diumenge, 22 de setembre del 2013

L’últim alè de l’estiu

Aquest matí, just a les 7 hores i 37 minuts, sortia per darrera vegada el sol d'aquest estiu que aquesta propera tarda finalitza, es tractava de donar un últim alè abans que l'equinocci de setembre ens introduís de ple en la tardor.

El regal era magnífic, la visió darrere les xemeneies de la fàbrica del vidre de Castellar del Vallès espectacular, tot plegat esguardat de lluny per una lluna ja minvant, com volent vigilar que tot anés bé.

Per acabar-ho d'arrodonir he aprofitat per pujar al Montcau des del coll d’Estenalles, una ascensió que mai et deixa indiferent; el matí era del tot especial, doncs es barrejava un sol magnífic, amb un blau intens del cel i algunes boires matineres que, de mica en mica, s'anaven esvaint.

Davant de les imatges que segueixen, sobren totes les paraules.


















dissabte, 21 de setembre del 2013

L'edat del ‘si no fos’

Diuen que un cop s'ha superat el llindar dels seixanta anys s'arriba indefectiblement a l'edat del ‘si no fos’, és a dir, aquella en que un troba excuses per a tot, ‘si no fos per la maleïda artritis’, ‘si no fos per aquests genolls’, ‘si no fos per l'edat’, ... i així un dia si i un altre també esdevé un no parar de queixar-se de forma continuada.

Jo, i ho dic sense cap tipus de recança, ja he superat aquesta barrera fictícia i el cert és que no comparteixo gens ni mica aquesta manera de veure les coses, i em nego rotundament a definir la meva edat com la del ‘si no fos’.

Moltes vegades aquesta sensació de ser ‘gran’ o directament ‘vell’ està instal·lada només dins del nostre cap i és totalment subjectiva, sense cap tipus de fonament, essent segurament la mateixa societat la que ho fomenta.

Però creieu-me, quan un té aquesta edat i s'ho planteja seriosament, pot arribar a fer qualsevol cosa, pot millorar molt la seva forma de viure, pot seguir aprenent de la vida, pot continuar treballant física i mentalment; el límit i el ritme se'ls ha de marcar un mateix, mai els demés.

Mentre pugui i tingui forces, intentaré traçar-me una agenda atapeïda de projectes, crec que és bo seguir fent treballar el cos, continuar desvetllant la ment, tenir l'hàbit de la lectura, escoltar música, emocionar-se davant la immensitat de la vida.

La rutina i el desencís són sempre mal acompanyants. Jo ho veig així.





dijous, 19 de setembre del 2013

Tornar-se aigua de borratges

Aquesta dita catalana que té el seu paral·lelisme castellà en l'expressió ‘quedarse en agua de borrajas’, s'aplica a allò que sembla molt transcendent, on s'hi han posat moltes esperances i, al final, acaba en no res.

De fet Joan Amades, en el seu ‘Refranyer català comentat’ de l'any 1935, explicava que la dita ‘tornar-se aigua de borratges’ provenia de l'antiga creença en el poder de fecundar que se li atribuïa a la borratja, doncs es creia que només trepitjant-la, una dona podia quedar embarassada, incrementant enormement les possibilitats si es prenia, a més, el caldo que s'obtenia al bullir-la.

I afegia, de ben segur que la frustrant experiència de trepitjar borratges i no aconseguir de quedar-se prenyades va influir en el significat que, amb el pas del temps, va prendre aquesta dita.

La borratja, també anomenada ‘borraina’ o ‘pa i peixet’, és una espècie de planta, silvestre o conreada, que creix en terres baixes i sòls sorrencs i que s'ha vingut utilitzant, tradicionalment, en la cuina mediterrània.

De fet, es pot afirmar que és una planta tan humil com versàtil, ja que ens ofereix un munt de possibilitats; des de l'elaboració de remeis i receptes tradicionals, fins a la seva participació, com ja s'ha dit, en plats d'alta cuina.

A Anglaterra és costum posar una flor de borratja a l'aigua per a fer glaçons, com a decoració, doncs la flor conté un dels pocs colorants blaus, totalment natural i sense cap mena de toxicitat.

Comentar també que la paraula ‘borratja’ ve del vocable àrab ‘Abou rach’ que significa ‘pare de la suor’, en al·lusió a les seves propietats sudorífiques.

A l'antiga Roma, Plini la va anomenar ‘Euphrosinum’ que significa ‘home feliç’ i en uns versos de l'escola de Salerno es pot llegir: ‘La borratja pot dir, i és veritat: que alleugereix el cor i engendra alegria’.

