Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris muntanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris muntanya. Mostrar tots els missatges

divendres, 26 de juliol del 2013

El Gurugú

Segurament que podem afirmar que la muntanya que duu el nom de Gurugú és un cas molt especial, segurament únic en el món, en que un mateix nom el trobem escampat a molts llocs de la geografia.

De fet, el puig original d'aquest nom és troba en el punt més alt de la península de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc, a tocar de la ciutat de Melilla. Aquest conjunt muntanyós està integrat a la serralada de Nador i té una altura de 890 metres.

En aquells paratges hi viuen una colònia de mones que tenen el nom de ‘mones de Berberia’, suposo per trobar-se en assentaments de població berber.

Aquesta regió, i concretament el Gurugú, fou objecte de forts combats en la campanya de 1909 entre espanyols i autòctons. Aquests combats van ser molt impopulars i també una de les causes que, a Barcelona i diverses poblacions catalanes, s'originés el que es coneix com ‘la Setmana Tràgica’ del 27 de juliol de 1909, just demà farà 104 anys.

Tot això va provocar que molts catalans i espanyols que lluitaren en aquelles guerres posessin el nom a petites muntanyes i turons que poguessin tenir alguna mena de semblança amb aquella muntanya del Marroc.

Aquí teniu alguns indrets on podem trobar aquesta denominació muntanyosa ben curiosa:

A Catalunya:

Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, a prop de la castellassa de Can Torres. Entre Mieres i Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. A Castellcir, al Moianès i en un cantó de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, entre d'altres.

Al País Valencià:

A Xixona, a la comarca de l’Alacantí i a Benicàssim, a la Plana Alta.

En altres territoris:

A Arnuero, municipi de Cantàbria. a Alcalà de Henares, a Madrid, al Parc Maria Luisa de Sevilla i a la població d’Alcanadre, a La Rioja.

Justament aquesta població d’Alcanadre la visitarem d'aquí a pocs dies doncs serà el final de la nostra primera etapa del camí de Sant Jaume d'aquest any que iniciarem a Calahorra.

A veure si tenim sort i passem pel costat del Gurugú d’Alcanadre.

(Aquí podeu veure, al fons, una visió de la muntanya marroquina de Gurugú)



diumenge, 21 d’abril del 2013

Si alguna vegada em perdo


Si alguna vegada em perdo i no sabeu per on cercar, busqueu-me nord enllà, on les muntanyes són prou altes i el cel té un blau intens.

Passeu per corriols ombrívols i per canals amb bonics noms, no té pèrdua, tot mena al mateix lloc, a dalt del cim, prop de l'infinit.

Si alguna vegada em perdo i no sabeu res de mi, pregunteu als bells turons d'aquesta estimada terra i, de ben segur, que m'hauran vist passar.

Busqueu una bona ombra, de pi o d'alzinar, aprofiteu per olorar la farigola i el romaní, escolteu el vent acaronant els arbres i, sense cap dubte, prop d'allà em podreu trobar.

Si alguna vegada em perdo i no teniu cap pista certa, resseguiu totes les masies, doncs segur que alguna d'elles m'haurà captivat del tot, per la seva història, les grans balconades obertes a migdia o les seves eres encara visibles.

Si és de dia potser estaré al bell mig d'un prat, amb l'herba encara fresca, envoltat de flors de mil colors i admirant les restes de neu que encara guarden les llunyanes serres.

Si és de nit és possible que la meva oïda estigui només pendent del cant del rossinyol i, si és així, encara que em crideu ben fort, el més segur és que no us escolti doncs estaré només pendent de les seves melodies.

Si alguna vegada em perdo i us costa de trobar-me, no patiu gens ni mica, estaré en bones mans, entre cingleres que em faran de paret, damunt de roquetars que simularan el terra, sota un cel estelat que em farà de sostre protector.

No té pèrdua, amb tota seguretat estaré allà dalt!




















divendres, 2 de novembre del 2012

Vall de Pineta


Segurament hi ha pocs llocs que siguin més fantàstics i bonics com el ‘Parc Natural de la Vall d’Ordesa i el Mont Perdut’; només falta que hi afegim els colors de la tardor i els saltants d’aigua baixant per tot arreu per tal que l’espectacle sigui del tot incomparable.

El dia ha començat lleugerament plujós i ha seguit així al llarg de tot el matí, volíem arribar fins els saltants d’aigua que configuren el naixement del riu Cinca, però la pluja persistent ens ha fet desistir de la nostra idea.

Malgrat tot, cada racó del nostre camí, cada visió de la muntanya, cada remor del riu Cinca transcorrent per la Vall de Pineta, ha esdevingut una successió de moments irrepetibles.

Perquè diem que fa mal temps quan plou? Perquè no acaba d’agradar la pluja quan tenim tanta necessitat dels seus beneficis?

