verge’, de fet aquests noms tradicionals estaven motivats pel gran desnivell que té aquest carrer en el seu primer tram.
El Carrer del Pont conegut de sempre com a ‘Camí dels Carros’.
I el Passatge de Puigvert també conegut com a ‘Camí Xic’ o ‘Camí de les Merdes’.

(Dades extretes de la revista ‘Plaça Vella’, concretament del seu número 6 que duu per títol ‘Nomenclàtor dels carrers de Castellar’)

És força comú que el nom dels carrers de qualsevol vila, i la nostra no hauria de ser cap excepció, representi un recull històric del lloc, i en aquest sentit crec que, actualment, quan s’obren nous carrers i se’ls dóna nom, hi ha una certa propensió a anar pel cantó fàcil, és a dir, tirar mà de noms d’altres poblacions, comarques i geografia en general, quan segur que del nostre entorn trobaríem noms molt més escaients.


divendres, 20 de juliol del 2012

L’altruisme


Si ens fixem només en el significat d’aquest mot ja s’observa la grandesa del mateix : ‘Mirament, afany, complaença, pel bé d’altri, àdhuc a costa del propi’.

I és que hi ha persones que estan disposades a tot, fins i tot a donar la vida, tot procurant el bé pels demés.

Això és exactament el que havia vingut a fer a la nostra vila l’ullastrellenc Josep Salvador Trilla, procurar pel bé dels castellarencs, intentant que no s’estengués el foc que s’havia originat, treballant dur, fent la feina ben feta, preocupant-se pels demés i per la natura, despreocupant-se per ell mateix.

La notícia és colpidora també pel fet que, presumptament, el foc hagi pogut ser intencionat, és a dir, una mà sense escrúpols encén la metxa i una altra, voluntàriament i amb el cor desbordat, troba la mort al voler apagar el foc.

Quina grandesa d’esperit traspua el seu acte! Quina pena pels seus familiars i amics!

A partir d’ara els castellarencs tindrem un sentit record d’aquest gran altruista.

Descansa en pau, amic.


Això sembla Can 60


Tal com van les coses avui en dia, bé podríem dir que ‘això sembla Can 60’, expressió que es fa servir per indicar el desordre, la manca de rumb o el desgovern que hom observa en algun lloc.

De tota manera m’agradaria explicar d’on sembla que neix aquests expressió, segons s’explica, a mitjans del segle XIX al petit carrer de la Riereta de Barcelona s’hi concentraven vint-i-tres fàbriques tèxtils, entre les quals algunes de tan famoses com La España Industrial, que després aixecaria una gran fàbrica a Sants, i la de Jeroni Juncadella. Diuen que n’hi havia una que ocupava els números 18, 20 i 22 del carrer, i si us hi fixeu tots tres números sumen seixanta. Aquesta fàbrica estava molt mal organitzada perquè el propietari s’ho passava d’allò més bé fent xerinola a Montjuïc; formava part de l’anomenada Colla de l’Arrós, dedicada a muntar tiberis i festes a la muntanya. El desordre de l’empresa era tan gran que per indicar qualsevol mena de desori, com aquell, es va acabar fent servir l’expressió ‘semblar Can Seixanta’.

Jo no sé si el problema és que els nostres governants segueixen preferint els tiberis i les festes que endreçar el país o és ben bé que no en saben més, però tal com he dit a l’encapçalament això d’ara ‘sembla Can 60’.


dimecres, 18 de juliol del 2012

Català al (contra)atac


El Partit Popular de les Balears ha fet retrocedir 26 anys el català a les Illes i l’ha deixat totalment desprotegit i en perill d’extinció.

Fa 26 anys, els parlamentaris balears d’aquell moment, van consensuar i tirar endavant la Llei de Normalització Lingüística que ara el Partit Popular ha modificat substancialment i, a partir d’aquest despropòsit, la llengua pròpia de les Illes ja no és un requisit per accedir a l’Administració pública de la Comunitat.

Feia temps que hi anaven al darrera i al final ho han aconseguit, de la mateixa manera que sempre que poden van posant pals a les rodes al País Valencià i, fa pocs dies, el govern de l’Aragó ha rebatejat, de forma descarada, el català que han parlat sempre a la Franja de Ponent dient-li aragonès oriental.

Les agressions seguiran i caldrà estar amatents per a reaccionar quan faci falta, per a detectar qualsevol maniobra oculta que vagi en sentit contrari. Si mantenim viva la flama és del tot impossible que la puguin apagar, com ells volen.

Cal estimar el català! Cal fer-lo servir de forma habitual i en tots els àmbits, hem de preservar aquest bé tan preuat.


dimarts, 17 de juliol del 2012

Publicitat versus propaganda


Malgrat l’aparença d’aquests dos mots que, sovint, s’utilitzen de forma indistinta, cadascun d’ells té una arrel i una finalitat diferent.

D’entrada la publicitat, que deriva de ‘públic’, serveix principalment per a comunicar, informar i, també, intentar persuadir en les persones que reben aquesta informació.

A l’altra banda, la propaganda representa una manera d’influir en l’opinió pública a fi d’aconseguir conductes col·lectives encaminades vers certes metes religioses, socials, polítiques i, tanmateix, comercials.

Mentre la publicitat, de forma habitual, utilitza la imatge com a vehicle, la propaganda té com a mitjà natural la paraula i el discurs.

Un dels lemes de la publicitat és ‘una imatge val més que mil paraules’. En canvi, com deia Goebbels, gran mestre en això de la propaganda, ‘Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en veritat’.

Les empreses donen publicitat als seus productes i els polítics fan propaganda de les seves idees, no en va cada vegada que hi ha eleccions, aquests, se serveixen de la ‘propaganda electoral’ per arribar a tots els racons de la societat.


dilluns, 16 de juliol del 2012

Diversos calendaris per un mateix món


Tot i la globalització que impera en el món, no tots anem amb  el mateix calendari. De fet, a banda del calendari gregorià que utilitzen la majoria de països d’occident, existeixen altres calendaris que, en determinats llocs del planeta, encara es fan servir, per exemple el musulmà, l’hebreu o el xinès.

Avui comentaré algunes particularitats sobre el calendari musulmà, també anomenat islàmic o de l’Hègira.

Aquest calendari es va iniciar, avui fa exactament 1390 anys, arran de l’esdeveniment anomenat Hègira, nom amb que es coneix la fugida del profeta Mahoma cap a la Medina on va crear la primera comunitat de creients de la nova religió, i que tingué lloc l’any 622 de l’era cristiana.

Aquest calendari, a part de no començar al mateix temps que el gregorià, es basa en les fases lunars i no en les solars com en el nostre. És per aquest motiu que els anys d’aquest calendari musulmà no tenen exactament els mateixos dies que els del calendari gregorià.

Per calcular la correspondència de l’any en el calendari gregorià en el musulmà, cal utilitzar la següent fórmula :

H = G – 622 + ((G – 622) / 32), on H és l'any en el calendari musulmà i G ho és en el gregorià, i  d’aquesta manera trobaríem que l’actual 2012 nostre, es correspon amb l’any 1433 en el seu calendari.