Atenent al sentit estricte de la frase, esperem que les actuals ànsies catalanes de llibertat no s'acabin tornant ‘aigua de borratges’.



dimarts, 17 de setembre del 2013

Guanyar-se les garrofes

La gent gran que va viure l'època de la postguerra segur que té ben present la fam passada en aquells temps, eren moments de molta pobresa i grans penúries. Hi havia escassetat i poca variació en el menjar.

Alguns exemples del que es menjava poden ser aquests:

Les farinetes, fetes amb una barreja de farina de blat, de moresc o blat de moro i de cigrons o guixes.

Les sèmoles, una espècie de subproducte dels cereals.

Les sopes de farigola, amb pa.

Les arengades, també anomenades ‘guàrdies civils’ donat que sempre es servien de dues en dues, igual com solien anar els del ‘tricorni’ quan sortien a fer la ronda.

Les garrofes, que es menjaven com a llenties i es xuclaven com a llaminadures, de fet en la postguerra espanyola es va fer famosa la xocolata feta amb garrofa.

I com a complement a tot plegat, el pa negre d'ordi, de sègol o de blat de moro que era força dur de menjar.

El que m'interessa però es comentar algunes qüestions sobre les garrofes, fruits de l'arbre garrofer que, fins aleshores, era el principal menjar pels animals de càrrega però que la generalitzada manca de menjar va traslladar el seu consum cap a les persones.

A l'antiguitat, les llavors de les garrofes, amb un pes força uniforme al voltant de 2 grams, es feien servir per a pesar joies i gemmes.

El seu nom prové del grec antic ‘keration’ i, molt abans, del mot àrab ‘qirat’, que significa garrofer, des d'on s'arribaria a l'actual ‘quirat’, que és el que s'utilitza en joieria com a mesura de la quantitat de gemmes en els diamants o de la puresa de l'or i altres metalls preciosos.

Ja és ben curiós que un fruit actualment tan poc valorat hagi proporcionat el nom a una mesura utilitzada per a valorar l'or i els diamants.

Per acabar i en relació a les garrofes, s'han conservat, al llarg del temps, algunes dites populars força conegudes com aquestes:

‘Quan el setembre és a la fi, les garrofes a collir’

O la que ha quedat com a sinònim de treballar per a obtenir un sou per a viure, és a dir, ‘guanyar-se les garrofes’.


dilluns, 16 de setembre del 2013

Sortida a primera hora del matí

A banda de les qüestions del dia a dia, el mes de setembre sempre ha estat un mes ple de desitjos i reptes de futur i avui era un dia d'aquells d'inici de moltes coses, començament de setmana, de la segona quinzena del mes, el nou curs universitari, les classes regulars del gimnàs i tantes i tantes coses interessants.

Per tot això, res millor que començar el dia amb una curta però interessant excursió pels voltants de Castellar de Vallès, concretament fins a Castellar Vell, pujant per la Costa d'en Jan i tornada pel torrent que neix just al costat de la font de Sant Antoni i que ens mena fins el castell de Clasquerí.

A primera hora del matí sempre és agraït anar a caminar, avui, però, ho era molt especialment.






diumenge, 15 de setembre del 2013

Guru

He escoltat que va ser tot un professional, el que es coneix com un ‘guru de la publicitat’, qui va preparar el discurs de la senyora Ana Botella per tal de defensar la seu de Madrid com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2020.

Suposo que anomenar ‘guru’ a alguna persona deu ser perquè es considera molt important i coneixedora del seu ofici. Tot i això he buscat el significat del mot i he trobat el següent:

En sànscrit, la llengua sagrada de l’hinduisme, ‘guru’ significa ‘mestre’, ‘professor’ i, també, ‘aquell qui dissol les tenebres’. En l'àmbit de l’hinduisme és el nom que rep un mestre espiritual que ajuda a passar de la ignorància al coneixement.

Aleshores jo, no exempt d'una certa ignorància, em pregunto, ¿perquè tot un ‘guru de la publicitat’, és a dir, ‘un mestre que sap dissoldre les tenebres’, col·loca enmig del discurs la ja famosa frase invitant a prendre ‘a relaxing cup of café con leche’?

Potser és que no hem entès del tot bé el que es volia dir amb la frase o tal vegada hem de considerar, a partir d'ara, el cafè com una beguda relaxant i no pas estimulant com diuen tots els tractats.

Perdoneu-me però jo, per a relaxar-me, prefereixo beure una til·la o una camamilla i no pas un cafè, per molta llet que m'hi afegeixin.



divendres, 13 de setembre del 2013

Recordant la ‘Matagalls – Montserrat’

Si no hagués tingut un compromís ineludible i al qual em complau molt assistir, demà a aquesta hora ja hauria caminat gairebé una hora de la travessa ‘Matagalls – Montserrat’.

