dilluns, 31 de desembre del 2012

L’Home dels Nassos


Aquesta és una altra de les tradicions catalanes que, de mica en mica, s’ha anat perdent. Es tracta d'un personatge mitològic català que té tants nassos com dies té l’any. Això si, només se’l pot veure el trenta-u de desembre.

Al fer-se visible només el darrer dia de l’any, el personatge té, com tots els humans, un sol nas i, per tant, pot ser qualsevol persona.

Tradicionalment, se solia explicar a la mainada que aquest dia sortia l’Home dels Nassos, una persona que té tants nassos com dies té l’any i, aleshores, els nens s’imaginaven un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara.

Aquesta tradició tenia un gran arrelament a la ciutat de Barcelona però també era present en moltes altres poblacions catalanes. En algunes d'elles s’organitzaven cercaviles amb un capgròs que representava l’Home dels Nassos.

Ja ho sabeu si passegeu per qualsevol carrer mireu a veure si veieu l’Home dels Nassos.

Que tingueu una molt bona entrada d'any nou!



diumenge, 30 de desembre del 2012

Simbologia del xiprer


Si fem cas dels diccionaris de símbols més comuns a casa nostra, la simbologia del xiprer té, gairebé sempre, un sentit fúnebre, vegeu si no la seva utilització en els cementiris. Tot i això, el xiprer va tenir, dins del costumari català, una altra simbologia que, lluny de l’acabament de tot, ens acosta també a un sentit més d'acolliment.

Segons es pot llegir al costumari de Joan Amades, els captaires anaven per les masies cantant cançons per tal que els donessin alguna cosa de menjar. Si no eren atesos, maleïen els estadants de les cases i miraven de donar-los mal de ventre tot recitant fórmules màgiques com ara: ‘Catric, catroc, el ventre ple de foc’. En vista de tot això, a pagès, es feia almoina a tants pobres com passaven, no només per la caritat si no també per la por, doncs es creia que els pidolaires dominaven les rates i les duien als horts i camps dels qui no els donaven res o els rebien malament.

En conseqüència, el llegendari s’esforçà en fer creure que els pobres havien de ser ajudats i recollits i que això donaria beneficis o evitaria problemes als més ben aposentats. I és aquí on apareix el tema dels xiprers, perquè aquests van esdevenir un símbol indicador d'allò que el pobre podia esperar en presentar-se a la porta del ric.

Si hi havia un xiprer davant la casa es tenia el dret a un petit àpat, el ‘pa i trago’, és a dir, pa, vi i una mica d'embotit. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. I tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit.

Ja fa un cert temps que algú m’havia explicat aquest significat dels xiprers davant les masies però no ha estat fins fa ben poc que he anat trobant tota aquesta informació addicional.

Aquí podeu veure un parell d'exemples de masies amb xiprers donant la benvinguda.




dissabte, 29 de desembre del 2012

Un any dolent?


Estem a punt de finalitzar l’any 2012, ens queda només un parell de dies, i arribats a aquest punt tothom, des del seu punt de mira, intenta fer balanç del que han donat de si els dotze mesos anteriors.

Suposo que tothom estarà més o menys d'acord en que el 2012 no pot passar a la història com un bon any, la crisi econòmica ha continuat provocant estralls, la taxa de l’atur no té aturador i els famosos ‘brots verds’ no es veuen per enlloc.

Els temps que vivim són convulsos arreu del món i els governants, siguin del país que siguin, es veuen incapaços per trobar el desllorigador d'aquesta situació, ja siguin de dretes o d'esquerres.

Aquest any era un any de traspàs i, com a tal, ha estat fidel a la creença popular que diu que els anys de traspàs acostumen a dur malastrugances, el problema però és que després del 12 ve el 13 i aquest número sovint s’assimila al de la mala sort.

