dijous, 27 de setembre del 2012

Turisme


Avui se celebra el ‘dia mundial del turisme’, enguany amb el lema ‘turisme i sostenibilitat energètica’.

En primer lloc m’agradaria comentar que, etimològicament, el mot va néixer en terres angleses, on a partir de la paraula francesa ‘tour’ van fabricar el neologisme ‘tourism’ i, en conseqüència, es podria dir que els ciclistes que corrien el 'Tour de França' van donar nom a aquesta interessant activitat.

El turisme, de sempre, ha propiciat un veritable intercanvi cultural arreu del món, donat que, a banda de ser purament visitants, els turistes també aporten, al lloc que visiten, una visió de la seva forma de vida, de vestir o de menjar.

D’alguna manera podríem dir que l’intercanvi cultural, quan parlem de turisme, és bidireccional, és a dir, en ambdós sentits.

El turisme, a més, ha esdevingut una font d’ingressos molt important per als països amb tradició turística i és per això que aquests països, o llocs, intenten promocionar constantment les virtuts que tenen.

Malgrat això, el turisme també pot representar un problema, sobretot quan es tracta de l’anomenat ‘turisme de qualitat baixa’ ja que, en aquest cas, no aporta res, té una incidència econòmica molt minsa i sovint genera més problemes que avantatges.



dimarts, 25 de setembre del 2012

Les riuades del 62


La nit del 25 al 26 de setembre de 1962, fa exactament cinquanta anys, fou una nit tràgica, el cel s’obrí ‘de bat a bat’ deixant caure un aiguat per la zona de la Mola, amb poc temps les canals van anar omplint les rieres i l’aigua baixava amenaçadora, amb un cabal i una força mai vista.

No era una pluja forta, era un aiguat, que va agafar per sorpresa a molta gent, alguns encara treballant, altres dormint a casa seva.

Terrassa, Les Fonts de Terrassa, Rubí, Sabadell, Sant Quirze del Vallès, van patir les conseqüències d’aquella situació dantesca, va ser un desastre sense precedents amb gairebé un miler de víctimes, entre morts, desapareguts i damnificats.

Jo, aleshores, vivia a Sabadell i tenia 11 anys i recordo perfectament quan l’endemà, amb el meu pare, ens vam apropar a la zona del Ripoll, on hi havia nombroses fàbriques del ram de l’aigua, vaig assistir a un paisatge desolador, naus sense sostre, maquinària i peces de roba per tot arreu, fang i més fang.

A molts llocs, els ponts van fer de barrera natural per a la riuada, fins que la pressió provocava el seu esfondrament o, simplement, l’aigua saltava pel damunt encara amb més força, arrossegant troncs i, fins i tot, pedres.

Ningú havia previst una cosa així, no s’havia vist mai un desgavell tan gros de la natura i esperem que mai més torni a passar.



dilluns, 24 de setembre del 2012

Cal fruir de la vida


A voltes la bellesa és del tot fugissera, passa en un precís instant i no dura tot el que voldríem; arriba, se’ns mostra amb tot el seu esplendor i, quasi a l’instant, ja només ens queda en el record.




Així és la vida, plena de moments excepcionals, que s’escolen massa de pressa i que, en conseqüència, cal viure intensament.

Això si, després de la tempesta sempre ve la calma i, en la mateixa lògica, després d’un esclat de colors intensos, esdevé la serenor no exempta, igualment, d’una gran bellesa.



















( Nota.- Fotografies fetes aquest mateix matí a la zona del Puig de la Creu, tot pujant i un cop a dalt )

diumenge, 23 de setembre del 2012

Un documental entranyable


Aquest matí he assistit a la projecció del documental realitzat pel cineasta castellarenc Josep Vidal sobre la fàbrica Tolrà, ‘Can Tolrà, 140 anys de la nostra història’, acte enquadrat dins les ‘Jornades Europees del Patrimoni’ que ha organitzat l’Ajuntament de Castellar del Vallès.

I he de dir, sincerament, que aquest documental, dividit en dues parts i d’una durada d’una mica més de dues hores, m’ha satisfet moltíssim i m’ha fet reviure aquests 140 anys de la història de la nostra vila.

