dijous, 18 d’octubre del 2012

Rècord Guinness


Tot sovint llegim que algú bat el ‘rècord Guinness’ amb algun fet o proesa digna d’aquest reconeixement, darrerament hem viscut la d’un austríac que ha batut el rècord de salt d’alçada tot saltant des de l’estratosfera.

També és cert que hi ha qüestions que en queden al marge del recompte d’aquests rècords, com per exemple qui la diu més grossa o quina és la persona que diu més bestieses en poc temps i aquí suposo que algun ministre del govern actual en quedaria guanyador.

Però el que avui vull ressaltar és el rècord que ha batut un ciutadà de l’Índia que s’ha convertit en el pare més vell del món, després que hagi tingut el seu segon fill a l’edat de 96 anys. De fet aquest home ha batut el seu propi rècord que ja tenia amb l’anterior fill que va tenir als 94 anys.

Totes les cultures parlen de persones molt longeves, per exemple la bíblia ens parla d’un tal Matusalem que diuen va viure més de 900 anys i va tenir molts fills, però d’això no en tenim una constància certa, només escrits que en parlen. En canvi el cas d’aquest indi si que està perfectament comprovat.

Amb els temps que corren ja té mèrit tenir un fill i si a més, com en aquest cas, és té gairebé als cent anys això ja és tota una proesa digna del ‘rècord Guinness’.



                                          Foto : India today

dimarts, 16 d’octubre del 2012

Grècia passa de la data de caducitat


Jo suposo que el fet de posar data de caducitat als productes alimentaris té alguna raó de ser, m’imagino que la seva implantació deuria estar relacionada amb la salut de les persones i que organismes internacionals, com ara l’Organització Mundial de la Salut, fixen adequadament els criteris a seguir.

Ara s’ha sabut que a Grècia, per tal de combatre l’augment de preus en articles de primera necessitat i davant de la greu crisi econòmica que pateixen, han autoritzat als supermercats a vendre productes alimentaris, tret dels làctics i la carn, encara que hagin superat la data de caducitat i, això si, a un preu més baix.

I jo dic, si fins ara aquest productes caducats els retiraven de la circulació i, en molts casos, els llençaven directament, no seria més correcte regalar-los als possibles interessats que no pas vendre’ls, encara que sigui a meitat de preu?

Això per un cantó, però a més, si la data de caducitat està fixada per raons de salut, es pot fer la vista grossa i deixar, sense cap garantia, que es continuïn venent aquests productes ja caducats?

Segur que la mesura ha estat ben meditada, però segur també que només en un sentit, és a dir, el d’afavorir com sempre al gran capital i no en el sentit de beneficiar al poble, que a banda de patir les conseqüències de la greu crisi, ara, haurà d’exposar-se també a consumir articles ja caducats.

Estiguem atents que després de Grècia, aquesta ‘brillant’ idea no s’estengui a d’altres països europeus amb problemes econòmics, i no n’assenyalo a cap.



La grandesa del pi


Avui fa exactament 90 anys que va morir Miquel Costa i Llobera, poeta mallorquí nascut a Pollença i que, entre d’altres distincions, el 1902 va obtenir el títol de ‘Mestre en Gai Saber’.

Segurament la seva obra més coneguda és ‘Lo pi de Formentor’, poesia que comença amb aquests versos,

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

A mi, sempre m’ha captivat la figura del pi, la seva bellesa retallada en el cel blau, les seves formes arrodonides i amb un gran nombre de varietats, el pi blanc, el pi negre, el pi roig, el pi pinyoner, justament el que més abunda a Formentor i tota la serra de tramuntana, el que justament va inspirar a Miquel Costa i Llobera.



diumenge, 14 d’octubre del 2012

El Somontano, una comarca ... diferent


Ja hem deixat enrere el Somontano, avui hem tornat cap a casa i el cert és que la visita no ens ha decebut gens ni mica.

La seva agricultura, els seus monuments, les tradicions i el caràcter de la gent d’aquesta comarca aragonesa ens ha deixat un record força agradable.

