Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oficis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oficis. Mostrar tots els missatges

dijous, 31 de gener del 2013

Una feina realment especial


Desconec qui és la persona encarregada de posar noms a les operacions o casos policials quan es posen en marxa, però m’agradaria saber quin és el perfil professional i cultural que es requereix per a fer una feina com aquesta.

No cal dir que per posar nom al ‘cas Gürtel’ o a les operacions ‘Mercuri’ i ‘Clotilde’, a banda de tenir molta imaginació, amb tota seguretat cal tenir, a més, coneixements lingüístics, de mitologia i, fins i tot, de botànica; m’explicaré:

El primer duu el nom de ‘Gürtel’ després de traduir el cognom del principal implicat en el cas, Francisco Correa, a l’idioma alemany.

Pel que fa a l’operació ‘Mercuri’ se li assigna aquest nom en al·lusió al missatge dels déus en la mitologia romana, doncs ‘Mercuri’ era considerat el missatger dels déus i es diu que era molt important en els negocis, el comerç i, sobretot, en l’obtenció de grans beneficis i, per tant, un nom força escaient.

I, finalment, a la recent operació contra la suposada trama mafiosa russa, se li dóna el nom de ‘Clotilde’ perquè a Lloret de Mar, que és on es desenvolupa  tota aquesta operació, existeixen uns jardins botànics anomenats de ‘Santa Cloltilde’.

No em direu que no té imaginació i professionalitat la persona encarregada d'aquest afer, segur que jo no ho faria tan bé.

Altres noms com ‘Pretòria’, ‘Campió’ o ‘Nècora’ ens resulten del tot familiars i, a l’escoltar-los, ens acosten ràpidament a la pel·lícula dels fets.

Algun dia, però, el personatge en qüestió deu arribar a la feina apàtic o sense imaginació i a l’operació ordenada pel jutge, posem per cas Garzón, li posa simplement ‘Operació Garzón’ i es queda tan ample, llàstima!

dissabte, 28 de juliol del 2012

Oficis antics


Aquests darrers dies m’han vingut al cap un parell d’oficis antics. Són oficis que, de mica en mica, es van perdent i oblidant en el camí del temps.

L’un, tot i que costa de veure, encara avui en dia està vigent en alguns pobles i ciutats, es tracta de l’ofici ambulant de l’afilador, persona que volta pels carrers amb una motocicleta que, a banda del seient del conductor, té una part del darrera preparada amb una mola i una politja accionada amb el peu que li permet, a l’afilador, de fer la seva feina al bell mig del carrer.

Per atraure la clientela fa servir un ‘xiulet’ característic que tothom coneix i ho atribueix a que ja arriba l’afilador.

Acostuma a passar pels pobles en època de festes majors que és quan se suposa que s’han de tenir els estris de cuina, ganivets i tisores, ben esmolats i preparats per a les menges especials d’aquells dies.

Jo em creia que era un ofici pràcticament extingit però fa un parell o tres de dies encara en vaig veure un voltant pel casc antic de Vic cridant la possible clientela amb un ‘xiulet’ força sonor.

L’altre ofici que ja ha desaparegut del tot és el de ‘sereno’, que era un vigilant municipal nocturn que rondava de nit a les poblacions de certa importància, a les grans ciutats n’hi havia un per barri o zona.

Aquests personatges duien un uniforme, abric i barret blau fosc d’acord amb llur posició de representants de l’autoritat, portaven un grapat de claus amb una cadena a la cintura i brandaven una llança curta amb una punxa de ferro anomenada ‘xuixo’.

Entre les seves funcions estava:

-       Mirar de posar pau entre baralles de borratxos, freqüents a la nit.
-       Perseguir els lladres.
-       Avisar al metge en cas de malaltia.
-       Acompanyar a la farmàcia.
-       Anar a buscar a la llevadora.
-       Obrir els portals dels habitatges durant les hores nocturnes.

Jo encara recordo, de petit, haver-los vist per Sabadell i quan ja era de nit i hom estava al llit era freqüent escoltar com caminaven pels carrers picant amb el ‘xuixo’ al terra, suposo perquè si hi havia algun malfactor sabés que per allà a prop estava el ‘sereno’.

També acostumava a despertar als treballadors que es posaven a treballar molt d’hora pel matí, donant uns cops a la finestra acordada tot dient amb crit ferm: ‘sereno són les cinc (o les sis) i el cel clar (o plou)’.

Abans de Nadal el `sereno’ anava casa per casa tot demanant ‘aguinaldo’ (almoina) a canvi del qual donava una estampeta.

Malauradament, poc a poc, tots aquests oficis es van perdent i només queden en la literatura i en el record.