Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris universitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris universitat. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de juny del 2013

Tragicomèdia amb final feliç

Malgrat el recorregut inesperat que, algunes vegades, tenen les coses més simples i manllevant el títol d’una de les obres de Willian Shakespeare, es pot afirmar que ‘tot va bé si acaba bé’.

Aquest començament tan enigmàtic té a veure amb una situació personal viscuda recentment i que, durant uns quants dies, m'ha generat un cert desassossec. Si teniu curiositat podeu seguir llegint i en podreu treure l'entrellat.

Ja he explicat en alguna ocasió que aquest any em vaig decidir a assistir a algunes classes a la universitat, concretament a l'Autònoma, amb un resultat molt gratificant per a mi, tan en l'aspecte formatiu com en el de retrobar-me amb el passat.

De les tres assignatures que he fet, la titulada ‘Art Egipci’ és la que m'ha donat més maldecaps; una professora molt exigent, l'assimilació de conceptes nous en poc temps, la dificultat per prendre apunts de les seves atapeïdes explicacions, els treballs que ens ha anat encarregant i la dificultat dels exàmens, són només algunes de les moltes peripècies que m'ha tocat passar.

Val a dir, però, que totes aquestes dificultats no havien minvat, gens ni mica, la meva satisfacció per haver escollit aquesta assignatura que m'aportava tants coneixements, nous per a mi, sobre la riquesa cultural i social de l'antic Egipte.

Fins que va passar un fet extraordinari.

Després d'haver realitzat tots els treballs encarregats i presentar-me als dos exàmens sense tenir la obligació de fer-ho, donada la meva condició especial, és a dir, la d'accedir als estudis a través del que es coneix com Universitat a l'Abast, vaig observar com, al ‘campus virtual’, sortien publicades les notes de tots els alumnes però no hi trobava les meves per enlloc. De fet es tractava d'una simple curiositat ja que donava per descomptat que els meus resultats serien més aviat dolents.

Fins que, fa uns quants dies, em vaig decidir a enviar-li un correu a la professora sol·licitant-li aquesta informació, però anaven passant els dies i la seva resposta no arribava mentre jo imaginava que deuria estar més que atabalada amb el cúmul d'avaluacions a fer.

Com també he explicat en algunes entrades anteriors, el cap de setmana de Sant Joan vam anar a passar tres dies a la Ribagorça aragonesa, i jo, frisós com estava per les notícies que esperava, em vaig endur l'ordinador portàtil per anar consultant el correu.

El primer entrebanc va venir perquè a la vivenda on érem no hi havia cobertura d’internet, per quin motiu, un cop al dia me'n anava, amb el portàtil sota el braç, al bar de la carretera on, a banda de begudes i tots els partits de futbol per televisió, podia gaudir d'una potent xarxa ‘wifi’.

El dissabte al vespre, un dia abans de la revetlla de Sant Joan, em trobava assegut al bar, en mig de la cridòria per algun gol de ‘la roja’ i engegant l'ordinador per accedir, com de costum, al ‘campus virtual’ i, ves per on, observo que hi tinc un correu.

Aquest correu deia textualment el següent: ‘En relació als treballs presentats, sabem que vas copiar-los d'una companya de curs. En tenim totes les proves, si vols que ho comentem pots venir el dia 26, data prevista per a la revisió d'exàmens’.

No cal que us digui l'astorament que em va provocar el contingut d'aquest correu, no entenia res, el vaig haver de llegir fins a tres vegades per assegurar-me del seu contingut, vaig comprovar-ne la procedència, vaig tancar i obrir de nou el ‘campus virtual’ i res, tot igual, estava al davant d'una acusació tan contundent i falsa que no me'n sabia avenir, no recordava una cosa així des de la meva època d'estudiant de primària quan, en una ocasió, el mestre ens va castigar, a mi i uns quants companys, perquè havíem copiat, en aquella ocasió, però, era veritat.

Clavat a la cadira del bar, vaig beure d'un sol glop la beguda que tenia al davant i vaig respondre a l'acte aquell correu que jo considerava tan fora de lloc. No us en faré la transcripció del mateix però ja us podeu imaginar el seu contingut, més que fort jo en diria 'duríssim'.