Aquí deixo un recull d’algunes fotografies fetes al llarg d’aquest cap de setmana curull de records i vivències.



















dissabte, 13 d’octubre del 2012

Dia sencer al Somontano


Avui havíem decidit fer ruta per la part nord de la comarca i d’aquesta manera poder admirar la gran quantitat de barrancs, a banda i banda del riu Vero, i poder gaudir amb les vistes dels penya-segats de la serra de Guara.

És una zona amb molts senyals de la prehistòria, amb nombroses coves i pintures rupestres i on el trencalòs hi té el seu habitat natural.

Els colors de la tardor ja eren ben presents per arreu i li donaven un matís perfecte.

Passat Colungo, ens hem endinsat a la comarca veïna del Sobrarb, en aragonès Sobrarbe; relats antics diuen que el seu nom procedeix de l’aparació d’una creu ‘sobre un arbre’ (en llatí ‘supra arbore’), aparició que fou considerada un símbol i va donar nom al territori.

Hem arribat fins a Lecina on hem pogut admirar l’encant d’aquest petit poble.

Posteriorment, hem tornat cap a la comarca del Somontano i ens hem dirigit fins a Alquezar, típica població d’aquesta zona, amb una enorme col·legiata presidint tots els carrers empedrats, imponent edifici que anteriorment fou un castell morisc.

Durant una bona estona hem gaudit de la passejada anomenada ruta de les passarel·les, tot donant la volta per sota la col·legiata i amb un recorregut força bonic al costat del riu Vero que exhibia una aigua molt clara, d’un color entre verd i blau.

Per acabar el recorregut hem tingut de fer un camí amb fort pendent fins arribar a la mateixa alçada de la plaça major, on hem pogut descansar una estona abans de seguir amb l’excursió.

Ja per la tarda, hem anat fins la petita població d’Adahuesca. Donada la seva situació, damunt d’un altiplà, el campanar de la seva església és prou visible des de diversos punts de la comarca.

Els seus carrers, algunes cases senyorials i la tranquil·litat que s’hi observa donen fe d’una població força interessant per a visitar o, fins i tot, per fer-hi una bona estada.

De retorn a Pozan de Vero, encara hem tingut temps per anar a fer alguna compra a Barbastre, capital de la comarca, i transitar pels seus carrers sempre força concorreguts.








divendres, 12 d’octubre del 2012

El Somontano, una comarca eminentment vinícola

Cap de setmana per la província d’Osca, concretament per la comarca del Somontano, en aragonès Semontán, productora d’un vi amb denominació d’origen del mateix nom i de reconeguda qualitat.
 
La comarca ressegueix la conca del riu Vero, des del seu naixement a la serra de Guara fins a la ciutat de Barbastre, amb racons realment fantàstics.
Lingüísticament és una zona de parla aragonesa, amb varietats dialectals com ara el ‘nabatí’ de la zona de Naval (Nabal en aragonès).
 
El paisatge típic d’una zona de secà, malgrat el pas del riu Vero i les canalitzacions d’aigua, amb producció tradicional de cereals, ametlles i olives, a banda de la ja esmentada del raïm.

Avui hem recorregut les petites poblacions de Pozan de Vero, amb els seus carrers envoltant l’església i també Salas Bajas, amb bodegues molt reconegudes, un petit tast d'aqesta bonica regió.
 
 
 
 
 
 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

El Wertianisme


Per si algú encara tenia dubtes, el ministre espanyol d’educació, cultura i esports, José Ignacio Wert ho ha deixat ben clar al Congrés de Diputats al manifestar que ‘el nostre interès és espanyolitzar els alumnes catalans’.

La frase és contundent i, evidentment, nefasta per a la cultura pròpia de Catalunya, perquè quan hi ha diverses manifestacions culturals es pot actuar de dues maneres, o bé acceptant la diversitat cultural i actuant per tal d’enriquir totes i cadascuna d’elles o afavorir clarament i sense embuts a una en especial, en detriment, clar està, de l’altra o altres existents, anorreant-les i buidant-les de contingut, i això últim és el que intenta fer el ministre en qüestió.

