dimarts, 30 d’abril del 2013

Abril, un mes interessant


Avui s'acaba el mes d'abril, un mes força interessant en molts aspectes, fins i tot pels diversos significats que té el seu nom. De fet, com tots els noms del calendari, aquest també deriva del llatí, però en el seu cas trobem dues hipòtesi.

La primera diu que abril vindria del mot ‘aperire’ que significa ‘obertura’ en referència a la natura, és a dir, que la naturalesa, amb tot el seu esplendor, comença de nou a obrir-se al llarg d'aquest mes.

La segona parla de mitologia i, segons la mateixa, el nom d'aquest mes derivaria del mot ‘aprilis’ en relació a la deessa etrusca ‘Apru’ o potser de la deessa grega ‘Aphrodita’, de la que esdevindria ‘aphros’, deesses, totes dues, que són sinònim de bellesa, amor i fertilitat.

Jo, davant del dubte, m'inclinaria a donar per bona aquesta segona versió.



dilluns, 29 d’abril del 2013

Sort que no han estat gripaus


Aquest migdia i mentre la pluja anava caient amb força, el cel de bona part de la nostra geografia s'ha tornat d'un color groguenc intens, aquesta situació que, darrerament, ha anat en augment a la conca Mediterrània es coneix com a ‘pluja de fang’.

Aquest tipus de pluja, també anomenada ‘pluja de sang’, és un fenomen meteorològic que es dóna quan la pluja que cau va acompanyada de partícules sòlides de pols en suspensió i arrossegades des del desert.

En el nostre cas, aquestes partícules de pols venen directament del nord de l'Àfrica i, en conseqüència, per tal que es produeixi aquesta situació cal que el vent bufi amb força i de component sud.

A banda de la pluja de fang o de sang, com vulgueu, s'han donat casos de pluja d'animals, normalment d'una sola espècie i que ha ocorregut en moltes regions al llarg de la història, donant origen a certes llegendes.

El normal és que aquestes ‘pluges d'animals’ vinguin acompanyades de peixos o granotes, els quals són transportats per la tempesta, des del seu hàbitat natural fins el lloc on descarrega.

Es coneixen casos des de l'antic Egipte, amb descripció i dibuixos damunt de papirs, però també se'n parla a la Bíblia, com una de les deu plagues d'Egipte, i en diversos escrits de l'Edat Mitjana.

Curiosament, en anglès trobem també una expressió que diu ‘It’s raining cats and dogs’ que literalment vol dir ‘plou gats i gossos’, tot i que, en aquest cas, la traducció correcta al català seria la de ‘plou a bots i barrals’.

Sortosament la pluja que ha caigut avui sobre bona part de Catalunya ha estat només de fang i no de granotes, doncs de ‘gripaus’, que normalment venen de Madrid, ja ens en mengem uns quants cada setmana.



diumenge, 28 d’abril del 2013

Mai plou a gust de tothom


Aquesta és una dita popular ben encertada en dies com els d'aquest cap de setmana, segur que hi ha molta gent disgustada amb el temps, molts perquè no han pogut fer alguna activitat desitjada, altres perquè simplement no els agrada la pluja, però segur que en trobaríem molts a qui aquest tipus de temps els complau.

A mi, els dies de pluja, més aviat m'agraden, són moments relaxats, aptes per a llegir o escriure, per escoltar música, per fer tot allò que en dies ben assolellats potser no et va bé de fer.

I per altra banda aquesta aigua caiguda del cel és força beneficiosa per al camp, per a les flors i per a la vida.






N'hi ha però que tenen els ulls tristos mirant per darrera els vidres i sabent que, avui, tampoc podran sortir una estona al pati per a jugar amb els amics.



dissabte, 27 d’abril del 2013

Ens hauria de caure la cara de vergonya


Bangladesh és un país situat al golf de Bengala, a l'Àsia Meridional, justament al delta que formen els rius Ganges i Brahmaputra.

És el 7è país amb una densitat de població més alta, més de 1.100 habitants per quilòmetre quadrat.

És el 8è país més poblat del món, amb més de 161 milions d'habitants.

