dimecres, 16 d’octubre del 2013

Olor de colònia

Imatges molt llunyanes en el temps però properes en el record, el pare contramestre de telers, la mare treballant a la filatura i, més tard, com a sargidora de peces, i de lluny el característic soroll dels telers que s'escampava  per arreu.

La fàbrica ho era gairebé tot en les nostres vides, encara tinc ben present la sirena que marcava l'hora d'entrar i sortir de la feina, les vivendes pels treballadors, la guarderia pels seus fills, l'economat, on anar a buscar els queviures més bàsics i on a cada treballador li regalaven, de tant en tant i quan tocava, una pastilla de sabó ‘lagarto’, d'aquelles grosses, per a rentar la roba.

En aquella empresa, curiosament, també es fabricava per a l'exèrcit, peces i peces de color caqui, allà també es reproduïen, com a ‘olor de colònia’, els problemes, les emocions i les vivències.

Jo, de molt petit anava a les monges i després als escolapis, fins als deu anys, quan ja vaig passar a una altra tipus d'escola, de caire totalment laic.

De més gran, vaig començar treballant també al tèxtil, a les oficines, i vaig tornar a sentir l’olor de la llana, a escoltar el soroll dels telers i a reviure la complexitat d'aquest gran ofici.

Quantes coincidències amb la meva infantesa! Quants records d'un passat que ja no tornarà mai més!



dilluns, 14 d’octubre del 2013

Si Monturiol i Peral aixequessin el cap

El català Narcís Monturiol, nascut a Figueres, fou l'inventor del primer submarí tripulat i impulsat per una forma primerenca de propulsió autònoma i que va anomenar Ictíneo.

El 1885, vint-i-set anys més tard del primer prototip de l’Ictíneo, Isaac Peral va inventar el primer submarí de la història que podia ser utilitzat amb finalitats militars ja que disposava del mateix sistema de llançament de torpedes que incorporen els submarins moderns.

Doncs bé, si qualsevol d'aquests dos inventors aixequés el cap, de ben segur que se'n farien creus al veure el que està passant amb el submarí S-80, amb tecnologia totalment espanyola, que l’Armada Espanyola va encarregar a les drassanes públiques Navantia.

El problema és que aquest submarí, tal i com va ser dissenyat no pot navegar, doncs l'excés de pes amb que fou concebut li pot provocar el que es coneix com ‘efecte baldufa’ i l'impedeix d'emergir.

Doncs bé, el Ministeri d'Indústria, durant el proper any 2014, aportarà més de 200 milions d'euros amb la finalitat d'aprimar lleugerament aquest vaixell i, finalment, aconseguir que pugui realitzar totes les maniobres pròpies d'un submarí, és a dir, submergir-se, emergir i navegar normalment.

No cal dir que aquests diners suplementaris, finalment, els haurem de pagar entre tots, però això tan li fa, no és cap problema, com sempre ens tocarà ‘ésser cornuts i pagar el beure’ i aquí no ha passat res.

Si Narcís Monturiol i Isaac Peral aixequessin el cap!




diumenge, 13 d’octubre del 2013

La planta dels diners

Segons el diccionari, el mot fortuna és sinònim de sort, èxit i enriquiment, tal com ho trobem a les expressions ‘ésser afortunat’ o ‘fer fortuna’.

No se sap ben bé si és per les seves fulles o per la seva agradable olor, però el cert és que la ‘Plectranthus australis’, és comunament coneguda com ‘la planta dels diners’ i està relacionada amb la creença de que qui la posseeix atraurà a la deessa fortuna. Fins i tot als Estats Units d'Amèrica l'anomenen ‘The Silver Dollar Plant’ en al·lusió a aquesta facultat que se li atribueix.

‘Fortuna’ era una deessa de la mitologia romana que personificava la sort, el destí i l'atzar, per això sovint se la representava cega, i es correspon amb ‘Tique’ que, segons la mitologia grega, fou una nimfa, filla d’Oceà i de Tetis, també relacionada amb la fortuna.

Tot això ho dic perquè al jardí de casa, des de fa un cert temps, tenim una ‘planta dels diners’ que està força ufanosa i aquests dies mostra orgullosa les seves boniques flors. De moment, resulta tot un plaer admirar-la, però us asseguro que de diners, res de res.

