dijous, 28 de febrer del 2013

El mes de febrer va ‘regalar’ un dia a l’agost


Avui s’acaba el mes de febrer que finalitza el 28 donat que, aquest 2013, no és any de traspàs.

La curiositat del nombre de dies d'aquest mes és que, inicialment, els romans van preveure aquest mes de 29 dies pels anys normals i 30 per als bissextils i, posteriorment, en van restar 1 deixant-lo com ho tenim ara.

La història és la següent, El calendari romà antic constava de deu mesos, començant el mes de març; com que aquest sistema no es corresponia amb el recorregut del sol, van haver d'allargar-ho afegint-ne dos més al final, ‘janus’ i ‘februa’, aquest últim, i tal com ja he comentat més amunt, amb 29 dies en un any normal.

L’any 44 aC. i per iniciativa de Marc Antoni , el mes ‘quintilis’, dit així perquè era el cinquè després de març, abril, maig i juny, es va consagrar a Juli Cèsar i passa a dir-se ‘julius’.

11 anys després, concretament l’any 23 aC., el Senat va canviar el nom de l'actual mes d'agost, que fins aquell moment es deia ‘sextilis’ i tenia 30 dies, passant-se a dir ‘augustus’, en honor d'Octavi August.

Aleshores, però, es van adonar que el mes en honor de Juli César tenia 31 dies i, en canvi, el que s’havia consagrat a Octavi August només en tenia 30 i, per no menysprear-lo, li van sumar un dia, passant el mes ‘augustus’ a tenir-ne també 31, dia que li van restar al mes de febrer, que aleshores era el darrer més de l’any.



dimecres, 27 de febrer del 2013

Tot anava massa bé


Ahir dimarts va ser un dia ple de notícies importants, algunes de bones, altres de no tant, per no dir malament del tot.

Comencem per les bones, que sempre és millor així.

Primer vam conèixer la resolució del Tribunal Suprem que avalava la immersió lingüística del català a l’escola i desestimava el recurs, presentat davant d'aquest tribunal, per una de les ‘sis’ famílies que van demanar que els seus fills fossin escolaritzats en castellà. En conseqüència el Suprem segueix donant la raó al govern de la Generalitat de Catalunya pel que fa a la política lingüística en l’ensenyament. Seria bo que algú li passés al ministre Wert un 'pdf' amb aquesta resolució per tal que la pugui llegir i estudiar-la bé.

Després, ja ben entrada la tarda, vam saber que, al Congrés de Diputats, el PSC votava a favor de la moció presentada per CiU i Esquerra Plural, a favor del dret a decidir, era la primera vegada a la història que es desmarcaven clarament de la postura del PSOE i, en conseqüència, votaven diferent d'ells. Llàstima que la Carme Chacón no va seguir als seus companys catalans i no va participar en la votació. Bé, per si algú en tenia algun dubte, ara ja sabem ‘quin peu calça’ aquesta senyora.

Aquest pas d'ahir del PSC és molt important per tal de visualitzar, fora de Catalunya, una majoria força amplia que reclama el dret a fer una consulta popular sobre la independència.

A les acaballes del dia, però, tot s’ha torçat i s’ha acabat ‘com el rosari de l’aurora’, és a dir, el Barça perdent per 1 a 3, a casa i davant del Madrid. Fatal !!



dimarts, 26 de febrer del 2013

Premi Artemio Precioso


Ahir es va saber que Arcadi Oliveres havia estat guardonat amb el premi Artemio Precioso que atorga  de forma bianual l’ONG Greenpeace Espanya, en reconeixement de la tasca en favor del medi ambient i la pau.

Artemio Precioso, que dóna nom a aquest premi, es va destacar a la guerra civil espanyola, lluitant al bàndol republicà, i, acabada la guerra, es va exiliar a la URSS, on també va lluitar en la seva defensa a la Segona Guerra Mundial. Allà es va doctorar en Macroeconomia, especialitat que, posteriorment, va ensenyar a la Universitat de Praga. Als anys setanta va tornar a Espanya, fundant el Centro de Estudios Socioecológicos i fou fundador i Secretari general de Greenpeace Espanya.

