dissabte, 29 de juny del 2013

Tragicomèdia amb final feliç

Malgrat el recorregut inesperat que, algunes vegades, tenen les coses més simples i manllevant el títol d’una de les obres de Willian Shakespeare, es pot afirmar que ‘tot va bé si acaba bé’.

Aquest començament tan enigmàtic té a veure amb una situació personal viscuda recentment i que, durant uns quants dies, m'ha generat un cert desassossec. Si teniu curiositat podeu seguir llegint i en podreu treure l'entrellat.

Ja he explicat en alguna ocasió que aquest any em vaig decidir a assistir a algunes classes a la universitat, concretament a l'Autònoma, amb un resultat molt gratificant per a mi, tan en l'aspecte formatiu com en el de retrobar-me amb el passat.

De les tres assignatures que he fet, la titulada ‘Art Egipci’ és la que m'ha donat més maldecaps; una professora molt exigent, l'assimilació de conceptes nous en poc temps, la dificultat per prendre apunts de les seves atapeïdes explicacions, els treballs que ens ha anat encarregant i la dificultat dels exàmens, són només algunes de les moltes peripècies que m'ha tocat passar.

Val a dir, però, que totes aquestes dificultats no havien minvat, gens ni mica, la meva satisfacció per haver escollit aquesta assignatura que m'aportava tants coneixements, nous per a mi, sobre la riquesa cultural i social de l'antic Egipte.

Fins que va passar un fet extraordinari.

Després d'haver realitzat tots els treballs encarregats i presentar-me als dos exàmens sense tenir la obligació de fer-ho, donada la meva condició especial, és a dir, la d'accedir als estudis a través del que es coneix com Universitat a l'Abast, vaig observar com, al ‘campus virtual’, sortien publicades les notes de tots els alumnes però no hi trobava les meves per enlloc. De fet es tractava d'una simple curiositat ja que donava per descomptat que els meus resultats serien més aviat dolents.

Fins que, fa uns quants dies, em vaig decidir a enviar-li un correu a la professora sol·licitant-li aquesta informació, però anaven passant els dies i la seva resposta no arribava mentre jo imaginava que deuria estar més que atabalada amb el cúmul d'avaluacions a fer.

Com també he explicat en algunes entrades anteriors, el cap de setmana de Sant Joan vam anar a passar tres dies a la Ribagorça aragonesa, i jo, frisós com estava per les notícies que esperava, em vaig endur l'ordinador portàtil per anar consultant el correu.

El primer entrebanc va venir perquè a la vivenda on érem no hi havia cobertura d’internet, per quin motiu, un cop al dia me'n anava, amb el portàtil sota el braç, al bar de la carretera on, a banda de begudes i tots els partits de futbol per televisió, podia gaudir d'una potent xarxa ‘wifi’.

El dissabte al vespre, un dia abans de la revetlla de Sant Joan, em trobava assegut al bar, en mig de la cridòria per algun gol de ‘la roja’ i engegant l'ordinador per accedir, com de costum, al ‘campus virtual’ i, ves per on, observo que hi tinc un correu.

Aquest correu deia textualment el següent: ‘En relació als treballs presentats, sabem que vas copiar-los d'una companya de curs. En tenim totes les proves, si vols que ho comentem pots venir el dia 26, data prevista per a la revisió d'exàmens’.

No cal que us digui l'astorament que em va provocar el contingut d'aquest correu, no entenia res, el vaig haver de llegir fins a tres vegades per assegurar-me del seu contingut, vaig comprovar-ne la procedència, vaig tancar i obrir de nou el ‘campus virtual’ i res, tot igual, estava al davant d'una acusació tan contundent i falsa que no me'n sabia avenir, no recordava una cosa així des de la meva època d'estudiant de primària quan, en una ocasió, el mestre ens va castigar, a mi i uns quants companys, perquè havíem copiat, en aquella ocasió, però, era veritat.

Clavat a la cadira del bar, vaig beure d'un sol glop la beguda que tenia al davant i vaig respondre a l'acte aquell correu que jo considerava tan fora de lloc. No us en faré la transcripció del mateix però ja us podeu imaginar el seu contingut, més que fort jo en diria 'duríssim'.

Vaig plegar veles i me'n vaig anar cap a casa, això si capcot i malhumorat. Aquesta qüestió em va aigualir una mica, o  més ben dit molt, la revetlla de l'endemà.

Fa un parell o tres dies, quan ja estàvem de retorn a casa i ja havia oblidat, gairebé del tot, aquesta situació tan surrealista, rebo una trucada al mòbil d'un número desconegut, tot i això contesto la trucada i resulta que era la professora d'Art Egipci. Com que parlàvem a distància jo no li veia la cara però me la puc ben imaginar, no parava de demanar-me disculpes i de dir-me que li sabia molt greu tot el que havia passat ja que, segons em va afegir, el ‘maleït correu’ no anava dirigit a mi, si no a un altre alumne, de nom també Antoni. Crec que va dir com vuit o deu vegades que això no li havia passat mai i que sobretot acceptés les seves disculpes. Evidentment li vaig dir que la disculpava tot i que, per dins meu, em venia a la memòria el mal tràngol que m'havia fet passar.

Quan ja anàvem per acabar la conversa telefònica em va afegir que la meva nota final d'aquesta assignatura era un 8, dada que, finalment, em va deixar del tot satisfet.

Ja ho deia al començament ‘tot va bé si acaba bé’, però el mal de ventre que vaig passar al llarg d'aquests dies no me'l treu ningú.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.