Alguns fets prou coneguts per tothom, altres potser no tant.

És un treball històric però, alhora i sobretot, és un relat humà, de vivències personals viscudes per molts castellarencs, de les diverses formes de viure i de treballar al llarg del període en que s’esdevé el relat.

Ens ensenya el gran esforç realitzat per la classe treballadora, en gran mesura per les dones, treballant una gran quantitat d’hores i tenint al seu càrrec diverses màquines al mateix moment. Ordidores, filadores, teixidores, contramestres, mecànics, van apareixent davant l’espectador fent un relat exhaustiu, però molt proper, del que ha representat aquesta fàbrica per a la nostra vila.

També és la història del pas de la família Tolrà per Castellar del Vallès, amb tot el seu llegat, però, insisteixo, els vertaders protagonistes d’aquest gran documental són els treballadors, la gent del poble, que cada dia anaven a treballar a ‘toc de pito’, em refereixo evidentment al ‘pito de can Barba’.

Serveixi aquest poema de Miquel Martí i Pol, ‘la sirena’, per il·lustrar com deuria ser un dia qualsevol, per a un obre qualsevol, que treballava a Can Tolrà.

Tenim el cabàs penjat darrere la porta
i a les mans el solc que hi va deixar l'eina.
Però els matins s'allarguen
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
Si comptem amb els dits, ens sobra temps;
Si comptem amb diners ens manca feina.
Però encara hem de viure
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
No és pas culpa vostra, ens diu sovint la gent, aquests temps són durs i tot escasseja.
Però els anys no s'aturen
i del llit estant, amb els ulls oberts,
sentim com toca la sirena.
Vindran altres temps si ho volem tots plegats;
mai ens han fet por l'esforç ni la feina,
i tant se val si ja hem mort quan ningú
del llit estant, amb els ulls oberts,
senti com toca la sirena.




dissabte, 22 de setembre del 2012

Ja tenim aquí la tardor


Avui, exactament a les 16:49, entrarem oficialment a la tardor, d’aquesta manera deixarem enrere un estiu dels més calorosos d’aquests darrers anys. Estem, doncs, a l’equinocci de tardor, moment en que el dia i la nit tenen la mateixa durada.

La tardor, generalment, és una època de majors precipitacions, esperem que sigui així per tal de donar solució a l'actual sequera persistent. A més, a partir d’aquest moment, els dies s’escurcen progressivament i les nits es van allargant.

Pels seus colors, és un període molt evocador en el món de l’art. Està associat, també a l’edat madura i marca un punt de retorn a la rutina. Antigament se l’anomenava l’estació de la malenconia i en la teoria dels ‘quatre humors’, li correspon el de ‘la bilis negra’.

A mi, personalment, és una de les estacions que més m’agrada, ja que la natura es tenyeix d’uns colors groguencs i ocres que em fascinen per la seva bellesa i que convida a fer boniques passejades.

De sempre he intentat plasmar en la fotografia aquest moment precís i aquí us en deixo un petit recull.









divendres, 21 de setembre del 2012

Aquest divendres si


Avui ha anat de veritat, finalment he començat les classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, i pel que he pogut observar en aquest primer dia, crec sincerament que no m’he equivocat, ni en el fet de matricular-me a una assignatura, ni en la que he escollit per a començar, doncs tot m’ha agradat força.

El que ja és segur és que no serà un curs massificat, doncs de moment només som una dotzena d’estudiants i pel que fa a matricules per la via de la ‘Universitat a l’abast’ només jo, la resta tots molt més joves.

He quedat molt satisfet per la forma en que s’ha desenvolupat aquesta meva primera sessió i, sobretot, les expectatives que se m’han obert després de veure el temari del curs. Insisteixo, crec que l’he encertada.

Tres hores seguides, cada divendres, podria esdevenir un problema si l’exposició del temari fos monòtona, però avui ja he pogut copsar que es tracta de fer-ho de forma amena i, sobretot, molt participativa.

Bé, doncs, ja sóc dins la ‘uni’, ara toca treballar i anar ampliant el ventall de cara el segon semestre i més endavant.



