dilluns, 11 de novembre del 2013

Tanco la paradeta

Després de 625 dies i 596 entrades, ha arribat el moment de ‘tancar la paradeta’. A partir d'avui deixaré inactiu aquest bloc on, des de fa gairebé un parell d'anys, he anat escampant ‘un polsim’ de les meves idees o visions.

Crec que totes les coses han de tenir un final, més o menys pensat, per tal que no es vagin morint poc a poc per elles mateixes.

A partir d'ara, i pel que fa al tema dels blocs, em permetré a mi mateix una certa pausa abans no hi torni amb una idea potser més temàtica, ja ho veurem.

Des d'aquest espai blocaire, una forta abraçada a tots, tant als coneguts seguidors com als esporàdics anònims que, de tant en tant, m'heu fet arribar els vostres comentaris.


dissabte, 9 de novembre del 2013

Allò que no veiem, però imaginem, sovint pot esdevenir millor

Moltes vegades hem escoltat que és molt més important tot allò que resta amagat als nostres ulls que el que realment estem veiem, deu ser pel seu component enigmàtic, confós i difícil de preveure.

Jo afegiria, també, que moltes vegades, allò que no veiem, però que podem endevinar, pot resultar encara millor i més bonic que la mateixa realitat. L'evidència no sempre és la millor versió, el somnis sovint són molt més enriquidors.

A darrera hora d'aquesta tarda i enmig d'un cel magníficament blau, la lluna tenia aquest aspecte meravellós, però us asseguro que, tancant els ulls i deixant anar la imaginació, la visió encara era molt més superba.


De racons i camins

Al llarg de la vida, sempre hi ha moments de tots colors, uns de bons o molt bons, que acostumem a recordar amb una certa melangia, i altres de dolents, que volem oblidar per a no tornar-hi mai més.

Aquesta dualitat també existeix dins de nosaltres i, segons el moment o la situació, ens fa estar millor o pitjor, tot d'acord amb l'estat d'ànim al que estem sotmesos.

Davant dels dubtes, hi ha un lloc, però, que en qualsevol moment pot actuar de refugi, de termòmetre i fins i tot de camí a seguir, i aquest lloc no és cap altre que el nostre propi cor. No em refereixo al cor físic, em refereixo a l'espiritual, aquell que batega, imaginàriament parlant, més poc a poc o més de pressa, en funció dels nostres sentiments, de les nostres preferències, de les nostres emocions.

Sense dubtar-ho ni un sol instant, sempre cal trobar aquest racó dins nostre i, per damunt de tot, fer-n'hi cas per tal de seguir-ne el camí que, a cada moment, ens va mostrant.

Segurament que aquests versos podran il·lustrar una mica més totes aquestes reflexions interiors fetes en veu alta.


On és aquell racó? tan amagat i visible alhora,
on és aquell lloc? on a voltes m'hi refugiava,
fa temps que el busco i no l'acabo de retrobar.

Quan surto a caminar i arribo dalt d'un cim,
el primer que faig és resseguir el bell horitzó,
i em sembla tenir-lo a prop, però allà no hi és.

Quan l'esforç m'asfixia i els dubtes m'aclaparen,
intento buscar-lo en el cercle més proper,
i em sembla lluny, doncs no hi sé veure res.

On és aquell racó? tan amagat i visible alhora,
on és aquell lloc? on a voltes m'hi refugiava,
fa temps que el necessito i no encerto el camí.

dijous, 7 de novembre del 2013

Els colors de la tardor

Com cada any, quan arriba la tardor, les plantes engeguen el seu mecanisme de senescència, amb la qual cosa, els nutrients que hi ha a la fulla, bàsicament el nitrogen i el fòsfor, passen a les zones perennes de la planta, on queden adequadament emmagatzemades.

De fet, per a la salut de l'arbre o arbust és del tot important recuperar aquests nutrients per tal que, a l'any següent, la planta tingui les suficients reserves per tornar a créixer i fructificar.

Un cop arribada la tardor, si la fulla caigués de seguida tot això no seria possible. És en aquest context que els pigments vermells serveixen de pantalla protectora davant dels raigs del Sol i així evitar-ne la foto oxidació.