I, alhora, està entre els 30 països més pobres del planeta, la seva renda per capita és de 1.700 dòlars l'any, 30 vegades més petita que la dels Estats Units d'Amèrica i gairebé 20 vegades més baixa que la d'Espanya. Els seus habitants disposen, de mitjana, d'uns 4,65 dòlars al dia per malviure.

I és en aquestes circumstàncies que algunes empreses multinacionals s'han localitzat allà per tal de trobar mà d'obra barata, tan barata que els treballadors d'aquell país, molts d'ells encara nens, treballen literalment de sol a sol, amuntegats en naus immenses i cobrant uns sous que, en el millor dels casos, no arriba als 30 euros mensuals.

Doncs és allà, en aquell país, on ara fa tres dies, concretament el dimecres passat, es va esfondrar un edifici als afores de Dhaka, la capital, que albergava diverses fàbriques tèxtils, causant la mort a prop de 300 persones.

Sembla ser que hi havia tan de pes, tan de material i tantes persones treballant-hi que l'estructura de l'edifici no ho va suportar i es va esfondrar en una hora de màxima activitat.

Mentre estant, al primer món, als països anomenats rics, la gent surt de compres, va a les botigues de moda i adquireix peces de roba que, molt possiblement, han estat fabricades en aquests països del tercer món.

Entre les runes de l'edifici sinistrat, al costat del desastre, la tragèdia i la desesperació de la gent, s'hi han trobat etiquetes d'algunes marques prou conegudes als nostres mercats, etiquetes que, evidentment, no arribaran a les nostres mans però que seran substituïdes, ben aviat, per d'altres provinents de qualsevol altre país tercermundista.

D'això, ja fa temps que en diuen globalització però jo en diria misèria.



divendres, 26 d’abril del 2013

El tapping


De tant en tant rebo algun correu electrònic d'una entitat especialitzada en organitzar  sessions, normalment en grup, d'aquestes que s'anomenen de relaxació o autocontrol. Casualment, avui n'he rebut un i, abans de enviar-lo directament a la paperera virtual, l'he repassat una mica per sobre.

Entre les coses que m'oferien, m'ha cridat l'atenció una sessió de dues hores de ‘tapping bàsic’, tot afegint que es tracta d'un mètode innovador que permet a un mateix alleugerir el malestar emocional, mental o físic, i que consisteix en donar-se uns 'copets' suaus amb els dits, en uns punts concrets del cos, alhora que cal mantenir enfocat mentalment el problema concret a resoldre, com per exemple el cansament, un mal de cap, un mal record, ansietat, estrès, pors, etcètera. Fins i tot comenten que és un sistema efectiu per tractar determinades addiccions com ara a l'alcohol o al tabac.

Com que no havia sentit a parlar mai del ‘tapping’, he buscat el significat d'aquest anglicisme i he trobat que, aquest mot, també es conegut com a ‘fingertapping’, en relació a la tècnica utilitzada amb els instruments de corda per tal d'aconseguir uns determinats sons mitjançant la pressió dels dits damunt les cordes.

Acostumo a ser força escèptic amb totes aquestes qüestions i, en primer lloc, no crec que una sessió ‘bàsica’ de dues hores em pugui donar solucions a, posem per cas, uns hipotètics problemes d'ansietat i, per altra banda, no sé que pot tenir a veure el meu cos amb una guitarra.

Jo seguiré utilitzant, com a sistema, la saviesa de les dites populars com aquesta, ‘vés a dormir d'hora i lleva't de matí si riquesa i salut vols tenir’.



dijous, 25 d’abril del 2013

A Mart hi falta gent


No sé si esteu al cas que aquests dies es parla molt del projecte d'una fundació holandesa, la ‘Mars One’, que té la idea de colonitzar el planeta Mart, per a la qual cosa ha obert un període d'inscripció de voluntaris, d'entre els quals se n'escolliran 24 per tal de fer un primer viatge.

Tot i que encara no s'ha tancat aquest període d'inscripció, sembla que ja hi ha un miler de persones apuntades, d'entre les quals cap català, de moment.

A mi em sobta enormement aquest èxit d'inscripcions inicials, tenint en compte que les bases del projecte deixen ben clar que, els que hi vagin, s'hauran de quedar allà per sempre més, és a dir, no hi haurà viatge de tornada.