Avui és el dia internacional de la pau


A voltes ...
       la pau sembla impossible,
sovint ...
       la pau és mostra inviable,
però sempre, sempre,
       la pau és necessària.

No es pot viure
en violència constant,
sigui del signe que sigui,
vingui del cantó que vingui.

Un colom blanc,
amb un branquilló d’olivera,
vola en llibertat,
escampant el seu missatge.

Però, no estic gens segur                                      
que tothom vulgui la pau,
car sempre hi ha qui gaudeix
vivint en una guerra constant.



dijous, 20 de setembre del 2012

Locucions adverbials nostrades


Jo confio que el president Mas no anirà avui a Madrid ‘a la gatzoneta’ (ajupit sobre els talons, arronsant les cames de manera que les natges toquin els talons) ni ‘a les palpentes’ (ajudant-se de les mans en lloc dels ulls per encertir-se del camí, per evitar topar, d’ensopegar, de caure, etc.), jo més aviat penso que hi anirà ‘a cor què vols’ (amb completa satisfacció dels desigs i amb tota la comoditat imaginable).

Estic segur, també, que li manifestarà al Rajoy tot el que li ha de dir ‘a la clara’ (manifestament, sense embuts), això si repassant tots els detalls ‘a la menuda’ (al detall, en partides petites, en petites quantitats) i ‘amb tots els ets i uts’ (amb tots els detalls, sense mancar-hi res).

Però coneixent la gent de Madrid, jo crec que en Mas sortirà de la reunió ‘amb una sabata i una espardenya’ (amb mitjans insuficients) i amb un no ‘de ca l’ample’ (considerable, de grans proporcions).

En fi, a hores d’ara, està prou clar que des de l’Espanya interior no volen, de cap de les maneres, que visquem ‘a lloure’ (en llibertat, lliurement, sense subjecció).

Com dic moltes vegades, la solució més tard!



dimecres, 19 de setembre del 2012

Quimera


En la mitologia grega, quimera (que en grec era ‘khimaira’) tenia la representació d'un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que treia foc per la boca.

Tot i això, si busquem al diccionari de sinònims, trobarem que quimera també significa, entre moltes altres coses, somni, il·lusió, anhel.

I jo, juntament amb gairebé dos milions més de catalans, que el passat 11 de setembre vam sortir al carrer, si que perseguim una quimera, més ben dit, perseguim un gran somni, una enorme il·lusió i un anhel sense mesura.

Somni, il·lusió i anhel de viure un demà amb plena llibertat i en un País que es diu Catalunya.

Per tant, a vostè, Sa Majestat el Rei d’Espanya, que ahir va tenir el desencert d’adreçar-nos una carta a tots els catalans, tot dient que el pitjor que podíem fer en aquests moments era ‘perseguir quimeres’, li dic que nosaltres seguirem perseguint el nostre somni, que res ens aturarà, encara que al davant hi tinguem un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, que tregui foc per la boca.


dimarts, 18 de setembre del 2012

Els ‘toros’, encara?


A Catalunya, les curses de braus es van abolir pel nostre Parlament el 28 de juliol del 2010 a partir de la Iniciativa Legislativa Popular promoguda per la Plataforma Prou!.

A Madrid, evidentment, no els va semblar bé aquesta prohibició i el Partit Popular va amenaçar en fer una llei que derogués la decisió del Parlament de Catalunya. La senyora Esperanza Aguirre, que ahir va dimitir de tots els seus càrrecs, va exclamar en aquell moment ‘es prohibeixen per trencar llaços entre Catalunya i l’Estat’, quines bestieses!

Tot i que encara no se n’han sortit de restaurar les ‘corrides de toros’ a Catalunya, després d’haver-les declarat ‘bé d’interès cultural’, ara han optat per tornar a retransmetre aquests esdeveniments per TVE a tot arreu, és a dir, inclòs per a Catalunya.

El Partit Popular sempre a contracorrent, tot i que a les Canàries governades per ells ja les havien abolit abans que ho féssim nosaltres.

Ara s’ha sabut que a França, on hi ha alguns departaments que també tenen curses de braus, afició que van importar d’Espanya, l’Assemblea Nacional debatrà properament una Iniciativa Popular en el sentit de proposar-ne també la seva abolició.