Bé, potser encara és massa aviat.

(Aquí us deixo algunes fotografies de la bellesa de les seves fulles i, com no, de la seva flor)





dissabte, 12 d’octubre del 2013

Celebració

Avui és dissabte, 12 d'octubre, el matí s'ha aixecat força fresc, sense soroll, sense massa moviment, un dissabte diferent, una mica més quiet que d'altres segurament per ser festiu.

Diuen que aquest és un dia farcit de celebracions, tot i que, per les nostres contrades, la majoria de la gent no té #resacelebrar.

Nosaltres en canvi, a casa nostra, avui si que tenim quelcom per a destacar, la Venus compleix un any!

Que voleu que us digui, cadascú celebra, o no, allò que realment li ve de gust.

En aquestes fotografies podeu veure el canvi experimentat en aquests dotze primers mesos.







dijous, 10 d’octubre del 2013

L’aiguanaf

L'aiguanaf, obtingut a base de flors de taronger i altres cítrics, és un destil·lat dels més antics de Catalunya. Fins a mitjans del segle XX, era un dels licors més consumits a casa nostra, sobretot per les seves virtuts digestives i aromàtiques; es feia servir tant per donar gust a les coques de Sant Joan o al tortell de reis, com també als bunyols de vent de quaresma.

L'aiguanaf compost és una barreja d'aiguanaf amb vi ranci i, aleshores, en resulta un licor de més alta graduació.

Antigament, l'aiguanaf feia el mateix servei que l'aigua del Carme i també s'usava com aperitiu. En el parlar popular es deia que aquest licor anava molt bé per a guarir les infidelitats conjugals.

En un llibre sobre ‘Terrassa en el segle XIX’, s'hi pot llegir que, en aquella època, era freqüent veure passar pels carrers algun venedor ambulant, carregat amb un cistell ple d'ampolles, cridant a viva veu ‘Aiguanaf, colònia i quina!’, tot cercant clients entre el veïnat.


Cada dia més escotats!

Una entitat bancària suïssa, que de diners en deu saber molt, acaba de publicar un estudi en el que afirma que, en el darrer any, el nombre de milionaris a Espanya ha augmentat un 13,2%, l'informe afegeix que ara ja en són 402.000 els espanyols que tenen més d'un milió de dòlars en patrimoni, que al canvi representen uns 740.000 euros.

I els demés ... doncs els demés, cada dia més escotats! i perquè dic escotats? perquè el mot ‘escot’, a banda de referir-se a una part del bust o de l'esquena, també significa ‘pagar el deute entre dues o més persones’.

De fet, aquest mot ‘escot’ és originari de l'Europa germànica, com no podia ser d'una altra manera, derivant de l'expressió ‘skot’ que significa ‘contribució monetària’.

Doncs ja està, cada dia que passa 'més escotats’ per tal d'anar tapant entre tots, tots menys uns quants privilegiats és clar, els forats de tants i tants desgavells que van apareixent ... el deute públic, les pèrdues del sistema bancari, la corrupció, etcètera, etcètera.

A veure si de tant ‘escotats’, ben aviat, acabarem ‘despullats’ del tot.



dimarts, 8 d’octubre del 2013

Lampedusa

Els grecs van batejar la més gran de les illes Pelàgiques, situades a la mar Jònica, amb el nom d'un peix, Lampedusa, i Diodor de Sicília sostenia que aquest petit arxipèlag pertanyia a les restes de la mítica Atlàntida, enfonsada en l'inici dels temps a causa de dos cataclismes i que mai ningú ha sabut trobar.

Aquesta vegada, però, no es tractava dels atlants, antics habitants del continent perdut, venien de terres llunyanes, d'un altre continent, en un viatge que desitjaven curt i sense problemes, cercant una nova terra on poder viure i donar de menjar al seus fills, venien de la guerra i desitjaven la pau.

I no van poder arribar, el vaixell que els transportava va naufragar molt a prop del seu destí, i més de dues-centes persones, entre homes, dones i nens, morien ofegats al fons del mar, amuntegats a les bodegues d'una nau excessivament petita per a tanta gent, amb els ulls oberts i els braços enlaire, com demanant una ajuda que mai arribaria.

