Des de l'antiguitat fins els nostres
dies, els filòsofs sempre han afirmat que les matemàtiques ho expliquen tot a
la vida, que tot es regeix per un codi numèric o geomètric, que no hi ha res
deixat a l'atzar.
Ens han arribat tractats sencers que
ens expliquen les grans propietats dels, sempre enigmàtics, nombres primers i la
seva relació amb els cicles biològics.
Hi ha qui ha trobat paral·lelismes
entre determinades obres musicals i un seguit de sèries numèriques, com si
realment s'haguessin inspirat en les matemàtiques.
Sovint, s'afirma que quan es domina
la ciència de les matemàtiques és més fàcil entendre els misteris de la vida i
l'univers.
Actualment, sense anar més lluny, hi
ha infinitat d'estris d'us quotidià que funcionen sota la batuta experta dels ceros
i els uns; els ordinadors, els equips audiovisuals, els telèfons mòbils en són un clar exemple.
Segurament que tot això és veritat,
però em resisteixo a pensar que, determinades actuacions humanes, posem per cas, quan experimentem
emocions, quan estem contents o quan el cor ens batega de pressa davant d'un
ensurt o una sorpresa, funcionin de forma totalment subordinada a les matemàtiques.
No crec, de cap de les maneres, que
aquests impulsos emocionals estiguin governats per aquesta ciència exacta ja que, aleshores, no
estaríem parlant de persones si no de màquines, d'allò que vulgarment es coneix com a ‘robots’.
Ho sento però em resisteixo amb totes les meves forces a ser
un ‘robot’, com així ho voldrien molts d'aquells que ens governen, prefereixo gestionar-me a mi mateix i gaudir, mostrant lliurement i a cada instant, les
meves emocions interiors.















