Cada any, per aquestes dates, em venen a la memòria les 'berbenes' de Sant Joan i Sant
Pere viscudes a les cases de Can Marcet, quan jo era ben petit.
Des de mitjans de juny, la mainada ens organitzàvem en petits grups i anàvem, casa per casa, demanant i recollint
restes de fusta per muntar la foguera, material que s’anava apilant en algun
camp proper a les cases del veïnat. Es competia per veure quin grup recollia més quantitat de fusta.
També des de molt abans de Sant
Joan, recordo els meus pares preparant els ‘ninots’ que després es cremarien a la
foguera, eren uns verdaders especialistes en això. Agafaven roba vella de casa
o que aportava algun veí i l’omplien amb palla per tal de donar-li l’aparença
de persones de debò. Normalment era una parella, talment com marit i muller,
ell quasi sempre amb una cigarreta a la boca i ella, generalment, amb un
mocador al cap, tots dos asseguts amb un parell de cadires també velles i per
cremar.
Tot plegat era un ritual que tothom,
sobretot els més petits, seguíem amb molta alegria i, alhora, amb un cert
nerviosisme.
Una setmana abans de Sant Joan, al
camp que hi havia davant de les cases, just on ara hi ha la plaça del Sol, es convertia en un recinte gairebé tancat del tot, un cop decidit el centre es col·locava un tronc d’una certa alçada, quatre pals més curts però amb consistència per a cadascun
dels cantons, canyes lligades i col·locades a cada banda com si fossin les
parets i al sostre tires de paper que anaven des del tronc del centre caient
cap a tot el perímetre, de forma atapeïda, fent que semblés un sostre de
veritat. A cada lateral curt si deixava un espai obert, com a porta d’accés,
amb algun rètol a la part alta, recordo un any que n’hi havia un que deia
‘entrada libre, salida a palos!‘, així en castellà.
Després venia el ‘manetes’ de torn que treballava la
part elèctrica, posant llums suficients per a il·luminar tot el recinte i
preparant la música amb una ‘gramola’ i uns altaveus a cada costat.
Al bell mig de tot aquest entramat, just al costat
del tronc central i mirant cap a la porta, s’hi deixaven els ‘ninots’ per tal que
poguessin ser visitats i admirats per part del veïnat.
Val a dir que tot plegat quedava com
un vertader ‘envelat de festa major’ i feia molta, però que molta patxoca!
El dia 23, al vespre, sopàvem al
pati de casa, una mica aviat per tal de que quan es fes fosc poguéssim sortir
al carrer per a començar la festa. Abans però cada casa havia preparat alguna
cosa, uns feien o compraven coques de diversos ingredients, altres es cuidaven
de la beguda, moltes cerveses i també cava, alguns havien anat a comprar les
barres de gel que venien a granel en un local de l'actual plaça Marcet, per tal de
preparar els cubells per a les begudes i mantenir-les ben fresques tota la nit. En fi
tothom hi participava de valent.
A quarts de 10 començava la gresca,
primer amb el senyal dels coets que es llençaven al cel gràcies a un estri que
havia fabricat el meu pare amb un tros de fusta, suficientment gran per a
protegir la ma, i uns claus amb la cabota de ganxo per tal de que s’hi aguantés
el coet abans d’encendre la metxa.
Després es treien els ‘ninots’ de
dins l’envelat i es col·locaven damunt de la foguera ja preparada a una certa
distància i es procedia a encendre la pira pels quatre cantons. Tothom s’ho
mirava amb uns ulls ben oberts i fent força cridòria. Les espurnes del foc
s’enlairaven i arribaven a una alçada considerable.
Quan ja només quedaven les cendres
tothom entrava cap a dins i començava l’altra ‘festa’, la del ball, les
rialles, la beguda i la coca. Mentre estant nosaltres, els més petits, corríem
per tot arreu, entrant i sortint per les portes i llençant ‘piules’, petards i
algun ‘tro’ més eixordador.
Realment eren uns altres temps, tothom
participava al carrer, les cases estaven gairebé sempre obertes i a la ‘nostra’
festa hi venien, fins i tot, veïns d’altres barris propers.
La ‘berbena’ s’acabava força tard,
alguns anys ja clarejava quan anàvem cap a dormir, recordo que algun veí
caminava una mica de tort degut a l’alcohol de tota una nit de disbauxa.
Els cinc dies següents a Sant Joan
eren d’una certa tranquil·litat, però no es desmuntava res, ja que el dia 28 de
juny es tornava a celebrar ‘berbena’, en aquesta ocasió però la de Sant Pere. Era
una celebració diferent, amb menys moviment i soroll que la de Sant Joan, però
molt més activa que ara quan pràcticament ja no se celebra enlloc.
El dia de Sant Pere i el cap de
setmana següent s’aprofitava per a desmuntar-ho tot i deixar-ho tot ben net i
com si no hagués passat res.
Aquelles eren unes celebracions molt
memorables i que recordo molt especialment.
.jpg)


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.