Trepitjar merda

Diuen que trepitjar, de forma involuntària, els excrements que hi pugui haver al terra, ja sigui en zona urbana o al camp, duu mala sort, d’aquí ve l’expressió que hom diu quan alguna cosa li surt malament, ‘he trepitjat merda’.

Ahir era un dia per posar a prova que hi ha de veritat o de casualitat en el fet que ens passi una cosa així.

La història és la següent, ahir, després d’esmorzar, vam sortir d’excursió amb una idea molt concreta, pujar als saltants d’aigua que hi ha al capdamunt de la Vall de Pineta; a aquella hora del matí i de moment, el cel era amenaçador però res de l’altra món.

Quan ja estàvem a prop del aparcament on havíem de deixar el cotxe, gairebé a cada revolt de la carretera, jo, com de costum, anava parant i sortint del cotxe per tal de fer alguna fotografia del paisatge.

En una d’aquestes ocasions, embadalit com estava amb la fotografia i volent agafar el millor enquadrament, sense voler ‘vaig trepitjar una merda’, així literalment parlant, no sé si era de vaca o de quin altre tipus de bèstia, però era tan grossa que encara ara no sé com no me’n vaig adonar de la seva existència allà davant meu.

A partir d’aquell moment la dissort va anar en augment,

Primer, la pluja insistent que va fer que no pogués fer les fotos que jo desitjava i que va provocar que donéssim mitja volta abans d’enfilar muntanya amunt.

Segon, quan vam parar una estona al bonic poble de Bielsa, vam entrar a visitar la seva església, totalment enfosquida per dins; tot i això i veient que hi havia un aparell d’aquests que hi poses una moneda i, per un temps determinat, s’il·lumina el monument, vaig dir als acompanyants que s’asseguessin a les bancades centrals disposat a oferir-los un espectacle únic. Vaig posar una primera moneda d’un euro i l’aparell no va funcionar, vaig posar una segona moneda i res de res, seguíem a les fosques; aleshores ja no calia anar-hi posant més monedes per veure si, finalment, s’il·luminava el recinte, del que es tractava era de veure com recuperava la meva inversió i res de res, no hi va haver manera, irremeiablement ho vaig haver de deixar com si es tractés d'una almoina.

Tercer, Quan anàvem de tornada cap a casa, ja amb el cap cot, se’m va ocórrer de fer una darrera parada a la carretera per fer l’enèsima foto, surto del cotxe càmera en mà i em disposo a entrar dins d’un camp per tal d’evitar els maleïts cables de telèfon que el creuaven pel mig i, quina sort la meva, sota la molsuda herba hi havia tal quantitat d’aigua que semblava talment que anés pel bell mig d’una plantació d’arròs. Això si, la foto, la vaig fer.

Crec que, abans d’acabar el dia, encara me’n va passar alguna altra, ja vaig perdre el compte, però ahir no era per casualitat, el cert era que jo ‘havia trepitjat merda’.