Durant els segles XVI i XVII, al
voltant del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac, igual que arreu de Catalunya, s'estengué de manera considerable el bandolerisme, però sens dubte
el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres
fou l'anomenat Capablanca.
Abans de convertir-se
en bandoler en Capablanca fou un humil pagès, de nom desconegut, que es guanyava la vida fent de mosso de bastaix (persona que té per ofici transportar coses de pes a coll) per
les masies de la comarca.
Un
dia, després de cobrar la paga de tot un mes de treball, se n’anà a Manresa
disposat a gastar-se una part dels diners que tanta suor li costaven de
guanyar.
Però quan
arribà a Manresa fou assaltat, robat i maltractat per una colla de lladres
sense que ningú sortís en la seva ajuda. Profundament afectat i desenganyat
per aquest fet va prometre que mai més tornaria a guanyar-se la vida
honradament i que a partir d’aquell dia viuria d’allò que robaria als altres.
I així
fou com nasqué la llegenda d’en Capablanca. Armat amb un pedrenyal (arma de foc que es disparava amb pedra foguera) i cobert amb una capa blanca que havia robat d'un descuidat capità de miquelets es
convertí aviat en el saltejador de camins més temut de la contrada.
De seguida
es va fer famosa la forma que tenia d’assaltar els infeliços
viatgers que tenien la gosadia de passar pel camí ral de la serra de l'Obac:
Estenia la seva capa al bell mig del camí i ell, enfilat dalt d’un arbre o una roca, convidava al pobre viatger a deixar tot el que duia de valor dins la capa si no
volia sentir l'olor de la pólvora del seu pedrenyal.
Com que era bon
coneixedor de tots els indrets de la muntanya sabia tots els racons, coves i
avencs on podia amagar-se sense que ningú aconseguís trobar-lo mai. Es conta
que per fer-se fonedís després dels robatoris utilitzava un giny, només conegut
per ell, que li permetia despenjar-se per una esquerda de la Roca
Salvatge (gran mola que serveix de base al Paller de tot l'Any)
fins una cova situada a mitja paret que li servia de refugi.
No se sap,
ni se sabrà mai, com va acabar la vida d'en Capablanca. Uns diuen
que va ser finalment agafat i pres pel sometent.
D'altres diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi.
L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca, de pares a
fills, generació rere generació i, encara avui, es manté ben viva 'la llegenda del bandoler Capablanca'.


Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.