És a dir, que si ja fóssim a demà i hagués participat a la prova, a hores d'ara estaria al bell mig del Pla de la Calma, gaudint del paisatge i comptant els caminadors que, en aquell lloc, ja m'haurien avançat.

Després vindria la baixada fins Aiguafreda i, a partir d'aquell punt, començarien les angunies i les foscors de la nit. Ja ho diu la informació de la travessa, és una prova de resistència i per tant cal estar preparat per a patir.

De les edicions en las que he participat recordo haver passat moments molt dolents, d'aquells en que et preguntes que hi fas allà, en una prova tan dura, patint de valent i sense saber si arribaràs a Montserrat.

Però també tinc ben present moments molt bons, com quan, als peus de la Mola, comencen les primeres clarors del dia o quan ja s'albira a prop el final de la prova, tot pujant lentament les darreres escales que et duen fins el Monestir, fins a la meta final.

Ja ho he dit al començament, aquest any no hi podré ser, però l'any vinent, si puc, hi penso participar de nou.

Bona sort a tots els participants!



dijous, 12 de setembre del 2013

M’agraden molt les #croquetes

Sobretot si són a la ‘catalana’, de pollastre, carn d'olla, de pernil o de bacallà, però també les vegetarianes, amb verdura i ceba fregida o d'albergínia.

Les bones #croquetes acostumen a ser cruixents a la superfície i suaus i fundents per dins i és del tot important consumir-les el més aviat possible, com a molt tard el 2014, perquè si es deixen reposar massa temps perden tot el seu valor culinari.

És un menjar típic de diversos països, com per exemple a l'Orient Pròxim on hi ha una espècie de #croquetes de cigrons que es diuen ‘falàfel’ i a França on són més compactes i s'anomenen ‘quenelles’. Ara bé com les #croquetes casolanes de casa nostra res de res.

Ves per on i gràcies a una suposada censura espanyola a twitter les #croquetes van guanyar a la #Viacatalana i van arribar a ser ‘trending topic’ mundial.

Algunes d'aquestes piulades ja s'han fet famoses, aquí us en deixo un parell:

‘S'ha vist 1.600.000 persones fent cua per aconseguir unes #croquetes a la catalana’
o aquest altra que deia ‘Avui soparé a relaxing plat of #croquetes in casa meva’

Mengeu #croquetes! Doncs és també una bona manera de fer país.



Un 11 de setembre modèlic

No sé si trobaré els adjectius per acompanyar els meus sentiments després d'aquesta Diada, podria utilitzar ‘festiu’ o ‘alegre’ i no m'equivocaria pas, però també s'escauria fer servir ‘modèlic’ o ‘cívic’ i no erraria gens, però deixeu-me dir que a mi, els que més m'agradarien per a definir el que he viscut aquest 11 de setembre són els següents: ‘emotiu’, ‘ferm’ i ‘inequívoc’.

Passaven 14 minuts de les 5 de la tarda quan, a Sant Julià de Ramis, igual com a la resta de Catalunya, tothom ens vam donar les mans i un crit unitari es va estendre amunt i avall de la via, ‘in, inda, independència ja!’.

Era un moment enormement ‘emotiu’, les mans agafades amb tota la ‘fermesa’ possible per tal de no trencar la cadena i el clam general certament ‘inequívoc’.

Petits i grans, familiars i amics, ningú es volia perdre aquell instant, ni els gegants que també es van afegir a la festa, ni el sol, que a aquella hora lluïa amb força, ni la tímida lluna, que va voler treure el nas darrere els arbres del davant.

Magnífic! Tot un exemple! Visca Catalunya Lliure!!











dimecres, 11 de setembre del 2013

Temps d’espera

Tinc el cap ple a vesar de pensaments diversos, d'il·lusions preteses, de llibertats volgudes, de somnis i desitjos cobejats durant molt de temps.

Si ara volgués escriure sobre un tema concret crec que no n'enfilaria cap, ho deixarem per quan s'acabi el dia que de ben segur tindré molt per explicar.

Ara mateix, escolto l'oratge i algun tro llunyà, com si algú ens volgués fer entrar la por, però res ni ningú ens obligarà a fer un pas enrere, com diu la cançó ens mantindrem ‘tossudament alçats’.

Fem via catalans! 


dilluns, 9 de setembre del 2013

Matinar

Crec que ja ho he dit més d'un cop en aquest mateix bloc, a mi m'agrada matinar i sóc dels que, quan puc, gaudeixo sortint a caminar ben d'hora pel matí i sentir com s'aixeca el dia, com es va despertant la natura al meu costat.

Això és un tema de costum, cadascú és com és, però no em negareu la satisfacció que pot arribar a donar un espectacle d'ombres, llums i colors, com el que jo he pogut admirar aquest mateix matí passejant pel rodal de Castellar del Vallès.