A mi no m’han agradat mai el ‘toros’, no sé que hi troben en un espectacle destinat íntegrament a fer sofrir l’animal. Diuen que el toreig és un art, però jo només hi veig que sang i una lenta agonia per part d’un dels artistes, concretament del mes brau!


diumenge, 16 de setembre del 2012

Tinc la sensació d’haver fet una proesa


Deixeu-m’ho dir així, ja sé que per a molts pot resultar d’allò més normal, però per a mi, acabar satisfactòriament la ruta Matagalls – Montserrat d’enguany, amb una distància de gairebé 85 kms. i un desnivell d’aproximadament 6.000 metres, i que ho hagi aconseguit amb un temps de 20 hores i 35 minuts, és del tot una proesa.

Vaig sortir des de Collformic ahir dissabte, quan faltaven 3 minuts per les 4 de la tarda i he arribat avui a Montserrat quan passaven uns minuts de dos quarts d’una de la tarda, això si, esmerçant-hi un considerable esforç.

Com a dades positives, el bon temps que ens ha fet, l’enorme participació, uns 3000 inscrits, la perfecta organització de controls i avituallaments oficials, els avituallaments ‘particulars’ que hem gaudit nosaltres, en tres punts diferents, i l’esforç de tothom, tant els que hem pogut acabar, com els que, per una raó o altra s’han vist obligats a abandonar.

Pel cantó negatiu, jo només faria un comentari, crec que el nou recorregut dissenyat al parc natural de Sant Llorenç del Munt, abans d’arribar a Matadepera, no és el més apropiat. Aquesta és una percepció meva, però haver de fer aquells pujadors tant grans, abans d’arribar al quilòmetre 60, és del tot matador.

Si més no, jo vaig arribar a Matadepera destrossat, sort que els ‘donuts’ i la beguda, xocolata i sucs de fruita, serveixen fins i tot per a ‘revifar un mort’.

Molts ja pensen en l’edició de l’any que ve, jo, ara mateix, només penso amb el cruiximent general que tinc.

Moltes gràcies a tots pels ànims que m’heu donat!





dissabte, 15 de setembre del 2012

Avui és un dia especial


Ja ha arribat el gran dia, aquell que estàvem esperant des de fa temps. Cada any, més o menys per aquestes dates, se celebra la Matagalls – Montserrat, prova de resistència amb una participació molt nombrosa, al voltant d’uns 3.000 marxadors, a banda dels que hi participen sense estar-hi inscrits.

Aquesta tarda, una mica abans de les 4, sortiré des de Coll Formic per iniciar un llarg recorregut que m’ha de dur fins a Montserrat on, si no hi ha res que ho impedeixi, hi arribaré demà diumenge, abans de migdia, després de completar els 87 quilòmetres de distància.

Mentalment estic preparat, físicament ja no ho sé tant, però sigui com sigui intentaré arribar a la meta. Aquesta serà la cinquena vegada que ho intento, de les quals, de moment, només n’he acabat dues i he abandonat les altres dues, a veure si puc acabar en aquesta ocasió i completar així la meva tercera.

La solució, demà!



divendres, 14 de setembre del 2012

Com un gerro d’aigua freda


Per a mi, avui era el gran dia, era el dia assenyalat per a començar les classes a la Universitat Autònoma de Bellaterra, on aquest semestre m’he matriculat d’una assignatura.

Era el meu primer dia de classe i un retrobament amb el món universitari que, des de feia temps, desitjava realitzar. Per aquest motiu, abans de sortir de casa tenia una certa curiositat i, perquè no dir-ho, un petit nerviosisme.

He arribat a la UAB amb el temps suficient per tal de no tenir problemes alhora de trobar l’aula on s’impartirà aquesta assignatura, concretament la 103, i he de confessar que no m’ha costat gens ni mica de localitzar-la, donat que tot està prou ben indicat.

Aleshores, però, m’he trobat amb la primera sorpresa, just al costat de la porta de l’aula hi havia un paper penjat, m’he acostat i he pogut llegir l’avís on s’advertia de l’absència, durant el dia d’avui, del docent que ha d’impartir l’assignatura durant aquest semestre, afegint que el motiu de l’absència era un ‘consell de departament’.

