dimecres, 31 de juliol del 2013

Les matemàtiques i la vida

Des de l'antiguitat fins els nostres dies, els filòsofs sempre han afirmat que les matemàtiques ho expliquen tot a la vida, que tot es regeix per un codi numèric o geomètric, que no hi ha res deixat a l'atzar.

Ens han arribat tractats sencers que ens expliquen les grans propietats dels, sempre enigmàtics, nombres primers i la seva relació amb els cicles biològics.

Hi ha qui ha trobat paral·lelismes entre determinades obres musicals i un seguit de sèries numèriques, com si realment s'haguessin inspirat en les matemàtiques.

Sovint, s'afirma que quan es domina la ciència de les matemàtiques és més fàcil entendre els misteris de la vida i l'univers.

Actualment, sense anar més lluny, hi ha infinitat d'estris d'us quotidià que funcionen sota la batuta experta dels ceros i els uns; els ordinadors, els equips audiovisuals, els telèfons mòbils en són un clar exemple.

Segurament que tot això és veritat, però em resisteixo a pensar que, determinades actuacions humanes, posem per cas, quan experimentem emocions, quan estem contents o quan el cor ens batega de pressa davant d'un ensurt o una sorpresa, funcionin de forma totalment subordinada a les matemàtiques.

No crec, de cap de les maneres, que aquests impulsos emocionals estiguin governats per aquesta ciència exacta ja que, aleshores, no estaríem parlant de persones si no de màquines, d'allò que vulgarment es coneix com a ‘robots’.

Ho sento però em resisteixo amb totes les meves forces a ser un ‘robot’, com així ho voldrien molts d'aquells que ens governen, prefereixo gestionar-me a mi mateix i gaudir, mostrant lliurement i a cada instant, les meves emocions interiors.




dimarts, 30 de juliol del 2013

Il•lusió

Tot i que, segons el diccionari, la primera descripció del mot ‘il·lusió’ ens indica que ‘es tracta d'un error de percepció o d'interpretació provocat per una aparença’, també hi ha una altra significat que ens diu el següent: ‘alegria o entusiasme que experimenta  alguna persona, amb l'esperança o seguretat de realització d'alguna cosa agradable’.

Evidentment, jo prefereixo aquesta segona explicació del mot i, a més, crec molt sincerament que la il·lusió no l'hauríem de perdre mai, doncs és un dels motors que ens fa mantenir vius per tal de tirar endavant.

Sempre s'ha de tenir il·lusions, il·lusió d'encetar nous projectes, de pensar en el futur, de començar nous camins, de tenir ganes de fer activitats, per petites i insignificants que siguin; cal mantenir, en tot moment, les expectatives ben obertes.

Ja sé que els temps que corren no són ‘per tirar coets’ però, creieu-me, mantenir viva la il·lusió per fer coses ens ajuda moltíssim a sobreviure en aquesta mena de ‘selva’ on estem ficats.

Jo, no cal dir-ho, sempre intento practicar aquesta tècnica tan beneficiosa.



diumenge, 28 de juliol del 2013

Els cicàdids

Entre els insectes anomenats cicàdids, trobem les conegudes ‘cigales’ amb el seu típic cant que emeten insistentment durant els mesos de més calor, bàsicament el juliol i agost.

De fet, aquest cant tan especial i eixordador l'emeten els mascles per tal d'atreure a les femelles, i el produeixen al fregar, entre si, unes membranes que tenen a cada costat de la part abdominal, ajudades per uns petits sacs d'aire que funcionen com a caixes de ressonància.

Mesuren uns 4 centímetres de llargada i tenen un cap força gros i quatre ales transparents, dues anteriors més grans i dues de posteriors més petites i amagades.

La part més curiosa d'aquest insecte és el seu cicle biològic que, segons l'espècie, pot arribar fins a 17 anys. Fa pocs dies es va publicar una notícia referida a la costa est dels EUA, on es preparaven per a rebre milions de cigales que, després de 17 anys sota terra, sortirien aquest estiu per tal de deixar escoltar els seu brunzit en pobles, camps i ciutats. Aquest és un fenomen fascinant i únic que es reprodueix cada 17 anys en aquella regió, quan les nimfes que han estat gairebé dues dècades enterrades surten a la superfície per aparellar-se, pondre ous i morir, segurament no trobaríem al regne animal cap altre exemple d'insecte amb uns hàbits tan especials com els d'aquestes cigales americanes.

