dijous, 19 de setembre del 2013

Tornar-se aigua de borratges

Aquesta dita catalana que té el seu paral·lelisme castellà en l'expressió ‘quedarse en agua de borrajas’, s'aplica a allò que sembla molt transcendent, on s'hi han posat moltes esperances i, al final, acaba en no res.

De fet Joan Amades, en el seu ‘Refranyer català comentat’ de l'any 1935, explicava que la dita ‘tornar-se aigua de borratges’ provenia de l'antiga creença en el poder de fecundar que se li atribuïa a la borratja, doncs es creia que només trepitjant-la, una dona podia quedar embarassada, incrementant enormement les possibilitats si es prenia, a més, el caldo que s'obtenia al bullir-la.

I afegia, de ben segur que la frustrant experiència de trepitjar borratges i no aconseguir de quedar-se prenyades va influir en el significat que, amb el pas del temps, va prendre aquesta dita.

La borratja, també anomenada ‘borraina’ o ‘pa i peixet’, és una espècie de planta, silvestre o conreada, que creix en terres baixes i sòls sorrencs i que s'ha vingut utilitzant, tradicionalment, en la cuina mediterrània.

De fet, es pot afirmar que és una planta tan humil com versàtil, ja que ens ofereix un munt de possibilitats; des de l'elaboració de remeis i receptes tradicionals, fins a la seva participació, com ja s'ha dit, en plats d'alta cuina.

A Anglaterra és costum posar una flor de borratja a l'aigua per a fer glaçons, com a decoració, doncs la flor conté un dels pocs colorants blaus, totalment natural i sense cap mena de toxicitat.

Comentar també que la paraula ‘borratja’ ve del vocable àrab ‘Abou rach’ que significa ‘pare de la suor’, en al·lusió a les seves propietats sudorífiques.

A l'antiga Roma, Plini la va anomenar ‘Euphrosinum’ que significa ‘home feliç’ i en uns versos de l'escola de Salerno es pot llegir: ‘La borratja pot dir, i és veritat: que alleugereix el cor i engendra alegria’.

Atenent al sentit estricte de la frase, esperem que les actuals ànsies catalanes de llibertat no s'acabin tornant ‘aigua de borratges’.



dimarts, 17 de setembre del 2013

Guanyar-se les garrofes

La gent gran que va viure l'època de la postguerra segur que té ben present la fam passada en aquells temps, eren moments de molta pobresa i grans penúries. Hi havia escassetat i poca variació en el menjar.

Alguns exemples del que es menjava poden ser aquests:

Les farinetes, fetes amb una barreja de farina de blat, de moresc o blat de moro i de cigrons o guixes.

Les sèmoles, una espècie de subproducte dels cereals.

Les sopes de farigola, amb pa.

Les arengades, també anomenades ‘guàrdies civils’ donat que sempre es servien de dues en dues, igual com solien anar els del ‘tricorni’ quan sortien a fer la ronda.

Les garrofes, que es menjaven com a llenties i es xuclaven com a llaminadures, de fet en la postguerra espanyola es va fer famosa la xocolata feta amb garrofa.

I com a complement a tot plegat, el pa negre d'ordi, de sègol o de blat de moro que era força dur de menjar.

El que m'interessa però es comentar algunes qüestions sobre les garrofes, fruits de l'arbre garrofer que, fins aleshores, era el principal menjar pels animals de càrrega però que la generalitzada manca de menjar va traslladar el seu consum cap a les persones.

A l'antiguitat, les llavors de les garrofes, amb un pes força uniforme al voltant de 2 grams, es feien servir per a pesar joies i gemmes.

El seu nom prové del grec antic ‘keration’ i, molt abans, del mot àrab ‘qirat’, que significa garrofer, des d'on s'arribaria a l'actual ‘quirat’, que és el que s'utilitza en joieria com a mesura de la quantitat de gemmes en els diamants o de la puresa de l'or i altres metalls preciosos.

Ja és ben curiós que un fruit actualment tan poc valorat hagi proporcionat el nom a una mesura utilitzada per a valorar l'or i els diamants.

Per acabar i en relació a les garrofes, s'han conservat, al llarg del temps, algunes dites populars força conegudes com aquestes:

‘Quan el setembre és a la fi, les garrofes a collir’

O la que ha quedat com a sinònim de treballar per a obtenir un sou per a viure, és a dir, ‘guanyar-se les garrofes’.


dilluns, 16 de setembre del 2013

Sortida a primera hora del matí

A banda de les qüestions del dia a dia, el mes de setembre sempre ha estat un mes ple de desitjos i reptes de futur i avui era un dia d'aquells d'inici de moltes coses, començament de setmana, de la segona quinzena del mes, el nou curs universitari, les classes regulars del gimnàs i tantes i tantes coses interessants.