De no produir-se aquesta seqüència temporal, quedarien malmesos els teixits de les fulles i, amb tota seguretat, aquestes caurien al terra molt abans que la planta hagués emmagatzemat prou quantitat de nutrients.

No cal dir que estem davant d'una qüestió fisiològica i natural però que, alhora, duu intrínsec el component d'una bellesa extraordinària.

Per il·lustrar aquesta realitat, res millor que aquests versos del poeta Màrius Torres qui, convalescent a Sant Quirze Safaja, en va ser un espectador privilegiat.

Tardor
A l'arbre hi ha una fulla
que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia,
que ho sap,
encara la daura.





dimecres, 6 de novembre del 2013

On va a parar tanta energia?

Algun dia d'aquests m'agradaria fer un càlcul de l'energia que, directa o indirectament, hagi pogut generar jo al llarg de la meva vida. Ja sé que es un treball estèril, que no serveix per a res i que, a més, és molt difícil de calcular, però estic realment encuriosit en saber amb quina mesura he pogut participat de la degradació mediambiental que patim tots plegats.

És evident que tota activitat humana té un consum energètic, des d'una activitat tan simple com pot ser la lectura d'un llibre o una de més activitat com ara una classe tutelada al gimnàs, on per cert es poden arribar a consumir unes 500 calories en poca estona.

Si tenim en compte que l'energia, igual que la matèria, està subjecta a la ‘llei de la conservació’, formulació que diu que l'energia no pot ser creada ni destruïda, només pot ser transformada, podem afirmar que quan el nostre cos consumeix energia, el que fa és alliberar-la, via la suor per exemple, i aquesta passa directament al medi ambient.

Doncs bé, amb més d'un milió de quilòmetres de conducció amb automòbil, amb molta activitat esportiva, natació, gimnàs, caminar, uns quants camins de Sant Jaume, una marató, uns quants anys d'anar al gimnàs i tot el reguitzell d'activitats a l'època estudiantil, laborals i a la llar, m'hauria de sortir una xifra enorme d'energia consumida i, alhora, alliberada.

No vull dir amb això que jo sigui una excepció o un cas aïllat, la majoria de la gent ha fet o farà al llarg de la seva vida activitats, més o menys, semblants a les meves.

I ara és quan arribem al capdavall de la qüestió que plantejava al títol d'aquesta entrada, on va a parar tota aquesta energia que consumim? Volta per l'espai? Es transforma? I, si és així, en què? Ho dic perquè no em consta que jo, amb la meva energia alliberada, hagi fet girar mai cap roda de molí o cap turbina generadora de corrent elèctric, per donar un parell d'exemples.

Tot plegat m'ha vingut al pensament quan, a primera hora d'aquest matí, em trobava al gimnàs fent exercici físic damunt d'una cinta de caminar o córrer, tot mirant un videoclip musical, sense so, que apareixia en el televisor que tenia al davant, cremant calories i, el que és més curiós, sense bellugar-me ni un mil·límetre del mateix lloc on havia començat uns 20 minuts abans.

Bé, està clar que hagués pogut estar pensant amb altres coses, segurament més divertides, però la qüestió és que avui ha anat així, que voleu que us digui.


dilluns, 4 de novembre del 2013

Posar-se pedres ...

De pedres n'hi ha de tots els colors, mides i formes, fins i tot n'hi ha de precioses, malgrat que sovint només serveixen per fer-nos entrebancar.

Tot i això, en el parlar popular, les pedres i més concretament ‘posar-se pedres ...’ ens serveixen també per a començar algunes frases fetes. Aquí podeu veure tres exemples:

‘Posar-se pedres al fetge’, amb un significat de preocupar-se, tenir disgust d'alguna cosa o fer-se mala sang, ‘Ui, és molt patidor, per a qualsevol cosa es posa pedres al fetge’.