Vaig plegar veles i me'n vaig anar cap a casa, això si capcot i malhumorat. Aquesta qüestió em va aigualir una mica, o  més ben dit molt, la revetlla de l'endemà.

Fa un parell o tres dies, quan ja estàvem de retorn a casa i ja havia oblidat, gairebé del tot, aquesta situació tan surrealista, rebo una trucada al mòbil d'un número desconegut, tot i això contesto la trucada i resulta que era la professora d'Art Egipci. Com que parlàvem a distància jo no li veia la cara però me la puc ben imaginar, no parava de demanar-me disculpes i de dir-me que li sabia molt greu tot el que havia passat ja que, segons em va afegir, el ‘maleït correu’ no anava dirigit a mi, si no a un altre alumne, de nom també Antoni. Crec que va dir com vuit o deu vegades que això no li havia passat mai i que sobretot acceptés les seves disculpes. Evidentment li vaig dir que la disculpava tot i que, per dins meu, em venia a la memòria el mal tràngol que m'havia fet passar.

Quan ja anàvem per acabar la conversa telefònica em va afegir que la meva nota final d'aquesta assignatura era un 8, dada que, finalment, em va deixar del tot satisfet.

Ja ho deia al començament ‘tot va bé si acaba bé’, però el mal de ventre que vaig passar al llarg d'aquests dies no me'l treu ningú.



divendres, 7 de juny del 2013

Economia i guerra

Avui he assistit a la darrera classe d'aquest curs de l'assignatura 'Teoria i Estructura Econòmica', a l'Autònoma, impartida pel professor Arcadi Oliveres i, com era d'esperar, aquesta sessió de cloenda ha estat del tot fidel a la línia que ha seguit al llarg de tot el curs.

Es tractava d'explicar les vinculacions que, de sempre però especialment en els darrers anys, han tingut l'economia i la guerra, lligams molt estrets i que expliquen de llarg el gran ‘negoci’ econòmic que, per a molts països, representen les guerres.

Ha començat parlant de l'enorme despesa en concepte de ‘defensa’ de la majoria de països, tot al·legant possibles amenaces externes, fins i tot després de la caiguda del mur de Berlín, l'any 1989, i de la desaparició de la URSS.

Concretament l'any 2012, aquesta despesa mundial en defensa va representar una xifra al voltant d'1,4 bilions de dòlars, quantitat 32 vegades superior a la xifra que es calcula  seria necessària per eradicar la fam al món.

Després ha donat algunes dades sobre els exèrcits, per exemple quantificant la xifra de soldats arreu del món en 26 milions de persones. Sobre aquest aspecte, ha comentat que l’ONU, recentment, va fer un estudi on es deia que, per atendre les necessitats en missions de pau, seria suficient una quantitat d'uns 500.000 soldats, per la qual cosa, fàcilment es pot deduir que en sobra un 98% del total.

Pel que fa a la investigació científica amb finalitats militars, ha comentat que, sovint, s'argumenta aquest fet com una qüestió positiva, tot afirmant que gràcies a aquesta investigació s'han obtingut avenços en qüestions civils. Amb dades a la mà, però, tot indica que de les grans inversions que es destinen a aquesta investigació científica, la part que realment repercuteix en millores per a la societat no arriba ni a un 10% del seu valor total.

Finalment, i pel que fa a la indústria i comerç d'armes, ha comentat el gran volum de diners que mou, que és un tipus de comerç amb molta opacitat i que, gairebé sempre se’n amaga el seu destí final. Sobre el seu flux es pot establir clarament un eix ‘nord – sud’, al nord els productors i al sud, i desgraciadament, els consumidors.

Ha conclòs la seva exposició indicant que Espanya, tradicionalment, ha estat un dels països capdavanters en la fabricació i venda d'armament i que, davant les dificultats econòmiques que patim, és del tot inacceptable, primer, que es destini a Defensa 52 milions d'euros diaris i, segon, que mentre la resta de despeses, per exemple educació i sanitat, han tingut retallades de l'ordre del 4%, l'assignació en Defensa hagi crescut un 28%.