Per tot això, res millor que començar el dia amb una curta però interessant excursió pels voltants de Castellar de Vallès, concretament fins a Castellar Vell, pujant per la Costa d'en Jan i tornada pel torrent que neix just al costat de la font de Sant Antoni i que ens mena fins el castell de Clasquerí.

A primera hora del matí sempre és agraït anar a caminar, avui, però, ho era molt especialment.






diumenge, 15 de setembre del 2013

Guru

He escoltat que va ser tot un professional, el que es coneix com un ‘guru de la publicitat’, qui va preparar el discurs de la senyora Ana Botella per tal de defensar la seu de Madrid com a organitzadora dels Jocs Olímpics del 2020.

Suposo que anomenar ‘guru’ a alguna persona deu ser perquè es considera molt important i coneixedora del seu ofici. Tot i això he buscat el significat del mot i he trobat el següent:

En sànscrit, la llengua sagrada de l’hinduisme, ‘guru’ significa ‘mestre’, ‘professor’ i, també, ‘aquell qui dissol les tenebres’. En l'àmbit de l’hinduisme és el nom que rep un mestre espiritual que ajuda a passar de la ignorància al coneixement.

Aleshores jo, no exempt d'una certa ignorància, em pregunto, ¿perquè tot un ‘guru de la publicitat’, és a dir, ‘un mestre que sap dissoldre les tenebres’, col·loca enmig del discurs la ja famosa frase invitant a prendre ‘a relaxing cup of café con leche’?

Potser és que no hem entès del tot bé el que es volia dir amb la frase o tal vegada hem de considerar, a partir d'ara, el cafè com una beguda relaxant i no pas estimulant com diuen tots els tractats.

Perdoneu-me però jo, per a relaxar-me, prefereixo beure una til·la o una camamilla i no pas un cafè, per molta llet que m'hi afegeixin.



divendres, 13 de setembre del 2013

Recordant la ‘Matagalls – Montserrat’

Si no hagués tingut un compromís ineludible i al qual em complau molt assistir, demà a aquesta hora ja hauria caminat gairebé una hora de la travessa ‘Matagalls – Montserrat’.

És a dir, que si ja fóssim a demà i hagués participat a la prova, a hores d'ara estaria al bell mig del Pla de la Calma, gaudint del paisatge i comptant els caminadors que, en aquell lloc, ja m'haurien avançat.

Després vindria la baixada fins Aiguafreda i, a partir d'aquell punt, començarien les angunies i les foscors de la nit. Ja ho diu la informació de la travessa, és una prova de resistència i per tant cal estar preparat per a patir.

De les edicions en las que he participat recordo haver passat moments molt dolents, d'aquells en que et preguntes que hi fas allà, en una prova tan dura, patint de valent i sense saber si arribaràs a Montserrat.

Però també tinc ben present moments molt bons, com quan, als peus de la Mola, comencen les primeres clarors del dia o quan ja s'albira a prop el final de la prova, tot pujant lentament les darreres escales que et duen fins el Monestir, fins a la meta final.

Ja ho he dit al començament, aquest any no hi podré ser, però l'any vinent, si puc, hi penso participar de nou.

Bona sort a tots els participants!



dijous, 12 de setembre del 2013

M’agraden molt les #croquetes

Sobretot si són a la ‘catalana’, de pollastre, carn d'olla, de pernil o de bacallà, però també les vegetarianes, amb verdura i ceba fregida o d'albergínia.

Les bones #croquetes acostumen a ser cruixents a la superfície i suaus i fundents per dins i és del tot important consumir-les el més aviat possible, com a molt tard el 2014, perquè si es deixen reposar massa temps perden tot el seu valor culinari.

És un menjar típic de diversos països, com per exemple a l'Orient Pròxim on hi ha una espècie de #croquetes de cigrons que es diuen ‘falàfel’ i a França on són més compactes i s'anomenen ‘quenelles’. Ara bé com les #croquetes casolanes de casa nostra res de res.

Ves per on i gràcies a una suposada censura espanyola a twitter les #croquetes van guanyar a la #Viacatalana i van arribar a ser ‘trending topic’ mundial.