Ja té nassos que un ministeri sense contingut, donat que les seves competències estan majoritàriament traspassades a les autonomies, se senti legitimat per llençar aquests missatges tot afegint que ‘continuarem en aquesta línia’, peti qui peti, el pas següent està prou clar, tots els alumnes amb uniforme i escoltant l’himne espanyol cada matí abans d’entrar a classe.

Jo no sé com els ha escollit aquests ministres el president del govern Mariano Rajoy, però ja ho he dit en més d’una ocasió, cada cop que obren la boca, a Catalunya, augmenta el nombre d’independentistes.

A veure quina serà la pròxima bestiesa que diran. Quina barra!


dimarts, 9 d’octubre del 2012

Voluntarisme social


La Creu Roja ha iniciat, per primera vegada, una campanya per recollir fons i ajuda alimentària per a persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, un problema cada vegada més greu i que afecta ja a qualsevol capa social.

En una reunió informal de fa uns quants dies, algú va llençar una pregunta sense resposta, és a dir, una pregunta d’aquelles que molts ens fem però no sabem contestar, la qüestió era, què podem fer cadascú de nosaltres, individualment, per a canviar la deriva que està agafant la societat actual?

Uns deien que ningú pot canviar el decurs dels fets, i menys de forma individual, que tot està ‘lligat i ben lligat’ amb la finalitat de fer callar la veu dels qui es volen situar a l’altre cantó, dels qui es volen enfrontar, des de fora, al poder establert.

Altres deien que l’única solució radicava en el ‘voluntarisme’ organitzat per la societat civil, com a única eina vàlida per a modificar els valors humans i socials en general, aixecant la veu amb fets, cridant sense escarafalls, movent un gra de sorra cada dia per tal que ‘la casa comuna’, al capdavall, pugui aixecar-se i en quedi ben construïda.

És evident que entre un ‘immobilisme ranci’ i un ‘activisme social’ hi ha tot un món i també és ben cert que, mentre el primer no duu enlloc, el segon pot esdevenir l’impuls necessari per a fer trontollar els ciments de l’ordre establert, de les injustícies, de les greus desigualtats entre rics i pobres.

Sembla, per tant, que la solució hagi de passar necessàriament per la segona opció, però, està preparada la societat per a treballar pels ‘demés’, sense contraprestació directe? Té consciència la gent de la magnitud del problema i de les possibles solucions?

Molta gent està instal·lada en el conformisme, es creu que tot ens ho han de donar fet, l’egoisme com a forma de vida ha arrelat amb força entre la societat. Sovint, ens omplim la boca amb bons desitjos, però quan és l’hora de la veritat, no movem ni un sol dit per a intentar que es facin realitat i així, amb aquestes premisses, de ben segur que no anem enlloc.



dilluns, 8 d’octubre del 2012

Imagine


Avui fa exactament 41 anys que John Lenon va publicar la cançó ‘Imagine’ a la Gran Bretanya, era el seu segon àlbum en solitari, després de la dissolució dels ‘Beatles’, grup que fa fundar, juntament amb Paul McCartney, l’any 1960.

‘Imagine’ ha estat, sense cap mena de dubte, una de les cançons més escoltades de la història, no tan sols per la seva musicalitat, que també, si no pel missatge que transmet la seva lletra.

És una cançó per a relaxar-se, somiar i, per damunt de tot, imaginar ...

Aquí teniu la seva lletra traduïda al català,

Imagina't que no hi ha cel, 
és fàcil si ho intentes, 
Sense infern sota nostra 
damunt nosaltres només el cel blau. 
Imagina a tota la gent
vivint al dia...
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina't tota la gent
vivint la seva vida en pau....

Diràs que sóc un somniador, 
però no sóc l'únic; 
i espero que algun dia t'uniràs a nosaltres, 
i aleshores, només hi haurà un sol món. 

Imagina't que no hi ha propietat, 
no sé si podràs. 
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam, 
sinó homes vivint en germanor. 
Imagina't que tothom, 
ho comparteix tot arreu del món. 