I això obre uns quants interrogants, els que s'hi apunten són gent desenganyada d'aquest planeta nostre i el que volen és deixar-lo com sigui i com més aviat millor? Pensen, potser, que allà trobaran unes condicions de vida millor que les d'aquí? Saben per endavant el que realment es trobaran allà?

Ben mirat, suposo que tal i com està actualment aquest món, hi pot haver persones que estiguin al límit de la desesperació, ja sigui motivat per alguna guerra, a causa de la fam o per estar situades dins del que anomenem les ‘bosses de pobresa’ i, per tant, tampoc ens hauria d'estranyar que molts intentin una sortida, encara que sigui viatjant a l'espai i no poder tornar.

Si tot això va endavant i els 24 terrícoles escollits se'n van cap allà, suposo que aviat podrem afirmar, sense equivocar-nos, que a Mart hi ha vida i que els ‘marcians’ existeixen de veritat, encara que siguin immigrants.

Jo, per si de cas, em quedaré per aquí i ho seguiré pel telenotícies.



dimecres, 24 d’abril del 2013

Optimistes, pessimistes i realistes


He deixat passar expressament unes hores per acabar de pair la desfeta del Barça d'ahir a mans del Bayern.

I vistes les reaccions dels aficionats i dels mitjans de comunicació, de cara el partit de tornada del dimecres vinent, hi ha tres posicionaments,

Els optimistes, que de fet són molt pocs i diuen frases com aquestes:

‘ Somiar no costa diners ‘ o ‘ Tot és possible ’ o, fins i tot, ‘ Qui riu últim riu millor ’.

Després hi hauria un altre grup, que serien els pessimistes, molt més nombrosos que els anteriors, i que venen a sentenciar:

‘ Això va de mal borràs ‘ o ‘ Ho tenim dur de pelar ‘ o ‘ Això està molt cardat ‘ (aquests últims bàsicament són els d'Olot).

I, finalment, tindríem els realistes, en quin grup m'hi incloc jo, que simplement dirien:

‘ Miracles a Lourdes ‘.



dimarts, 23 d’abril del 2013

Feliç diada de Sant Jordi !


Com acostumo a fer, deixo anar el meu pensament per a qui ho vulgui llegir, ho faig lliurement i sense cap pretensió, pensant que potser a tu t'agradarà en un dia com avui.




Una sang extremament vermella,
com els pètals d'aquesta rosa,
s'esmuny vital per les venes
amb bombeig constant del meu cor.

El seu batec, suara sense fre,
delata els meus sentiments,
el motiu, aquesta formosa flor
i l'amistat que amb ella et regalo.



dilluns, 22 d’abril del 2013

Avui és el dia de la terra


La majoria dels dies anomenats ‘mundials’ serveixen bàsicament per a fer-nos memòria de que existeix un problema, que cal estar amatents, que cal lluitar per capgirar una situació anòmala, i aquest és precisament el cas del dia de la terra assenyalat per avui.

Els organitzadors d'aquests esdeveniments mundials en parlen un dia i descansen tres-cents seixanta-quatre, però pel que fa a la terra convindria lluitar cada dia de l'any i no descansar-ne ni un.



diumenge, 21 d’abril del 2013

Si alguna vegada em perdo


Si alguna vegada em perdo i no sabeu per on cercar, busqueu-me nord enllà, on les muntanyes són prou altes i el cel té un blau intens.

Passeu per corriols ombrívols i per canals amb bonics noms, no té pèrdua, tot mena al mateix lloc, a dalt del cim, prop de l'infinit.

Si alguna vegada em perdo i no sabeu res de mi, pregunteu als bells turons d'aquesta estimada terra i, de ben segur, que m'hauran vist passar.

Busqueu una bona ombra, de pi o d'alzinar, aprofiteu per olorar la farigola i el romaní, escolteu el vent acaronant els arbres i, sense cap dubte, prop d'allà em podreu trobar.

Si alguna vegada em perdo i no teniu cap pista certa, resseguiu totes les masies, doncs segur que alguna d'elles m'haurà captivat del tot, per la seva història, les grans balconades obertes a migdia o les seves eres encara visibles.

Si és de dia potser estaré al bell mig d'un prat, amb l'herba encara fresca, envoltat de flors de mil colors i admirant les restes de neu que encara guarden les llunyanes serres.