Algunes d'aquestes piulades ja s'han fet famoses, aquí us en deixo un parell:

‘S'ha vist 1.600.000 persones fent cua per aconseguir unes #croquetes a la catalana’
o aquest altra que deia ‘Avui soparé a relaxing plat of #croquetes in casa meva’

Mengeu #croquetes! Doncs és també una bona manera de fer país.



Un 11 de setembre modèlic

No sé si trobaré els adjectius per acompanyar els meus sentiments després d'aquesta Diada, podria utilitzar ‘festiu’ o ‘alegre’ i no m'equivocaria pas, però també s'escauria fer servir ‘modèlic’ o ‘cívic’ i no erraria gens, però deixeu-me dir que a mi, els que més m'agradarien per a definir el que he viscut aquest 11 de setembre són els següents: ‘emotiu’, ‘ferm’ i ‘inequívoc’.

Passaven 14 minuts de les 5 de la tarda quan, a Sant Julià de Ramis, igual com a la resta de Catalunya, tothom ens vam donar les mans i un crit unitari es va estendre amunt i avall de la via, ‘in, inda, independència ja!’.

Era un moment enormement ‘emotiu’, les mans agafades amb tota la ‘fermesa’ possible per tal de no trencar la cadena i el clam general certament ‘inequívoc’.

Petits i grans, familiars i amics, ningú es volia perdre aquell instant, ni els gegants que també es van afegir a la festa, ni el sol, que a aquella hora lluïa amb força, ni la tímida lluna, que va voler treure el nas darrere els arbres del davant.

Magnífic! Tot un exemple! Visca Catalunya Lliure!!











dimecres, 11 de setembre del 2013

Temps d’espera

Tinc el cap ple a vesar de pensaments diversos, d'il·lusions preteses, de llibertats volgudes, de somnis i desitjos cobejats durant molt de temps.

Si ara volgués escriure sobre un tema concret crec que no n'enfilaria cap, ho deixarem per quan s'acabi el dia que de ben segur tindré molt per explicar.

Ara mateix, escolto l'oratge i algun tro llunyà, com si algú ens volgués fer entrar la por, però res ni ningú ens obligarà a fer un pas enrere, com diu la cançó ens mantindrem ‘tossudament alçats’.

Fem via catalans! 


dilluns, 9 de setembre del 2013

Matinar

Crec que ja ho he dit més d'un cop en aquest mateix bloc, a mi m'agrada matinar i sóc dels que, quan puc, gaudeixo sortint a caminar ben d'hora pel matí i sentir com s'aixeca el dia, com es va despertant la natura al meu costat.

Això és un tema de costum, cadascú és com és, però no em negareu la satisfacció que pot arribar a donar un espectacle d'ombres, llums i colors, com el que jo he pogut admirar aquest mateix matí passejant pel rodal de Castellar del Vallès.

Magnífic!















diumenge, 8 de setembre del 2013

Núria

Avui, 8 de setembre, se celebra la festivitat de la Mare de Déu de Núria així com el dia de les Marededéus trobades.

Felicitats a totes elles! Bé, a totes i a tots, doncs, segons l’Idescat, a Catalunya hi ha 51.718 dones que es diuen Núria i 106 homes que també duen aquest nom.

Però ja que parlem de la Mare de Déu de Núria hi ha un fet que potser ja no es recorda gaire i que és el següent:

El dia 8 de juliol de 1967, dies abans de celebrar la coronació canònica de la imatge que havia autoritzat el papa Pau VI, la imatge va ser segrestada per membres de la campanya ‘Volem bisbes catalans!’.

De fet, per a l'acte de coronació, celebrat finalment el dia 13 de juliol d'aquell any, es va fer servir una còpia de la imatge; l'original va ser retornada l’any 1972.

La campanya ‘Volem bisbes catalans!’ fou el crit de guerra d'una part de la ciutadania amb poca rellevància mediàtica degut a la censura del moment. A banda d'altres persones, en foren els promotors destacats Josep Benet i Morell i Jordi Pujol i Soley.

Aquests dies s'ha donat a conèixer que alguns bisbes catalans, encapçalats pel bisbe de Solsona Xavier Novell, han demanat a les seves parròquies respectives que no facin repicar les campanes a les 17:14 del proper dia 11, moment en que es materialitzarà la cadena humana de la ‘Via Catalana cap a la independència’.

