Al llarg de la vida, sempre hi ha
moments de tots colors, uns de bons o molt bons, que acostumem a recordar amb
una certa melangia, i altres de dolents, que volem oblidar per a no tornar-hi
mai més.
Aquesta dualitat també existeix dins
de nosaltres i, segons el moment o la situació, ens fa estar millor o pitjor, tot
d'acord amb l'estat d'ànim al que estem sotmesos.
Davant dels dubtes, hi ha un lloc,
però, que en qualsevol moment pot actuar de refugi, de termòmetre i fins i tot
de camí a seguir, i aquest lloc no és cap altre que el nostre propi cor. No em
refereixo al cor físic, em refereixo a l'espiritual, aquell que batega,
imaginàriament parlant, més poc a poc o més de pressa, en funció dels nostres sentiments,
de les nostres preferències, de les nostres emocions.
Sense dubtar-ho ni un sol instant, sempre
cal trobar aquest racó dins nostre i, per damunt de tot, fer-n'hi cas per tal de seguir-ne el camí que, a cada moment, ens va mostrant.
Segurament que aquests versos podran
il·lustrar una mica més totes aquestes reflexions interiors fetes en veu alta.
On és aquell racó? tan amagat i visible alhora,
on és aquell lloc? on a voltes m'hi refugiava,
fa temps que el busco i no l'acabo de retrobar.
Quan surto a caminar i arribo dalt d'un cim,
el primer que faig és resseguir el bell horitzó,
i em sembla tenir-lo a prop, però allà no hi és.
Quan l'esforç m'asfixia i els dubtes m'aclaparen,
intento buscar-lo en el cercle més proper,
i em sembla lluny,
doncs no hi sé veure res.
On és aquell racó? tan amagat i visible alhora,
on és aquell lloc? on a voltes m'hi refugiava,
fa temps que el necessito i no encerto el camí.