La història està plena de tragèdies i catàstrofes, i algunes d'elles són evitables, com aquesta, com moltes d'altres. Desitjaven ser acollits com a ciutadans d'Europa i ara alguns ja ho són, això si només els que van morir, perquè els que van sobreviure ni això aconseguiran.

Quanta hipocresia en un món que es diu civilitzat.


dilluns, 7 d’octubre del 2013

En un instant precís

Diuen que a la vida hi ha coses que només succeeixen un sol cop, en 'un instant precís', ni un segon abans, ni un de després, i que just en aquell moment cal estar amatents, estar a punt i no deixar escapar l'ocasió.

En el nostre hipotètic viatge hi ha trens que no es poden perdre, car són aquells que només s'aturen un cop a la nostra estació i, aleshores, ho l'agafem o el perdrem per sempre més.

És per això que hi ha gent que tenen por de deixar passar la darrera oportunitat, aquella que es presenta sense saber del cert si n'hi haurà una segona, com la que surt darrera un núvol fosc, mostrant-se radiant i amb llum potent.

Ja sé que tan sols és una fotografia, però aquesta, justament aquesta, només es podia fer en un 'instant precís', ni un segon abans, ni un de després. Així és la vida, així es mostren, a vegades, les oportunitats.


diumenge, 6 d’octubre del 2013

Parc de la Serralada Litoral

Avui hem gaudit d'una excursió matinal a través del ‘Parc de la Serralada Litoral’, just a l'extrem nord de la ‘Serralada de Marina’ i, majoritàriament, dins del terme municipal de Teià.

Des del punt on hem deixat el cotxe, molt a prop del Mirador de la Cornisa, es tractava d'arribar fins la Torre d'en Baldiri, una torre de guaita situada a 428 metres d'alçada, tot fent una ruta circular amb sortida i arribada al mateix lloc.

Des de diverses alçades i miradors, al llarg de tot el recorregut, hem pogut admirar el mar mediterrani en tot el seu esplendor; just davant nostre la costa del Maresme i, fins on arribava la vista, la del Barcelonès.

Donat que és una zona rica en aigua, hem pogut resseguir gran quantitat de fonts, totes elles molt ben arreglades, de forma artística, pels voluntaris de l’ADF. Les fonts del Vedat, del Grill, del Senglar i de les Perdius en són un clar exemple.

Destaquen també la imatge d'El Sagrat Cor, que diuen va aixecar, el 1956, la propietària dels terrenys per una picabaralla amb el mossèn de la parròquia i el Refugi de la Ferreria del Vedat, lloc on antigament s'arranjaven les eines que usaven els picapedrers, treballadors d'una pedrera que hi havia pels voltants i que proveïa de llambordes a Barcelona per tal de pavimentar la ciutat.

La vegetació de tota la Serralada és exuberant i molt variada, destacant sobretot el pi pinyoner però també l'alzinar i la roureda.

De tornada, en direcció nord i dins del municipi de Premià de Dalt, hem passat per l'ermita de Sant Mateu del Bosc, documentada ja des del 993 i que, al segle XV, va passar a ser propietat del monestir de Sant Miquel del Fai. Es tracta d'un edifici de petites dimensions, d'estil romànic amb una única nau de volta de canó i un absis semicircular amb finestra al centre. El campanar de cadireta, possiblement reconstruït en el moment de canvi de propietat, es va realitzar en sentit longitudinal sobre la intersecció central de la teulada, perquè tingués una ferma subjecció, quedant d'aquesta manera perpendicular a la façana.

Per acabar la ruta hem passat pel costat de la magnífica masia de Can Riera de Sant Mateu, amb una grandària que dóna una idea perfecta de l'activitat agrícola, ramadera i aprofitament forestals que, temps enrere, s'hi deuria desenvolupar.