No sé jo si avui en dia es tornaria a reclamar amb força això de ‘Volem bisbes catalans!’.



dissabte, 7 de setembre del 2013

La glucofilia

El col·leccionisme és una afició que ha existit sempre i que, cada dia que passa, va guanyant més adeptes. A banda de col·leccionar alguns objectes que podríem anomenar habituals, com ara segells, monedes o plaques de cava, existeixen també col·leccions més rares, com ara les de ‘pipes de fumar’ o ‘tipus diferents de fusta’, posem pel cas.

La glucofilia, nom que encapçala aquesta entrada, és també una d'aquestes aficions i es pot definir com a l'art del col·leccionisme de sobres de sucre. Es tracta d'anar guardant i classificant aquests petits sobres de sucre que ens donen als bars i restaurants, quan ens serveixen un cafè. Per a guardar-los adequadament es buiden de sucre fent, amb molta cura i paciència, un petit forat per on pugui sortir aquest component sense malmetre el sobre.

A Catalunya hi ha, fins i tot, una associació que agrupa els amants d'aquesta afició i que duu el nom de Glucosbalaitonfilia.

I com sempre m'ha interessat saber del perquè d'aquest nom i he pogut comprovar el següent:

Glucos, és un prefix que deriva del grec i es fa servir per indicar dolçor, en referència a la glucosa.

Balantion, i no pas ‘balaiton’ com diu el nom de l'associació, també ve del grec i significa petit recipient.

I Filia, com no podria ser d'una altra manera també prové de la mateixa antiga llengua i es tradueix com atracció o amor cap a una determinada cosa.

Cal fer esment, però, que per a col·leccionar qualsevol cosa i, a més, fer-ho bé, es necessita temps i paciència, aspectes que escassegen en mi; deu ser per això que no he triomfat mai com a col·leccionista de res.




dijous, 5 de setembre del 2013

L’Alzina balladora

A primera hora d’aquest matí, el cel tenia una lluminositat especial, era net i clar com poques vegades, tot indicant molt probablement un canvi de temps imminent.

Ja feia un cert temps que no pujava per la pista que mena a Cadafalch i la veritat m'ha complagut molt tenir de nou contacte amb aquesta zona propera a Castellar del Vallès.

L'ambient era fresc i agradable i el sol, quina sortida s'intuïa darrere el Puig de la Creu, començava a tenyir de groc el cap dels pins situats al capdamunt de la serra de Pinós.

Finalment i amb l'esforç que exigeix el desnivell, hem arribat al pla de l'alzina balladora, lloc on, segons la tradició, hi feien una ‘paradeta’ les colles de balladors quan tornaven de l'aplec de Sant Sebastià de Montmajor i, en quin punt, aprofitaven per a descansar, fer petar la xerrada i, com no, executar alguns balls, fet que, amb el temps, va generar aquest topònim tan bonic.

Per baixar hem fet un tros de bosc tot passant pel costat del torrent, fins a trobar de nou la pista, una mica abans de passar per davant de Canyelles i encarar ja el retorn a la vila tot admirant, des d'aquell punt, l'esvelt campanar de l'església de Sant Esteve.

Si es pot fer, és força agradable començar el dia així. Ho recomano.



dimecres, 4 de setembre del 2013

Filosofant una mica

Si ho mirem bé, cada dia és diferent de qualsevol altre anterior, cadascun d'ells té les seves particularitats, unes de positives, altres de negatives, i si en tenim ganes, al final del dia podem posar-les totes plegades en una mateixa balança i veure cap a on es decanta.

Els que hi entenen diuen que, per anar bé, la balança ens hauria de sortir equilibrada, és a dir, tantes coses bones com de dolentes i ho argumenten tot dient que per detectar que una cosa és bona o positiva, cal haver passat abans per la negativa.

Els antics egipcis creien en un model social, polític i religiós encaminat a mantenir l'equilibri universal entre dues forces contraries i constantment en lluita: l'ordre i el caos. No podien suportar el caos, però el veien del tot necessari per tal de subsistir.

Tot això és la teoria però suposo estareu d'acord amb mi que, acabar el dia amb saldo positiu, dóna una major tranquil·litat i alegria.

Jo, si tinc temps, acostumo a fer aquest exercici de sospesar la jornada abans d'anar a dormir i us puc ben assegurar que, avui, la meva balança s'ha decantat clarament cap el cantó positiu.

I malgrat conèixer el que pensaven els antics egipcis o el que suggereixen els entesos en el tema, només tinc ganes de dir, que duri!



dimarts, 3 de setembre del 2013

Quin món de mones!

Veient la situació del món actual, aquesta expressió popular que indica ‘desengany envers el món, per les tribulacions i falsedats que s'hi esdevenen’, resulta del tot escaient.

