Llamps quasi continus i una ventada
inicial, arremolinada i força fresca, ja feien presagiar la forta tamborinada
que ens va dur la tarda d'ahir, aigua a bots i barrals, sort que va tenir una
curta durada, i al final el cel va obrir una lleugera escletxa per ponent,
deixant passar una claror intensament groga, entre esplèndida i enigmàtica,
mentre pel cantó de llevant, un magnífic arc de Sant Martí, donant tota la
volta i a estones doblat, posava punt i final a aquell espectacle visual.
I poc després, arribava la
tranquil·litat, només algunes gotes d'aigua escadusseres i gairebé
imperceptibles, que ja no servien ni per a mantenir l'arc encerclant tot el
cel. Ja ho diu la dita, ‘després de les
tempestes arriba la calma’.
Jo, en aquell moment, m'imaginava
als antics egipcis, acostumats a relacionar-ho tot amb els seus déus, intentant
desxifrar el missatge d'un episodi com aquest, que indicaria aquella llum tan
intensa que naixia de l'oest, vindria del més enllà o seria directament el déu 'Ra' que els marcava un camí a fer. Aquell arc imponent, seria un bon presagi o, pel
contrari, tindria un sentit de malastrugança i de temps dolents.
I mentre això passava, pels nostres carrers,
només es podia veure gent corrent, amunt i avall, per aixoplugar-se de la pluja
o caminant insensibles sota el paraigües, preocupats en esquivar els bassals o procurant que el vent no els dobles les barnilles.
És evident que des de l'època dels
egipcis i de les antigues cultures fins als nostres dies, ha plogut moltíssim.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.