Si és de nit és possible que la meva oïda estigui només pendent del cant del rossinyol i, si és així, encara que em crideu ben fort, el més segur és que no us escolti doncs estaré només pendent de les seves melodies.

Si alguna vegada em perdo i us costa de trobar-me, no patiu gens ni mica, estaré en bones mans, entre cingleres que em faran de paret, damunt de roquetars que simularan el terra, sota un cel estelat que em farà de sostre protector.

No té pèrdua, amb tota seguretat estaré allà dalt!




















dissabte, 20 d’abril del 2013

La vall d’Horta

Aquesta bonica vall, al terme de Sant Llorenç Savall, ha tingut, de sempre i de forma estable, importants assentaments humans, tot plegat gràcies a que és una de les valls més llargues i amplies de tot el massís de Sant Llorenç del Munt, però també perquè les seves terres han estat sempre molt fèrtils al disposar de l'aigua que li aporta el torrent.
 
Les nombroses masies d'origen medieval que s’assenten en ella així ho demostren; la Roca (s. XIV), les Oliveres (s. XIV), la Muntada (s. XII), el Marquet (s. XIII), Can Brossa (segle XIII), o el Romeu (s. XVIII), en són uns clars exemples.
 
De totes elles, en destaca el Marquet de les Roques, al capdamunt de la vall i envoltada pels cims del Montcau, Rocamur, els Emprius i les Fogueroses. L'edifici actual fou dissenyat per l'arquitecte Juli Batllevell, a finals del segle XIX, i aixecat sobre les restes de l'antic mas.

El recorregut més recent del Marquet de les Roques està lligada a la família dels Oliver, ascendents de l'escriptor sabadellenc Joan Oliver ‘Pere Quart’, qui hi passà llargues temporades, organitzant-hi algunes vetllades literàries amb el grup d'escriptors conegut com La Colla de Sabadell.

Tot recordant aquella època, Pere Quart ens deixà aquestes boniques paraules : 'Mai oblidaré les nits d'agost al Marquet de les Roques, al fons de la vall d'Horta, sota el Montcau. El Marquet és un castell construït amb la pedra vermella del país, combinada amb el maó vist. Al Marquet he passat les temporades més felices de la meva vida. Les nits sobre tot prenien una serenitat i una transparència gairebé màgiques'.

Una altra de les masies amb molta història és la Muntada, situada al bell mig de la vall, just al vessant esquerra del torrent. La primera documentació que es té d'aquesta masia és del 1162, quan ja era propietat dels Muntada i estava sota control del Monestir de Sant Llorenç.

De la nissaga dels Muntada, al segle XVII, en sobresurt un fill del mas, de nom Joan Muntada, i que es va convertir en un dels bandolers més coneguts del massís amb el sobrenom del ‘Minyó de Sant Llorenç Savall’.

Amb el temps, aquest ‘Minyó’ es va integrar en el grup d'un altre bandoler força famós, en Perot Rocaguinarda, fins que els fets de l'escamot de la Unió, a l'abril del 1610, el van fer fugir d'aquestes contrades.

Se sap que l'any 1611, aquest Joan Muntada, es va integrar a les tropes que lluitaven a Itàlia a canvi que li fossin perdonats tots els seus delictes.

Els Muntada van conservar la propietat de la masia fins l'any 1686, en quin moment van vendre-la als Marquet que ja controlaven diversos masos de la zona.

A l'agost de 1970, al costat d'aquesta masia, es va originar un gran incendi, que va causar la mort d'un dels voluntaris i va devastar una amplia zona boscosa de Sant Llorenç Savall, Mura i Monistrol de Calders. Aquest incendi i el posterior del 2003 són els responsables de la desforestació actualment existent en molts punts d'aquesta àrea.






divendres, 19 d’abril del 2013

Se’ls veu el llautó


Aquesta gent del PP no deixen d'anar en contra del català, ja sigui a Catalunya, al País Valencià, on la batalla gairebé ja està perduda, o a les Illes Balears; tenen una consigna prou clara, volen fer-nos tornar anys enrere, al ja quasi oblidat ‘háblame en cristiano!‘.

