dissabte, 15 de juny del 2013

Recordant la infància

Fins fa ben pocs dies, molts deien que enguany no tindríem estiu, que no ens arribaria la calor, doncs bé la calor ja és aquí i avui, aprofitant la seva arribada, tenim previst anar a passar el dia a la platja amb un grup de bons amics.

La idea és anar cap a Badalona i dinar en un d'aquells típics ‘bars de platja’, altrament dits ‘xiringuitos’, que a l'estiu s'omplen de grups i famílies per tal de passar-hi una jornada diferent.

Aquests establiments, tan típics del nostre litoral, tenen tots ells una estructura gairebé idèntica, un petit passadís d'entrada, on acostumem a trobar-hi els serveis, una cuina que comunica amb la barra del bar, dues o tres petites casetes per a posar-se el banyador o vestir-se i una sala, més o menys gran, plena de taules normalment reservades.

Em farà molta gràcia tornar a un d'aquests llocs i recordar com, quan jo era molt petit, a casa meva tenien per costum anar a Badalona, un cop l'any, per tal de passar-hi un parell o tres de dies en un d'aquests ‘bars de platja’ (aquells temps no donaven per a més).

Recordo especialment l'amabilitat dels propietaris del lloc, que ens feien sentir gairebé com a casa i, també, l'estretor de la petita habitació, amb dos llits i el terra de tires de fusta, on intentàvem dormir tots quatre, els pares, el meu germà i jo.

Segurament per la calor, però també pel soroll de les onades del mar, al matí ens llevàvem molt d'hora i guardo encara viva la imatge d'aquelles caminades matinals de tots quatre, arran de platja, tocant l'aigua amb els peus d'una mar que, a aquella hora del matí, estava totalment tranquil·la, trencant només unes petites onades gairebé imperceptibles.

Després venia l'esmorzar i el partit diari de pilota a la sorra; de fet, no era gens difícil trobar una colla d'amics i configurar dos equips, uns amb samarreta i els altres sense, per diferenciar, tot i que al final, ben bruts de sorra, ja costava una mica saber qui anava amb qui.

Quan el sol ja era força amunt, era el moment del bany. A aquella hora la platja ja estava ben farcida de gent, famílies i amics, amb els paraigües de sol ben oberts, les tovalloles estirades i algun transistor amb la música força alta.

Els més petits jugaven a la sorra, fent castells, els més atrevits banyant-se on trenquen les onades, la gent gran passejant per la platja, amunt i avall, i els avis, de pell ben blanca, guardant-se del sol sota el paraigües; aquesta era, si fa o no fa, la fotografia fixa de cada dia.

Aproximadament a les dues, com si toquessin una campana, tothom anava recollint les seves pertinences i cap als ‘bars de platja’, a menjar-se una magnífica paella d'arròs acompanyada d'una ben guarnida amanida, un porró de vi negre per als grans i una gerra d'aigua fresca per als petits.

Després d'aquest bon dinar no hi havia més remei que anar a fer la migdiada, tot i que la calor d'aquell petit habitacle improvisat, ho feia gairebé inviable.

Per la tarda, tots junts, a donar un tomb pel passeig i aprofitar per a menjar-se un cucurutxo de dos colors; com li agradaven a la meva mare! què bons eren!

Quan tornàvem a la nostra residència, la platja ja s'observava força buida, només algunes parelles escampades aquí i allà, prenent el darrer sol del dia.

I, finalment, quan queia el dia i es feia fosc ja només quedava fer un sopar lleuger, un altre cop amb amanida, i a dormir que l'endemà tocava llevar-se d'hora, com cada dia.

Després de seixanta anys, tot ha canviat molt i ara el turisme i l'esbarjo funcionen d'una altra manera, no sé si millor o pitjor, però jo recordo aquelles curtes estades a Badalona com quelcom de molt especial.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.