‘Posar-se pedres a la boca’, per tal de corregir algun defecte de la parla, de fet se sap que Demòstenes, qui de petit returava, és a dir quequejava, de gran es va convertir en el millor orador de totes les èpoques, tot plegat gràcies a posar-se pedres dins de la boca, al mateix temps que parlava, per tal de corregir el defecte de dicció que tenia.

‘Posar-se pedres a la butxaca’, frase que es fa servir quan el vent bufa de valent i per tal d'evitar que se'ns endugui.

De fet, tot això m'ha vingut al cap per les fortes ventades que fa avui i que ens anuncien que encara aniran a més. Jo, per si de cas, em posaré algunes pedres a la butxaca.



diumenge, 3 de novembre del 2013

El particular ‘mercat de les puces’ de Sabadell

Aquest matí, aprofitant el bon temps que feia, hem fet una passejada per les diverses parades que, com cada diumenge, s'instal·len al voltant del mercat municipal de Sabadell, sota l'atenta mirada de la torre cilíndrica de l'edifici modernista, acabat l'any 1910, de l'antiga Obra Social de la Caixa d'Estalvis de Sabadell.

Després del de Sant Antoni, a Barcelona, el de Sabadell és el millor mercat setmanal de Catalunya d'aquest tipus on s'hi pot trobar una mica de tot, des d'antiquaris, brocanters, col·leccionistes (filatèlics, numismàtics, de xapes de cava, etcètera), venedors de llibre vell i, fins i tot, parades de plantes i flors.

La diferència entre un antiquari i un brocanter està justament en els objectes que tracten, mentre els primers comercialitzen amb peces de llarga antiguitat, els brocanters, per contra, compren i venen objectes que no tenen més de cent anys.

Els antiquaris i brocanters mostren les seves parades plenes d'andròmines que evoquen un passat que, molts de nosaltres, hem viscut o bé ens han explicat.

Els col·leccionistes busquen i regiren entre el material per tal de trobar aquella xapa, moneda o segell que els falta per a la seva col·lecció particular.

A banda dels que, com jo, només hi van a badar i copsar l'ambient, és ben cert que la majoria sempre marxen amb alguna o altra cosa sota el braç, tot esperant que en un proper diumenge puguin trobar la peça que els falta o la ganga de la seva vida.














Un punt brillant al cel del capvespre

Als capvespres i situat a sud-oest, durant gairebé tot aquest mes de novembre podrem gaudir de la visió del planeta Venus, brillant i magnífic, destacant força enmig del to rosat dels núvols d'alguns vespres com el d'avui.

Per la seva semblança amb el nostre planeta té el sobrenom de germà i per la seva bellesa duu el nom de la deessa romana de l'amor.

Dues curiositats d'aquest planeta, la primera és que gira d'est a oest, en comptes de rota d'oest a est com la majoria dels altres planetes i la segona és que és, de llarg, el més brillant de tots.



divendres, 1 de novembre del 2013

La història de la mandarina

El mandariner, de quin arbre s'obtenen les mandarines, és un cítric originari de la Xina i de la Cotxinxina, actual Vietnam.

Pel que fa a les seves varietats tenim les ‘satsumes’, que es cullen al setembre, de fruits més grossos i sense llavors, i les ‘clementines’, més tardanes, doncs es cullen a partir del novembre, més petites, amb llavors i de majors qualitats organolèptiques.

El mot ‘mandarina’ prové de la paraula ‘mandarins’, nom que rebien els buròcrates de la Xina imperial, i, a la seva vegada, el nom d'aquests personatges deriva justament del bastó que utilitzaven com a símbol de la seva posició, el ‘mantra’. Justament, i degut justament al seu bastó, ells serien els ‘mantrins’ d'on, per evolució, ens hauria quedat el nom de  ‘mandarins’.

Si anem més lluny, ‘mantra’ és un mot d'origen sànscrit que es tradueix com a ‘ment’ i ‘alliberació’ i que vindria a significar un ‘instrument per alliberar la ment del flux constant de pensaments que la confonen’.

En conclusió, i si ens atenem exclusivament al seu nom, cada vegada que ens mengem una mandarina, podríem dir que a través del seu ‘mantra’ aconseguim alliberar la nostra ment.