La dèria anti-catalana arriba a límits incomprensibles, fa pocs dies era la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en contra de la immersió lingüística a les escoles catalanes si un sol alumne ho demanava, avui mateix el decret que ha aprovat el govern balear, govern del PP és clar, que obligarà a partir del curs vinent, a realitzar l'ensenyament en trilingüe, és a dir, en castellà, català i anglès en proporcions idèntiques.

És una operació perfectament orquestrada des de Madrid, amb el ministre Wert al capdavant, qui no va amagar ja fa temps les seves pretensions ‘volem espanyolitzar els alumnes catalans!’.

Són patètics! Van a contracorrent, fins i tot, en contra de les directrius marcades per la Comissió Europea en matèria lingüística, volen fer callar una llengua rica com la nostra, intenten fer desaparèixer un model cultural ben viu.

I el motiu és doble i reiteratiu, per un cantó no perdre la supremacia i per l'altre promoure el que ells anomenen ‘la uniformitat de l'estat espanyol’.

Quin dia diuen que farem aquest referèndum per decidir el nostre futur?



dijous, 18 d’abril del 2013

Sant Iscle i Santa Victòria, dos sants cordovesos


Aquests dos sants són força presents a molts indrets de Catalunya, com per exemple a l'Alt Empordà, a la Garrotxa, al Maresme, al Berguedà, a la Noguera, i també a les comarques vallesanes, com és el cas de Llerona, municipi de les Franqueses del Vallès, i  també a Sabadell i Castellar del Vallès.

Segons la seva biografia, aquests dos sants eren germans i originaris d'Andalusia.

La devoció catalana a aquests germans cordovesos sembla que prové de l'època visigòtica i la seva advocació estaria ubicada en les esglésies catalanes més antigues, és a dir a l'anomenada Catalunya vella, on haurien perdurat des dels temps anteriors a l'ocupació sarraïna.

A Sabadell la capella de Sant Iscle i Santa Victòria, ja existia al segle XI i, actualment, forma part de les dependències del Santuari de la Mare de Déu de la Salut.

A Castellar del Vallès, hi havia una capella dedicada als mateixos sants a tocar de l'actual carrer de Sant Iscle, i al seu redós s'hi formà l'antic nucli de cases denominat Sagrera de les Fàbregues.

Posteriorment, entre el 1885 i el 1892, en el mateix lloc es va edificar l'actual església de Sant Esteve.

Segons Joan Amades, aquests sants foren molt venerats arreu de Catalunya i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants.

Donada la data de la seva festivitat, el 17 de novembre, coincidint amb Santa Isabel d'Hongria, hi ha una dita popular que diu així,  ‘per Sant Iscle, lo fred xiscle’.





dimecres, 17 d’abril del 2013

Epònims


Parlar d'epònims és parlar de personatges, reals o ficticis, que donen nom a un lloc, un concepte o un objecte.

D'exemples n'hi ha molts, tot i que alguns d'ells són força curiosos. Tot seguit en deixo alguna mostra.

El mot ‘derbi’, que pot indicar una cursa reservada a cavalls o egües joves i de pura sang o, també, una competició esportiva entre equips de la mateixa ciutat o regió, deriva del mot anglès ‘derby’, amb el mateix significat, i que guarda relació amb el 12è compte de Derby, qui al 1780 va organitzar, per primer cop, la famosa cursa anual de cavalls d’Epson Downs a Anglaterra.

La paraula ‘beixamel’, salsa feta a base de mantega, llet i farina, que ve del francès ‘béchamel’, derivat del nom de Louis de Béchamel, marquès de Nointel, cèlebre gourmet francès de finals del segle XVII, tot i que ell no en va ser l'inventor.

O, també, el verb ‘boicotejar’, que vol dir cessar voluntàriament tota relació amb un país o amb una empresa, o refusar de comprar uns determinats productes, etimologia que ve de l’anglès ‘Boycott’, fent referència al cognom de Charles C. Boycott, intendent britànic a Irlanda que, per la seva duresa, fou ‘boicotejat’ pels arrendataris.

Altres exemples serien, ‘alzheimer’ per Alois Alzheimer, ‘maquiavèl·lic’, per Nicola de Macchiavello, o ‘mahometà’, per Mahoma.