Ja ho diuen els refranys:

‘Any de traspàs, no te’n refiïs pas‘  i
‘Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve detràs‘

En fi, com diu aquell, ‘que Déu ens agafi confessats’!



divendres, 28 de desembre del 2012

El tren arribarà a Castellar del Vallès el 2014


Això és el que va afirmar ahir, ens unes primeres declaracions, Santi Vila, el polifacètic nou conseller de Territori i Sostenibilitat (això de ‘polifacètic’ és un adjectiu que fa servir ell mateix, per a definir-se, en el seu bloc personal).

A banda d'aquesta primícia tan important, en la mateixa entrevista que va concedir a l’emissora Catalunya Ràdio, el conseller va aprofitar per afegir que es variaria el projecte inicial per tal que, a més, el tren arribés finalment al bell mig de la vila.

Després de la decisió que es va prendre d'aturar les obres de prolongació del tren a Sabadell, aquesta és una gran notícia per la transcendental millora que representarà en la mobilitat dels ciutadans de Castellar del Vallès.




Bé, no sé si després de llegir aquest tercer paràgraf encara queda algun ‘innocent’ que s’hagi cregut el títol d'aquesta entrada i el text del començament, jo més aviat penso que ningú haurà caigut en el parany, això no s’ho pot creure ningú i, fins i tot, podríem posar en dubte si el tren arribarà finalment algun dia a Castellar.

He fet servir aquesta introducció per posar de relleu que això de les innocentades ja no és el que era, abans se'n feien més i, sobretot, molt més divertides que ara, a mi sempre m’ha complagut fer-ne, amb els amics o a la feina, i jo també n'he ‘patit’ en alguna ocasió, per cert alguna encara és força recordada entre els companys de feina.

Jo no dic que tinguéssim de tornar a posar-nos ‘la llufa’ uns als altres, com fèiem de petits, però està demostrat que és força  saludable fer servir la imaginació per intentar, de forma sana i sense malícia, riure’s d'algun ‘innocent’ i, a la vegada, acceptar de bon grat les bromes dels demés.

Entre tots hauríem de procurar no perdre les tradicions i aquesta, del Dia dels Innocents, era una de les més celebrades de l’any.





dimecres, 26 de desembre del 2012

Un Nadal atípic


Quan es parla de les festes de Nadal, a tothom li ve al cap totes les coses típiques d'aquests dies, les trobades familiars, els menjars opípars, els torrons, etcètera. Doncs bé, pel que fa a mi, aquest Nadal, ha resultat d'allò més atípic.

Els problemes ja van començar fa alguns dies, concretament a mitjans de la setmana passada, quan, faltant pocs quilòmetres per arribar a casa, se’m va espatllar el cotxe.

Bé, després que se l’hagi mirat el mecànic em comenta que és un avaria de poca importància tot i que, de moment, encara no me l’ha tornat reparat.

Després va venir el dissabte 22 que, com ja vaig explicar en una anterior entrada del bloc, no em va tocar res de res, allò que diuen ‘ni cinc de calaix’.

A partir del diumenge a la tarda, de sobte, em vaig començar a trobar malament, un malestar generalitzat, alguna dècima de febre, el ventre regirat, vaja allò que es coneix com ‘la passa’ i que tan baldat et deixa.

Avui, tres dies després, ja em trobo millor però he passat totes aquestes festes fent dieta i menjant arròs bullit en lloc dels requisits que hi havia a taula, ni torrons de cap tipus, ni els polvorons que tan m’agraden.

A més, aquest any, faltava gent a taula, em refereixo als que han hagut de marxar a l’estranger a buscar la feina que aquí no troben de cap manera i que no han pogut venir per aquestes dates.

Encara m’han passat més coses que ja no explicaré per no fer-ho encara més llarg i avorrit.