Diràs que sóc un somniador, 
però no sóc l'únic; 
i espero que algun dia t'uniràs a nosaltres, 
i aleshores, només hi haurà un sol món.



diumenge, 7 d’octubre del 2012

L’espectacle de la tardor (primer acte)


Ja he comentat en més d’una ocasió que a mi m’agrada, d’una forma especial, l’esclat de colors de la tardor, els tons entre groguencs i ocres, barrejats amb els verds perennes, incitant-nos pensaments de nostàlgia.

El millor arriba en els primers dies, quan l’estiu encara és viu dins la nostra retina i, de sobte, ens adonem que el temps i la natura ja han canviat, quan els raigs del Sol ens arriben mig esmorteïts però encara amb prou força.

Sempre es gaudeix tot passejant pel bosc, mai ens decep ni ens traeix, sempre ens mostra les seves millors gales, fins i tot, quan comença la tardor i la vida, al bosc, s’exhibeix d’una altra manera.

Aquí teniu unes fotografies fetes aquest mateix matí, per la zona del Puig de la Creu.







dissabte, 6 d’octubre del 2012

La passiflora alata


Des de fa un cert temps, al pati veí de casa nostra, una planta m’ha fet badar en més d’una ocasió, primer amb la seva flor especial i extraordinària i, des de fa pocs dies, amb els seus fruits de color i forma cridaners.

Cercant informació he arribat a la conclusió que la planta en qüestió és una ‘passiflora alata’, planta enfiladissa i originària del Brasil coneguda també amb el nom de maracujà.

Genèricament el mot ‘passiflora’ significa ‘fruita de la passió’, tot i que en realitat és una espècie amb moltes variants i diversos tipus de flors i fruits.

Pel que fa a la varietat ‘alata’ agafa aquest nom complementari per la forma alada de la seva flor.

Aquesta planta té diverses propietats medicinals, totes elles relacionades amb el sistema nerviós i molt apropiada com a sedant i tranquil·litzant.

Pel que es veu, doncs, aquesta planta del pati veí de casa nostra, no tan sols és una planta ornamental i molt bonica si no que, a més, té bones propietats medicinals.




divendres, 5 d’octubre del 2012

El darrer ‘tallanúvols’


El 'tallanúvols', també anomenat ‘espantanúvols’ o ‘esbarriabromes’, era un bruixot benèfic. Tal com indica el seu nom, la seva missió era tallar els núvols i desfer les tempestes, això ho feien de diverses maneres, bàsicament mitjançant conjurs i oracions, sovint amb l’ajut de ganivets i altres objectes tallants, i en alguna ocasió, llençant sabates al cel o engegant-hi trets.

A les cases, a més, s'acostumava a treure els cremalls oberts en creu a la porta de la casa, es cremava llorer i altres plantes beneïdes o, també, les cendres del tió de Nadal.

En Joan Amades, en el seu costumari, es refereix a Castellar com un dels darrers pobles del Vallès, en tenir la figura del ‘tallanúvols’.

Gent del poble encara explica que, després de la Guerra Civil, en el sector anomenat el Pla, concretament al carrer de Sant Jaume, hi vivia un home anomenat Tomàs que, quan es preveia que s’acostava una forta tempesta, exercia els seus rituals.

En una ocasió, en veure-la venir, en Tomàs va arribar del camp tot adelerat, va agafar de casa seva alguns ganivets i altres estris, i marxà cap el paratge de la riba de Can Barba, més o menys on avui es troba la plaça de la Miranda o del Pito. Un cop allà, enfrontant-se a la tempesta, va començar a executar els seus rituals amb llenties i fent gran gesticulació amb els ganivets encarats cap els núvols.

La història no explica el desenllaç però hem de donar per descomptat que la tempesta es deuria desfer, gràcies, evidentment, a les bones pràctiques d’aquest ‘tallanúvols’ tan eficient.





Fa el tifa i és un àcrata


Rafael Hernando, diputat i portaveu adjunt del Partit Popular al Congrés de Diputats, ha qualificat amb aquestes paraules (fa el tifa i és un àcrata) al jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz, amb motiu de l’arxivament de la causa del fets del 25-S a Madrid i després que aquest últim, en les seves consideracions, digués el següent, ‘ ... no es pot prohibir l’elogi o la defensa d’idees o doctrines, sobre tot, davant la convinguda decadència de l’anomenada classe política’.