L’aula totalment tancada, l’avís a la porta i la manca d’altres estudiants per allà fora, m’han fet sospitar que avui, malgrat ser el primer dia de classe, finalment no n’hi hauria.

Jo, una mica innocent, he pensat que si el docent titular de l’assignatura no podia venir avui, per una causa justificada com era aquella, tractant-se del primer dia de classe del semestre, vindria algun suplent i així la presentació del curs no se’n ressentiria.

Aviat un estudiant ‘jove’ que hi havia per allà i que també s’ha trobat amb la mateixa sorpresa, m’ha tret de dubtes, si el titular no ve, no vindrà ningú més, m’ha dit rotundament, no és normal que hi hagi docents suplents a les assignatures.

A tot això, altres estudiants arribaven, llegien l’avís i marxaven sense més, només l’estudiant amb qui havia establert una petita conversa ha decidit esperar 10 minuts per veure si es bellugava alguna cosa i jo, altre cop innocentment, he allargat l’espera fins als 15 minuts, moment en que he decidit marxar cap a casa, no sense amagar la meva decepció.

Segurament que la Universitat és això, és molt possible que els universitaris d’avui en dia ho trobin del tot normal, però jo, que com he dit, feia molts anys que no tornava a les seves aules, ho he trobat realment fora de lloc.

Manca de previsió? total, pocs recursos econòmics? segur, poca sensibilitat acadèmica? també. I, a més, com tothom sap, estem a l’era moderna de les comunicacions on tot, o gairebé tot, està globalitzat i em costa de creure que aquest senzill avís en paper al costat de la porta de l’aula no es pogués substituir amb un avís penjat al ‘campus virtual’ o un 'correu electrònic' a cadascun dels alumnes matriculats a aquesta assignatura, totes dues vies existents i ambdues possibilitats buides quan les he consultat aquest matí abans de marxar de casa.

En fi, divendres vinent hi tornarem i, espero, que el curs comenci normalment i sense cap altre entrebanc. De fet, tindré una gran avantatge, ja sabré exactament on és l’aula 103 i, com a mínim, ja coneixeré un altre estudiant 'jove'.



dijous, 13 de setembre del 2012

Res de nou damunt la Terra


Gairebé a mitja nit repasso les notícies més importants del dia, per veure si n’hi ha alguna que m’inspiri algun tema per tractar al meu bloc, però després de donar-li voltes i més voltes no n’he trobat cap d’interessant.

Totes elles traspuen desil·lusió, desencís i frustració, el cert és que no n’he detectat cap que transmeti quelcom de positiu al llegir-la.

Potser podria passar com a interessant la descoberta d’una nova espècie de mono al cor de la selva del Congo, el ‘lesula’, però ja es pot intuir que als pocs exemplars que sembla hi ha d’aquesta espècie, de sobte, se’ls haurà acabat la tranquil·litat que, de ben segur, tenien en el seu habitat natural.

El demés tot és el mateix, guerres, algunes d’elles de signe religiós, crisis econòmiques per arreu i desastres ecològics o naturals.

En fi, veient tot això he pres la decisió de tancar l’ordinador i demà serà un altre dia, segurament molt millor.



dimecres, 12 de setembre del 2012

Crear un problema lingüístic on no n’hi ha cap


La casa reial espanyola ha estrenat una nova pàgina web per tal d’obrir-se molt més als seus súbdits i perquè, a través d’ella, aquests puguin fer-li arribar els seus maldecaps o suggeriments.

En aquest portal reial es diu que puc emprar el català o el ‘valencià’, com a llengua cooficial que diuen que és, i us confesso que estic entusiasmat en la idea de fer dues versions de la missiva, és a dir, una en català i l’altra en ‘valencià’.

La carta que escriuré en català la començaré amb un respectuós ‘ Distingit monarca, ’ i la que, després, escriuré en ‘valencià’, l’encapçalaré exactament igual, és a dir, amb un ‘ Distingit monarca, ’.

Després seguiré amb el cos de la carta en català i li diré, ‘ Em sento molt orgullós de dirigir-me a vostè ... ‘ i quan faci la còpia en ‘valencià’ començaré escrivint, ‘ Em sento molt orgullós de dirigir-me a vostè ... ‘.