Pel que fa a l’Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, forma part d'un grup d'intel·lectuals compromesos, activistes socials i pacifistes que fan reflexionar a les noves generacions, inspirant-les a canviar el món.

De fet aquest tarannà de l’Arcadi Oliveres l’estic vivint en primera persona, doncs setmanalment assisteixo a la seva classe de ‘teoria i estructura econòmica’ a la Universitat Autònoma de Barcelona i, com us podeu imaginar, les seves explicacions estan orientades al què en podríem anomenar ‘economia social’ i puc constatar el gran interès amb que segueixen les seves interessants dissertacions la seixantena llarga d'alumnes.

Enhorabona Arcadi !



dilluns, 25 de febrer del 2013

Primer aniversari


Avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc. En total han estat 371 entrades, una per cada dia de l’any i encara me'n han sobrat 5, escampant un polsim, en forma d'idees, de fets i situacions que m’han passant pel cap.

En un any, el bloc, ha tingut gairebé unes 10.000 visites, moltes d'elles suposo de familiars, amics i coneguts.

Deixeu-me dir, però, que la major satisfacció que tinc, després d'aquest any, és la gran quantitat de coses noves que he après jo, cercant informació quan volia escriure sobre determinades coses, descobrint dades que desconeixia totalment.

Si, a sobre, algú ha pogut gaudir llegint algun d'aquests escrits o visualitzant alguna fotografia, amb les que intento complementar el text, em sentiré doblement satisfet.

Seguirem endavant!



diumenge, 24 de febrer del 2013

Restes de neu a la Mola


Per avui teníem previst fer la canal de Santa Agnès, però les condicions climatològiques de les darreres hores ens han fet variar els plans i hem optat per pujar al cim de la Mola per comprovar ‘in situ’ si encara hi quedava neu.

I, certament, encara n'hi havia una mica, els arbres emblanquinats, el camí dels monjos, a trossos, complicat a causa del glaç i al cim, en alguna zona obaga encarada a nord, es podia mesurar algun tou de neu amb gruixos d'uns 15 cm.

Tot i el Sol feia força fred però ha valgut la pena de pujar-hi.













dissabte, 23 de febrer del 2013

Petita enfarinada a Castellar del Vallès


Tal com ens havien anunciat avui ens hem llevat amb una lleugera enfarinada pels carrers i camps propers a la vila, als carrers del centre la neu ha arribat, com a molt, a un dit de gruix i, amb el Sol que ha sortit a migdia, a hores d'ara ja no en queda gairebé gens.

Malgrat que l’episodi meteorològic ha estat de poca importància, la neu sempre és agraïda, ens deixa boniques imatges i, al mateix temps, podem afirmar que és molt beneficiosa per a la terra en general.

Aquí us deixo una petita mostra d'aquest matí.









Nabucco


L’òpera és una representació dramàtica, total o parcialment musicada, que s’escenifica cantant, és a dir, que els personatges expliquen una història, un sentiment o una emoció fent servir el cant. Diuen que ‘les melodies que entonava Orfeu emocionaven fins i tot els déus de l’Olimp’ i, de fet, no podia ser d'una altra manera.

Pel que fa a Nabucco aquesta és una òpera en quatre actes amb música del compositor Giuseppe Verdi i llibret de Temistocle Solera, basada en l’Antic Testament i l’obra de ‘Nabuchodonosor’ de Francis Cornue i Anicète Bourgeois.

Fou estrenada el 9 de març de 1842 al teatre de La Scala de Milà i va ser el primer èxit important d'aquest gran compositor.

Un dels símbols que va utilitzar el poble per a reforçar l’ideal independentista va ser el cor ‘Va, pensiero ...’, del tercer acte. Aquest cor d’esclaus hebreus és, sens dubte, la part més popular i significatiu de l’opera Nabucco i de la que, a requeriment del públic, han hagut de fer un bis.