Una cloenda de curs magnífica per a una assignatura sobre ‘economia social’ realment molt interessant.

divendres, 15 de febrer del 2013

Jo, només sé que no sé res


Del filòsof grec Sòcrates tenim constància del seu pensament gràcies al coetani, i també filòsof, Plató qui, a través de la transcripció dels diàlegs que van mantenir tots dos, ens ha fet arribar una de les seves frases més conegudes, la que encapçala aquest escrit.

Afirmació que faig també meva, sobretot després de completar la primera setmana d'aquest segon semestre a la UAB. A cada passa que dono és com si se m’obrís una nova finestra per on descobrir coneixements que no tinc.

Aquesta constatació, però, té dues vessants ben diferenciades, la primera decebedora al reconèixer la meva ignorància en moltes coses i la segona molt més gratificant al tenir la possibilitat d'enriquir-me de forma immaterial.

Segurament que, a l’escala dels meus coneixements, l’agulla que marca el resultat es bellugarà només una mica cap amunt, molt poc, però jo, evidentment, em donaré per molt satisfet.

Disculpeu-me, però sembla que avui només toca parlar de filòsofs grecs i és que us comento el que li va succeir a un altre personatge de l’antiga Grècia, Diògenes Laerci. Aquest, ja vell, va tenir uns desitjos irreprimibles d'estudiar música i algú, proper a ell, quan va saber-ho, li va dir que potser ja era massa gran per enredar-se amb aquestes coses i Diògenes, sense immutar-se, li va respondre amb aquesta sentència: ‘val més tard que mai’.



dilluns, 28 de gener del 2013

Al peu del canó


He de reconèixer que, l’experiència de tornar de gran a la universitat, m’ha satisfet amb escreix, he completat el desenvolupament de l’assignatura d'aquest primer semestre havent assolit totes les expectatives que m’havia marcat.

Barrejar-me de nou entre els estudiants molt més joves que jo, perdrem enmig les lleixes de les diverses biblioteques, escoltar les explicacions del professor de torn i fer els treballs parcials encarregats, tot plegat ha estat, per a mi, molt enriquidor.

Fixeu-vos si m’ha agradat que ja m’he matriculat en dues assignatures més de cara el segon semestre que començarà ben aviat. Una d'elles en l’àmbit de la història de l’art, concretament ‘art egipci’, i l’altra en l’entorn de l’economia i de la mà d'un professor ben carismàtic, l’Arcadi Oliveres. Ja us explicaré a final de curs.

Com veieu estic il·lusionat com aquell estudiant jove que, un cop acabats els estudis secundaris, s’endinsa en el món universitari a cursar una carrera. Bé en el meu cas són únicament petites mostres de carreres diverses i, per tant, amb una importància relativa.

Si teniu temps i ganes us ho recomano, a mi m’ha anat, i espero que em segueixi anant, molt bé!



divendres, 21 de setembre del 2012

Aquest divendres si


Avui ha anat de veritat, finalment he començat les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, i pel que he pogut observar en aquest primer dia, crec sincerament que no m’he equivocat, ni en el fet de matricular-me a una assignatura, ni en la que he escollit per a començar, doncs tot m’ha agradat força.

El que ja és segur és que no serà un curs massificat, doncs de moment només som una dotzena d’estudiants i pel que fa a matricules per la via de la ‘Universitat a l’abast’ només jo, la resta tots molt més joves.

He quedat molt satisfet per la forma en que s’ha desenvolupat aquesta meva primera sessió i, sobretot, les expectatives que se m’han obert després de veure el temari del curs. Insisteixo, crec que l’he encertada.

Tres hores seguides, cada divendres, podria esdevenir un problema si l’exposició del temari fos monòtona, però avui ja he pogut copsar que es tracta de fer-ho de forma amena i, sobretot, molt participativa.

Bé, doncs, ja sóc dins la ‘uni’, ara toca treballar i anar ampliant el ventall de cara el segon semestre i més endavant.



divendres, 14 de setembre del 2012

Com un gerro d’aigua freda


Per a mi, avui era el gran dia, era el dia assenyalat per a començar les classes a la Universitat Autònoma de Bellaterra, on aquest semestre m’he matriculat d’una assignatura.