No sé de quina espècie serien però aquest matí, quan el sol ja començava a escalfar, tot passant per dins d'un petit bosc de pins entre la masia de Can Montllor de la Muntanya i la de Can Padró, el concert que ens oferien les cigales era realment extraordinari.



divendres, 26 de juliol del 2013

El Gurugú

Segurament que podem afirmar que la muntanya que duu el nom de Gurugú és un cas molt especial, segurament únic en el món, en que un mateix nom el trobem escampat a molts llocs de la geografia.

De fet, el puig original d'aquest nom és troba en el punt més alt de la península de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc, a tocar de la ciutat de Melilla. Aquest conjunt muntanyós està integrat a la serralada de Nador i té una altura de 890 metres.

En aquells paratges hi viuen una colònia de mones que tenen el nom de ‘mones de Berberia’, suposo per trobar-se en assentaments de població berber.

Aquesta regió, i concretament el Gurugú, fou objecte de forts combats en la campanya de 1909 entre espanyols i autòctons. Aquests combats van ser molt impopulars i també una de les causes que, a Barcelona i diverses poblacions catalanes, s'originés el que es coneix com ‘la Setmana Tràgica’ del 27 de juliol de 1909, just demà farà 104 anys.

Tot això va provocar que molts catalans i espanyols que lluitaren en aquelles guerres posessin el nom a petites muntanyes i turons que poguessin tenir alguna mena de semblança amb aquella muntanya del Marroc.

Aquí teniu alguns indrets on podem trobar aquesta denominació muntanyosa ben curiosa:

A Catalunya:

Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, a prop de la castellassa de Can Torres. Entre Mieres i Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. A Castellcir, al Moianès i en un cantó de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, entre d'altres.

Al País Valencià:

A Xixona, a la comarca de l’Alacantí i a Benicàssim, a la Plana Alta.

En altres territoris:

A Arnuero, municipi de Cantàbria. a Alcalà de Henares, a Madrid, al Parc Maria Luisa de Sevilla i a la població d’Alcanadre, a La Rioja.

Justament aquesta població d’Alcanadre la visitarem d'aquí a pocs dies doncs serà el final de la nostra primera etapa del camí de Sant Jaume d'aquest any que iniciarem a Calahorra.

A veure si tenim sort i passem pel costat del Gurugú d’Alcanadre.

(Aquí podeu veure, al fons, una visió de la muntanya marroquina de Gurugú)



Primera calorada

Els meteoròlegs prediuen per aquest cap de setmana la primera gran calorada d'aquest estiu i afegeixen que, degut a l'aire calent que ens entrarà pel sud i la formació del que anomenen una ‘bombolla càlida’, les temperatures poden fregar els 40 graus en determinades zones.

Qui deia que enguany no tindríem estiu? més tard o més d'hora, per aquestes dates, sempre arriba la canícula, per cert el mot ‘canícula’ deriva de ‘canis’, és a dir, ‘gos’, però no perquè el temps de màxima calor estigui associat als gossos, si no perquè l'estrella Sírius, la més brillant de tot el firmament, és també coneguda com a ‘canis’, pel fet de pertànyer a la constel·lació del Ca Major, i a l'estiu, coincideix la seva sortida amb la del sol.

A l'antiga Roma, es deia que el període canicular anava del 24 de juliol fins el 24 d'agost, i moltes cultures europees tenen aquest nom com a referència d'aquests dies, per exemple a Anglaterra on fan servir l'expressió ‘Dogs Days’ (dies de gossos) durant aquestes dates de màxima calor.

Ja fa molts anys que se sap, la calor sempre arriba i el que cal és passar-la el millor que es pugui.



dijous, 25 de juliol del 2013

Tràgic accident

Un tren descarrila quan entra a l'estació de Santiago a 180 per hora, en un tram amb corba on només es pot circular a 80; me'n vaig anar a dormir quan parlaven d'una trentena de morts i quan em llevo ja donen una xifra de 77; el ‘govern’ de Madrid envia un missatge de condol per les víctimes i fa servir el text d'un altre missatge que fa un parell de dies va enviar a la Xina amb motiu d'un terratrèmol, és a dir, davant d'una tragèdia d'aquestes magnituds fan un ‘copiar i enganxar’ i anem tirant.

