Els grecs van batejar la més
gran de les illes Pelàgiques, situades a la mar Jònica, amb el nom d'un peix,
Lampedusa, i Diodor de Sicília sostenia que aquest petit arxipèlag pertanyia a les
restes de la mítica Atlàntida, enfonsada en l'inici dels temps a causa de dos
cataclismes i que mai ningú ha sabut trobar.
Aquesta vegada, però, no es tractava
dels atlants, antics habitants del continent perdut, venien de terres llunyanes,
d'un altre continent, en un viatge que desitjaven curt i sense problemes,
cercant una nova terra on poder viure i donar de menjar al seus fills, venien de
la guerra i desitjaven la pau.
I no van poder arribar, el vaixell
que els transportava va naufragar molt a prop del seu destí, i més de
dues-centes persones, entre homes, dones i nens, morien ofegats al fons del mar, amuntegats a
les bodegues d'una nau excessivament petita per a tanta gent, amb els ulls oberts i els braços enlaire, com demanant una ajuda
que mai arribaria.
La història està plena de tragèdies
i catàstrofes, i algunes d'elles són evitables, com aquesta, com moltes d'altres. Desitjaven ser acollits com a
ciutadans d'Europa i ara alguns ja ho són, això si només els que van morir, perquè
els que van sobreviure ni això aconseguiran.
Quanta hipocresia en un món que es
diu civilitzat.