Caram amb les mandarines!


dimecres, 30 d’octubre del 2013

Estar a les antípodes

Quan una persona està molt allunyada en sentit ideològic d'una altra, es fa servir l'expressió ‘estar a les antípodes’, és a dir, lluny de veritat. Per posar un exemple recent es pot dir que jo, i segurament la majoria de catalans, estem a les antípodes del senyor Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i president del club de futbol CD Olímpic.

Quan jo anava a l'escola, em van ensenyar que les antípodes era el punt més allunyat d'un mateix, i per il·lustrar-ho gràficament el mestre ho explicava tot dient que si féssim un forat ben recte a sota dels nostres peus, amb la finalitat de perforar la Terra, sortiríem a les antípodes, i en el cas que estiguéssim a Catalunya aniríem a parar directament a Nova Zelanda.

De fet, al sud de Nova Zelanda hi trobem les Illes Antípodes, anomenades així per creure que eren l'antípoda de Londres, tot i que, en realitat, el seu antípoda es troba al bell mig del canal de la Mànega, davant de les costes franceses.

Una altra qüestió ben curiosa sobre el tema de les antípodes, el trobem en la diferència horària entre els dos punts, exactament dotze hores. Així, si parlem de la zona del Pacífic on es troba Nova Zelanda, el seu horari té 12 hores d'avantatge, per la qual cosa, la seva història i, sobretot, les seves celebracions, van sempre per davant de les nostres.

Sense anar més lluny, mentre estic escrivint aquesta entrada del bloc, una mica més enllà de les onze de la nit del dia 30 d'octubre, a les nostres antípodes ja és gairebé migdia del dia següent 31 d'octubre i, en conseqüència, ja s'estan preparant per a la celebració de ‘la castanyada’. Bé, no sé si tenen per costum menjar castanyes i panellets, més aviat penso que, en cas de celebrar alguna cosa, segurament ho faran amb uns postres típics d'allà, anomenats ‘Pavlova’, en honor de la ballarina de ballet Anna Pávlova, o, fins i tot, menjant kiwis, molt apreciats també per aquelles contrades.



dilluns, 28 d’octubre del 2013

La rosa

Alguns estudiosos de l'etimologia diuen que els orígens del mot ‘rosa’ es perden pels camins de l'antigor, per un cantó s'han trobat arrels que deriven directament de l'arameu o, fins i tot, de l'assiri, amb un significat que gira a l'entorn del que vindria a ser un ‘efluvi olorós’, mentre que, per una altre costat, se li atribueixen vestigis indoeuropeus i germànics, en quin cas, la seva traducció estaria relacionada amb un sentit de ‘glòria’.

Això és pel que fa a la qüestió semàntica, però quan passem el mot ‘rosa’ pel sedàs de la mitologia, aleshores, hi trobem el següent:

‘Cloris, la deessa de les flors, va ser de fet qui va crear la rosa, però no és menys cert que fou la grega Afrodita, deessa de l'amor i de la bellesa, qui li va donar aquest nom. S'explica que un dia, mentre Cloris estava netejant el bosc, va trobar el cos sense vida d'una bella nimfa. Commoguda, Cloris va demanar ajuda a Afrodita per intentar de tornar-li la vida, aquesta, al moment, li va transmetre la seva bellesa. Després, Cloris va avisar també a Dionís, el déu del vi, qui va proveir a la nimfa del necessari nèctar per a proporcionar-li una dolça aroma. Quan va arribar el torn de les Tres Gràcies, aquestes li van aportar encant, brillantor i alegria. I, finalment, Zèfir, déu del vent de l'oest, va bufar amb totes les seves forces i va fer desaparèixer els núvols, per tal que Apol·lo, déu del sol, pogués brillar amb tota la seva intensitat i aconseguir que la rosa floregés. D'aquesta manera, en va sorgir una esplèndida rosa de pètals blancs. Al cap d'un temps, Afrodita, volent ajudar al seu estimat Adonis ferit de mort, es va punxar al peu amb una espina del roser i la seva sang va tenyir de vermell aquella blanca rosa’.