Ja sé que hi ha molta gent a qui se li espatlla el cotxe i si el mecànic m’ha dit que es poca cosa encara puc estar content. És sabut que són molt pocs als qui els toca la loteria i, per tant, suposo que estic dins el grup de la majoria a qui no els ha tocat res. Ja sé que un mal de ventre el pot tenir tothom i de fet hi ha casos pitjors com els que han de passar aquests dies a l’hospital i també, amb els temps que corren, el més fàcil és que les famílies no estiguin al complet.

Tot això ja ho sé, però que totes aquestes coses em passin de cop, en aquests dies de Nadal i precisament a mi, això ja passa de taca d'oli!

Bé, malgrat tot, bones festes a tothom! I que tingueu una bona entrada d'any! Pel que fa a mi, espero que aviat se’m giri la truita.



dimarts, 25 de desembre del 2012

El Cant de la Sibil•la


El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic i cant gregorià que va tenir gran difusió durant l’edat mitjana al sud d'Europa. Es tracta d’una profecia sobre la fi del món i, inicialment, es cantava en llatí, però ja des del segle XIII es documenten versions en català.

El Concili de Trento el va prohibir, però malgrat aquesta prohibició s’ha pogut seguir representant a la missa de la nit de Nadal, a totes les esglésies de Mallorca i a l’Alguer, de forma gairebé ininterrompuda.

Darrerament s’ha anat recuperant també aquest cant de la missa del gall en moltes esglésies de Catalunya i el País Valencià.

L’any 2010, el Cant de la Sibil·la de Mallorca, fou declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco.

Si ens aturem amb el mot Sibil·la i segons el diccionari de l’IEC, veurem com, en l’antiguitat, aquest mot s’utilitzava per a definir una dona que hom suposava que tenia el do de predir l’esdevenidor. Tanmateix podem dir que sibil·lí indica misteriós o enigmàtic, com per exemple en l’expressió ‘parlava amb un aire sibil·lí’.



diumenge, 23 de desembre del 2012

Pedalada resseguint el Ripoll


Avui, amb dos amics, hem anat amb bicicleta per tal de resseguir una part del Ripoll. Val a dir que feia temps que jo no sortia d'excursió amb bicicleta i les cames, i també el cul, ho han notat força.

Inicialment, però, el recorregut no ha estat pel costat de la llera del riu, hem sortit de Castellar del Vallès per la zona del cementiri per tal d'anar a trobar el camí anomenat de Castellar i que neix a la Salut de Sabadell. A l’arribar al santuari hem anat a trobar el riu, just a sota del pont de la Salut.

L’afluència de caminants, corredors i ciclistes era molt nombrosa. Allà hem passat al cantó dret i hem anat baixant, pels camins del seu costat, fins arribar a Barberà del Vallès. De fet teníem la intenció d'arribar fins la seva unió amb el Besòs, però per l’hora que era hem hagut de donar mitja volta i, ara si, hem fet un tros més llarg de l’anomenat ‘parc fluvial’, just fins arribar al Molí de l’Amat on hem agafat la pista que surt a la dreta, guanyant ràpidament alçada tot passant pel costat de la seva peculiar xemeneia. Al cap de poca estona hem trobat el camp de vol, just a sobre Can Pagès i, des d'aquí, fins a Castellar del Vallès pel camí de Can Sant Pere. En total uns 32 quilòmetres.

Transitant pel costat del riu hom es pot fer càrrec de la seva importància al llarg dels temps, de fet a mitjan del segle X ja es van construir algunes sèquies que encara avui s’utilitzen per a regar diversos horts.

Poc després hi ha documentació que parla de la construcció de molins de farina, que més tard, al segle XVIII, es reconvertiren en molins per a la fabricació de paper. Durant el segle XX hi va haver un gran auge de les empreses tèxtils a la nostra comarca i va sorgir una gran quantitat d'empreses dedicades al tèxtil i als tints de teles aprofitant l’aigua del riu.

L’impacte mediambiental d'aquestes empreses va ser molt fort per la utilització de substàncies nocives i una ampliació descontrolada de les indústries i en pocs anys, tots aquests elements, van produir una contaminació molt greu del riu.