Cal afegir que també existeix un altre refrany, una mica diferent, que ve a dir, més o menys, el mateix: ‘en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones’.

El que m'interessa, però, és fer notar l'etimologia de ‘mona’, paraula que deriva de l'àrab ‘maimûn’ i que significaria ‘feliç’, tot plegat perquè, segons sembla, els simis provenien de l'actual ‘Iemen’ mot que es tradueix com ‘Aràbia feliç’.

En resum, podem afirmar que estem en un món on hi ha moltes ‘persones bèsties’ i, a més, resulta que són ‘felices’.

No sé on anirem a parar.



Evolució de l’alçada dels ‘homes’ europeus

Segons un estudi que ha fet públic la Universitat anglesa d'Essex, els ‘homes’ europeus han crescut 11 centímetres de mitjana en l'últim segle.

Les seves conclusions són prou clarificadores, l'alçada mitjana dels ‘homes’ europeus des de l'any 1870 fins el 1980, calculada en una edat constant, ha passat de 167 a 178 centímetres, és a dir, que han crescut una mica més d'un mil·límetre cada any.

A la revista especialitzada que ho ha publicat s'argumenta que s'han mesurat només els ‘homes’ perquè, segons afirmen, no tenen dades suficients pel que fa a les ‘dones’.

Vist aquest resultat, m'han vingut al cap algunes qüestions de les que en trio un parell o tres a l'atzar:

Caldrà afegir una altra 'X' a les talles 'XXL' de les peces de vestir per fer front a aquestes noves alçades?

Tenint en compte que la majoria de llits que es comercialitzen tenen una llargada estàndard de 190 cm,  és del tot probable que a aquests ‘homes’ europeus, al final, els acabin sortint els peus per baix al posar-se al llit. Canviaran aviat els fabricants la mida estàndard dels llits i la passaran a 200 o 210 cm?

Les companyies aèries que, cada vegada, fan els seients dels avions més estrets per tal d'encabir-hi més gent a cada viatge, a partir d'ara els faran més amples en funció del que diu aquest estudi?

Bé, la resposta a aquestes i d'altres preguntes les trobareu d'aquí a uns 100 anys, això si només tots aquells que encara visqueu en aquelles dates.



diumenge, 1 de setembre del 2013

Els bioritmes

No sé si coneixeu en que consisteix això dels bioritmes, de fet són com uns cicles vitals d'energia que, suposadament, afecten totes les persones d'una manera repetida i constant, des del seu naixement i al llarg de tota la seva vida.

De bioritmes n'hi ha de tres tipus, el físic que mesura l'estat de la persona pel que fa a la seva salut i resistència corporal, l'emocional que indica la situació de les emocions i sensibilitats i, finalment, l'intel·lectual que dóna el nivell d'intel·ligència, creativitat i aprenentatge.

Cadascun d'ells té un cicle temporal diferent i, quan es representen gràficament, van formant unes corbes que, en algun moment donat, arriben a trobar-se totes tres en un punt concret. Si es troben a la part alta de la gràfica es diu que tots els bioritmes són favorables, mentre que si ho fan a la part baixa són negatius.

Doncs bé, avui diumenge, un dia abans de tornar a la feina després de les vacances, i per tal d'estar preparat per a qualsevol contingència, he tingut la curiositat de calcular els meus bioritmes.

El resultat ha estat sorprenent, justament demà dia 2 de setembre, els meus bioritmes s'uniran en el punt més alt, és a dir, estaré en les millors condicions físiques, anímiques i intel·lectuals. Ves qui ho havia de dir.

D'entrada he de dir que no hi crec gaire en aquestes qüestions però, sigui com sigui, deixaré passar tot el dia de demà i a veure que passa.

Si passa alguna cosa excepcional, que no ho crec, ja us ho explicaré.




dissabte, 31 d’agost del 2013

Els nens del món

No sabem qui va llençar els gasos amb productes químics a Síria, no ho sabem i segurament no ho sabrem mai del tot cert, perquè cada part en dóna la versió que més li convé per als seus interessos econòmics i estratègics.

El que si sabem és quanta gent va morir amb aquesta matança, concretament 1.429 persones, això sembla que no ho discuteix ningú, i que d'aquesta xifra gairebé un 30%, és a dir més de 400, eren nens.

Realment, els nens són els grans perdedors de totes les guerres; es calcula que a tot el món, cada dia que passa moren uns 19.000 nens menors de 5 anys; les malalties, la desnutrició i, sobretot, les guerres en són les principals causes.

