Fins fa ben pocs dies, molts deien que
enguany no tindríem estiu, que no ens arribaria la calor, doncs bé la calor ja
és aquí i avui, aprofitant la seva arribada, tenim previst anar a passar el dia
a la platja amb un grup de bons amics.
La idea és anar cap a Badalona i
dinar en un d'aquells típics ‘bars de platja’, altrament dits ‘xiringuitos’,
que a l'estiu s'omplen de grups i famílies per tal de passar-hi una jornada
diferent.
Aquests establiments, tan típics del
nostre litoral, tenen tots ells una estructura gairebé idèntica, un petit passadís
d'entrada, on acostumem a trobar-hi els serveis, una cuina que comunica amb la
barra del bar, dues o tres petites casetes per a posar-se el banyador o
vestir-se i una sala, més o menys gran, plena de taules normalment reservades.
Em farà molta gràcia tornar a un
d'aquests llocs i recordar com, quan jo era molt petit, a casa meva tenien per
costum anar a Badalona, un cop l'any, per tal de passar-hi un parell o tres de
dies en un d'aquests ‘bars de platja’ (aquells temps no donaven per a més).
Recordo especialment l'amabilitat dels
propietaris del lloc, que ens feien sentir gairebé com a casa i, també,
l'estretor de la petita habitació, amb dos llits i el terra de tires de fusta,
on intentàvem dormir tots quatre, els pares, el meu germà i jo.
Segurament per la calor, però també
pel soroll de les onades del mar, al matí ens llevàvem molt d'hora i guardo encara viva la imatge d'aquelles caminades matinals de tots quatre, arran de platja, tocant
l'aigua amb els peus d'una mar que, a aquella hora del matí, estava totalment
tranquil·la, trencant només unes petites onades gairebé imperceptibles.
Després venia l'esmorzar i el partit
diari de pilota a la sorra; de fet, no era gens difícil trobar una colla
d'amics i configurar dos equips, uns amb samarreta i els altres sense, per
diferenciar, tot i que al final, ben bruts de sorra, ja costava una mica saber
qui anava amb qui.
Quan el sol ja era força amunt, era el moment del bany. A aquella hora la platja ja estava ben farcida de gent,
famílies i amics, amb els paraigües de sol ben oberts, les tovalloles estirades
i algun transistor amb la música força alta.
Els més petits jugaven a la sorra,
fent castells, els més atrevits banyant-se on trenquen les onades, la gent gran
passejant per la platja, amunt i avall, i els avis, de pell ben blanca, guardant-se
del sol sota el paraigües; aquesta era, si fa o no fa, la fotografia fixa de
cada dia.
Aproximadament a les dues, com si toquessin una campana, tothom anava
recollint les seves pertinences i cap als ‘bars de platja’, a menjar-se una
magnífica paella d'arròs acompanyada d'una ben guarnida amanida, un porró de vi
negre per als grans i una gerra d'aigua fresca per als petits.
Després d'aquest bon dinar no hi
havia més remei que anar a fer la migdiada, tot i que la calor
d'aquell petit habitacle improvisat, ho feia gairebé inviable.
Per la tarda, tots junts, a donar un
tomb pel passeig i aprofitar per a menjar-se un cucurutxo de dos colors; com li agradaven a la meva mare! què
bons eren!
Quan tornàvem a la nostra residència,
la platja ja s'observava força buida, només algunes parelles escampades aquí i
allà, prenent el darrer sol del dia.
I, finalment, quan queia el dia i es
feia fosc ja només quedava fer un sopar lleuger, un altre cop amb amanida, i a dormir que l'endemà tocava llevar-se d'hora, com cada dia.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.