Els principals afluents del Ripoll són, per l’esquerra, el torrent de Canyelles, el de la Tosca (també anomenat de Colobrers) i el Riutort; i, per la dreta, el torrent de Ribatallada, el riu Sec i la riera de Sant Cugat. En total la seva longitud és de 39,2 quilòmetres.

Aquí podeu veure una fotografia feta a prop del seu pas per la zona d'esbarjo de les Arenes.



Estic de pega?


No sé si estic de pega (en castellà ‘cenizo’), la qüestió és que, des de fa vint anys, abans que arribin aquestes dates, el meu departament de l’empresa on treballo és l’encarregat d'escollir el número, del sorteig de Nadal de cada 22 de desembre, per a tot el personal.

Donat que estic dins del grup de comunicació d'EL9NOU, tenim una premissa sobre el número a reservar, sempre ha d'acabar amb el número 9. A més, intentem gestionar el tema mitjançant una administració de loteria de la nostra àrea d'actuació, és a dir, Osona, Ripollès o Vallès Oriental.

Enguany alguns premis, més o menys importants, s’han passejat per aquestes àrees i les poblacions de Vic, Granollers i, sobretot, Ripoll han estat força afortunades, nosaltres però vam decidir anar a buscar el número a Sant Joan de les Abadesses. Pot ser si que això és estar de pega, oi?

Per tal de tenir tots els elements i poder jutjar amb propietat, ahir vaig decidir revisar les estadístiques d'aquest sorteig i el resultat va ser el següent:

. En gairebé dos-cents anys d'història de la rifa de Nadal, la Grossa només ha acabat 16 vegades amb el número 9.

. D’aquestes 16, 6 vegades al segle 19, això ja queda molt lluny, 10 cops al segle 20 i encara cap, ni una, al segle 21.

. La Grossa mai ha acabat amb els números 09, xifres amb les que, per cert, acabava el nostre número sortejat ahir.

. Des que es fa fundar EL9NOU, el primer premi de la Grossa ha acabat en 9 només en 3 ocasions i, d'aquestes, només en 2 des que jo hi treballo.

Amb totes aquestes dades a la mà val a dir que he quedat una mica més tranquil, he pensat que potser no sóc jo qui està de pega, que el vertader culpable de tanta mala sort potser és el número 9 i això, al meu entendre, només té dues solucions:

. O canviar el nom del grup EL9NOU, cosa realment improbable, o pensar en un altre número per a la terminació de l’any vinent.

De fet però, potser encara n'hi ha una altra de solució: jubilar d'una vegada per totes al responsable d'escollir el número.






dissabte, 22 de desembre del 2012

El castell de Clasquerí


Aquest castell, conegut també amb ell nom de castell de Castellar, té algunes referències del 912, és a dir, d'ara fa 1.100 anys.

L’edifici té una planta trapezoïdal, amb dues torres i un pati central, amb un pou i les escales per tal d'accedir al primer pis. Tanquen el conjunt dues ales afegides i una torre a l’angle. En queden poques restes del seu origen alt medieval, alguna de força interessant com l’arc d'entrada de mig punt.

Dins el seu recinte hi trobem la capella de Santa Bàrbara, d'estil gòtic i una sola nau, amb pintures del barceloní Pere Serafí que daten de 1548.

L’any 1048 el castell pertanyia a la comtessa Ermessenda, moment que deixà moltes de les seves possessions al monestir de Sentmenat, entre elles el castell.

L’any 1310, Gastó de Montcada feu donació de la seva propietat a Pere de Clasquerí, començant la nissaga d'amos del castell que li dona nom. La família Clasquerí administrà el castell fins l’any 1788 i al cap d'uns anys passà a ser propietat dels Fontcuberta, que en són els actuals propietaris.

