Clotilda

El dimarts de la setmana passada, amb motiu d'una celebració familiar, vam anar a un restaurant de Sabadell i, tot llegint la carta, vaig trobar força interessant la història o llegenda que dóna peu al nom del local. Dies enrere, ja vaig fer un primer tast en una entrada al bloc, ara però us esmento la història en qüestió.

(Antecedents)

A primeries del segle XIX, com molts espanyols que volien fer fortuna, l'extremeny Amancio va anar cap a Cuba i, un cop allà, va comprar una hisenda que tenia el nom de ‘Clotilda’, tot i que, al adquirir-la, va canviar aquest nom per ‘El Provecho’.

(No és per casualitat que fos un extremeny i no un català el que enceta aquest relat, doncs els catalans de l'època, fins el 1830, tenien prohibit comerciar amb la colònia espanyola, però això són figues d'un altre paner i ens desviaríem del tema)

Aquella finca es tractava d'un ‘enginy sucrer’, com molts dels que hi havia en aquella zona del centre de l'illa caribenya, molt a prop del riu Salado, riu que lliurava les seves aigües a la bonica badia de Jigüey.

(1a. Clotilda, la rebesàvia)

Uns anys més tard, a la dècada del 1820, la família va tenir una filla i, en record d'aquell ‘enginy’ que havien comprat li van posar ‘Clotilda’, nom que per cert continuarien posant, per sempre més, a la primera filla de cadascuna de les següents generacions de la família.

Aquell ‘ingenio’ com en deien allà, derivava dels antics ‘trapiches’, molt més arcaics i artesanals.

(2a. Clotilda, la besàvia)

La bonica i jove criolla gaudia d’una vida força agradable i un bon dia es va enamorar d'un camperol cubà ben plantat amb qui es va casar, a mitjans del mateix segle XIX, abans que naixés la seva filla, bruna de pell, a qui van batejar, per tal de seguir la tradició, amb el nom de Clotilda.

Quan va complir els vint anys, aquesta segona Clotilda de la nissaga es va casar amb un metge asturià de l'armada espanyola qui, ràpidament, va albirar la possibilitat, tractant-se d'una filla única, d'heretar l'enginy ‘El Provecho’, que per aquelles dates ja produïa 32.000 arroves de sucre a l'any.

(3a. Clotilda, l’àvia)

D'aquell matrimoni, van néixer sis fills, dues noies i quatre nois, La primera noia, nascuda als voltants del 1875, evidentment es va dir Clotilda, igual com les seves dues ascendents.

Aquesta noia, amb la pell una mica més clara que la seva mare, era intel·ligent i de ben jove s'interessà per la música i, als vint anys, el seu pare la va enviar a Boston per tal que pogués cursar alguns estudis relacionats amb les seves aptituds.

Eren temps en que els cubans desitjaven la seva independència i els Estats Units van jugar un paper important doncs el 1898, culpant a l'armada espanyola d'un atac al cuirassat Maine que ells mateixos havien provocat, van encetar una guerra de la que en van sortir victoriosos i Espanya perdia la seva colònia d'ultramar, deixant enrere un llarg passat d'explotació i espoli (aquest apartat també pot ser motiu d'una altra entrada al bloc).

Mentre estant, a Boston, la Clotilda continuava amb els seus estudis musicals i va començar a tocar l'arpa i, al cap de poc temps, es va enamorar d'un català, concretament de Sabadell, que regentava un restaurant.

Un any abans dels fets de Cuba explicats més amunt, van decidir casar-se i el seu pare, així com la resta de la família, van assistir a la cerimònia fixant tots ells, de forma definitiva, la seva residència a Boston.

(4a. Clotilda, la mare)

A primeries del segle XX, la concertista d'arpa i el seu marit van tenir una filla, a qui, ves per on,  també van posar Clotilda.

Més endavant, aquesta nova Clotilda, al no agradar-li ni el clima ni l'ambient de Boston, després de casar-se amb un arquitecte descendent d'hongaresos, van marxar a viure a Alburquerque, a l’estat americà de Nou Mèxic.

Aquest arquitecte es va convertir en un important constructor i va aixecar gratacels i barris sencers, tot engrandint la fortuna particular al mateix temps que descuidava la seva vida familiar.

(5a. Clotilda, la filla)

Amb aquest panorama i sense que haguessin tingut descendència, La Clotilda no era del tot feliç i un bon dia, més enllà de 1950, va desaparèixer i se'n va anar a viure a Buenos Aires, on va conèixer un director d'hotel, amb qui va formar un nova família de la que en va néixer una filla, a qui tanmateix van posar Clotilda.

La petita Clotilda, que amb el temps es va convertir en ‘la bella Clotilda’, tan bella com ho havia estat la seva rebesàvia, després de complir els 30 anys i, segurament, cercant les seves dilatades arrels, va arribar a Sabadell, on s'hi va quedar i uns anys més tard donaria nom a un nou restaurant.

Deixant de banda si és una història real o inventada, el que si que serveix és per a demostrar quants de tombs dóna la vida, quantes històries amaga cada família, quant gratificant pot arribar a ser seguir-ne el fil i conèixer d'allà on venim cadascú de nosaltres.