De fet, el símbol més important, tant pel que fa a l'amor, com a la bellesa i la perfecció, és la rosa, per quin motiu, tots els pobles antics en feien ofrena als seus déus relacionats amb l'amor.

Per acabar, afegir només que, aquesta associació ‘rosa-sang’ és també present a la llegenda catalana de Sant Jordi.

Ara bé, totes aquestes curioses explicacions i boniques llegendes, queden petites davant de la bellesa que es pot observar en aquesta rosa, fotografiada aquest mateix matí i que representa la síntesi de tots els adjectius que, cadascú de nosaltres, hi vulguem posar.





diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una caminada del tot gratificadora

El matí d'avui ha estat d'allò més esplèndid, amb una temperatura que semblava més estiuenca que no pas de tardor, el cel d'un blau extremament intens i mancat de núvols, el sol brillant i escampant una fina capa platejada damunt del mar, el nostre mar mediterrani, i perquè no hi faltés de res, la lluna, exhibint un bonic quart minvant.

La vegetació costanera estava presidida per magnífics exemplars de pi mediterrani, tots ells d'un verd pujat de to, mentre flors de tots colors anaven apareixent per tot arreu, amb uns colors ben vius, com volen competir entre elles per veure quina era la millor.

Fins i tot les pedres, amb unes formes que a voltes resultaven estranyes, donaven un toc especial al paisatge que se'ns mostrava davant nostre.

Sense cap mena de dubte, però, el que captivava més de tot plegat era el mar, un mar tranquil, lleugerament arrissat pel suau vent que bufava, entre ponent i garbí. Els grecs i els romans sabien el que es feien quan es van establir per aquestes contrades.

La suavitat climatològica d'aquesta zona ha afavorit, des de sempre, el conreu de vinya i arbres fruiters, en uns camps que semblaven com dibuixats davant la nostra mirada, oferint ja els primers colors d'una tardor que enguany ve amb un cert retard.

Aquest era el magnífic decorat de l'excursió circular que ha transcorregut per la part oriental de Tiana, al Maresme, i dins del que es coneix com la serralada de Marina.

Can Roca, amb aspecte de fortalesa i amb una finestra gòtica del segle XVI ha estat el nostre aperitiu i l'ermita de la Mare de Déu de l'Alegria els nostres postres d'un matí i un paisatge que s'oferia per a la fotografia. Aquí en teniu alguns exemples.























divendres, 25 d’octubre del 2013

Hi ha futur?

Si fem cas de l'antiga teoria filosòfica del ‘presentisme’, hauríem de dir que només existeix el present, donat que, en qualsevol instant de la vida, el passat ja no existeix i el futur esdevé un miratge, una anticipació. Per tant, quan es donen aquests 'instants', són sempre presents i, en tot cas, no tindria cap sentit parlar dels tres estadis temporals, passat, present i futur.

La teoria moderna sobre la memòria encara va més enllà i diu que el passat és sempre una construcció, com un record fet a mida i que el futur no es pot provar que existeixi fins que arriba i, aleshores, deixa justament de ser futur.

Algunes frases cèlebres van en aquest sentit, com las del poeta que va dir ‘prefereixo pensar que el passat és mentida i que el futur no existeix, perquè només vivim el present’.

Jo, però, si que crec fermament en el futur i, en aquest sentit, m'agrada molt la frase que va pronunciar l'escriptor del romanticisme francès Victor Hugo ‘el futur té molts noms. Per als dèbils és l'inabastable. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l'oportunitat’.

En conseqüència, doncs, si som valents i creiem en el futur, val la pena que no el deixem escapar!



dijous, 24 d’octubre del 2013

Uns carden la llana i d’altres s’enduen la fama

Ja se sap que la saviesa popular és força rica i variada i, normalment, davant de qualsevol situació quotidiana, ben segur que trobarem alguna dita, sorgida del poble, que sigui escaient i en faci un retrat exacte.

Avui, sense saber massa el perquè, m'ha vingut al cap una expressió força popular que posa en evidència la desigualtat que, a vegades, es fa servir per a jutjar o premiar determinats fets o gent.

