Sense anar més lluny avui mateix n'he
viscut algunes en primera persona.
Aquest migdia hem avisat un llauner
per tal que mirés de solucionar una aixeta que feia dies que perdia aigua i jo,
evidentment, no havia sabut solucionar. La urgència del problema m'havia fet
escollir un professional desconegut per a mi i quines dades havien arribat a
les meves mans mitjançant una targeta d'aquestes que tiren per les bústies de
les cases.
Primera coincidència: que m'arribi a
la bústia la targeta d'una persona que diu que fa reparacions d'electricitat,
aigua i calefacció, que jo necessiti per avui mateix algú amb aquestes
característiques i que, a més, el truqui i li vagi bé de venir aquesta tarda.
Com que, tal com ja he explicat,
aquesta persona era totalment desconeguda per a mi, abans de que vingués, he
anat al caixer automàtic a treure diners en efectiu per a pagar la reparació, doncs ja
se sap, en aquest tipus de feines, si no hi ha prou coneixença entre professional i
client, se solen pagar al comptat.
Donat que no sabia el que em
cobraria he tret una quantitat que a mi m'ha semblat coherent amb la magnitud
del problema.
En un parell d'hores, el llauner en
qüestió ha acabat la seva feina, no sense suar força donat que gairebé tota l'estona
ha estat estirat sota l'aigüera, i aleshores ha vingut el moment d'aquella
pregunta que sempre fem, quant li dec? Ell ha tret l'albarà d'un material que
havia anat a comprar, ha mirat el rellotge per veure quanta estona havia tardat
en fer la reparació i, finalment, ha estat uns instants pensatiu fins que m'ha
dit la xifra, doncs bé ha resultat ser exactament el que jo havia tret del
caixer.
Segona coincidència: que jo vagi al
caixer a treure diners per a pagar una reparació que no sé el que em costarà i
que quan em donin la factura sigui exactament la mateixa quantitat. Una de dues,
o jo tinc molt bon ull per a calcular el possible preu o ell m'ha vist traient
el diners del caixer i per això sabia el que m'havia de demanar.
A darrera hora de la tarda, ja molt
més relaxat després d'un dia d'allò més complicat, m'han presentat un xicot
jove que, per aquelles casualitats de la vida, els divendres també ve a la
Universitat Autònoma a la classe de l’Arcadi Oliveres, bé ell fa el segon curs
de periodisme tot sencer i jo, a aquella facultat, només hi faig aquesta
assignatura.
Sigui com sigui i com que també viu
a Castellar del Vallès, ens hem posat d'acord per anar els divendres plegats a
la universitat i, d'aquesta manera, s'estalviarà haver d'agafar el transport
públic amb els conseqüents maldecaps. Després d'aquesta presentació i donat que nosaltres anàvem en direcció
al seu domicili l'hem acompanyat amb el cotxe.
La qüestió és que, per tal de
saludar-lo, quan me l'han presentat, he sortit del cotxe de pressa i he deixat
al seient del meu costat les ulleres que faig servir per conduir i que em serveixen
per veure-hi bé de lluny. Quan tots ja érem de nou dalt del cotxe jo anava buscant les
ulleres per tots el racons sense trobar-les, fins que han aparegut sota la
persona que, sense voler i sense adonar-se'n, tot sigui dit, s'ha assegut al meu
costat i, a més, damunt de les ulleres.
Bé, no s'han trencat del tot, només
han quedat una mica guerxes d'un cantó.
Tercera coincidència: Que em
presentin un xicot de Castellar del Vallès que va a la mateixa classe que jo a
l'Autònoma, que decidim acompanyar-lo a casa amb el cotxe i que algú, ho repeteixo sense voler,
gairebé em xafi les ulleres de conduir.
Ja ho diu el títol d'aquesta entrada, la vida és plena
de coincidències però avui me'n aniré a dormir aviat perquè preferiria no
tenir-ne cap més.