Tot i que el mot mirra prové de l’arameu,
llengua semítica parlada encara avui al Pròxim Orient, i tindria com a
significat ‘amarg’, el simbolisme de
la mirra no li vindria de l’amargor del seu gust.
Tant l'encens com la mirra, dos dels
presents que es diu duien els reis mags d'Orient, són unes resines oloroses
utilitzades com a perfums i, en aquella època, d'un preu extremadament elevat.
La mirra, habitualment dissolta en
oli, procedia del Iemen i de l’Orient llunyà.
L'encens s'ha utilitzat com a ofrena
als déus gairebé en totes les religions antigues; és per aquest motiu que hom
el considera el perfum de la immortalitat.
En el món grec la mirra és el perfum
de l'erotisme i el seu origen queda descrit en un mite força interessant.
Resulta ser que Mirra era una jove princesa, filla del rei Cíniras, i que estava bojament enamorada del seu pare. Aprofitant
una absència de la seva mare per motius religiosos, la dida de Mirra va enganyar a Cíniras portant al seu llit la que, suposadament,
era una jove bellíssima enamorada del rei. Aquesta jove no era sinó la seva pròpia
filla que, d'aquesta manera, es va ficar diverses nits al llit amb el seu pare fins que,
al cap de poc temps, Cíniras la va
descobrir. D’aquesta relació, Mirra va
quedar embarassada i el seu pare, horroritzat per l'incest, la va perseguir
incansable per tots els racons amb la intenció de matar-la. Ella fugia sense parar,
cada vegada més pesada pel seu embaràs i en un determinat moment, quan el seu
pare estava a punt d'aconseguir-la, ella va suplicar pietat als déus els quals,
atenent les seves súpliques, la van convertir en un arbre.
Aquell arbre, després d'un cert
temps, continuava plorant la seva desgràcia en forma de llàgrimes perfumades i,
quan li va venir el part, esquinçant la seva escorça, va deixar sortir,
embolicat en perfum, el nen més bell que ningú s'hagués pogut imaginar: Adonis. Tan bell era que dues deesses
se’l van disputar com amant: una Afrodita,
la deessa de l'amor, i l’altra Persèfone,
la deessa reina del món dels morts. Així que Adonis havia de passar una part de l'any amb cada una d'elles, fins
que Persèfone, gelosa, va enviar un
senglar per tal que el matés i d'aquesta manera, un cop mort, es quedés per sempre
més amb ella.
Els atenesos celebraven les festes ‘Adonies’ amb gran profusió d'amants, banquets
i ús del perfum rememorant aquests fets. La mirra, la saba de l'arbre de Mirra, era considerat el perfum més
afrodisíac, doncs havia estat capaç d'unir allò més prohibit, el més contra
natura: a un pare amb la seva filla.
A banda de l'ús amb valor eròtic, la
mirra d'Orient es va emprar com ungüent en l’embalsamament de cadàvers de
personatges d'alt rang, per això, alguns exegetes cristians diuen que el regal
dels reis Mags volia representar la corruptibilitat de l’ésser humà. Amb tot,
el seu ús fonamental i més estès per tot arreu fou l’eròtic i, dins d'aquest camp,
era considerat un perfum irresistible.
