Des de fa un cert temps que anava
detectant una petita pèrdua d’audició, sobretot al cantó dret, deu ser que m’agrada
més escoltar el que es diu des de les ‘esquerres’, bromes a banda, vaig anar al
metge i em va dir que a l’oïda dreta hi tenia un bon tap de cera i a l’esquerra
se n’estava formant un altre. Val a dir que jo en sóc propens a patir aquest
tipus de problemes i, de tant en tant, he d’anar a l’especialista a que m’ho
destapi.
Bé, no sé perquè avui m’ha donat per
explicar això ni a qui pot interessar realment l’estat dels meus aparells
auditius, el que si que voldria explicar, però, és el canvi que he experimentat
quan avui m’han tret els taps, els sorolls que he escoltat de cop eren
eixordadors, he notat fins i tot el més petit dels sons, he gaudit amb els
silencis i he patit la contaminació acústica, tan present per tot arreu.
Se’m fa difícil pensar com seria la
meva vida, o la de qualsevol altra persona, sense el sentit de l’oïda i, alhora,
penso amb els ‘sords’ il·lustres, i els anònims, que han patit aquesta greu
mancança. Per damunt de tots jo en destacaria un i aquest és Ludwig van
Beethoven, compositor i pianista alemany, a qui la sordesa no li va impedir de
compondre excepcionals sonates i simfonies, tot i no poder-les escoltar. És
evident que la manca d’oïda, ell, la va suplir amb una gran imaginació i
sensibilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.