I després ADIF, ‘amb orgull’, a la seva pàgina web diu que som el primer país europeu i el segon del món en quilòmetres de línies fèrries d'alta velocitat, això si també som campions de la Unió Europea amb taxa d'atur, pel que veig es deu tractar de ser els primers en totes les categories, fins i tot, en bestiesa acumulada.

Quants despropòsits junts!

El meu màxim suport als familiars i amics de les víctimes d'aquest trist accident.



dimarts, 23 de juliol del 2013

Històries properes

Fa uns dies, després d'una meva visita a Badalona, vaig comentar sobre els records i la història de l'Anís del Mono; aquest famós anís, però, no va ser l'únic que es va fabricar a la Catalunya d'aleshores doncs, amb posterioritat, van aparèixer altres marques que buscaven igualment trobar un lloc en el mercat.

És el cas, per exemple, de l'Anís del Tigre, l’Anís del Sot o l’Anís del Taup, aquest últim fabricat a la ciutat de Sabadell.

En desconec el motiu pel qual es digué ‘Taup’ i no ‘Talp’, com correspondria, tret que no fos per adequar la marca a la manera com molta gent pronunciava el nom d'aquest animaló, sobretot a les terres de ponent.

Josep Germà i Homet, nascut a Castellar del Vallès l'any 1873, n'era el propietari de la fàbrica d'Anís del Taup, essent una persona inquieta i molt activa dins la vida sabadellenca d'aquells anys, de fet va presidir diversos clubs esportius així com l’aeroclub Sabadell.

El 6 d'octubre de 1934, sense que ell ho desitgés, l'autoritat militar del moment el va nomenar alcalde de la ciutat de Sabadell, càrrec que va ocupar, amb molta empenta, fins que el varen assassinar el mes de febrer de 1936.

Tot i que l'assassinat es produí en esclatar la guerra, sembla que la seva mort no va estar motivada per qüestions polítiques, si no per una qüestió de diners. Dues persones el van matar d'un tret al cap, el 17 d'agost de 1936 quan tornava de les Arenes, i van deixar el cos, ja sense vida, a la cuneta de la carretera que va de Castellar a Matadepera.

Tot i que, sovint, tenim coneixement del passat, mitjançant records aïllats i fets puntuals, també és veritat que, moltes vegades, ens falta el fil conductor que ens expliqui la història tal com va succeir de veritat.





dilluns, 22 de juliol del 2013

Treure les castanyes del foc

El romanès és una llengua romànica parlada per, aproximadament, 24 milions de persones.

El català, en l'àmbit dels Països Catalans, el parlen una mica més de la meitat, és a dir, gairebé 13 milions de persones.

Els entesos diuen que, tenint en compte que ambdues llengües tenen una mateixa arrel, el romanès té un 73% de semblança amb el català.

Amb tots aquests ingredients, no entenc perquè el periodista romanès li ha preguntat pel ‘cas Bárcenas’ a Rajoy amb castellà; fet i fet, amb aquesta semblança lingüística, li hagués pogut fer la pregunta en romanès o, fins i tot, en català. És de suposar que, donada la oficialitat de la llengua catalana, hagués pogut entendre la pregunta perfectament, oi?

Ara bé, si fent-li la pregunta en castellà, al president del govern, li ha quedat la cara de ‘pasta de moniato’, no em puc ni imaginar quina cara hagués posat si li arriben a fer la mateixa pregunta en romanès o en català.

Al final ha tingut de ser un periodista estranger, en aquest cas de Romania, el que ens ‘tregui les castanyes del foc’. Moltes gràcies Ciprian Baltoiu!



diumenge, 21 de juliol del 2013

Postres de músic

Segurament que si sortíssim de Catalunya i demanéssim ‘postres de músic’ no sabrien de que els estem parlant, i encara els sobtaria més si els parléssim de ‘nyoca’ o ‘grana de capellà’, com també són conegudes en algunes de les nostres comarques.

Com és sabut la seva composició és força simple, un grapat de fruita seca variada, com ara ametlles, avellanes, pinyons o nous, i de fruita dessecada, com panses, albercocs o figues, tot plegat acompanyat d'un got de moscatell, vi dolç o, fins i tot, de vi ranci.