No acabo d'estar segur, però, que tots els personatges que han prestat el seu nom als diversos epònims, haguessin donat el seu consentiment, penso, per exemple, amb Joseph Guillotin, personatge que va donar nom, potser sense voler-ho, a un estri tan sinistre com va ser la ‘guillotina’.



dimarts, 16 d’abril del 2013

Capsigrany


Aquesta és una bonica paraula que, segons el Diccionari de la Llengua Catalana, té tres significats.

1 .- En primer lloc és el nom d'un moixó insectívor, de la família dels lànids, amb el dors, les ales i la cua de color negrós amb taques blanques i les part inferiors blanquinoses.




2 .- També és el nom d'una espècie de bavosa.

i 3 .- És sinònim de 'persona de poc seny, no gens entenimentada'.

És a dir, que si una persona diu d'una altra que és un ‘capsigrany’, no l'estarà  afalagant precisament amb amb aquest nom, més aviat l'estarà assenyalant com a persona poc o gens assenyada.

Fins i tot, la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya) atorga anualment el premi ‘capsigrany de l’any’ i a la llista de guardonats hi apareixen noms com Fèlix Millet, Albert Boadella i José Montilla, entre d'altres.

En tot cas, si algun dia algú diu de mi que sóc un ‘capsigrany’, millor que m'ho digui fent referència a un ocell o, perquè no, a una bavosa, però no el seu sentit pejoratiu de persona mancada de seny.

dilluns, 15 d’abril del 2013

La vida és plena de coincidències


Sense anar més lluny avui mateix n'he viscut algunes en primera persona.

Aquest migdia hem avisat un llauner per tal que mirés de solucionar una aixeta que feia dies que perdia aigua i jo, evidentment, no havia sabut solucionar. La urgència del problema m'havia fet escollir un professional desconegut per a mi i quines dades havien arribat a les meves mans mitjançant una targeta d'aquestes que tiren per les bústies de les cases.

Primera coincidència: que m'arribi a la bústia la targeta d'una persona que diu que fa reparacions d'electricitat, aigua i calefacció, que jo necessiti per avui mateix algú amb aquestes característiques i que, a més, el truqui i li vagi bé de venir aquesta tarda.

Com que, tal com ja he explicat, aquesta persona era totalment desconeguda per a mi, abans de que vingués, he anat al caixer automàtic a treure diners en efectiu per a pagar la reparació, doncs ja se sap, en aquest tipus de feines, si no hi ha prou coneixença entre professional i client, se solen pagar al comptat.

Donat que no sabia el que em cobraria he tret una quantitat que a mi m'ha semblat coherent amb la magnitud del problema.

En un parell d'hores, el llauner en qüestió ha acabat la seva feina, no sense suar força donat que gairebé tota l'estona ha estat estirat sota l'aigüera, i aleshores ha vingut el moment d'aquella pregunta que sempre fem, quant li dec? Ell ha tret l'albarà d'un material que havia anat a comprar, ha mirat el rellotge per veure quanta estona havia tardat en fer la reparació i, finalment, ha estat uns instants pensatiu fins que m'ha dit la xifra, doncs bé ha resultat ser exactament el que jo havia tret del caixer.

Segona coincidència: que jo vagi al caixer a treure diners per a pagar una reparació que no sé el que em costarà i que quan em donin la factura sigui exactament la mateixa quantitat. Una de dues, o jo tinc molt bon ull per a calcular el possible preu o ell m'ha vist traient el diners del caixer i per això sabia el que m'havia de demanar.

A darrera hora de la tarda, ja molt més relaxat després d'un dia d'allò més complicat, m'han presentat un xicot jove que, per aquelles casualitats de la vida, els divendres també ve a la Universitat Autònoma a la classe de l’Arcadi Oliveres, bé ell fa el segon curs de periodisme tot sencer i jo, a aquella facultat, només hi faig aquesta assignatura.

Sigui com sigui i com que també viu a Castellar del Vallès, ens hem posat d'acord per anar els divendres plegats a la universitat i, d'aquesta manera, s'estalviarà haver d'agafar el transport públic amb els conseqüents maldecaps. Després d'aquesta presentació i donat que nosaltres anàvem en direcció al seu domicili l'hem acompanyat amb el cotxe.