Els primers versos d’aquest cant extraordinari diuen així,

Vola, pensament, sobre ales daurades;
vola i posa't sobre els turons i els pujols,
on exhalen la seva suau i tèbia olor
els dolços aires de la terra natal!

Saluda les ribes del Jordà,
les torres derruïdes de Sió...
Oh, pàtria meva, tan formosa i perduda!
Oh, record estimat i fatal!

Arpa d'or dels profetes fatídics,
per què penges muda dels salzes?
Revifa els records en el teu pit
i parla'ns dels temps passats!

Tot recordant el destí de Jerusalem
toca el so d'un trist lament
O que el Senyor t'inspiri un cant
que infongui coratge al patiment!

L’obra es desenvolupa, en el primer acte, a Jerusalem i, després, a Babilònia, estat de l’antiga Assíria, explicant les intrigues a la cort del palau del ‘jardins penjants’ i la dissort dels esclaus jueus.

Una interpretació fantàstica, en el paper de Nabucco, per part de Ventseslav Anastasov, d'Abigaille, amb la soprano Miki Mori, i també per la resta del repartiment, així com les grans veus del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell i l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Rubén Gimeno.

Amb tots aquests ingredients i el marc incomparable del teatre La Faràndula de Sabadell la sessió per força havia de ser fantàstica, i així ha estat.



divendres, 22 de febrer del 2013

La tortuga s’ha despistat


Doncs si, ja fa anys que al pati de casa tenim una tortuga de les anomenades ‘tortugues de Florida’, el seu nom és ‘llampec’ i, com la majoria de rèptils que viuen en zones temperades, l’època més freda de l’any la passa ‘hivernant’.

Normalment, des de finals de novembre fins ben entrat el mes de març no acostumem a veure-la, mentre que quan ja fa més bonança i, sobretot, en l’època estiuenca li agrada molt sortir a prendre el Sol.

Doncs bé, sigui com sigui, ahir va treure el cap durant una bona estona. Suposem que pensava que això de l’hivern ja s’havia acabat i que ningú li havia explicat la rialla de la Candelera d'aquest any.

És de suposar que amb la baixada de temperatures que ens anuncien per aquest cap de setmana amb possibilitat, fins i tot, de neu, tornarà a les ‘profunditats’ de la petita bassa i no la tornarem a veure fins que vinguin millors dies.

Tot plegat, segurament, haurà estat una lleugera desorientació estacional.



dijous, 21 de febrer del 2013

El Montcau


El Montcau, amb 1.057 m d'altitud, és el segon cim del massís del parc natural de Sant Llorenç del Munt i, també, de tot el Vallès Occidental.

És un cim fàcilment accessible i molt visitat. El seu aspecte, rocallós, monolític i de forma arrodonida, és força característic.

Des del seu cim podem gaudir d'una bonica vista del cim de la Mola, així com d'àmplies panoràmiques del Bages i els Pirineus.

Aquí us deixo uns versos que li va dedicar en Ferran Canyameres,

El Montcau és gepa, sina, cap pelat,
anca pinyolenca, popa de navili,
i pel solitari és tocom d’exili
amb finestra oberta a un món abismal.

La Font d’Estenalles raja a baix del coll,
com essència pura de la teva força,
ran de la carretera que el vertigen torça
amb molsa pelada i talús somoll.

La Roca Petanta i la del Colom,
la de l’Esquirol i Castell Sapera
amb el Mugronet i la Falconera
berrugots de somni semblen al teu llom




dimecres, 20 de febrer del 2013

He tingut dies millors


Ja us ben asseguro jo que això d'escriure, cada dia, alguna cosa al bloc no és una feina fàcil; pot passar que quan t’hi posis no et vingui la inspiració, o bé que el dia hagi estat d'allò més dolent i tan sol pensis en coses negatives, o que estiguis tan cansat que simplement ho deixaries per un altre moment.

Però si, a sobre, el teu equip favorit ha perdut per un contundent 2 a 0 en el partit d'anada dels vuitens de final de la ‘Champions’, aleshores la decisió és fàcil, val més apagar l’ordinador, anar a dormir i l’endemà serà un altre dia.