Entre moltes hipòtesi de la procedència d'aquest nom, n'hi ha una que argumenta que el nom d'aquestes postres podria derivar del costum que hi havia entre la població d'oferir aquest tipus de menjar als músics que tocaven pels carrers, quan anaven de poble en poble.

El que hem de suposar és que, aquesta contraprestació en espècies, se'ls oferís un cop acabada la seva actuació, ja que la cultura popular ens ha deixat també la coneguda expressió que diu ‘músic pagat fa mal so’.



dissabte, 20 de juliol del 2013

Lleig o bonic?

Com podem dir que una cosa és lletja o bonica? Perquè desestimem allò que no està d’acord amb els anomenats ‘cànons de bellesa’? Qui dicta aquestes normes d'estètica?

Molts afirmem que la lletjor i la bellesa van sempre de bracet, fins i tot hi ha una màxima que ho explica tot dient ‘la lletjor serveix per a realçar la bellesa’.

De fet, no hauríem de desestimar tot allò que ens sembla lleig, doncs en el fons és ben segur que amaga quelcom de molt bonic.

Algú pot negar la bellesa d'aquestes flors nascudes d'una planta tan poc agraïda com ho és un cactus?

Jo, aquest matí, no he pogut resistir la temptació i he estat una bona estona admirant-les al jardí de casa. Realment fantàstiques!






divendres, 19 de juliol del 2013

Davant la malaltia

Els humans, per naturalesa, som enormement lluitadors, davant les incerteses acostumem a fer-nos forts per tal de reeixir. Per més alts que siguin els reptes, sempre hi ha alguna persona disposada a assolir-los, per més difícils que siguin els problemes, sempre trobarem algú que els sàpiga desxifrar.

Només hi ha una cosa que ens pot arribar a torbar la nostra seguretat, que ens pot aclaparar i deixar-nos sense aquest esperit innat de lluita, i aquesta cosa no és altra que patir una malaltia greu i reiterativa.

Davant d'ella ens podem sentir impotents, orfes del nostre esperit de lluita, sense ganes de seguir, però, justament és en aquestes circumstàncies, quan cal intensificar els esforços, la lluita, la fe cega en una recuperació total.

Ja sé que és molt fàcil donar consells des de fora, però també sé per experiència que, quan els problemes s'encaren amb un to positiu, hi tenim molt de guanyat, mentre que si s'actua sota el signe de la desesperació, el camí és torna difícil i no ens duu enlloc.

Ànims Tito! 

dijous, 18 de juliol del 2013

Qui vigila els vigilants?

Aquesta expressió ve de molt lluny, doncs és la traducció de la frase llatina ‘Quis custodiet ipsos costodes?’, citada per l'escriptor satíric romà Juvenal en la seva obra ‘Sàtires’ a finals del segle I d.C.

La pregunta és fàcil i òbvia, en una societat estructurada com la nostra on hi ha vigilants i vigilats, qui controla realment a aquells a qui nomenem els garants del estat de dret?

Ara hem sabut que el president del Tribunal Constitucional, màxim òrgan per a determinar si una norma s'adequa o no al que dicta la Constitució, era militant del Partit Popular quan va accedir al càrrec i és de suposar que, a hores d'ara encara ho deu ser, si més no simpatitzant.

Amb aquestes circumstàncies i donat que les decisions del Tribunal Constitucional són inapel·lables, pot prendre realment decisions, de forma imparcial, algú que milita en un partit polític determinat? La resposta, evidentment, és no.

I aleshores ens tornem a preguntar, qui vigila els vigilants?




dimecres, 17 de juliol del 2013

Les orenetes també ens avisen de la pluja

És ben sabut que quan les orenetes o els falciots volen a una altura considerable, la possibilitat de pluja augmenta considerablement.

L'alta volada d'aquests ocells no ens dóna una seguretat total en la predicció, però aquest comportament té molt a veure amb la formació de les tempestes.

A l'estiu, moltes tardes i capvespres calorosos, la superfície del terra s'escalfa enormement i provoca corrents ascendents d'aire calent. Aquests corrents d'aire enlairen de forma sobtada a la majoria d'insectes i, aleshores, les orenetes, per un instint natural, fan el mateix recorregut cap amunt per tal d'intentar caçar-los.