Una bonica passejada per una zona molt interessant i poc coneguda per nosaltres.
























dissabte, 5 d’octubre del 2013

Una altra forma de veure-ho

Llamps quasi continus i una ventada inicial, arremolinada i força fresca, ja feien presagiar la forta tamborinada que ens va dur la tarda d'ahir, aigua a bots i barrals, sort que va tenir una curta durada, i al final el cel va obrir una lleugera escletxa per ponent, deixant passar una claror intensament groga, entre esplèndida i enigmàtica, mentre pel cantó de llevant, un magnífic arc de Sant Martí, donant tota la volta i a estones doblat, posava punt i final a aquell espectacle visual.

I poc després, arribava la tranquil·litat, només algunes gotes d'aigua escadusseres i gairebé imperceptibles, que ja no servien ni per a mantenir l'arc encerclant tot el cel. Ja ho diu la dita, ‘després de les tempestes arriba la calma’.

Jo, en aquell moment, m'imaginava als antics egipcis, acostumats a relacionar-ho tot amb els seus déus, intentant desxifrar el missatge d'un episodi com aquest, que indicaria aquella llum tan intensa que naixia de l'oest, vindria del més enllà o seria directament el déu 'Ra' que els marcava un camí a fer. Aquell arc imponent, seria un bon presagi o, pel contrari, tindria un sentit de malastrugança i de temps dolents.

I mentre això passava, pels nostres carrers, només es podia veure gent corrent, amunt i avall, per aixoplugar-se de la pluja o caminant insensibles sota el paraigües, preocupats en esquivar els bassals o procurant que el vent no els dobles les barnilles.

És evident que des de l'època dels egipcis i de les antigues cultures fins als nostres dies, ha plogut moltíssim.



dijous, 3 d’octubre del 2013

En la mort de Josep Fortuny

Aquest passat dilluns moria Josep Fortuny, veu i bateria, ànima i un dels fundadors de la Companyia Elèctrica Dharma.

Fou l'autor d'algunes de les lletres que interpretaren, sempre punyents, amb missatges de lluita però, alhora, plenes de tendresa i amor.

No fa gaire temps, concretament amb motiu del ‘Concert per la Llibertat’ encara se'l va poder veure dalt de l'escenari tot repetint aquella frase que tant el caracteritzava ‘sempre, en algun lloc, la lluita continua’.

Com a mostra del seu tarannà, aquí sota us deixo la lletra d'una de les seves cançons més boniques.

Descansa en pau Josep!
La croada dels nens
Vet aquí que una vegada,
negres runes, fosca nit,
després d'una cruel batalla,
els fills van perdre els seus pares.
I partiren en croada
a buscar algun país
on poder viure per fi tots en pau.
Caminaren entre els morts,
entre incendis i enderrocs.
Una nena d'onze anys feia
a un de quatre, de mare.
En un tanc tot rovellat,
que els servia de pissarra,
van aprendre il·lusionats la paraula pau.
Se'ls uniren nens i nens,
i fins i tot un gos famolenc.
No gosaren sacrificar-lo,
i ara tenen una boca més.
Formen un seguici immens,
van buscant aquell país
on poder viure per fi tots en pau.
Veig les cares de tants nens,
desposseïts, sacrificats.
Del Nord al Sud, De l'Est a l'Oest,
de la terra han crucificat.
Quina glòria pot haver-hi
en vessar tanta sang?
Tant de dolor,
tant de dolor,
tant de dolor,
tant que no es pot dir.
Cap idea, cap bandera
no val la vida d'un infant.
Tot és fosc, dóna'm la mà
l'hora més fosca, l'alba ens durà.
Ja s'acosta el nou dia,
no tinguis por dóna'm la mà.




dimarts, 1 d’octubre del 2013

Temps de tardor

Ens agradi o no, a cada estació li correspon una climatologia diferent i, per tant, cal que la tardor es vesteixi com a tal, que comenci a fresquejar una mica més, que les fulles dels arbres vagin agafant aquells tons tan característics, que el dia s'escurci i que la llum del sol es vaig esmorteint, de mica en mica, dia rere dia.

Diu el refrany que ‘la tardor duu la tristor’, però jo no hi estic gens d'acord, perquè en els seus colors, en la seva harmonia, fins i tot en la fina pluja, s'hi poden trobar també l'alegria i la serenor.