Avui, a la caiguda del sol, el conjunt del castell de Clasquerí i la capella de Santa Bàrbara oferien aquesta magnifica visió des de Castellar del Vallès.





divendres, 21 de desembre del 2012

Fulles vermelles


A banda de saviesa la natura ens regala imatges realment precioses, una d'elles és el color vermell de les fulles en determinats tipus d'arbres, habitualment durant l’època tardorenca.

Aquest esclat vermell és possible gràcies a un pigment natural, l’antocianina, present en molts vegetals. El nom d'antocianina deriva de les paraules gregues que designen ‘flor i porpra’ (‘anthos’ i ‘kyáneos’).

Quan els dies es fan més curts i, en conseqüència, les nits més llargues i fredes, la fotosíntesi no pot actuar amb normalitat i, per tal de protegir les fulles i la totalitat de la planta, l’antocianina entra en acció tenyint de color vermell algunes espècies de plantes.

Tot això ho explico perquè en un racó del pati de casa, des de fa més d'un any, va aparèixer de forma espontània un petit arbust amb tots aquests ingredients. Jo diria, sense saber-ho del cert, que és un arbust de la família ‘cotinus coggyria golden spirit’, però el que si que puc corroborar és la seva gran bellesa.

Diuen les llegendes del indis de l’est de Nord Amèrica que és a la tardor quan els caçadors celestials maten el Gran Ós, la sang del qual cau gotejant sobre la terra i tenyeix de vermell totes les fulles dels arbres.




Temps per a somiar


Estem a les portes d'una nova estació, aproximadament en unes 12 hores haurem deixat enrere la tardor i ens trobarem, al nostre hemisferi nord, en el solstici d'hivern. Els meteoròlegs, però, ens anuncien un augment de les temperatures pels propers dies, és com si la meteorologia ens volgués donar una mica de treva.

Tot plegat arriba en un dia que alguns anunciaven com el de la fi del món, segons la interpretació que feien d'un suposat calendari maia o del que havien deixat dit els asteques, en això no s’han acabat de posar d'acord.

Però no passarà res de tot això, avui el món continuarà girant i després de l’hivern, aquest que comença ja, vindrà una nova primavera, potser la de veritat, aquella en la  que molts somiem i sembla que no arriba mai.

Aquests dies tots estem expectants, anem avançant poc a poc, mirant on posem els peus per tal de no donar un pas en fals, ni una passa enrere, procurant esquivar la pedregada que ens ve al damunt, il·lusionats en el futur que ens espera.

Malauradament, però, l’hivern es farà llarg i pesat, costarà de passar i de ben segur ens vindrà al cap aquella dita que diu ‘la vida és molt dura’, això si, per a uns més que per a d'altres.



dimecres, 19 de desembre del 2012

El coll d’en Llivi o del lliri


Fa forces dies que aquest tema em porta de cap. De sempre m’ha cridat l’atenció el canvi de nom que, amb el temps, experimenten determinats indrets, a vegades perquè un mot va derivant cap un altre, sense saber massa el com, i altres motivat per una qüestió del parlar popular.

El fet és que quan vaig al cim de la Mola, sortint des de Castellar del Vallès, sovint ho faig pujant pel ‘coll del lliri’, o així és com jo ho tenia entès fins ara, el que passa però és que, llegint-ho en diverses fonts d'informació, trobo què, en realitat, aquest punt l’hauríem d'anomenar ‘el turó del coll d'en Llivi’.

El que no he trobat de cap de les maneres és d'on vindria això de ‘Llivi’, tot i que penso que deu tenir relació amb el nom d'algun mas o el cognom d'alguna persona que visqués per aquella zona, malgrat ser un cognom gens freqüent per aquestes contrades; on si es troben algunes referències és a la zona del Penedès i als Ports de Beseit, concretament a Morella, on hi ha un caseriu i una dena anomenats ‘els Llivis’.