Era el meu primer dia de classe i un retrobament amb el món universitari que, des de feia temps, desitjava realitzar. Per aquest motiu, abans de sortir de casa tenia una certa curiositat i, perquè no dir-ho, un petit nerviosisme.

He arribat a la UAB amb el temps suficient per tal de no tenir problemes alhora de trobar l’aula on s’impartirà aquesta assignatura, concretament la 103, i he de confessar que no m’ha costat gens ni mica de localitzar-la, donat que tot està prou ben indicat.

Aleshores, però, m’he trobat amb la primera sorpresa, just al costat de la porta de l’aula hi havia un paper penjat, m’he acostat i he pogut llegir l’avís on s’advertia de l’absència, durant el dia d’avui, del docent que ha d’impartir l’assignatura durant aquest semestre, afegint que el motiu de l’absència era un ‘consell de departament’.

L’aula totalment tancada, l’avís a la porta i la manca d’altres estudiants per allà fora, m’han fet sospitar que avui, malgrat ser el primer dia de classe, finalment no n’hi hauria.

Jo, una mica innocent, he pensat que si el docent titular de l’assignatura no podia venir avui, per una causa justificada com era aquella, tractant-se del primer dia de classe del semestre, vindria algun suplent i així la presentació del curs no se’n ressentiria.

Aviat un estudiant ‘jove’ que hi havia per allà i que també s’ha trobat amb la mateixa sorpresa, m’ha tret de dubtes, si el titular no ve, no vindrà ningú més, m’ha dit rotundament, no és normal que hi hagi docents suplents a les assignatures.

A tot això, altres estudiants arribaven, llegien l’avís i marxaven sense més, només l’estudiant amb qui havia establert una petita conversa ha decidit esperar 10 minuts per veure si es bellugava alguna cosa i jo, altre cop innocentment, he allargat l’espera fins als 15 minuts, moment en que he decidit marxar cap a casa, no sense amagar la meva decepció.

Segurament que la Universitat és això, és molt possible que els universitaris d’avui en dia ho trobin del tot normal, però jo, que com he dit, feia molts anys que no tornava a les seves aules, ho he trobat realment fora de lloc.

Manca de previsió? total, pocs recursos econòmics? segur, poca sensibilitat acadèmica? també. I, a més, com tothom sap, estem a l’era moderna de les comunicacions on tot, o gairebé tot, està globalitzat i em costa de creure que aquest senzill avís en paper al costat de la porta de l’aula no es pogués substituir amb un avís penjat al ‘campus virtual’ o un 'correu electrònic' a cadascun dels alumnes matriculats a aquesta assignatura, totes dues vies existents i ambdues possibilitats buides quan les he consultat aquest matí abans de marxar de casa.

En fi, divendres vinent hi tornarem i, espero, que el curs comenci normalment i sense cap altre entrebanc. De fet, tindré una gran avantatge, ja sabré exactament on és l’aula 103 i, com a mínim, ja coneixeré un altre estudiant 'jove'.



divendres, 7 de setembre del 2012

Més content que un gínjol


Així és com estic avui després que m’hagi matriculat a l’Autònoma! Bé, no és que tingui previst fer una carrera, només m’he matriculat d’una assignatura, concretament de l’àrea de lletres i de temes que fan referència al català.

Des que disposo d’algun dia lliure a la setmana, feia temps que tenia ganes de tornar a la Universitat, tot aprofitant l’oportunitat que, aquesta, dóna a la gent gran mitjançant el programa ‘Universitat a l’Abast’.

De fet els que ens matriculem amb aquest sistema ens ‘barregem’, literalment parlant, amb els demés estudiants i seguim el curs normalment, fins i tot, si ho desitgem, podem fer els exàmens quan s’escau.

Per a mi, i suposo que igual per els qui com jo donen aquest pas, és una manera de sentir-me viu i, perquè no dir-ho, de rejovenir. L’esperit i la ment cal seguir alimentant-los encara que es tingui una certa edat.

No us podeu imaginar com estava jo de content aquest migdia, passejant pel ‘campus’ amb la carpeta de l’UAB sota el braç. Veurem com em va.