El bosc, la muntanya i tots els elements al seu voltant, malgrat, o millor dit, gràcies a la pluja, són quelcom realment extraordinari.














dissabte, 15 de setembre del 2012

Avui és un dia especial


Ja ha arribat el gran dia, aquell que estàvem esperant des de fa temps. Cada any, més o menys per aquestes dates, se celebra la Matagalls – Montserrat, prova de resistència amb una participació molt nombrosa, al voltant d’uns 3.000 marxadors, a banda dels que hi participen sense estar-hi inscrits.

Aquesta tarda, una mica abans de les 4, sortiré des de Coll Formic per iniciar un llarg recorregut que m’ha de dur fins a Montserrat on, si no hi ha res que ho impedeixi, hi arribaré demà diumenge, abans de migdia, després de completar els 87 quilòmetres de distància.

Mentalment estic preparat, físicament ja no ho sé tant, però sigui com sigui intentaré arribar a la meta. Aquesta serà la cinquena vegada que ho intento, de les quals, de moment, només n’he acabat dues i he abandonat les altres dues, a veure si puc acabar en aquesta ocasió i completar així la meva tercera.

La solució, demà!



dimecres, 1 d’agost del 2012

Sierra Nevada, sense neu, però igualment fantàstica


Avui tocava pujar a Sierra Nevada i, donada la data -1 d’agost – i la temperatura a peu de muntanya – per damunt dels 40 graus -, ja era d’esperar que no veuríem gens de neu. De tota manera l’entorn i la bellesa dels cims han merescut ben bé l’excursió.

El pic més alt d’aquesta cadena muntanyosa és el Mulhacén, que amb 3.482 metres és també el pic més alt de la Península Ibèrica.

De les seves canals hi neixen els rius Genil, Guadalfeo, Adra i Andratx amb els seus respectius afluents.

Al nord-oest de la serralada, i als peus del Veleta, de 3.392 metres i el pic més vistós, hi ha una estació d’esquí on s’organitzaren els Campionats del Món d’Esquí el 1996.

La carretera que s’hi construí, ara tallada al trànsit a partir dels 2.500 metres d’alçada, es considerada la carretera més alta de tot Europa.

La reina indiscutible de la fauna a Sierra Nevada és l’isard ibèric, que sol pasturar a l’alta muntanya. A més, es troben diverses espècies d’invertebrats singulars, entre els quals més de 20 espècies de papallones, petites aus i un important nombre de rapinyaires.

A l’estiu es força freqüent trobar, al llarg dels seus camins, molta gent fent senderisme, corredors a peu i ciclistes.

Aquí teniu algunes fotografies fetes aquesta mateixa tarda, fins i tot d’algun exemplar d’isard ibèric.











diumenge, 15 de juliol del 2012

Excursió per la Serra de l’Obac


Avui excursió fantàstica pel cantó de la Serra de l’Obac. Hem començat a caminar just al costat del mas la Barata, lloc on començava el ‘camí ral’, abreviatura de ‘real’, que arribava fins al Pont de Vilomara, aquest camí en passar pel massís de l’Obac, recorria indrets solitaris amenaçats per bandolers especialment durant els segles XVI i XVII, el més famós dels quals va ser en Capablanca, que segons la llegenda assaltava els viatgers a partir dels senyals, amb roba estesa, que li feia l’hostaler i amo de la Barata.

El primer tram hem resseguit l’esmentat ‘camí ral’ i, a mesura que hem anat guanyant alçada, ja hem anat divisant la muntanya de Montserrat, esplèndida, el paller de tot l’any, el Castellsapera, el Turó de Tres Creus i diverses parets plenes d’espadats.

Els corriols d’aquesta zona són força ombrívols i, per tant, molt agraïts en dies de calor i força sol.

Hem fet el cim del turó de la Pola, on hem esmorzat i admirat les magnífiques vistes que des d’aquest punt es poden veure.

Després hem anat en direcció nord fins arribar a una balconada del turó sobre la pista de Mata-rrodona i el torrent del Figueret, a partir d’aquí, el camí s’engoleix pel mig d’un trau entre parets de roca i, tot baixant per uns esglaons, ens acostem fins un curiós amagatall, es tracta de l’Hospital de Sang, un dels llocs més captivadors de la serra de l’Obac. A tocar la roca i ha la cova de la Cort Fosca i uns metres a l’esquerra de la cova trobem l’Hospital de Sang, un esvoranc de forma triangular que traspassa la roca. L’historia explica que, durant el segle XIX, serví a l’exercit carlí com a hospital, per tal d’assistir als soldats ferits.

A partir d'aquest punt, tot seguint per corriols i travessant diversos roquetars, hem arribat a la font de la Pola, on hem pogut descansar una estona i apagar la nostra set.

Un recorregut, més o menys circular, i que ha acabat de nou al mas de la Barata.

Ha estat una excursió matinal força completa i, per damunt de tot, molt gratificant.

Tot seguit en deixo constància mitjançant aquestes fotografies.