Quan en la seva ascensió, aquests corrents d'aire calent, xoquen amb altres corrents d'aire més fred, provoquen la formació de les tempestes, per la qual cosa, podem concloure que, quan a la tarda o vespre observem les orenetes volar força alt, no ens equivocarem gaire si diem que en poca estona ens podem mullar.

No m'hi vaig fixar gens, però ahir vespre, a Castellar del Vallès, les orenetes deurien volar molt alt perquè a les dues de la matinada ha fet un xàfec que Déu n'hi do.



dimarts, 16 de juliol del 2013

Amistat vertadera

Segurament m'he equivocat en tot, és molt possible que hagués tingut d'actuar d'una altra manera, estic convençut que el meu comportament no ha estat del tot correcte.

Això, si fa o no fa, és el que li pot passar pel cap a algú que té amics, amics de veritat, amics de la màxima confiança, dels que no en dubtaria mai, però que un dia el traeixen en allò més important, l'amistat.

Qui sap si el problema està en qui se sent traït o bé en aquell que provoca la situació, qui pot posar la mà al foc tot assegurant que la culpa és de l'altre, jo, sincerament, crec que gairebé sempre la culpa es compartida.

Com és de complicat tot plegat, de quina manera s'arriben a embolicar les coses, quan de difícil pot arribar a ser mantenir una amistat, tot esperant que aquesta sigui sempre corresposta.

En tenim un exemple ben actual, doncs m'imagino que totes aquestes preguntes, moltes d'elles sense resposta, se les deu haver fet en Tito Vilanova quan ha tingut de sortir al pas de les recents declaracions del seu ‘amic’ Guardiola.

Ell, en la seva roda de premsa, encara l'ha anomenat així, ‘amic’, no sabem si en Pep també el continua considerant igual.

Com és de complicat tot plegat, de quina manera s'emboliquen les coses, quan difícil resulta mantenir una amistat.

M'agradaria acabar aquests comentaris amb un poema de l'argentí Jorge Luis Borges titulat ‘Poema als amics’ i que diu així:

No puc donar-te solucions per a tots els teus problemes a la vida,
ni tinc respostes per als teus dubtes o temors,
però puc escoltar-te i compartir-los amb tu.

No puc canviar el teu passat ni el teu futur,
però quan em necessitis estaré al teu costat.

No puc evitar que ensopeguis,
només puc oferir-te la meva mà perquè et subjectis i no caiguis.

Les teves alegries, els teus triomfs i els teus èxits no són meus,
però gaudeixo sincerament quan et veig feliç.

No jutjo les decisions que prens a la vida,
em limito a recolzar, a estimular-te i a ajudar-te si m'ho demanes.

No puc marcar-te els límits dins del quals has d'actuar,
però si t'ofereixo l'espai necessari per a créixer.

No puc evitar els teus patiments quan alguna pena et parteix el cor,
però puc plorar amb tu i recollir els trossos per confegir-lo de nou.

No puc dir-te qui ets ni qui hauries de ser,
només puc estimar-te com ets i ser el teu amic.

Aquests dies he pensat en els meus amics i amigues,
i entre ells, vas aparèixer tu.

No estaves ni a dalt, ni a baix, ni al mig.
No encapçalaves ni acabaves la llista.
No eres el número u ni el número final.

Jo tampoc tinc la pretensió de ser el primer,
el segon o el tercer de la teva llista,
n'hi ha prou que em vulguis com a amic.



dilluns, 15 de juliol del 2013

Avui he remenat les cireres

Si atenem al significat estricte de la frase, ens diu que ‘remenar les cireres’ és sinònim de ‘tenir el poder’, ‘dirigir un assumpte’, com per exemple quan es diu: ‘en aquesta associació, sempre remenen les cireres els mateixos’.

Doncs bé, jo aquest matí, i amb molt de gust, he ‘remenat les cireres’ però no ben bé en el sentit que acabo de comentar més amunt si no en l'aspecte de collir i ‘remenar’ les darreres cireres que quedaven a l'arbre del jardí de casa.

És ben sabut que, al llarg de la història, la cirera ha estat considerada una fruita molt important i, en conseqüència molt valorada, per la qual cosa no és d'estranyar que, des de sempre, s'associés ‘remenar les cireres’ amb ‘tenir el poder’.