Magnífic!















diumenge, 8 de setembre del 2013

Núria

Avui, 8 de setembre, se celebra la festivitat de la Mare de Déu de Núria així com el dia de les Marededéus trobades.

Felicitats a totes elles! Bé, a totes i a tots, doncs, segons l’Idescat, a Catalunya hi ha 51.718 dones que es diuen Núria i 106 homes que també duen aquest nom.

Però ja que parlem de la Mare de Déu de Núria hi ha un fet que potser ja no es recorda gaire i que és el següent:

El dia 8 de juliol de 1967, dies abans de celebrar la coronació canònica de la imatge que havia autoritzat el papa Pau VI, la imatge va ser segrestada per membres de la campanya ‘Volem bisbes catalans!’.

De fet, per a l'acte de coronació, celebrat finalment el dia 13 de juliol d'aquell any, es va fer servir una còpia de la imatge; l'original va ser retornada l’any 1972.

La campanya ‘Volem bisbes catalans!’ fou el crit de guerra d'una part de la ciutadania amb poca rellevància mediàtica degut a la censura del moment. A banda d'altres persones, en foren els promotors destacats Josep Benet i Morell i Jordi Pujol i Soley.

Aquests dies s'ha donat a conèixer que alguns bisbes catalans, encapçalats pel bisbe de Solsona Xavier Novell, han demanat a les seves parròquies respectives que no facin repicar les campanes a les 17:14 del proper dia 11, moment en que es materialitzarà la cadena humana de la ‘Via Catalana cap a la independència’.

No sé jo si avui en dia es tornaria a reclamar amb força això de ‘Volem bisbes catalans!’.



dissabte, 7 de setembre del 2013

La glucofilia

El col·leccionisme és una afició que ha existit sempre i que, cada dia que passa, va guanyant més adeptes. A banda de col·leccionar alguns objectes que podríem anomenar habituals, com ara segells, monedes o plaques de cava, existeixen també col·leccions més rares, com ara les de ‘pipes de fumar’ o ‘tipus diferents de fusta’, posem pel cas.

La glucofilia, nom que encapçala aquesta entrada, és també una d'aquestes aficions i es pot definir com a l'art del col·leccionisme de sobres de sucre. Es tracta d'anar guardant i classificant aquests petits sobres de sucre que ens donen als bars i restaurants, quan ens serveixen un cafè. Per a guardar-los adequadament es buiden de sucre fent, amb molta cura i paciència, un petit forat per on pugui sortir aquest component sense malmetre el sobre.

A Catalunya hi ha, fins i tot, una associació que agrupa els amants d'aquesta afició i que duu el nom de Glucosbalaitonfilia.

I com sempre m'ha interessat saber del perquè d'aquest nom i he pogut comprovar el següent:

Glucos, és un prefix que deriva del grec i es fa servir per indicar dolçor, en referència a la glucosa.

Balantion, i no pas ‘balaiton’ com diu el nom de l'associació, també ve del grec i significa petit recipient.

I Filia, com no podria ser d'una altra manera també prové de la mateixa antiga llengua i es tradueix com atracció o amor cap a una determinada cosa.

Cal fer esment, però, que per a col·leccionar qualsevol cosa i, a més, fer-ho bé, es necessita temps i paciència, aspectes que escassegen en mi; deu ser per això que no he triomfat mai com a col·leccionista de res.




dijous, 5 de setembre del 2013

L’Alzina balladora

A primera hora d’aquest matí, el cel tenia una lluminositat especial, era net i clar com poques vegades, tot indicant molt probablement un canvi de temps imminent.

Ja feia un cert temps que no pujava per la pista que mena a Cadafalch i la veritat m'ha complagut molt tenir de nou contacte amb aquesta zona propera a Castellar del Vallès.

L'ambient era fresc i agradable i el sol, quina sortida s'intuïa darrere el Puig de la Creu, començava a tenyir de groc el cap dels pins situats al capdamunt de la serra de Pinós.

Finalment i amb l'esforç que exigeix el desnivell, hem arribat al pla de l'alzina balladora, lloc on, segons la tradició, hi feien una ‘paradeta’ les colles de balladors quan tornaven de l'aplec de Sant Sebastià de Montmajor i, en quin punt, aprofitaven per a descansar, fer petar la xerrada i, com no, executar alguns balls, fet que, amb el temps, va generar aquest topònim tan bonic.

Per baixar hem fet un tros de bosc tot passant pel costat del torrent, fins a trobar de nou la pista, una mica abans de passar per davant de Canyelles i encarar ja el retorn a la vila tot admirant, des d'aquell punt, l'esvelt campanar de l'església de Sant Esteve.

Si es pot fer, és força agradable començar el dia així. Ho recomano.