També pot haver passat, però, que el parlar popular hagués anat canviant aquesta denominació envers la de ‘coll del lliri’ pel fet de ser un terreny força dret, a l’estil d'un lliri, o per la dita popular que diu: ‘costa amunt la flor del lliri, costa avall la flor del ras, costa amunt les més boniques, costa avall ja no ho són tant’.

Amb tot, el cert és que aquest lloc, es coneix més pel sobrenom de ‘coll del lliri’ que amb el seu nom correcte de ‘turó del coll d’en Llivi’.



dimarts, 18 de desembre del 2012

Convenciment


Fa molt temps que ho tinc après, enfront la incertesa només hi ha un camí possible, mirar sempre endavant, la desesperació no ha estat mai una bona amiga, cal esguardar-ho tot a través del mirall positivista, si voleu, un mirall acolorit amb els raigs del sol, justament com ho feien els egipcis quan li atorgaven al déu ‘Ra’ el do de l’origen i la renovació de la vida.

A voltes, tot se'ns planteja com una cursa d'obstacles, plena de paranys i d'interrogants que no sabem desxifrar i aleshores, la resposta, ha de ser molt senzilla, buscar només la cara positiva del problema, pensar que no necessàriament tot ha d'esdevenir negatiu.

Avui m’he llevat esperançat, convençut de la bondat de les coses, mirant de reüll tot allò que respira incredulitat. No ho sé, però potser hi tingui alguna cosa a veure el santoral del dia d'avui.




diumenge, 16 de desembre del 2012

La cova Simanya


Avui era la primera vegada que entràvem a la cova Simanya equipats amb llum per tal d'endinsar-nos una mica més enllà del que és l’entrada principal.

Hem sortit des de la casa modernista del Marquet de les Roques, on hem deixat el cotxe, i la primera parada obligatòria ha estat, com de costum, a la font del Llor que recull les aigües de la canal que surt de sota el coll d'Eres.

A partir d'aquest punt el camí va pujant, tot fent ziga-zagues, fins el collet del Llor o Finestrelles, des d'on ja hem gaudit d'unes espectaculars vistes de Roca Maur, o màquina del tren, i el mateix Marquet de les Roques. El dia era tan clar que, fins i tot, hem pogut veure la mar mediterrània banyada per un magnífic sol.

Des d'aquesta alçada arribar fins a la cova Simanya ja no ha estat massa difícil. Un cop allà hem fet la petita pujada fins l’entrada i ens hem endinsat pels seus passadissos, alguns  força plens de bassals d'aigua.

És tracta d'una cova de grans dimensions, amb una llargada de prop de 400 metres i molt visitada en qualsevol època de l’any.

Per refer el camí de tornada, prop de la cruïlla del camí de cova Simanya, hem agafat una drecera que, de manera més ràpida, ens ha dut un altre cop fins a la font del Llor i l’aparcament.

Una excursió molt maca per tal d'admirar una de les coves més emblemàtiques del Parc de Sant Llorenç del Munt.












dissabte, 15 de desembre del 2012

Cinema amb regust sud-americà


Ahir vespre vam anar al cinema a veure la pel·lícula ‘Operación E’, basada en els fets reals que van enfrontar els governs de Colòmbia i Veneçuela, dit d'una altra manera a Uribe amb Hugo Chávez, a finals de l’any 2007 amb el rerefons del nen Emmanuel.

Mitjançant el relat de la història es mostra la cruesa de les condicions de vida de la població autòctona, en aquell país de l’Amèrica del Sud dominat, en gran part, per les guerrilles de les FARC (forces armades revolucionàries de Colòmbia).

És una pel·lícula històrica, amb referències al comandant en cap guerriller d'aleshores ‘Mono Jojoy’, però per damunt de tot és una història d'amor i desesperació interpretada magistralment per Luis Tosar.

Una gran pel·lícula presentada al darrer festival de cinema de Sant Sebastià.



divendres, 14 de desembre del 2012

Grimègia


Fa un parell de dies, casualment, em va arribar un correu electrònic amb la definició d'aquest mot, tot indicant-me que significava comèdia, manifestació teatralitzada, exageració o barrila.