Hi ha però una altra frase que té, més o menys, el mateix sentit que aquesta i que és ‘tallar el bacallà’ que ve a significar ‘dominar una situació d'una manera clara i absoluta’.

Però insisteixo, jo, aquest matí, el que realment he fet ha estat ‘remenar les cireres’, entre altres coses perquè a Castellar del Vallès és més fàcil que trobi cirerers que bacallans, tret que no vagi al supermercat.



diumenge, 14 de juliol del 2013

Pujada nocturna a la Mola, estiu del 2013

Jo no sé si la constel·lació gegant ‘escorpí’, amb el seu estel Antares al capdavant, i els planetes Venus i Saturn es van enfadar amb mi perquè n'havia predit la seva visió abans de pujar a la Mola; el cert, però, és que dins d'una nit molt llarga van estar invisibles en tot moment i l'única que va fer acte de presència va ser la Lluna, tot i que amb un quart creixent encara força petit.

Mentre pujàvem, el cel amenaçava pluja pel cantó nord i, de tant en tant, observàvem la llum resplendent d'algun llamp llunyà, fet que es podia corroborar amb la tardança en que arribava a nosaltres el so del tro corresponent.

Les muntanyes del voltant, així com Montserrat, es veien com enfosquides per l'acció dels núvols i la humitat.

En aquesta ocasió, la pujada va ser més aviat lenta, per grups i acabant encenen els lots doncs, a banda que ja era tard, el cel no tenia la lluminositat d'un capvespre normal d'estiu.

Un cop al cim, la serenor es va imposar i la manca d'estels al firmament contrastava amb la munió de llums, de color groc intens, que  encatifaven els peus de la muntanya. Es podia endevinar tot Terrassa, Matadepera, una part de Sabadell, Sant Llorenç Savall i les diverses urbanitzacions.

El restaurant ple a vesar, el menjar bo com sempre i un ambient festiu a les diverses taules. No hi podia faltar, com cada any, el pastís d'algun aniversari celebrat a aquella alçada prèvia apagada de llums, i ahir, fins i tot i per acabar-ho d'arrodonir, vam compartir menjador amb un personatge mediàtic.

Després de fer-nos la foto de grup vam decidir iniciar la baixada, ara si amb tots el lots ben encesos.

Val a dir que les baixades sempre són més fàcils i plaents, tot i el fort vent que es va girar de nord-oest, però tot un seguit de petits problemes i entrebancs, que no venen al cas d'explicar, van fer que arribéssim a la Pla del Girbau, on teníem els cotxes, més enllà de les tres de la matinada.

Una altra ascensió nocturna a la Mola completada, i ja en portem unes quantes, aquesta però la recordarem com una ascensió del tot atípica, en relació a la dels altres anys.

Fins la propera!








divendres, 12 de juliol del 2013

Frisant per admirar el cel nocturn

Ja ha passat més d'un any des que el 16 de juny de l'any passat pugéssim de nit a la Mola, un autèntic clàssic de cada any per aquestes dates. Doncs bé, seguint la tradició demà dissabte tornarem a fer aquesta fantàstica ascensió nocturna.

Abans que arribi el moment de marxar, he estat repassant el que podrem veure al cel, tot suposant que la nit sigui d'allò més clara com així ho esperem.

Per començar dir que la lluna estarà en quart creixent i, per tant, no ens ajudarà gaire en la nostra visibilitat nocturna, però per altra banda no ens enlluernarà per observar altres estels i planetes.

Mirant cap a l'horitzó sud, diuen que podrem veure la constel·lació gegant anomenada ‘escorpí’ amb el seu ull roig ben encès, l'estel de grans dimensions anomenat Antares.

Sembla ser que el nom d'aquesta constel·lació li ve del mite grec de l'escorpí que relatava el següent: ‘El gegant Orió, conegut per ser un gran caçador, va anar a caçar amb la deessa Artemis; Orió no va tardar gaire en intentar posseir-la però la deessa va rebutjar el seu amor i envià un escorpí que li picà el taló i el matà’. La forma d'aquesta constel·lació recorda realment a la d’un escorpí, ja que és molt cridanera, especialment a causa de la considerable brillantor de les seves estrelles principals.

Després de la posta del sol, si mirem a l'oest, més o menys cap a Montserrat, podrem observar el planeta Venus vorejant per damunt de l'horitzó.