La barbàrie amb els infants pot arribar a límits inimaginables; segons una notícia de fa un parell o tres de dies, uns traficants d'òrgans li van extirpar els dos ulls a un nen xinès de sis anys per tal de vendre'ls, hi pot haver una major brutalitat?

Tot i això, la població del món creix a un ritme aproximat de l'1,5%, el mes d'octubre de l'any 2011 es va superar la xifra del 7.000 milions de persones i al 2040 les previsions apunten als 9.000 milions. I és precisament als països amb més incultura i una major pobresa on l'índex de natalitat és més alt.

Amb les circumstàncies actuals, arribarem a assolir aquestes previsions? Hi haurà menjar suficient per a tanta gent? El món restarà sostenible durant tot aquest període?

Jo en tinc molts dubtes.



dijous, 29 d’agost del 2013

Cadena humana

Que no en tinguin cap dubte tots aquells que hi estan en contra o són més aviat incrèduls, el proper 11 de setembre, quan passin 14 minuts de les 5 de la tarda, el cadenat estarà ben travat, amb totes les baules ben unides i cap d'elles solta o mig fluixa.

A la mateixa hora, tots junts ens donarem les mans, de nord a sud o a l'inrevés, tant s'hi val, resseguint la geografia del nostre estimat país, amb el front ben alt, amb el cor exaltat i la mirada llunyana, vers un horitzó proper, vers una llibertat que s'albira possible.

S'atrevirà algú a trencar una cadena ‘lligada’ amb un desig tan gran? Es podrà desmentir després l'anhel i l'expressió visualitzada de tot un poble? Qui no sentirà una immensa emoció quan, a través de les mans ben unides, noti la força entre tots generada?

Compteu amb mi, jo no hi faltaré!



dimecres, 28 d’agost del 2013

La migdiada

L'època estiuenca i sobretot durant les vacances són, tradicionalment, un bon moment per a practicar el costum de fer la migdiada. La migdiada, o sesta, consisteix en descansar una estona, normalment després del dinar, durant un període que pot anar entre vint o trenta minuts o, fins i tot, arribar a una o dues hores.

La paraula ‘sesta’, també correcta, deriva de la castellana ‘siesta’ i aquesta ve de l'expressió llatina ‘hora sexta’, que designa la part del dia compresa entre les 12 i les 15 hores, moment que s'aprofitava per fer una interrupció breu de la feina per tal de reposar i recuperar-se.

Està demostrat científicament que una migdiada de fins a 30 minuts millora la salut en general i la circulació en particular, i prevé l'angoixa i l'estrés; a més, afavoreix la memòria i els mecanismes d'aprenentatge. Ara bé, una migdiada massa llarga pot alterar el rellotge biològic natural, causar insomni durant la nit i trobar-se pitjor després que abans de fer-la.

En aquest sentit, la saviesa del refranyer popular ens il·lustra, com sempre, de forma adequada,

‘Migdiada d'agost, emborratxa més que el most’




(Nota.- Val a dir que aquests comentaris serveixen tant per les persones com per a altres animalons, com ara la nostra gata Venus, que fa cada migdiada!)


dimarts, 27 d’agost del 2013

Les virtuts de la castanya

En un llibre sobre les ‘herbes i remeis casolans’, llegeixo les grans virtuts d'aquest fruit, cal aclarir que no es tracta de la castanya comuna, la que es menja per ‘la castanyada’, si no de l'anomenada ‘castanya d'Índies’ o ‘castanya borda’.

Doncs bé, segons aquest llibre, les seves virtuts ho són per irradiació, és a dir, només cal dur-la al damunt, dins una butxaca per exemple, per tal que provoqui els seus efectes beneficiosos.

Un gran defensor de les seves propietats va ser mossèn Jaume Mas Bauzà, més conegut com el ‘capellà de la castanya’, que va gaudir d'una certa popularitat els anys quaranta del segle passat.

En un llibre de prop de 200 pàgines aquest autor estudia el fenomen d'aquest fruit i, en resum, el considera molt indicat en malalties de fetge, pedres en la vesícula biliar, restrenyiment, morenes, diabetis i totes aquelles que tinguin un origen glandular.

De petit, recordo a la meva mare duent sovint, a la butxaca de la bata, una castanya collida del castanyer bord que teníem al jardí de casa.

Ja ho sabeu, si patiu de restrenyiment o teniu morenes només heu de dur una castanya al damunt i tot solucionat.