En primer lloc, i com sempre, m'ha agradat saber d'on venia aquesta expressió i resulta que, curiosament, prové del món laboral tèxtil i s'explica de la següent manera:

‘La filatura de carda rep el nom de l'antic procés manual en què s'utilitzaven cards per desenredar i estirar les fibres de llana, essent un procés molt pesat però, alhora, fonamental per a l'obtenció d'un bon fil. I és en aquest context on neix la ja esmentada dita, doncs els teixidors, que amb el seu treball obtenen fines i delicades teles, són els que, finalment, s'enduen un gran reconeixement, però qui ha fet realment la feina, imprescindible i dura, han estat els cardaires, força oblidats i menystinguts per tothom’.

En qualsevol situació de la vida, sigui o no laboral, a tots els ‘cardaires’ els agrada que, de tant en tant i si s'ho mereixen, se'ls doni alguna mostra de suport, ni que sigui petita. El cert és, però, que qui s'endu l'agraïment de tothom, massa sovint, són els qui menys s'ho mereixen.

Ara bé, hi ha molta gent, entre els quals m'hi compto jo, que asseguren no calen massa ‘copets’ a l'esquena, que la major satisfacció personal és tenir la consciència ben tranquil·la d'haver desenvolupat correctament la feina o missió que se'ls hagi encarregat.




dimecres, 23 d’octubre del 2013

En quina posició dormim?

Llegint un d'aquest estudis que, normalment, no saps massa per a que serveixen, he pogut esbrinar les posicions més habituals a l'hora de dormir.

Doncs bé, sempre segons aquest estudi, la posició més utilitzada, amb un 41% dels cassos estudiats, és la ‘fetal’, és a dir, dormir en una posició semblant a la que té el nonat dins el fetus, mentre dura l'embaràs. S'afegeix també que, els que adopten aquesta posició per a dormir, generalment són forts en aparença però sensibles en el fons, que solen ser tímids i que tendeixen a dormir així més del doble de dones que d'homes.

Després hi ha un 15% que dormiria en la posició anomenada el ‘tronc’, doncs dormen estirats sobre un dels costats, amb els braços al llarg del cos. Diuen que els que dormen així són fàcils de portar, gent social i que confien amb facilitat en desconeguts.

A continuació i seguint amb l'ordre de més a menys, tindríem amb un 13% la posició del ‘nostàlgic’, posició que es correspon, igual que l'anterior, a dormir de costat però, ara, amb els braços estesos cap endavant. En aquest cas solen ser persones de naturalesa oberta tot i que, també, suspicaços i una mica cínics.

Segueix amb un 8% la posició dita ‘decúbit supí’ o de ‘memòria’, és a dir, dormint sobre l'esquena i amb les braços al llarg del cos. En aquest cas estaríem parlant de persones tranquil·les i reservades, als que no els agrada massa el rebombori i els soroll.

Amb un 7% trobem als que utilitzen la posició ‘decúbit pron’, coneguda vulgarment com a ‘caiguda lliure’ o de ‘bocaterrosa’, amb els braços al voltant del coixí i el cap decantat a un costat. Són gent sociable, que poden ser nerviosos i als que no els agrada les crítiques ni les situacions extremes.

I, finalment, amb un 5%, tenim la posició ‘estrella de mar’, que consisteix a dormir estirat d'esquena, com quan es dorm de memòria, però amb els braços cap amunt al voltant del coixí. Els que dormen d'aquesta manera, normalment, fan bons amics perquè sempre estan disposats a escoltar als altres i, amb freqüència, ajuden a qui ho necessita.

No sé si us heu identificat amb alguna d'aquestes posicions que descriu l'estudi en qüestió, però també és ben cert que, al llarg de la nit, la posició pot variar de diferents maneres, doncs en el meu cas acostumo a començar dormint de ‘memòria’, per continuar en posició ‘fetal’ i acabar com un ‘tronc’, això si fins que sona el despertador quan salto del llit com una 'molla'.