I quan ja estigui cansat d’escriure-hi bajanades, m’acomiadaré en català tot dient, ‘ Molt amablement el saludo atentament ’ i, tot seguit ho faré en la versió en ‘valencià’ i posaré ‘ Molt amablement li salude atentament ’.

Tinc, però, una preocupació i és que quan enviï les dues versions del meu escrit, hauré de posar en algun lloc que una, la primera, està escrita en català i l’altra, la segona, ho està en ‘valencià’, no sigui cosa que, amb la seva o seua, tan se val, semblança les barregin i es facin un gran embolic.

Això si, espero que em responguin les meves missives en la llengua corresponent, o dit d’una altra manera també entenedora, espere que em responguen les meues missives a la llengua corresponent, segons el redactat de cadascuna.

Bé, tal com diria en Josep Pla, no us sembla que tot plegat és una gran collonada?


(Nota.- No tinc res en contra del parlar dit ‘valencià’, de fet, la meva ascendència per la branca paterna és del País Valencià, i les seves expressions i girs sempre m’han agradat molt i em mereixen molt de respecte. Ara bé, no hem de confondre això amb la definició que en fa l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) de la nostra llengua tot dient, ‘el català és la llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andorra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe’)




dimarts, 11 de setembre del 2012

Jo hi era!


Deixeu-m’ho dir només d’entrada, la manifestació d’aquest 11 de setembre a Barcelona ha estat un èxit total! Tots els carrers del recorregut estaven plens a vessar, i els paral·lels, i els de més enllà, amb els gegants, amb els diables, amb els grallers.

Ara, com sempre, vindran els balls de xifres, però és igual, que no es cansin en comptar-nos, allà hi érem tots, tots els que hi havíem de ser, petits, joves i gent gran, famílies senceres amb un sol crit, INDEPENDÈNCIA JA!

El poble de Catalunya ja ha parlat, i ben clar, amb una sola veu, ara és el torn del Parlament de Catalunya.

Ah, i la propera vegada, la definitiva, encara serem més, que en prenguin bona nota.

Visca Catalunya !!










Avui em ve de gust ...


Avui em ve de gust afegir al meu bloc un poema de Salvador Espriu, concretament ‘El meu poble i jo’ escrit el 1968,


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


diumenge, 9 de setembre del 2012

Estatuts passats pel ribot


Avui fa exactament 80 anys que el Parlament espanyol de la segona República, instaurada el 1931, va aprovar el primer estatut d’autonomia per a Catalunya, l’anomenat estatut de Núria,  ara bé, no sense abans retallar-lo en lo bàsic.

Doncs un dels punts principals d’aquest primer estatut era el que definia Catalunya com un Estat dins la República Espanyola i, és clar, vés per on aquella pretensió no fou acceptada per la resta de l’estat espanyol, motiu pel qual la clàusula quedà modificada, definint a Catalunya com una regió autònoma dins de l’estat espanyol.

En compensació, aquell estatut d’autonomia obria la possibilitat d’una futura autodeterminació per al poble català.

En què va quedar tot plegat, doncs en res, ja que a l’acabament de la Gerra Civil, l’estatut de Núria fou derogat de forma definitiva i fulminant pel general Franco, concretament el 5 d’abril de 1938.

La història posterior i més recent ja la coneixem, dos estatuts d’autonomia retallats, el de Sau del 1979 i el del 2006, que han anat obrint les portes a una certa descentralització però que, en el fons, segueixen considerant a Catalunya una regió autònoma dins de l’estat espanyol. Això si, afegint que Catalunya és una de les tres regions històriques juntament amb Galícia i el País Basc.

S’ha avançat molt poc en vuitanta anys, els catalans sempre hem topat amb la mateixa pedra, no volen ni sentir a parlar d’un possible procés d’autodeterminació, ja sigui davant d’un parlament republicà o monàrquic, tant se val, la resposta és sempre la mateixa.

I la pregunta és, qui ha d’escriure la història? El conjunt dels ciutadans de Catalunya de forma sobirana o els historiadors oficials designats pel Congrés de Diputats a Madrid?