Bona nit!



dimarts, 19 de febrer del 2013

On és el centre de l’univers?


Va ser el grecoegipci Claudi Ptolomeu, astrònom, geògraf i matemàtic del segle II, qui, en un principi, va dir que la Terra tenia forma esfèrica, que estava completament immòbil i, alhora, ocupava el centre de l’univers.

Un 19 de febrer de l’any 1473, avui fa 540 anys, l’astrònom polonès Nicolau Copèrnic, va formular el seu model heliocèntric, definint el Sol com a centre de l’univers, fundant el que s’anomena l’astronomia moderna i establint les bases per tal que, anys després, Galileu i Isaac Newton culminessin la revolució astronòmica.

Malgrat tot i sobre el fet generalment acceptat que la teoria de Copèrnic va invalidar el model de Ptolomeu, el físic Stephen Hawking no fa gaire temps va dir: ‘aquesta conclusió és falsa, ja que es pot utilitzar qualsevol de les dues descripcions com a model de l’univers. Amb independència de les nostres suposicions sobre quin és el cos, la Terra o el Sol, que està en repòs, ambdues teories expliquen perfectament les observacions celestes’.

Que cadascú en tregui les seves conclusions.



dilluns, 18 de febrer del 2013

El romànic català de casa nostra


Avui s’ha inaugurat la Mostra de Cinema de Castellar del Vallès, el BRAM! 2013, amb un primer plat força interessant, ‘el romànic proper’ de Joan Vives.

L’expressió d'aquest art arquitectònic a Catalunya comença al segle XI i arriba al seu màxim esplendor ja ben entrat el segle XIII i a Castellar del Vallès en tenim quatre bonics exemples, Santa Maria de les Arenes, Sant Esteve Vell de Castellar, Santa Maria del Puig de la Creu i Sant Pere d'Ullastre.

Amb la projecció de quatre curtmetratges, de 15 minuts de durada, un per cadascun d'aquest elements, ens hem pogut fer una bona idea del seu valor arquitectònic.

Santa Maria de les Arenes, bastida entre els segles XI i XII suposadament per l’ordre benedictina del monestir de Sant Llorenç del Munt, consta d'una sola nau rectangular i amb volta de canó. Aquesta ermita estava sota l’advocació de la Mare de Déu de la 'galledeta', anomenada així per la galleda d'argent que duia la imatge romànica i que es relacionava amb la petició de pluja que feien els fidels en temps de sequera.

Sant Esteve Vell de Castellar, amb una sola planta rectangular, en forma de creu llatina, el tram de ponent amb volta de canó, forma típica del romànic català, i el tram de llevant amb volta de punta d'ametlla.

La capella romànica de Santa Maria del Puig de la Creu data del segle XII, sense massa ornamentació i una sola nau amb dos absis laterals formant semicercle. Està dedicada a Santa Maria de la Creu, la Mare de Déu dels Dolors.

I, finalment, l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, capella romànica del segle XII adossada a la masia de can Santpere. Té una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals, formant el creuer. Hi destaquen la imatge entronitzada de Sant Pere, coneguda com Sant Pere de les cadiretes, i les pintures murals restaurades del absis, dels segles XVII i XVIII, dedicades a la Mare de Déu del Roser.

Uns magnífics reportatges farcits de dades arquitectòniques, històriques i cultura popular.







diumenge, 17 de febrer del 2013

El camp d’aviació de Castellar del Vallès


Durant la guerra civil espanyola, l’increment dels bombardejos sobre Catalunya i, especialment, sobre Barcelona, va suscitar la necessitat de construir nous camps d'aviació des d'on operar amb una major fermesa.

Un d'ells es va decidir situar-lo a Castellar del Vallès i, el 29 de març de 1938, s’inicià la seva construcció. Els terrenys escollits eren a l’indret conegut com ‘la Bruguerola’, actualment Pla de la Bruguera.

Aquest aeròdrom havia de tenir una funció secundària, és a dir, de segona línia o de suport, i depenia directament de l’aeròdrom de Sabadell.

