divendres, 29 de juny del 2012

Records de la infància


Cada any, per aquestes dates, em venen a la memòria les 'berbenes' de Sant Joan i Sant Pere viscudes a les cases de Can Marcet, quan jo era ben petit.

Des de mitjans de juny, la mainada ens organitzàvem en petits grups i anàvem, casa per casa, demanant i recollint restes de fusta per muntar la foguera, material que s’anava apilant en algun camp proper a les cases del veïnat. Es competia per veure quin grup recollia més quantitat de fusta.

També des de molt abans de Sant Joan, recordo els meus pares preparant els ‘ninots’ que després es cremarien a la foguera, eren uns verdaders especialistes en això. Agafaven roba vella de casa o que aportava algun veí i l’omplien amb palla per tal de donar-li l’aparença de persones de debò. Normalment era una parella, talment com marit i muller, ell quasi sempre amb una cigarreta a la boca i ella, generalment, amb un mocador al cap, tots dos asseguts amb un parell de cadires també velles i per cremar.

Tot plegat era un ritual que tothom, sobretot els més petits, seguíem amb molta alegria i, alhora, amb un cert nerviosisme.

Una setmana abans de Sant Joan, al camp que hi havia davant de les cases, just on ara hi ha la plaça del Sol, es convertia en un recinte gairebé tancat del tot, un cop decidit el centre es col·locava un tronc d’una certa alçada, quatre pals més curts però amb consistència per a cadascun dels cantons, canyes lligades i col·locades a cada banda com si fossin les parets i al sostre tires de paper que anaven des del tronc del centre caient cap a tot el perímetre, de forma atapeïda, fent que semblés un sostre de veritat. A cada lateral curt si deixava un espai obert, com a porta d’accés, amb algun rètol a la part alta, recordo un any que n’hi havia un que deia ‘entrada libre, salida a palos!‘, així en castellà.

 Després venia el ‘manetes’ de torn que treballava la part elèctrica, posant llums suficients per a il·luminar tot el recinte i preparant la música amb una ‘gramola’ i uns altaveus a cada costat.

Al bell mig de tot aquest entramat, just al costat del tronc central i mirant cap a la porta, s’hi deixaven els ‘ninots’ per tal que poguessin ser visitats i admirats per part del veïnat.

Val a dir que tot plegat quedava com un vertader ‘envelat de festa major’ i feia molta, però que molta patxoca!

El dia 23, al vespre, sopàvem al pati de casa, una mica aviat per tal de que quan es fes fosc poguéssim sortir al carrer per a començar la festa. Abans però cada casa havia preparat alguna cosa, uns feien o compraven coques de diversos ingredients, altres es cuidaven de la beguda, moltes cerveses i també cava, alguns havien anat a comprar les barres de gel que venien a granel en un local de l'actual plaça Marcet, per tal de preparar els cubells per a les begudes i mantenir-les ben fresques tota la nit. En fi tothom hi participava de valent.

A quarts de 10 començava la gresca, primer amb el senyal dels coets que es llençaven al cel gràcies a un estri que havia fabricat el meu pare amb un tros de fusta, suficientment gran per a protegir la ma, i uns claus amb la cabota de ganxo per tal de que s’hi aguantés el coet abans d’encendre la metxa.

Després es treien els ‘ninots’ de dins l’envelat i es col·locaven damunt de la foguera ja preparada a una certa distància i es procedia a encendre la pira pels quatre cantons. Tothom s’ho mirava amb uns ulls ben oberts i fent força cridòria. Les espurnes del foc s’enlairaven i arribaven a una alçada considerable.

Quan ja només quedaven les cendres tothom entrava cap a dins i començava l’altra ‘festa’, la del ball, les rialles, la beguda i la coca. Mentre estant nosaltres, els més petits, corríem per tot arreu, entrant i sortint per les portes i llençant ‘piules’, petards i algun ‘tro’ més eixordador.

Realment eren uns altres temps, tothom participava al carrer, les cases estaven gairebé sempre obertes i a la ‘nostra’ festa hi venien, fins i tot, veïns d’altres barris propers.

La ‘berbena’ s’acabava força tard, alguns anys ja clarejava quan anàvem cap a dormir, recordo que algun veí caminava una mica de tort degut a l’alcohol de tota una nit de disbauxa.

Els cinc dies següents a Sant Joan eren d’una certa tranquil·litat, però no es desmuntava res, ja que el dia 28 de juny es tornava a celebrar ‘berbena’, en aquesta ocasió però la de Sant Pere. Era una celebració diferent, amb menys moviment i soroll que la de Sant Joan, però molt més activa que ara quan pràcticament ja no se celebra enlloc.

El dia de Sant Pere i el cap de setmana següent s’aprofitava per a desmuntar-ho tot i deixar-ho tot ben net i com si no hagués passat res.

Aquelles eren unes celebracions molt memorables i que recordo molt especialment.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.