Hi pot haver quelcom de més bonic i complaent que un passeig per aquest camí tardorenc? 


dilluns, 30 de setembre del 2013

Fama

Dins la mitologia romana, ‘Fama’, fou una divinitat al·legòrica, representada com una donzella amb les ales cobertes d'ulls i de boques. Des del seu palau de bronze, situat als confins del món i amb les portes sempre obertes, tot ho veia i tot ho escoltava, i des de la seva posició anava escampant totes les notícies que li arribaven, fossin certes o falses.

En aquest context el mot ‘fama’ és també sinònim de rumor, opinió i reputació, ja sigui favorable o desfavorable, com per exemple quan es diu que tal o qual persona té ‘bona o mala fama’.

Crec sincerament que aquests darrers dies, la deessa Fama, haurà tingut més feina del normal, doncs pel que fa a mi, m'ha fet arribar moltes notícies, per parlar amb exactitud totes ben certes, això si unes de bones o molt bones, i altres, per desgràcia, no tan bones o, fins i tot, dolentes.

Però ja se sap, la vida és així i la Fama, tant si ho desitgem com si no, sempre va fent la seva feina, per tot arreu, sense descans.



diumenge, 29 de setembre del 2013

Els quatre àngels de Sant Esteve de Castellar

Amb motiu de les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya, avui hem pogut assistir a una visita teatralitzada de l'església de Sant Esteve, altrament coneguda com la ‘catedral del Vallès’.

Es tractava de fer una passejada ràpida, amb referències a alguns detalls arquitectònics i històrics, per acabar visitant el panteó de la benefactora família Tolrà ubicat a sota mateix de l'església.

Al llarg de la visita hem pogut admirar el sostre enteixinat amb fusta policromada, així com els quatre àngels del creuer, obra de l'artista castellarenca Maria del Mar Hernández, que havien desaparegut durant la guerra civil i que van ser col·locats de nou al seu lloc l'any 2004.

En relació a aquesta qüestió, al número 15 de la revista Plaça Vella del mes de setembre de 1985, s'hi podia llegir aquest fragment d'una descripció de la nostra església datada l'any 1895.

‘El techo de la iglesia lo forma un rico artesonado, dorado y polícromo, apoyándose en los arcos de piedra; llama principalmente la atención la bóveda del centro del crucero, que es bóveda ciega, esto es, sin cúpula ni lucerna, por el juego de gran efecto de la prolongación del armazón de madera que sostiene la clave, cual armazón, descendiendo en arcos y ojivas góticas que van sobreponiéndose unas a otras, forma como cuatro costillas caladas, que parten de la clave de la bóveda y se apoyan en los capiteles de las columnas centrales, terminando por su parte inferior con cuatro cuerpos de ángeles que sostienen cuatro grandes arañas de bronce dorado’

Aquí podeu veure un parell de fotografies del magnífic estat actual d'aquesta part del sostre.





dissabte, 28 de setembre del 2013

La caputxina

Aquests darrers dies, suposo que afavorit pel bon temps que encara està fent, al jardí de casa han florit unes quantes ‘caputxines’ magnífiques.

El nom oficial de la planta és ‘Tropaeolum majus’, mot que deriva del grec i que significa ‘petit trofeu’ per la disposició de fulles i flors i és originària d'Amèrica del Sud, concretament de la serralada andina des d'on, al segle XVI, va ser introduïda a Europa pels jesuïtes.

Les fulles de la planta manifesten diverses venes radiants i les flors tenen cinc pètals, vuit estams i un esperó nectarífer; el seu color és força vistós i varia entre el taronja i el vermell.

A banda de la seva bellesa, aquesta planta té diverses propietats medicinals i antibiòtiques, formant part de la composició de certs medicaments expectorants que serveixen per a combatre la bronquitis o la faringitis.

És també un excel·lent desinfectant, ideal per a netejar ferides superficials de la pell, tot impedint que aquestes s'infectin.

Val a dir també que les fulles d'aquesta planta són comestibles i utilitzades a la cuina, pel seu bon sabor i també per la gran quantitat de vitamines i sals minerals que contenen. Popularment se li atribueixen propietats afrodisíaques.

Ja ho veieu, al jardí de casa més que un ‘petit trofeu’ sembla que el que hi tenim és un ‘gran tresor’.