La seva construcció es va dur a terme amb un temps rècord, participant-hi la majoria de la població de Castellar del Vallès, des de l’aplanament els terrenys, fins a la construcció de pistes i hangars.

La veritat és, però, que aquest camp d'aviació va tenir una durada efímera i, un cop acabada la guerra civil, la seva superfície es dedicà novament a finalitats agrícoles, com així havia estat sempre, abans de la seva utilització militar.

Avui en dia, ens queden poques restes d'aquell episodi, només alguna que ens pot fer imaginar l’angoixa de la guerra i les dificultats per a suportar-la.

Quan per damunt de Castellar del Vallès, s’escoltava el soroll dels avions que anaven a descarregar les seves bombes a Barcelona, la població intentava amagar-se on podia per tal minimitzar el perill davant un hipotètic bombardeig.

Està ben documentat que alguns habitants propers a la zona de l’era d’en Petasques, anaven a refugiar-se no gaire lluny d'allà, concretament a la 'cova del mussol', un cau de reduïdes dimensions on segurament només s’hi podia aixoplugar una petita família.

Es tracta d'una zona on hi ha més d'una cavitat, totes elles petites, i prou allunyades del casc urbà perquè els que si amagaven poguessin passar totalment desapercebuts.

Al sud de la població, al costat del camp d'aviació, s’hi van construir alguns refugis antiaeris, amb unes escales que conduïen a uns soterranis suficients per encabir el personal militar i treballadors del camp d'aviació.

Aquests refugis encara avui són prou visibles, just al darrera de la fàbrica del vidre.

Eren moments difícils en que la població que vivia a la nostra vila feien tot el possible per tal de sobreviure.







dissabte, 16 de febrer del 2013

El protocol de Kyoto


Avui fa vuit anys, exactament el 16 de febrer del 2005, que va entrar en vigor el ‘Protocol de Kyoto’, que tenia com a objectiu que els països més industrialitzats del planeta reduïssin les seves emissions un 8% per sota del volum de 1990, tot plegat per tal de prevenir els efectes del ‘canvi climàtic’.

I dic ‘tenia’ perquè com sempre una cosa és el que es desitja i es pacta i l’altra, ben diferent, la crua realitat.

D’entrada dir que aquest protocol no obliga als països en vies de desenvolupament, com ara la Xina, l’Índia o el Brasil, tot i que, a la pràctica, aquests són els que més contaminen.

I per altra banda una de les principals potències mundials, els Estats Units d'Amèrica, van signar inicialment el protocol però en el moment de l’entrada en vigor es van negar a ratificar-lo, i encara segueixen així, per tant, tot plegat ha quedat molt lluny dels objectius que s’havien previst.

Com sempre els interessos econòmics van per davant dels humans, peti qui peti, fins el dia que ja no hi hagi solució i, aleshores, tot seran lamentacions.



divendres, 15 de febrer del 2013

Jo, només sé que no sé res


Del filòsof grec Sòcrates tenim constància del seu pensament gràcies al coetani, i també filòsof, Plató qui, a través de la transcripció dels diàlegs que van mantenir tots dos, ens ha fet arribar una de les seves frases més conegudes, la que encapçala aquest escrit.

Afirmació que faig també meva, sobretot després de completar la primera setmana d'aquest segon semestre a la UAB. A cada passa que dono és com si se m’obrís una nova finestra per on descobrir coneixements que no tinc.

Aquesta constatació, però, té dues vessants ben diferenciades, la primera decebedora al reconèixer la meva ignorància en moltes coses i la segona molt més gratificant al tenir la possibilitat d'enriquir-me de forma immaterial.

Segurament que, a l’escala dels meus coneixements, l’agulla que marca el resultat es bellugarà només una mica cap amunt, molt poc, però jo, evidentment, em donaré per molt satisfet.

