La Mola de nit

La pujada al cim de Sant Llorenç del Munt, la Mola, per anar a sopar un vespre del mes de juny, ja ha esdevingut un clàssic per a nosaltres. Gairebé cada any un grup d’amics acostumem a fer aquesta excursió, més o menys per aquestes dates.

Hem començat l’ascensió, encara amb claror de dia, des de l’aparcament del Pla del Girbau tot pujant en direcció al coll de Grua. Val a dir que aquestes primeres pujades són les que més costen, primer perquè el cos encara no està acostumat i segon perquè la temperatura encara era prou alta.

Un cop passat el coll de Grua, ja hem deixat la pista i ens hem endinsat en el corriol que sempre és més agraït per a caminar per la muntanya.

El sol ja s’ha amagat darrera de Montserrat i, de mica en mica, el camí i el bosc en general anaven agafant aquella tonalitat més grisa però no menys bonica. El cel, això si, encara lluïa amb força el seu blau intens barrejat amb tons roses.

‘Poc a poc i bona lletra’, aquest era el nostre lema i de fet, tot i que el dia s’anava escolant darrera nostre, no corria pressa arribar a dalt, teníem tota la nit per davant, quina sort!

Entre bromes i rialles i, per això gairebé sense adonar-nos, ja fèiem els darrers revolts del camí dels monjos i molt aviat hem vist els llums encesos de les instal·lacions del cim de la Mola, ja hi érem.

Com que teníem taula reservada no hem tingut d’esperar gens per a seure i, des dels nostres seients i gràcies als amplis finestrals, hem tingut una magnífica vista d’una bona part del Vallès Occidental, bàsicament Terrassa, Matadepera, Sabadell, Castellar del Vallès, etc.

Suposo que amb l’esforç de la pujada tots teníem força gana, això ja entrava dins les previsions, i un cop han arribat a taula els primers plats i la beguda tothom callat i a menjar, quina fruïció!

El sobre taula ha estat d’aquells memorables, tothom dient-hi la seva, els postres de músic i el vi dolç també hi ajudaven. De mica en mica el menjador s’anava buidant.

I la sortida a l’exterior, després de sopar, tot un espectacle! Ja negre nit, llàstima de la lluna que ens ha fet el salt, als peus tot un territori encés i el cel ple d’estels que lluïen d’allò més, semblava talment una catifa de punts lluminosos espurnejant, ara l’un ara l’altre.

Per els qui ens agrada la muntanya amb els seus paisatges i els seus colors, es podria pensar que aquella situació no és precisament la ideal, però jo no hi puc estar d’acord amb aquesta afirmació, aquella visió, malgrat la foscor, aquella absència de contaminació, aquell airet corrent pel cim, tot plegat era meravellós.

Ens hauríem quedat allà força estona, però tocava baixar i ara sí que calia anar en compte, encendre els lots i mirar per on anàvem posant els peus, sobretot per no torçar-nos cap turmell.

Han tornat a aparèixer les bromes i la gresca i, això, ha fet que la baixada amb aquelles condicions es fes molt bé i, tot s’ha de dir, força ràpida.

Un cop hem arribat al pla del Girbau hem reprès el camí de retorn a casa, en aquell moment si, amb una mica de cansament generalitzat.

Bé, una sortida nocturna molt maca i que esperem repetir l’any vinent.

(Ah! us diré un secret així amb veu baixa, aquest relat, per tal de guanyar temps i també perquè em feia il·lusió la sortida, el vaig escriure el dissabte a la tarda abans de sortir a caminar, finalment l’he revisat aquest matí i la sorpresa és que no he tingut de modificar ni una sola coma, és a dir, tot ha sortit tal com jo havia imaginat, per tant, aquest no és una ‘explicació descriptiva’ es tracta, més aviat, d'un ‘relat clarivident’)