En defensa del laconisme

És prou conegut que els espartans eren educats, única i exclusivament, per a ser guerrers, amb una formació fèrria i una austeritat extrema, trets diferencials que, evidentment, no cabrien en la societat actual.

Però hi ha un aspecte de l'educació espartana que m'agrada destacar com a important i és el que es coneix com la ‘cultura del silenci’. Als espartans se'ls ensenyava a parlar només quan era absolutament necessari i quan ho feien utilitzaven una paraula o una frase totalment incontestable, és a dir, que no permetia la discussió.

Aquesta forma d'expressar-se es coneix com ‘laconisme’, mot agafat justament del nom de la seva ciutat més important, Lacònia.

Quan de diferents són aquestes pràctiques amb la forma d'expressar-se de molts dels que ens envolten. Només cal fixar-nos en els polítics que, gairebé sempre i cercant només el lluïment personal, utilitzen el discurs extens i prolix amb un resultat indegudament llarg i difús. És del tot evident que la nostra classe política no té una ‘cultura espartana’, ho podem observar clarament en tot el seu recorregut, però també en la forma d'expressar-se i en una manca constant d'austeritat.

Diuen que per enraonar, abans cal saber escoltar i això és justament el que deixa de fer la majoria de la gent, escoltar.

En català tenim una dita que resumeix, de forma lacònica, tota aquesta manera de fer i de pensar,

‘amb poc i bo en tinc prou’



divendres, 27 de setembre del 2013

Més content que un gínjol

En relació al sentit que tindria aquesta expressió hi ha molta confusió, hi ha qui ho atribueix al fet que la fusta del ginjoler serveix per a fer instruments musicals alegres, com ara la dolçaina, o també al fet que les tiges d'aquest arbre tenen una elasticitat i moviment força alegres, però ningú en sap trobar un fil conductor clar.

Després de regirar diversos diccionaris etimològics i de consultar-ne l'opinió dels qui s'anomenen erudits en esbrinar el significat d'expressions i dites populars, m'ha vingut a mans una explicació que es pot llegir a la targeta de presentació del restaurant ‘El Gínjol’ ubicat a Andorra la Vella i que, de lluny, em sembla la més coherent i clarificadora, diu així:

‘El mot gínjol, també anomenat ginja, jínjol o azufaifa, prové del llatí iuiuba, i és un fruit carnós, de gust dolç, com de raïm. Prové d'un arbre bonic i vistós, que en mirar-lo convida a l'alegria. Aquest arbre és originari d'Egipte i allà, des de sempre, era sinònim d'entusiasme, vibració, sabor, intensitat ... com un bon àpat que estimula les emocions i els sentits’

Jo, a partir d'ara, em quedaré amb aquesta magnífica descripció quan algú em digui ‘estic més content que un gínjol’.




dijous, 26 de setembre del 2013

La ratafia

La ratafia és un dels licors més característics i tradicionals de Catalunya. Tot i la gran quantitat de receptes diferents, l'elaboració bàsica és a partir de l'alcohol amb nous i herbes macerades, deixades reposar exactament durant quaranta dies i quaranta nits a sol i serena. Es fan servir herbes de molts tipus però els ingredients que no hi poden faltar mai són: la nou verda, la canyella, la nou moscada i el clau.

Cada any pels volts de Tots Sants, a Santa Coloma de Farners celebren la tradicional ‘festa de la ratafia’ i, preferentment, s'acostuma a consumir per les festes de Nadal.

La curiositat, però, d'aquesta beguda alcohòlica no li ve donada per la seva elaboració, si no pel seu nom.

Com és prou conegut, les persones, quan arriben a un acord en un afer, volen manifestar la satisfacció de l'entesa mitjançant algun ritu que ho escenifiqui i, per aquest ritual, res millor que fer un ‘brindis’ de celebració.

El fet és que la ratafia, aquest licor aromatitzat, serveix a la perfecció per a brindar i a les Antilles franceses del segle XVII, que és d'on prové aquesta beguda, quan havien de ratificar algun pacte ho feien brindant amb ratafia, al mateix temps que exclamaven en perfecte llatí ‘Rata fiat res’ que volia dir ‘Que sigui ratificat el pacte’.