Aquest mot, afegia el missatge, s’usava de forma col·loquial i tenia diverses variants, com ara ‘gerimègia’ o ‘girimèjia’ i va ser justament amb aquest darrer comentari que em va venir al cap que, quan jo era petit, el meu pare davant algun esverament meu em deia ‘no facis girimèjia’, és a dir, que no em venia de nou.

Amb aquests antecedents i no trobant al diccionari enciclopèdic la seva descripció, he fet una consulta telemàtica al servei ‘optimot’, que depèn de la Generalitat de Catalunya, i la veritat és que m’ha tornat a sorprendre, com sempre, per la seva rapidesa i eficàcia en la resposta.

Em diuen: ‘Hem documentat la paraula grimègia en alguns escrits del segle XX per fer referència a una peripècia, a una comèdia o exageració. No obstant això, no l’hem trobat recollida en cap diccionari ni recull lexicogràfic de què disposem, de manera que us recomanem que no la utilitzeu en cap text estàndard. Alternativament, podeu fer servir un dels mots següents, segons el context que tingueu: peripècia, tràfec, trifulga, tràngol, odissea, comèdia o broma’.

Bé, faré cas de la seva recomanació i no faré servir aquest mot, en cap cas, tot i això, m’ha agradat de comentar-ho i recordar les ‘girimèjies’ que feia durant la meva infantesa.



Burocràcia inútil i costosa


Segurament que tothom sap que la burocràcia és inútil i, sobretot, costosa, però jo he viscut un cas que supera tots els adjectius que hi volguéssim posar. M’explico:

Aquest estiu, cansat de rebre trucades telefòniques, a qualsevol hora del dia i fins i tot en festius, d'una companyia de telefonia prou coneguda oferint-me el bo i millor dels seus productes amb accent sud-americà, vaig decidir passar a l’acció.

La meva intenció inicial fou requerir a aquesta companyia que no utilitzés les meves dades per a trucar-me, cosa que vaig intentar, primer amb amabilitat i després ja amb una certa duresa, però sense obtenir cap resultat.

En conseqüència, vaig decidir emprendre algun tipus d'acció davant l’autoritat competent. Primer em vaig adreçar per telèfon a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades on, molt amablement, em van dir que ells només podien actuar davant d'empreses ubicades a Catalunya i, com que no era el cas, m’adreçaven a l’Agencia Española de Protección de Datos.

El dia 25 d'agost, en plenes vacances, vaig entrar a la pàgina web d'aquest organisme estatal i vaig descobrir agradablement que es podia exercir el tràmit de denúncia electrònicament, és a dir, omplint un formulari que es podia remetre de forma telemàtica. Fins aquí tot correcte.

Malgrat que el formulari en qüestió anava demanant totes les dades en castellà, quan vaig arribar a la finestreta d'explicar el motiu de la meva denúncia, ho vaig escriure en català, en total quatre ratlles i mitja, uns 400 caràcters.

Van anar passant els dies, les trucades enutjoses seguien, i de Madrid no arribava cap resposta. Jo, de fet, pensava que el motiu era per haver formulat la meva denúncia en català i com no l’haurien entès no hauria seguit el seu curs.

Però ahir, 111 dies després d'aquell 25 d'agost, la meva incredulitat es va tornar en sorpresa, doncs mitjançant una carta certificada, amb acusament de recepció, vaig rebre a casa i en mà la resposta que tan esperava. Es tracta d'un escrit de gairebé sis pàgines i, aproximadament, 22.400 caràcters!, redactat en castellà, que no he tingut problema en llegir malgrat el que digui el ministre Wert, i on s’enumeren articles de la Llei, disposicions, actuacions fetes o per fer, etcètera, etcètera.

