Amistat vertadera

Segurament m'he equivocat en tot, és molt possible que hagués tingut d'actuar d'una altra manera, estic convençut que el meu comportament no ha estat del tot correcte.

Això, si fa o no fa, és el que li pot passar pel cap a algú que té amics, amics de veritat, amics de la màxima confiança, dels que no en dubtaria mai, però que un dia el traeixen en allò més important, l'amistat.

Qui sap si el problema està en qui se sent traït o bé en aquell que provoca la situació, qui pot posar la mà al foc tot assegurant que la culpa és de l'altre, jo, sincerament, crec que gairebé sempre la culpa es compartida.

Com és de complicat tot plegat, de quina manera s'arriben a embolicar les coses, quan de difícil pot arribar a ser mantenir una amistat, tot esperant que aquesta sigui sempre corresposta.

En tenim un exemple ben actual, doncs m'imagino que totes aquestes preguntes, moltes d'elles sense resposta, se les deu haver fet en Tito Vilanova quan ha tingut de sortir al pas de les recents declaracions del seu ‘amic’ Guardiola.

Ell, en la seva roda de premsa, encara l'ha anomenat així, ‘amic’, no sabem si en Pep també el continua considerant igual.

Com és de complicat tot plegat, de quina manera s'emboliquen les coses, quan difícil resulta mantenir una amistat.

M'agradaria acabar aquests comentaris amb un poema de l'argentí Jorge Luis Borges titulat ‘Poema als amics’ i que diu així:

No puc donar-te solucions per a tots els teus problemes a la vida,

ni tinc respostes per als teus dubtes o temors,

però puc escoltar-te i compartir-los amb tu.

No puc canviar el teu passat ni el teu futur,

però quan em necessitis estaré al teu costat.

No puc evitar que ensopeguis,

només puc oferir-te la meva mà perquè et subjectis i no caiguis.

Les teves alegries, els teus triomfs i els teus èxits no són meus,

però gaudeixo sincerament quan et veig feliç.

No jutjo les decisions que prens a la vida,

em limito a recolzar, a estimular-te i a ajudar-te si m'ho demanes.

No puc marcar-te els límits dins del quals has d'actuar,

però si t'ofereixo l'espai necessari per a créixer.

No puc evitar els teus patiments quan alguna pena et parteix el cor,

però puc plorar amb tu i recollir els trossos per confegir-lo de nou.

No puc dir-te qui ets ni qui hauries de ser,

només puc estimar-te com ets i ser el teu amic.

Aquests dies he pensat en els meus amics i amigues,

i entre ells, vas aparèixer tu.

No estaves ni a dalt, ni a baix, ni al mig.

No encapçalaves ni acabaves la llista.

No eres el número u ni el número final.

Jo tampoc tinc la pretensió de ser el primer,

el segon o el tercer de la teva llista,
n'hi ha prou que em vulguis com a amic.