Disculpeu-me, però sembla que avui només toca parlar de filòsofs grecs i és que us comento el que li va succeir a un altre personatge de l’antiga Grècia, Diògenes Laerci. Aquest, ja vell, va tenir uns desitjos irreprimibles d'estudiar música i algú, proper a ell, quan va saber-ho, li va dir que potser ja era massa gran per enredar-se amb aquestes coses i Diògenes, sense immutar-se, li va respondre amb aquesta sentència: ‘val més tard que mai’.



dijous, 14 de febrer del 2013

Catorze de febrer


Diuen que avui és el ‘dia de Sant Valentí’, també conegut com a ‘dia dels enamorats’, però de fet aquesta és una celebració exclusiva d'alguns països anglosaxons exportada a d'altres cultures amb un rerefons purament comercial.

En aquells països on realment és del tot tradicional, se celebra precisament en aquesta data perquè es creia que era el dia en què les aus triaven parella.

De tota manera i tirant de mà del costumari de Joan Amades, hi podem llegir que Sant Valentí, realment, és el patró dels lladres, estafadors i estraperlistes i com que d'això, avui en dia n'abunda, intueixo que avui molta gent ho deu celebrar.

Llegim doncs el que ens explica Amades en el seu costumari, ‘molta gent tenia sant Valentí per patró dels estafadors, dels malpagadors, dels trampistes i dels enredaires. Els qui desitjaven la protecció de Sant Valentí en el sentit indicat, cada diumenge anaven a missa a la capella del Palau. A la sortida, s’aplegaven a la placeta de la Verònica, on practicaven una escola de murrieria i es confessaven i s’ensenyaven les trampes i els ardits uns als altres’.

Tanmateix, continua Amades, ‘era pecat sortir a caçar ocells el dia de Sant Valentí, donat que també els caçadors ocellaires el tenien per patró’.

Més amunt he esmentat la paraula ‘estraperlista’, mot que té un origen força curiós, de fet l’estraperlo fou un escàndol polític de grans dimensions durant la Segona República Espanyola, produït com a conseqüència de la introducció d’un joc de ruleta elèctrica, de la marca ‘Stra-Perlo’, nom derivat dels cognoms Strauss i Perlowitz que n'eren els seus promotors.

Per tal que s’autoritzés la seva instal·lació al Casino de Sant Sebastià, aquests personatges van subornar alts càrrecs del Govern (us sona el verb ‘subornar’?) i, posteriorment, es va demostrar que el seu funcionament era del tot fraudulent, per la qual cosa es va haver de clausurar.

A partir d'aquest escàndol, la paraula ‘estraperlo’ es va incorporar al diccionari com a sinònim de 'martingala', 'intriga' o 'negoci fraudulent'. També, durant la postguerra espanyola, es va denominar ‘estraperlo’ al comerç il·legal d'articles intervinguts o subjectes de racionament.

Ja ho veieu, diverses explicacions per a un mateix Sant.






dimecres, 13 de febrer del 2013

Menjar sa


La que s’anomena dieta mediterrània marca, des de fa molts segles, l’alimentació dels països de la ribera d'aquest mar i es basa principalment en el consum de verdures, llegums, fruites, peix i l’oli d'oliva com a denominador comú, incloent-hi també el vi com a beguda.

Aquesta dieta valora la qualitat dels ingredients i, sobretot, la seva varietat, cuinant-los de manera força senzilla.

El 16 de novembre de 2010, la dieta mediterrània, va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Fent un repàs de tres cultures, del mateix entorn geogràfic i antecessores de la nostra, podem observar com, totes elles, tenien una dieta molt semblant a la nostra.

Els egipcis, per exemple, ja menjaven de forma majoritària tota classe de verdures, cereals, aus, peix i arròs, tot i que aquest últim era un aliment exclusiu de les classes altes i els faraons.

Pel que fa als grecs, la seva dieta consistia en verdures, llegums, cereals, peix, porc i els seus derivats, a més de fruita i oli d'oliva.

I els romans, bàsicament, menjaven productes de l’horta, llegums, cereals i peix blau, cuinat tot amb oli d'oliva, mentre que per a beure es servien del vi.