Amb curiositat vaig anar a la pàgina número 6 per intentar llegir el resultat de tot plegat i llegeixo el següent: ‘se acuerda no incoar actuaciones inspectoras y no iniciar procedimiento sancionador o de infracción de las Administraciones Públicas’.

I jo penso, per a respondre'm això, han utilitzat un traductor per a llegir el text de la meva denúncia? han escrit gairebé sis pàgines? han registrat l’escrit de sortida? han gastat temps i paper? han enviat la carta mitjançant correu certificat amb acusament de rebut?

Donat que jo havia utilitzat la ‘seva’ plataforma informàtica, no podien igualment respondre’m només amb la frase que he reproduït més amunt i mitjançant un simple correu electrònic?

En resum, no he solucionat res, ni aquí, ni allà i, a més, s’ha generat una despesa burocràtica tan gran que sembla realment incomprensible.

Així anem!

dimecres, 12 de desembre del 2012

Santa Llúcia


Demà, 13 de desembre, és Santa Llúcia, màrtir que va néixer i morir a Siracusa (Sicília) i que és la patrona dels cecs i dels mals de vista, a més dels pobres, dels nens malalts, dels camperols i de molts oficis en els que la vista és un requeriment important.

El dia de Santa Llúcia es considera tradicionalment la data d'inici de les festes nadalenques. I  malgrat que ara s’instal·la ja alguns dies abans, la tradició diu que a la nit de Santa Llúcia comença a Barcelona la Fira d'aquest mateix nom, que dura fins a Nadal i on es comencen a vendre figures de pessebre, avets i tot tipus d'ornamentació nadalenca.

D’aquesta data hi ha nombroses dites i refranys populars com ara aquests que segueixen:

Que Santa Llúcia ens conservi la vista
Per Santa Llúcia s’escurça la nit i s’allarga el dia
Santa Llúcia, la bisbal, 13 dies per Nadal
Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall; per Ninou un pas de bou, i per Reis mitja hora creix.



dimarts, 11 de desembre del 2012

La profecia maia


No sé si esteu al cas de la profecia maia que pronostica la fi del món pel proper 21 d'aquest mes de desembre, exactament d'aquí a deu dies, fins i tot hi ha hotels de la zona de Guatemala i Mèxic que han exhaurit les seves reserves, davant l’allau de gent que diuen no es volen perdre l’espectacle final.

La troballa, fa pocs temps, d'un altre calendari maia que vindria a desmentir tot aquest enrenou, és veu que no ha estat suficient per a dissuadir tots els ‘creients’ de mals auguris, tant és així que la pròpia NASA i el govern dels Estats Units d'Amèrica han hagut de sortir al pas desmentint qualsevol cataclisme imminent.

Jo estic segur que el proper dia 21 no s’acabarà el món, però si no hi posem remei, més d'hora que tard els humans acabarem amb la seva dinàmica. Només fem que bestieses! Només acumulem mèrits per acabar amb la seva i, de passada, amb la nostra existència.

De fet, la civilització maia ha estat una de les més avançades, va sobresortir en l’art, l’arquitectura i les ciències, però també en la seva lluita per a defensar el que anomenaven la ‘Mare Terra’ i la seva cultura enfront de la destrucció.

No us equivoqueu, si el món algun dia s’acaba no serà per la profecia d'un calendari maia, serà a causa de la nostra ignorància i tossuderia.



dilluns, 10 de desembre del 2012

La vida de Pi


Avui hem anat al cinema a veure la pel·lícula ‘la vida de Pi’, una magnífica obra en 3D que sobresurt per la seva fotografia i els efectes especials. Són fantàstiques les imatges del mar encalmat després de la tempesta, així com les visions subaquàtiques.

És una pel·lícula, basada en un 'best-seller', que ens pot servir per a reflexionar sobre la vida, l’espècie animal en general i sobre l’instint de supervivència, o el que és el mateix, la llei del més fort, ja sigui física o mental.

Definitivament, un film força recomanable.