Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 de març del 2013

21 de març, dia mundial de la poesia


Poesia? Què és la poesia?

Doncs no sabria donar una definició, segurament que cadascú la veurà de forma totalment diferent, però el que si que puc afirmar és que quan jo llegeixo poesia, de forma pausada i tranquil·la, el meu cor s’omple de veritables emocions.

Per a mi, doncs, la poesia és això, emocions, sentiments i el batec del meu cor sense fre.


Si algú em demanés una llista
amb allò que més m’emociona,
no sabria per on començar,

potser diria ...

L’esclat de la natura
amb l’arribada de la primavera,
o la grandesa d'una muntanya,
prou alta i prou bella,
tal vegada, un somriure no demanat
o una flor ben humida per la rosada,
la sortida del Sol per l’horitzó
o el cant matiner de l’ocell,
l’amistat sincera o
l’amor que esvalota el cor,

però també i perquè no ...

Els colors de la tardor
o qualsevol turó,
per petit que sigui,
la tristor reflectida als ulls,
una posta de Sol vermella,
l’amistat que perdura
o l’amor que es renova cada matí.

De ben segur la llista seria llarga,
però sempre, això si,
acabaria amb la paraula amor.



dimarts, 11 de setembre del 2012

Avui em ve de gust ...


Avui em ve de gust afegir al meu bloc un poema de Salvador Espriu, concretament ‘El meu poble i jo’ escrit el 1968,


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


divendres, 22 de juny del 2012

Viure dins un somni


Avui m’he llevat ben d’hora,
com quasi sempre, a trenc d’alba,
la calor, i una certa angoixa,
no em deixaven dormir més.

El cos, amarat de suor,
el cap, ple d’enigmes fugissers,
no recordo el que he somiat,
tot i els esforços que faig.

¿ com és que no puc estar
somiant i despert alhora ?
 ¿ on és aquesta frontera
entre realitat i ficció ?

Potser algun dia, o alguna nit,
arribi a traspassar la ratlla,
potser alguna nit, o algun dia,
visqui dins d’un somni eteri.




dijous, 17 de maig del 2012

Poesia oberta als qui diuen que ens manen


Amb l’argument d’un futur incert
es va teixint una imatge de por,
es valora la mentida ...
               es premia al malfeiner  ...
mentre, es crea una angoixa latent.

Algú mou els fils amb l'engany
perquè la realitat esdevingui virtual,
i la ficció  ...  cada cop més real.
Ja n’hi ha prou de tot això ...
   ... tot està corromput en excés.

No ens deixem arraulir
i anem amb el cap ben alt,
amb l’orgull dels guanyadors,
menyspreant a tots aquells
que ens volen barrar el pas.

Jo no vull que decideixin per mi,
reclamo només allò que és meu,
sense pors ...  amb il·lusió,
fugint de les injustícies ...
      .... cercant la cobejada Ítaca.

                                                           

dijous, 8 de març del 2012

' És quan dormo que hi veig clar '

Avui em ve de gust reproduir aquests versos de J. V. Foix, un poema magnífic que evoca la llibertat, enalteix els somnis i desprèn felicitat,

És quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d’algues, or i escata.


És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l’era,
em vesteixo d’home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l’era.


És quan dormo que hi veig clar
foll d’una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d’una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
–o la lluna que s’afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
foll d’una dolça metzina.

J. V. Foix (1953)