Per acabar jo afegiria a aquest resum de posicions algunes dites o frases fetes que parlen de maneres de dormir, més que de posicions del cos, i que també ens poden ajudar a detectar com acostumem a dormir.

‘Dormir amb l’orella dreta’, tot indicant una situació de vigilància permanent.
‘Dormir com un peix’, és a dir, profundament.
I ‘dormir a la palla’, amb la sensació de no tenir la menor sospita d'un mal que ens afecta o d'un perill que ens amenaça.

Bé, tot plegat suposo que no serveix per a gran cosa però, tal vegada, ens pot ajudar a entendre millor de quina manera solem passar les nits al llit.



dilluns, 21 d’octubre del 2013

Avui m’he deixat influenciar

Bé, anem a pams, el que realment m'ha passat és que m'han posat la vacuna contra la grip, ja sabeu aquella malaltia infecciosa, aguda i contagiosa, de tipus víric, que causa febre, esgarrifança, mal de cap i símptomes d'afecció a les vies respiratòries.

Aquesta malaltia també pot ser anomenada amb el mot ‘influença’, de fet la traducció a l'anglès es ‘flu’, paraula que deriva de la italiana ‘influenza’ i que significa  ‘desembocar o penetrar’. Això s'explica perquè, antigament, aquesta malaltia es creia causada per l’influx dels astres.

I dic que m'he deixat influenciar per dos motius, el primer per la vessant etimològica ja explicada i l'altre perquè, tot i estar enquadrat dins d'un grup de risc, cada any m'ho he de pensar dues o més vegades abans de donar el pas d'anar a l'ambulatori.

He de dir que mai he estat prou convençut de la utilitat de les vacunes, doncs, d'entrada, no veig el perquè cal estimular artificialment les defenses naturals de l'organisme humà, tot i que entenc la feblesa del nostre cos davant els hipotètics virus arribats de països llunyans.

Això si, prefereixo dir que m'he deixat influenciar abans que explicar que m'he posat la vacuna de la grip, doncs posats a fer i, donat el cas que finalment agafés la grip, seria més poètic pensar que ha estat per l’influx dels astres que motivat per uns virus arribats de l'extrem orient.

Si hi ha alguna novetat ja us ho explicaré.



diumenge, 20 d’octubre del 2013

XXXIV Ronda Vallesana

Avui hem participat a la Ronda Vallesana que, cada any per aquestes dates, organitza la UES (Unió Excursionista de Sabadell). Com de costum, es tractava d'una marxa circular, enguany amb sortida i arribada a Llinars del Vallès, una bonica població del Vallès Oriental.

La ruta llarga, que és la que hem escollit per fer, tenia un recorregut total de 24,5 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 636 metres. En tot moment ha transcorregut pel terme municipal de Llinars del Vallès, si exceptuem una petita incursió al de Dosrius, just en la zona de Sant Andreu del Far i la masia de Can Ferrerons.

Tanmateix hem accedit a una part del ‘Parc Natural del Montnegre i el Corredor’, situat a la Serralada Litoral, a cavall de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental.

Durant tot el recorregut hem gaudit d'una vegetació exuberant, afavorida per la proximitat al mar, que proporciona un grau suplementari d'humitat ambiental. Alzines, pins pinyoners i, sobretot, l'arboç ens han acompanyat al llarg de tot el camí, amb alguns exemplars especialment interessants i protegits.

Durant la llarga caminada hem pogut admirar llocs tan interessants i plaents com l'església de Sant Esteve del Coll, la Torrassa del Moro, que hem pogut visitar i on hem esmorzat, l'Ermita de Sant Sebastià, des d'on hem tingut unes magnífiques vistes de la continuació de la Serralada Litoral, el magnífic casal noucentista de Can Bordoi, Castellvell, també anomenat Castell del Far que fou aixecat sobre possibles ruïnes ibèriques i romanes cap el segle IX, Can Ferrerons, amb la seva monumental alzina, Can Trabuc i Can Rossell, ja dins de la zona urbana de Llinars del Vallès.

Tot plegat una magnífica excursió per una gratificant zona i amb una perfecta organització per part de la Unió Excursionista de Sabadell.