Jo crec que el jutge Santiago Pedraz té raó en les dues coses, és a dir, que cal salvaguardar la ‘llibertat d’expressió’ del poble i, també, quan afirma que la classe política ‘està en decadència’.

És evident també que ambdues argumentacions no han agradat gens als polítics, però abans de desqualificar al jutge caldria que fessin autocrítica i, segurament així, veurien el perquè d’aquesta sensació generalitzada.

Ara bé, una cosa és manifestar-se pacíficament i exercir la llibertat d’expressió, drets totalment reconeguts, i l’altra és que aquests actes generin una violència desproporcionada, que en cap cas pot ser justificada.

(Traducció al castellà de ‘fa el tifa’, ‘es un pijo’)



dimecres, 3 d’octubre del 2012

Es cobreixen de glòria


El govern de Mariano Rajoy ha formulat un projecte de pressupostos per l’any vinent que torna a perjudicar seriosament a Catalunya pel que fa a les inversions en infraestructures, mentre que en altres regions espanyoles augmenten d’una forma insultant.

El ministre d’Educació, Cultura i Esports, va dictant normes per tal de que la llengua vehicular en l’educació catalana sigui el castellà, argumentant que la immersió lingüística a Catalunya és un fracàs, tot i que les dades que publiquen ells mateixos contradiuen aquesta afirmació.

Aquest mateix ministre assegura que l’ensenyament a Catalunya, tal com està estructurat, té la funció d’estimular l’independentisme ja des de l’escola primària. Quin despropòsit!

I, finalment, l’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras, des de Brusseles, insta a l’executiu espanyol a dissoldre el nostre Parlament i que intervingui Catalunya mitjançant l’enviament de la Guàrdia Civil.

Cada vegada que algun d’aquests personatges obre la boca i diu alguna bestiesa de l’estil d’aquests exemples, uns quants milers d’indecisos passen a engruixir les files independentistes, cap problema, que segueixin per aquest camí i, d’aquí a poc temps, no quedarà ningú contrari a l’autodeterminació del poble Català.

Que vagin fent!



dimarts, 2 d’octubre del 2012

Es diu ‘Fum’




El seu nom és ‘Fum’, és el primer de l’esquerra i forma part del Grup Caní de Recerca dels Bombers Voluntaris de Castellar del Vallès. Aquesta tarda, junt amb el seu guia, han pogut localitzar sa i estalvi un veí de Vilatenim (Alt Empordà), de 81 anys i que estava perdut des de feia gairebé 24 hores.

Segons els integrants de la recerca, el gos ha fet un treball de rastreig impecable, fet que ha contribuït notablement a que l’operació resultés un èxit total.

Diuen que el gos és el millor amic de l’home, però els gossos que pertanyen a les Unitats Canines de Recerca, a vegades, es comporten com herois, no es cansen mai, intenten sempre cercar qualsevol pista, i de ben segur que són els primers d'alegrar-se, a la seva manera, quan ajuden a trobar a qui s’està cercant.

Moltes felicitats als integrants de la recerca i, per damunt de tot, al gos ‘Fum’.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

La deriva de l’Església Catòlica


No sé si he entès bé la notícia que ha aparegut en la majoria de mitjans de comunicació  i que, més o menys, ve a dir el següent, l’Església Catòlica Alemanya, fa pocs dies, va decidir que aquells catòlics que no paguin l’impost eclesiàstic, posant la típica ‘creu’ al moment de fer la seva declaració de la renda, quedaran automàticament exclosos de l’Església i, per tant, perdran tots els seus ‘drets’ religiosos, com per exemple poder anar a missa o ser enterrats d’acord amb el ritus catòlic.

Aquesta mesura aprovada per la Conferència Episcopal Alemanya i avalada pel Vaticà, a la pràctica, té els mateixos efectes que una apostasia, però en aquest cas induïda per la pròpia Església i no pas executada per la pròpia voluntat de l’individu.

