diumenge, 21 d’octubre del 2012

Un dels mites de la creació del món


En terres d’Egipte, a la ciutat d’Heliòpolis, sorgí un dels mites de la creació del món. En els ‘Textos de les Piràmides’, que es remunten a més de 3000 anys abans de Crist, s’hi explica el següent:

En un principi tot era foscor i aigua, freda i quieta com el marbre negre. Res no es movia en aquell obscur silenci. Aton, sorgit d’una flor de lotus, feu aparèixer la llum i, per no restar sol, també Xu, déu de l’aire, i la seva muller Tefnut, deessa de la rosada i la pluja.

Xu i Tefnut tingueren dos fills, un noi, Gueb, déu de la terra, i una noia, Nut, deessa del cel, que esdevingueren dos germans inseparables: eren sempre junts, el cel abraçat a la terra i la terra al cel, jugant i dient-se secrets a cau d’orella.

Aton, el creador, veient que d’aquella manera no li deixaven espai per a continuar la seva creació, ordenà al seu pare que els separés. Xu obeí i, esmunyint-se entre els seus dos fills, amb força aixecà Nut com si sostingués enlaire un tendal, mentre amb fermesa, sota els seus peus, mantenia Gueb horitzontal i immòbil.

Nut quedà arquejada com una volta silenciosa per sobre de Gueb, amb els peus tocant de puntetes la vora oriental del món i la punta dels dits de les mans tocant l’extrem de ponent. Gueb, ajagut al terra, s’entristí en veure que ja no podia abraçar Nut mai més. Aleshores, Aton, el creador, sentí llàstima per ell i decidí de crear milers i milers d’estels que escampà per tot el cos de Nut a fi que, almenys de nit, en la foscor, Gueb la pogués seguir veient.

Quan Aton, el creador de la llum, sentint-se vell i cansat, decidí retirar-se al cel, Nut se n’alegrà. Des d’aleshores, cada matí es reuneix amb el disc daurat d’Aton a llevant i l’acompanya en el seu viatge diürn fins a l’altra banda del cel. Allà, cada capvespre, delicadament, el deixa a ponent.

Aquesta història tan bonica, documentada per Carles Lladó i Casablancas dins el llibre de la 33ena Ronda Vallesana, està incorporada en el rellotge d’ombra de Sant Pere de Bertí, que aquest matí hem pogut admirar, justament en la seva part superior; si es mira detingudament, es pot observar el cos de Nut ple d’estels i Gueb amb una flor de les moltes plantes que cobreixen el mantell de la terra.

A més, a la part inferior del rellotge s’hi pot llegir una llegenda que diu: ‘Pels camins del cel, el Sol va fent via, mira quina hora és i aprofita el dia’, una frase que intenta unir el moviment del Sol i de la Terra amb l’activitat dels humans.

Realment, val la pena arribar fins a l’ermita de Sant Pere de Bertí i quedar-se una estona davant d’aquest rellotge de missatges tan interessants.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.