Malgrat el recorregut inesperat que,
algunes vegades, tenen les coses més simples i manllevant el títol d’una de les
obres de Willian Shakespeare, es pot afirmar que ‘tot va bé si acaba bé’.
Aquest començament tan enigmàtic té
a veure amb una situació personal viscuda recentment i que, durant uns quants
dies, m'ha generat un cert desassossec. Si teniu curiositat podeu seguir
llegint i en podreu treure l'entrellat.
Ja he explicat en alguna ocasió que
aquest any em vaig decidir a assistir a algunes classes a la universitat,
concretament a l'Autònoma, amb un resultat molt gratificant per a mi, tan en
l'aspecte formatiu com en el de retrobar-me amb el passat.
De les tres assignatures que he fet,
la titulada ‘Art Egipci’ és la que
m'ha donat més maldecaps; una professora molt exigent, l'assimilació de
conceptes nous en poc temps, la dificultat per prendre apunts de les seves
atapeïdes explicacions, els treballs que ens ha anat encarregant i la
dificultat dels exàmens, són només algunes de les moltes peripècies que m'ha
tocat passar.
Val a dir, però, que totes aquestes
dificultats no havien minvat, gens ni mica, la meva satisfacció per haver
escollit aquesta assignatura que m'aportava tants coneixements, nous per a mi,
sobre la riquesa cultural i social de l'antic Egipte.
Fins que va passar un fet
extraordinari.
Després d'haver realitzat tots els
treballs encarregats i presentar-me als dos exàmens sense tenir la obligació
de fer-ho, donada la meva condició especial, és a dir, la d'accedir als estudis
a través del que es coneix com Universitat a l'Abast, vaig observar com, al ‘campus virtual’, sortien publicades les
notes de tots els alumnes però no hi trobava les meves per enlloc. De fet es
tractava d'una simple curiositat ja que donava per descomptat que els meus
resultats serien més aviat dolents.
Fins que, fa uns quants dies, em
vaig decidir a enviar-li un correu a la professora sol·licitant-li aquesta
informació, però anaven passant els dies i la seva resposta no arribava mentre
jo imaginava que deuria estar més que atabalada amb el cúmul d'avaluacions a
fer.
Com també he explicat en algunes
entrades anteriors, el cap de setmana de Sant Joan vam anar a passar tres dies
a la Ribagorça aragonesa, i jo, frisós com estava per les notícies que esperava,
em vaig endur l'ordinador portàtil per anar consultant el correu.
El primer entrebanc va venir perquè a
la vivenda on érem no hi havia cobertura d’internet, per quin motiu, un cop al
dia me'n anava, amb el portàtil sota el braç, al bar de la carretera on, a
banda de begudes i tots els partits de futbol per televisió, podia gaudir d'una
potent xarxa ‘wifi’.
El dissabte al vespre, un dia abans
de la revetlla de Sant Joan, em trobava assegut al bar, en mig de la cridòria
per algun gol de ‘la roja’ i engegant
l'ordinador per accedir, com de costum, al ‘campus
virtual’ i, ves per on, observo que hi tinc un correu.
Aquest correu deia textualment el
següent: ‘En relació als treballs presentats, sabem que vas copiar-los d'una
companya de curs. En tenim totes les proves, si vols que ho comentem pots venir
el dia 26, data prevista per a la revisió d'exàmens’.
No cal que us digui l'astorament que
em va provocar el contingut d'aquest correu, no entenia res, el vaig haver de
llegir fins a tres vegades per assegurar-me del seu contingut, vaig
comprovar-ne la procedència, vaig tancar i obrir de nou el ‘campus virtual’ i res, tot igual, estava
al davant d'una acusació tan contundent i falsa que no me'n sabia avenir, no
recordava una cosa així des de la meva època d'estudiant de primària quan, en
una ocasió, el mestre ens va castigar, a mi i uns quants companys, perquè
havíem copiat, en aquella ocasió, però, era veritat.
Clavat a la cadira del bar, vaig
beure d'un sol glop la beguda que tenia al davant i vaig respondre a l'acte
aquell correu que jo considerava tan fora de lloc. No us en faré la
transcripció del mateix però ja us podeu imaginar el seu contingut, més que
fort jo en diria 'duríssim'.
Vaig plegar veles i me'n vaig anar
cap a casa, això si capcot i malhumorat. Aquesta qüestió em va aigualir una
mica, o més ben dit molt, la revetlla de
l'endemà.
Fa un parell o tres dies, quan ja
estàvem de retorn a casa i ja havia oblidat, gairebé del tot, aquesta
situació tan surrealista, rebo una trucada al mòbil d'un número desconegut, tot
i això contesto la trucada i resulta que era la professora d'Art Egipci. Com
que parlàvem a distància jo no li veia la cara però me la puc ben imaginar, no
parava de demanar-me disculpes i de dir-me que li sabia molt greu tot el que
havia passat ja que, segons em va afegir, el ‘maleït correu’ no anava dirigit a mi, si no a un altre alumne, de
nom també Antoni. Crec que va dir com vuit o deu vegades que això no li havia
passat mai i que sobretot acceptés les seves disculpes. Evidentment li vaig dir
que la disculpava tot i que, per dins meu, em venia a la memòria el mal tràngol
que m'havia fet passar.
Quan ja anàvem per acabar la conversa
telefònica em va afegir que la meva nota final d'aquesta assignatura era un 8,
dada que, finalment, em va deixar del tot satisfet.
Ja ho deia al començament ‘tot va bé si acaba bé’, però el mal de
ventre que vaig passar al llarg d'aquests dies no me'l treu ningú.