Pel que es pot veure, estaríem davant d’una decisió merament 'mercantil', és a dir, l’Església Catòlica Alemanya, es comportaria com una empresa qualsevol donat que, per tal d’oferir el seus serveis, encara que siguin de tipus religiós, fan la factura, l’expedeixen a l’avançada i si no cobren, també per endavant, no fan el servei i, a més, et fan fora com a client.

La notícia també afegeix les reaccions irades que ha generat entre els catòlics alemanys. Jo ho exposo tal com ho he llegit i, a partir d’aquí, que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.



diumenge, 30 de setembre del 2012

La serra de Collserola


Aquest diumenge, després d’un dia sencer de pluja, res millor que sortir a la muntanya per a respirar l’aire renovat i gaudir de la natura.

Avui tocava anar a caminar per la serra de Collserola, parc natural, des de l’any 2010, i autèntic pulmó verd de la ciutat de Barcelona, essent, alhora, una magnífica atalaia amb impressionants vistes dels voltants de l’àrea metropolitana.

Els seus camins estaven farcits de caminadors, corredors a peu i ciclistes, cadascú al seu ritme, tothom fent el seu exercici físic.

Una excursió força bonica i a l’abast de molta gent. Aquí us deixo algunes fotografies del que hem pogut admirar des d’allà dalt.








dissabte, 29 de setembre del 2012

Dissabte plujós


Aquest darrer dissabte de setembre és especialment plujós, ja ho havien anunciat els meteoròlegs, tot i que sovint, massa sovint, algunes previsions no s’acompleixen.

Era del tot necessari un dia així, la sequera persistent ja començava a fer estralls, ara només cal que aquesta benaurada pluja sigui també duradora.

Tot ha començat amb uns quants trons i una certa foscor impròpia d’aquesta hora del matí i, tot seguit, a començat a ploure, amb ganes, amb el soroll característic dels ruixats, formant bombolles a cada gota d’aigua que arriba al terra.

De petit, a casa, sempre em deien que quan l’aigua queia fent ‘bombolles’, hi havia pluja per estona, a veure si és veritat.

I quan acaba de ploure, hi ha gustos per a tothom, hi ha qui surt a buscar caragols, al capvespre, als marges dels camins, amb un bon calçat per a no mullar-se els peus, d’altres, com jo mateix, ens agrada sortir a caminar pel costat dels camps i notar aquella olor, tan característica, de l’herba encara mullada.

Però mentre dura la pluja, estant a casa, el millor de tot és agafar un llibre i llegir-lo tranquil·lament, tot escoltant el plàcid soroll del plovisqueig que ve de fora.

Avui, donat que s’escau el centenari del naixement de Pere Calders, res millor que llegir qualsevol dels seus contes o, perquè no, una de les seves darreres obres com ‘L’ombra de l’atzavara’.

Definitivament fantàstic!







divendres, 28 de setembre del 2012

Pesar figues


Aquesta és una expressió força curiosa i que sempre m’ha agradat molt, de fet tinc de confessar que a mi, en més d’una ocasió, m’han enxampat ‘pesant figues’.

El seu significat és ‘fer becaines, endormiscar-se’, vegeu com a exemple aquesta frase, ‘el vigilant nocturn que van contractar no feia res més que seure i pesar figues: ni tan sols se’n va adonar, quan els lladres van entrar al magatzem’.

Hi ha qui diu que el fet d’associar el mot ‘figues’ a l’acció d’endormiscar-se vindria donat per la situació que, tot estant sota una figuera, generalment, et venen ganes de dormir, i afegeixen que això ho propiciaria el líquid que desprenen les seves fulles.

Bé, no cal dir que aquesta hipòtesi és del tot improbable, tot i ser veritat que sota una figuera és un lloc ideal per a dormir-hi, sobretot a l’estiu.

En el seu diccionari etimològic, Joan Coromines defineix l’expressió de la següent manera, ‘pesar figues (fer becaines), per les davallades brusques de la barbeta del qui s’està adormint, bo i assegut, tal com un plat de balança sota la feixuga impulsió del compacte fruit’.