Una de les més
paradigmàtiques és la paraula ‘Rosella’,
nom més comú d’una planta que té gran quantitat de sinònims, mireu si no els
que he pogut trobar tot cercant per la xarxa :
Roella, al Pallars Jussà, al
Segrià, a les Garrigues, a la Segarra, al Baix Penedès, al Baix Maestrat, a
l’Urgell, al Priorat.
Rovella, a la Conca de Barberà, a l’Anoia,
al Priorat.
Roguella, a la
Baixa Ribagorça.
Ronsella, a la
Ribera Alta.
Roseller, segons el diccionari
Moll.
Rosellera, segons el diccionari Moll.
Gallaret, segons el diccionari Fabra,
a Osona.
Gaigallaret, a la
Garrotxa.
Gallet, a Mallorca.
Gall,
al Pallars Sobirà.
Lloca, al País
Valencià, segons el diccionari Moll.
Cacaraquec, cararequec, a les illes Balears.
Coquerecoc, a la Selva.
Quequerequec, al Tarragonès,
al Baix Penedès.
Quicaraquic, al Baix
Empordà.
Quicaracoc, al Maresme.
Quiquiriquic, segons el diccionari
Fabra.
Pipiripip, segons el diccionari
Fabra.
Quiquiricall, a la Conca de
Tremp.
Peperepep, a la Conca deTremp.
Paramà, segons el diccionari
Fabra, a la Garrotxa.
Paparota, segons el diccionari
Fabra, al Vallès Occidental.
Papariu, a l’Alguer.
Puput, a l’Urgell.
Badabadoc, segons el diccionari
Fabra.
Ababolera, al Baix
Cinca.
Babol, segons el diccionari
Fabra.
Caputxí, segons el diccionari
Fabra, a la Noguera.
Monges, al Priorat.
Màpola, a l’Anoia.
Vermelló, segons el diccionari
Moll.
Un altre exemple d’això el trobem amb la paraula
‘Esternut’, nom comú per a designar
l’acte d’esternudar i que, etimològicament, deriva del significat ‘acte repetitiu, reflex i involuntari’.
Ara bé, a alguns indrets de Catalunya, com ara a Osona, en lloc d’aquesta
paraula s’utilitza ‘Eixavuiro’ de manera habitual, tot indicant el mateix però amb uns antecedents semàntics diferents, en aquest cas ‘auguri, presagi
o auspici’.
De fet, aquesta diversitat és la vertadera
riquesa d’una llengua ben viva.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.