Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mites. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mites. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 de gener del 2013

La mirra dels reis mags d’Orient


Tot i que el mot mirra prové de l’arameu, llengua semítica parlada encara avui al Pròxim Orient, i tindria com a significat ‘amarg’, el simbolisme de la mirra no li vindria de l’amargor del seu gust.

Tant l'encens com la mirra, dos dels presents que es diu duien els reis mags d'Orient, són unes resines oloroses utilitzades com a perfums i, en aquella època, d'un preu extremadament elevat.

La mirra, habitualment dissolta en oli, procedia del Iemen i de l’Orient llunyà.

L'encens s'ha utilitzat com a ofrena als déus gairebé en totes les religions antigues; és per aquest motiu que hom el considera el perfum de la immortalitat.

En el món grec la mirra és el perfum de l'erotisme i el seu origen queda descrit en un mite força interessant.

Resulta ser que Mirra era una jove princesa, filla del rei Cíniras, i que estava bojament enamorada del seu pare. Aprofitant una absència de la seva mare per motius religiosos, la dida de Mirra va enganyar a Cíniras portant al seu llit la que, suposadament, era una jove bellíssima enamorada del rei. Aquesta jove no era sinó la seva pròpia filla que, d'aquesta manera, es va ficar  diverses nits al llit amb el seu pare fins que, al cap de poc temps, Cíniras la va descobrir. D’aquesta relació, Mirra va quedar embarassada i el seu pare, horroritzat per l'incest, la va perseguir incansable per tots els racons amb la intenció de matar-la. Ella fugia sense parar, cada vegada més pesada pel seu embaràs i en un determinat moment, quan el seu pare estava a punt d'aconseguir-la, ella va suplicar pietat als déus els quals, atenent les seves súpliques, la van convertir en un arbre.

Aquell arbre, després d'un cert temps, continuava plorant la seva desgràcia en forma de llàgrimes perfumades i, quan li va venir el part, esquinçant la seva escorça, va deixar sortir, embolicat en perfum, el nen més bell que ningú s'hagués pogut imaginar: Adonis. Tan bell era que dues deesses se’l van disputar com amant: una Afrodita, la deessa de l'amor, i l’altra Persèfone, la deessa reina del món dels morts. Així que Adonis havia de passar una part de l'any amb cada una d'elles, fins que Persèfone, gelosa, va enviar un senglar per tal que el matés i d'aquesta manera, un cop mort, es quedés per sempre més amb ella.

Els atenesos celebraven les festes ‘Adonies’ amb gran profusió d'amants, banquets i ús del perfum rememorant aquests fets. La mirra, la saba de l'arbre de Mirra, era considerat el perfum més afrodisíac, doncs havia estat capaç d'unir allò més prohibit, el més contra natura: a un pare amb la seva filla.

A banda de l'ús amb valor eròtic, la mirra d'Orient es va emprar com ungüent en l’embalsamament de cadàvers de personatges d'alt rang, per això, alguns exegetes cristians diuen que el regal dels reis Mags volia representar la corruptibilitat de l’ésser humà. Amb tot, el seu ús fonamental i més estès per tot arreu fou l’eròtic i, dins d'aquest camp, era considerat un perfum irresistible.





diumenge, 21 d’octubre del 2012

Un dels mites de la creació del món


En terres d’Egipte, a la ciutat d’Heliòpolis, sorgí un dels mites de la creació del món. En els ‘Textos de les Piràmides’, que es remunten a més de 3000 anys abans de Crist, s’hi explica el següent:

En un principi tot era foscor i aigua, freda i quieta com el marbre negre. Res no es movia en aquell obscur silenci. Aton, sorgit d’una flor de lotus, feu aparèixer la llum i, per no restar sol, també Xu, déu de l’aire, i la seva muller Tefnut, deessa de la rosada i la pluja.

Xu i Tefnut tingueren dos fills, un noi, Gueb, déu de la terra, i una noia, Nut, deessa del cel, que esdevingueren dos germans inseparables: eren sempre junts, el cel abraçat a la terra i la terra al cel, jugant i dient-se secrets a cau d’orella.

Aton, el creador, veient que d’aquella manera no li deixaven espai per a continuar la seva creació, ordenà al seu pare que els separés. Xu obeí i, esmunyint-se entre els seus dos fills, amb força aixecà Nut com si sostingués enlaire un tendal, mentre amb fermesa, sota els seus peus, mantenia Gueb horitzontal i immòbil.

Nut quedà arquejada com una volta silenciosa per sobre de Gueb, amb els peus tocant de puntetes la vora oriental del món i la punta dels dits de les mans tocant l’extrem de ponent. Gueb, ajagut al terra, s’entristí en veure que ja no podia abraçar Nut mai més. Aleshores, Aton, el creador, sentí llàstima per ell i decidí de crear milers i milers d’estels que escampà per tot el cos de Nut a fi que, almenys de nit, en la foscor, Gueb la pogués seguir veient.

Quan Aton, el creador de la llum, sentint-se vell i cansat, decidí retirar-se al cel, Nut se n’alegrà. Des d’aleshores, cada matí es reuneix amb el disc daurat d’Aton a llevant i l’acompanya en el seu viatge diürn fins a l’altra banda del cel. Allà, cada capvespre, delicadament, el deixa a ponent.

Aquesta història tan bonica, documentada per Carles Lladó i Casablancas dins el llibre de la 33ena Ronda Vallesana, està incorporada en el rellotge d’ombra de Sant Pere de Bertí, que aquest matí hem pogut admirar, justament en la seva part superior; si es mira detingudament, es pot observar el cos de Nut ple d’estels i Gueb amb una flor de les moltes plantes que cobreixen el mantell de la terra.

A més, a la part inferior del rellotge s’hi pot llegir una llegenda que diu: ‘Pels camins del cel, el Sol va fent via, mira quina hora és i aprofita el dia’, una frase que intenta unir el moviment del Sol i de la Terra amb l’activitat dels humans.

Realment, val la pena arribar fins a l’ermita de Sant Pere de Bertí i quedar-se una estona davant d’aquest rellotge de missatges tan interessants.