En terres d’Egipte, a la ciutat d’Heliòpolis,
sorgí un dels mites de la creació del món. En els ‘Textos de les Piràmides’, que es remunten a més de 3000 anys abans
de Crist, s’hi explica el següent:
En un principi tot era foscor i
aigua, freda i quieta com el marbre negre. Res no es movia en aquell obscur
silenci. Aton, sorgit d’una flor de
lotus, feu aparèixer la llum i, per no restar sol, també Xu, déu de l’aire, i la seva muller Tefnut, deessa de la rosada i la pluja.
Xu i Tefnut
tingueren dos fills, un noi, Gueb,
déu de la terra, i una noia, Nut,
deessa del cel, que esdevingueren dos germans inseparables: eren sempre junts,
el cel abraçat a la terra i la terra al cel, jugant i dient-se secrets a cau d’orella.
Aton, el creador, veient que d’aquella manera no li deixaven
espai per a continuar la seva creació, ordenà al seu pare que els separés. Xu obeí i, esmunyint-se entre els seus
dos fills, amb força aixecà Nut com
si sostingués enlaire un tendal, mentre amb fermesa, sota els seus peus,
mantenia Gueb horitzontal i immòbil.
Nut quedà arquejada com una volta silenciosa per sobre de
Gueb, amb els peus tocant de puntetes la vora oriental del món i la punta dels
dits de les mans tocant l’extrem de ponent. Gueb, ajagut al terra, s’entristí en veure que ja no podia abraçar Nut mai més. Aleshores, Aton, el creador, sentí llàstima per
ell i decidí de crear milers i milers d’estels que escampà per tot el cos de Nut a fi que, almenys de nit, en la
foscor, Gueb la pogués seguir
veient.
Quan Aton, el creador de la llum, sentint-se vell i cansat, decidí
retirar-se al cel, Nut se n’alegrà.
Des d’aleshores, cada matí es reuneix amb el disc daurat d’Aton a llevant i l’acompanya en el seu viatge diürn fins a l’altra
banda del cel. Allà, cada capvespre, delicadament, el deixa a ponent.
Aquesta història tan bonica,
documentada per Carles Lladó i Casablancas dins el llibre de la 33ena Ronda
Vallesana, està incorporada en el rellotge d’ombra de Sant Pere de Bertí, que
aquest matí hem pogut admirar, justament en la seva part superior; si es mira
detingudament, es pot observar el cos de Nut
ple d’estels i Gueb amb una flor de
les moltes plantes que cobreixen el mantell de la terra.
A més, a la part inferior del rellotge s’hi
pot llegir una llegenda que diu: ‘Pels
camins del cel, el Sol va fent via, mira quina hora és i aprofita el dia’,
una frase que intenta unir el moviment del Sol i de la Terra amb l’activitat
dels humans.
Realment, val la pena arribar fins a
l’ermita de Sant Pere de Bertí i quedar-se una estona davant d’aquest rellotge
de missatges tan interessants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.