La qüestió és que, per tal de saludar-lo, quan me l'han presentat, he sortit del cotxe de pressa i he deixat al seient del meu costat les ulleres que faig servir per conduir i que em serveixen per veure-hi bé de lluny. Quan tots ja érem de nou dalt del cotxe jo anava buscant les ulleres per tots el racons sense trobar-les, fins que han aparegut sota la persona que, sense voler i sense adonar-se'n, tot sigui dit, s'ha assegut al meu costat i, a més, damunt de les ulleres.

Bé, no s'han trencat del tot, només han quedat una mica guerxes d'un cantó.

Tercera coincidència: Que em presentin un xicot de Castellar del Vallès que va a la mateixa classe que jo a l'Autònoma, que decidim acompanyar-lo a casa amb el cotxe i que algú, ho repeteixo sense voler, gairebé em xafi les ulleres de conduir.

Ja ho diu el títol d'aquesta entrada, la vida és plena de coincidències però avui me'n aniré a dormir aviat perquè preferiria no tenir-ne cap més.




diumenge, 14 d’abril del 2013

Al final no ha pogut ser


Fa dies ja vaig dir que m'havia de posar les piles per tal de fer la travessa dels cinc cims i, tot i posar-hi molta voluntat i ganes, no l'he pogut acabar del tot.

Enguany se celebrava la XI edició de la prova de resistència per muntanya d'els Cinc Cims, amb un distància total de 52 quilòmetres i un desnivell acumulat de 4.556 metres, pujant als cims de Sant Llorenç del Munt i El Montcau, ambdós al terme municipal de Matadepera, el de Sant Sadurní a Gallifa, el Pic del Vent (El Farell) a Caldes de Montbui i el Puig de la Creu cim compartit entre Sentmenat i Castellar del Vallès.

Hem sortit ben d'hora del local del Centre Excursionista de Castellar, doncs passaven uns 5 minuts de les dos quarts de sis de la matinada, i encara ben fosc ens hem dirigit al primer dels cincs cims, la Mola, tot passant pel coll d'en Llivi, pel Pla del Girbau on ja hem entrat al Parc Natural, pel coll de la Grua, on hem vist l'espectacle de néixer el dia i, pel camí dels monjos, fins el cim de la Mola de 1.102 metres d'altitud.






Després hem anat en direcció al Montcau, un cim amb una alçada de 1.057 metres i que té la característica de tenir la forma força arrodonida i pràcticament sense vegetació a causa dels seus roquetars.




Un cop hem baixat del Montcau, hem esmorzat al coll d'Eres i hem baixat cap a la font del Llor i la Vall d'Horta, començant pel Marquet de les Roques. Bonics camps que desprenien primavera per arreu i un cel ben blau que retallava els cingles de les muntanyes properes.






A través d'una pista sense massa desnivell hem arribat a Sant Llorenç Savall i aquí és on, per mi, a començat el calvari doncs la pista en direcció a Gallifa va pujant i pujant i la calor a aquella hora ja era força important. Això si, per un cantó ja podíem veure el cim de Sant Sadurní de Gallifa i, per l'altra, podíem admirar els dos cims ja fets.





Un cop hem arribat a l'avituallament del coll de Sant Sadurní, ens faltava encara acabar de pujar dalt de tot on es troba l'ermita, a una alçada de 942 metres, des d'on hem pogut divisar unes esplèndides vistes.




Després de menjar una mica i de fer un petit descans, hem baixat en direcció a Gallifa per una canal força dreta i donant la volta pel darrere del castell de Gallifa, hem anat en direcció a la riera de Caldes per tal de trobar la pista i els corriols que ens havien de menar al cim del Farell.

I aquest tros ha acabat amb les meves darreres forces que em quedaven, ja molt minvades per la calor, la distància i el desnivell acumulat. Quan duia aproximadament 40 quilòmetres i unes 10 hores des de la sortida, he decidit deixar-ho estar, quan no es pot no es pot, malgrat que em faltava molt poc per arribar al quart cim, el del Pic del Vent, i evidentment el cinquè i últim del Puig de la Creu.

Si les forces no em fallen, d'aquí a dos anys ho tornaré a provar, a veure si tinc més sort. Ara bé, a banda dels entrebancs típics de qualsevol prova de resistència, la travessa ha estat fantàstica, sobre tot pels bells paratges per on discorre.