Fins aquí tot correcte, el problema és que, actualment, la realitat va per un altre camí, doncs cada vegada més es tendeix a una dieta basada en els plats preparats i envasats, sovint amb excés de greixos i que, tal com s’ha vist aquests dies a diversos països europeus, pot passar que no incorporin exactament els ingredients que diu l’etiquetatge, és a dir, que ens donin ‘gat per llebre’ (o potser hauria de dir ‘cavall per vedella’?) i, en conseqüència, la societat actual  s'està allunyant d'aquesta dieta mediterrània tan nostrada i beneficiosa per a la salut.



dimarts, 12 de febrer del 2013

Un bri d’esperança


Ha calgut que hi hagués algunes morts per suïcidi davant la imminència del seu desnonament i la pressió popular mitjançant la recollida de signatures, per tal que el Partit Popular rectifiqués i acceptés de tramitar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

Les ILP es poden presentar a partir de 500.000 signatures i aquesta en tenia més d'1.500.000 al darrere; ara, però, caldrà estar atents al recorregut que tingui la seva tramitació al Congrés de Diputats.

Molta gent ha aixecat la veu en contra dels desnonaments, fins i tot alguns jutges, però sens dubte ha estat la lluita constant d'aquesta plataforma, amb la incansable i valenta portaveu Ada Colau al capdavant, la que ha aconseguit aquesta fita important.

Cal fer alguna cosa per aturar aquest despropòsit, cal legislar per tal que sigui acceptada la ‘dació en pagament’, cal buscar solucions davant d'aquest greu problema que ha provocat la crisi econòmica i, també, una incorrecta gestió bancària.

Avui s’ha demostrat que el poble, si s’ho proposa, pot fer valer la seva veu.

No tot està perdut!



dilluns, 11 de febrer del 2013

L’any de la serp


Segons el seu calendari tradicional lunar, els xinesos acaben d’estrenar any. L’any lunar consta de 12 llunes noves i 1 d'addicional que cal afegir cada 12 anys, per la qual cosa les celebracions de l’any nou xinès mai s’escauen en una mateixa data.

Per tal de diferenciar cadascun dels dotze anys, a semblança del nostre Zodíac, utilitzen dotze animals que se succeeixen els uns als altres sempre en el mateix ordre prèviament establert.

Aquest animal, d'acord amb els astròlegs xinesos, representarà un factor determinant en la vida de les persones nascudes durant el període de la seva vigència, tant pel que fa al seu caràcter com en el seu destí.

Una antiga llegenda xinesa explica com Buda va citar tots els animals del bosc per a una festa de celebració de cap d’any, prometent-los un regal si hi assistien. Només 12 animals van acudir a la cita i el Buda, en senyal d'agraïment, va nomenar un any per a cada un d'ells d'acord al seu ordre d'arribada a la festa: primer va arribar la rata, després el búfal, a continuació el tigre, després el van seguir el conill i el drac, el següent era el cavall, però al sortir-li la serp al bell mig del camí i espantar-lo, aquesta li va passar al davant, per tant, la serp va ser la sisena, seguida del ja esmentat cavall, la cabra, el mico, el gall, el gos i, finalment, el porc senglar. Tots ells van acceptar complaguts i, des d'aleshores, aquest és l’ordre d'animals cada cicle de 12 anys.

El cicle lunar d'aquest any va començar ahir, dia 10 de febrer, i finalitzarà el dia 30 de gener del 2014.

A banda de que cada període estigui representat per un d’aquests animals, s’hi afegeix, com a complement, un dels elements bàsics i aquest any de la serp que acaba de començar duu incorporat l’element aigua.

A diferència d'altres cultures, el signe de la serp, segons l’astrologia xinesa, és considerat un animal sagrat, d'aspecte positiu i portador de bona sort, tanmateix relacionat amb la saviesa. Val a dir també que, a la Xina, la serp té connotacions protectores, un exemple d'això el trobem amb la Gran Muralla Xinesa, construïda imitant una enorme i llarguíssima serp.

Per acabar de comprendre tot plegat podem afegir que el component aigua associat a la serp, està sota la influència de Mercuri i té com a qualitats principals la comunicació, la intuïció i la sensibilitat.