Aquesta tradició va arribar fins a Europa, i també a Catalunya, juntament amb la ja comentada expressió llatina ‘Rata fiat res’, ara bé, amb la versió alterada i comprimida de ‘Ratafia’, nom que ha perdurat fins els nostres dies.

Ja sabeu, si en un futur proper, els catalans hem de brindar per algun acord amb Europa o qualsevol altre organisme internacional, potser que tinguem preparada la ‘Ratafia’ a la nevera donat que, com ja s'ha vist, és un licor magnífic per a brindar i segellar grans pactes.


dimarts, 24 de setembre del 2013

Maleït remolí

Cada cop que vaig al barber li escolto la mateixa cançó, que tinc un cabell molt gruixut i més aviat difícil de tallar, i aquesta cantarella recurrent està motivada, sobretot, per l'acció d'un remolí força rebel que tinc a la regió parietal. El problema rau en que si el cabell es talla massa curt, durant tot el mes següent, les puntes del remolí estan sempre aixecades, sobretot quan em llevo al matí; solució, deixar-lo una mica llarg però, aleshores, em toca visitar més sovint la perruqueria, amb la qual cosa no sé si hi surto guanyant del tot i, a més, ja se sap el que diuen ‘cabells llargs, idees curtes’, de fet, i deixant de banda les frases fetes, no m'acaba d'agradar això de dur els cabells massa llargs.

Doncs bé, quan ja teníem més o menys controlat això del remolí i en coneixíem les solucions, va i el meu barber de sempre es jubila a final d'aquest mes, i jo em pregunto, a partir d'ara, quin barber o barbera sabrà adreçar-me el maleït remolí?

Mentre estant he començat a interessar-me en això dels remolins i estirant del fil he trobat el següent:

Segons el diccionari català, ‘un remolí és un floc de cabells o de pèls que creixen en direcció distinta dels altres i que hom no pot allisar ni pentinar bé’, vaja exactament el que hem succeeix a mi la majoria de matins.

Com a cosa curiosa també he pogut llegir que, no fa gaire temps, uns científics de Bonn van investigar sobre si els remolins del cabell guarden alguna relació amb les habilitats manuals i, de forma sorprenent, van descobrir que segons si el remolí gira igual que les agulles del rellotge o a l'inrevés, aquesta direcció estava directament vinculada a la tendència de la persona a ser destra o esquerrana. Ràpidament he comprovat com el meu remolí, malgrat la seva rebel·lia, gira en la mateixa direcció que les busques del rellotge.

I per acabar de completar la meva ignorància sobre els remolins, llegeixo que és força freqüent l'existència, en una mateixa persona, d'un doble remolí i, en aquest cas, s'afirma que els nens que tenen aquesta característica solen ser més entremaliats que els altres i amb gran possibilitat de ser hiperactius.

Jo us ben asseguro que, des de ben petit, només n'he tingut un de remolí, això si, molt rebel.


Ens volen fer saltar un pas

Amb la carta del senyor Duran i Lleida d'ahir a La Vanguardia i tot el foc d'artilleria que ens cau des de Madrid, es pretén traslladar el discurs al ‘dia després’, és a dir, es volen buscar solucions per tal de que, davant d'una hipotètica consulta i sigui quin sigui el resultat, no hi hagi possibilitat d'un trencament amb Espanya.

Al meu entendre, el tema no va per aquí, el poble de Catalunya, com qualsevol altre poble democràtic, té tot el dret a decidir, lliurement i davant les urnes, quin futur vol per al seu País, i això cal fer-ho sense interferències i sense coaccions de cap tipus.

I, un cop s'hagi pogut exercir aquest dret, amb una pregunta única i prou entenedora, caldrà acatar-ne el resultat que decideixi la majoria; però tot això vindrà després, primer hem de tenir l'oportunitat de poder expressar la nostra voluntat.

És del tot evident que aquesta consulta que vol fer Catalunya els fa posar molt nerviosos, més encara després de la gernació que va unir la ‘via catalana cap a la independència’, i és per això que ens volen fer saltar un pas, el més important de tots.

Nosaltres, però, amb la tranquil·litat i seny que ens caracteritza hem de continuar ‘fent via’.