Un altre planeta que es deixarà veure lleugerament serà Saturn, el planeta dels anells; aquest també el podrem identificar a l'oest, tot i que es deixarà veure poca estona degut a que es pondrà ben aviat.

Finalment, sobre les sis del matí podríem veure Mart, però suposo que a aquella hora ja estarem dormint a casa, bé, això si hem agafat el camí correcte i no ens perdem en la foscor de la baixada.

En fi, haurem d'esperar a demà per saber si, des del cim de la Mola, hem pogut admirar i gaudir d'aquest cel nocturn espectacular.

Ja us explicaré com ha anat tot plegat.




dijous, 11 de juliol del 2013

Formes d’esternudar segons el país d’origen

La revista electrònica anglesa ‘Limping chicken’, dedicada al món dels sords, acaba de publicar un estudi sobre els sons dels esternuts.

L’estudi és una novetat perquè ve a dir que el so ‘atxim’ que acostumem a fer al final de cada esternut, no és un so universal si no que, en funció de la nacionalitat dels que esternuden, es fa un so o se'n fa un altre.

Però encara afegeix una dada molt més interessant i és que les persones sordes no fan cap so quan esternuden, el que vindria a demostrar que el so que s'hi afegeix ho és en funció d'un tret cultural i no pas una qüestió espontània.

Segons la mateixa font, els anglesos, en general, fan ‘atxoo’, els alemanys ‘hatxi’, els francesos ‘atxoum’, els portuguesos, igual que nosaltres, fan ‘atxim’, els japonesos ‘hakatxum’, com no podria ser d'una altra manera, i a les Filipines fan ‘ha-txing’.

D'acord amb tot això, a partir d'ara, els catalans – no sords – quan esternudem potser seria millor que féssim ‘marxem’ en lloc del clàssic ‘atxim’. Ho dic, evidentment, per lligar-ho amb l'efecte independentista.

Segons aquestes teories, aquesta noia de sota és molt possible que sigui anglesa.



Número 500

Aquesta és l'entrada 500 al meu bloc des que vaig començar amb aquesta dèria, ara fa un any i gairebé cinc mesos.

Quan es fa quelcom repetitiu i de forma continuada, es costum d'assenyalar d'alguna manera els números rodons, com per exemple el 500, el 1000, etcètera; suposo que aquesta auto complaença és una motivació extra per tal de seguir endavant.

En el meu cas, però, hi ha un aspecte que no m'acaba d'agradar del tot. Quan vaig començar aquest bloc em vaig proposar a mi mateix de fer-hi una entrada diària, més que res per allò d'exigir-me un ritme, i avui, just quan escric el número 500 resulta que han passat 501 dies des d'aquell 26 de febrer del 2012 en que vaig escriure la primera entrada, per tant, me'n falta una, estic lleugerament endarrerit.

A veure si aquest cap de setmana faig un cop de cap i en un mateix dia n'entro un parell de cop, així tornaria a estar en la ràtio bona.

No en feu gaire cas, són manies meves.



dimecres, 10 de juliol del 2013

Topònims idèntics, llocs diferents

Tot i que pot resultar estrany, a la geografia catalana hi trobem indrets amb la mateixa denominació, com per exemple Sant Llorenç del Munt, massís a cavall de les comarques del Vallès Occidental i Bages, però que també es correspon amb el nom del monestir encastellat de Sant Llorenç del Munt a la població de Sant Julià de Vilatorta, a la comarca d'Osona.

En el primer cas les seves alçades estan per sobre dels 1.000 metres, essent els cims més importants el Montcau, amb 1.057 m, i la Mola, amb 1.104 m., conformant tot plegat el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt.

El segon cas està situat a menor alçada, concretament a 856 m, i està envoltat de tallats i timberes de gresos de color roig, a frec de la cinglera que separa la Plana de Vic de les Guilleries.

Al punt més alt d'ambdós llocs i trobem sengles monestirs, d'estil romànic, tot i que del que es troba al Vallès Occidental i Bages, ja se'n té constància des del mitjans del segle X, mentre que el d’Osona es bastí al segle XII, quan al costat del castell, també conegut com castell de Planeses, s'hi fundà un monestir agustinià.

Com es pot veure en aquestes fotografies, dos llocs diferents, amb el mateix nom i una bellesa semblant.