Aquesta és una dita popular per a utilitzar en èpoques de crisi com l'actual i que, de fet, sembla que tenen ben
apresa alguns organismes públics i grans
empreses comercials.
Fa pocs dies rebíem la notícia de que
la Generalitat s'havia venut 13 edificis, per un valor total de 172 milions d'euros,
amb la finalitat d'obtenir diner ‘fresc’
per atendre els pagaments corrents més immediats.
Aquests edificis, donat que en la
seva majoria són seus d'organismes oficials de la Generalitat, els seguiran ocupant però,
a partir d'ara, no com a propietaris si no en règim de lloguer. Sembla ser que
s'han signat uns contractes de lloguer a 20 anys i fent un càlcul amb el preu
que s'ha pactat, al capdavall d'aquest període, s'haurà pagat una xifra que vorejarà el
doble del que ara se n'ha obtingut per la seva venda.
Un cas semblant és el dels grans
magatzems ‘El Corte Inglés’ de qui
avui s'ha sabut que han venut la seva seu de Plaça Catalunya, a Barcelona, per
un valor de 100 milions d'euros i, en aquest cas, també seguiran ocupant les
mateixes instal·lacions com a llogaters.
Tant en un cas com en l'altre segur
que les seves finances estan molt malament, doncs el negoci és del tot ruïnós, només serveix
per a solucionar les necessitats d'avui però els deixa sense patrimoni per al
dia de demà.
Això si no cal patir, per aquests
casos també trobaríem un altre refrany força escaient, ‘qui dia passa, any empeny’.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.