Avui he participat a la ‘Ruta de les
Ermites’, prova de resistència de muntanya, amb sortida i arribada a Castellar
del Vallès i amb una distància de 46,3 km. i un desnivell total de 3.368 m.,
tot passant per un grapat d’ermites representatives del romànic català.
Val a dir què, en el meu cas, he
cobert la distància en 11 hores i que m’ha
anat força bé.
A partir de l’ermita del Dalmau, ens
ha agafat una tempesta, amb llamps i trons i força pluja que ha durat fins a l’ermita
de les Arenes. Això si, mentre plovia, quin goig de veure com s’assaonava la
terra, com s’omplien els bassals i com corrien els rierols que venien de
muntanya amunt, llàstima que només ha durat aproximadament una hora.
Ara us passo una mica de pinzellada
de les ermites per on hem passat al llarg de la caminada.
1 - Santa
Maria del Puig de la Creu (667 m.)
Església d’estil
romànic que es troba en la frontera dels termes de Castellar de Vallès i
Sentmenat. La capella romànica data del segle XII i és d’una sola nau amb dos
absis laterals semicirculars, formant la figura d’un trèvol. Està dedicada a la
Mare de Déu dels Dolors. Es diu que aquesta església fou edificada sobre el
lloc on la llegenda diu que va morir el drac de Sant Llorenç.
2 - Sant
Sebastià de Montmajor (515 m.)
L’alou de Sant
Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al
monestir de Sant Cugat.
L’església consta
d’una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El nau
presenta absis semicirculars i al creuer hi ha el campanar de planta quadrada,
de dos pisos.
3 - Santa
Maria del Grau (418 m.)
Ermita documentada el 1227, erigida a mig camí de Sant
Sebastià de Montmajor. Bernat Gasius de Petra, senyor del castell, el 1346
llega a la capella dos sous catalans per comprar ciris. Des del segle XVII es
coneixen diferents reformes i prohibicions de dir-hi missa pel perill
d’ensorrar-se. Les darreres obres de reparació són del 2002; l’edifici es
trobava en un estat tan deteriorat que l’absis s’havia separat de la nau.
4 - Santa
Maria del castell de Gallifa (625 m.)
L’església
romànica de Santa Maria del Castell del segle XI, està construïda al punt més
alt de la plana interior del castell i està documentada el 1060. És d’una nau
amb absis. Fins el 1860 fou parròquia d’una part del terme, funció que
compartia amb l’església de Gallifa. La imatge de la mare de Déu de l’ermita
del castell (segle XIX), es va fer malbé durant la guerra civil espanyola.
5 - Sant
Jaume de Vallverd (576 m.)
L’ermita fou construïda a finals del segle XII per en Bernat de Vallverd,
un ric terratinent, al costat de la residència de la família Vallverd –el mas
Vallverd-, les ruïnes de la qual encara es poden observar pels voltants de
l’esglesiola. La restauració data del 1975 i va ser beneïda pel bisbe de Vic
Dr. Ramón Masnou Buxeda, tal com es fa constar en una placa de pedra que hi ha
en una paret lateral exterior. Es tracta d’una església amb una sola nau
central i un absis a la banda de llevant. El sostre comprèn dos trams
diferenciats: la banda de ponent conserva la volta de canó pròpia de l’edifici
original mentre que el sector oest fou reconstruït amb un embigat de fusta.
6 - Sant
Feliu de Vallcàrcara (616 m.)
Documentada des de l'any 1053, va ser la parroquial de l'antic terme
disseminat de Vallcarca o Vallcàrcara. El 1127 se l'anomena S.Felicis de Valle Carchara. Al segle XVI va passar a ser
sufragània de Sant Llorenç, vinculada al mas l'Ermengol que està prop seu.
Conserva en bona part la seva estructura romànica malgrat els afegits de
segles posteriors (desaparició de la volta original i elevació de la coberta,
substitució de la porta, eliminació d'una absidiola). Té planta única amb absis
semicircular i quatre absidioles, una de les quals desapareguda). L'absis
presenta decoració de tipus llombard.
S'hi venera una antiga imatge de la Mare de Déu de l'Ajuda, desapareguda el
1936, i reposada el 1954.
7 - Santa
Maria del castell de pera (737 m.)
La primera
referència documental data de l’any 978. El primer senyor del que es té
constància és un tal Godemar a finals del segle X.
L’any 1736, la
capella del castell es trobava ja en ruïnes, llavors la imatge de Santa Maria
de Pera fou dipositada a l’església de Sant Llorenç Savall.
8 - Sant Pere
del Dalmau o de Mur (553 m.)
Sant Pere de Dalmau, o de Mur, és una petita esglesiola situada a un
kilòmetre i mig de la masia del Dalmau. Es creu que va ser construïda cap a la
fi del segle XI (tot i que està consignada una data de consagració el 1101) i
era propietat del monestir de Sant Llorenç del Munt. Consta d'una nau única de
planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit, que no ha conservat
l'absis. Va ser molt reformada l'any 1722 (hi ha una inscripció, amb el nom
d'Antoni Dalmau, que així ho testimonia). En aquesta reforma es va suprimir
l'absis, es va capgirar l'orientació de la nau i es va construir l'actual porta
i el campanar d'espadanya. Es conserven les dues portes originals tapiades als
murs de la nau. Aquests estan fets amb carreus escapçats petits i irregulars.
9 - Santa
Maria de les Arenes (408 m.)
Situada a l’extrem nord-oest del terme
municipal. Se suposa que la comunitat de l’Ordre Benedictina de Sant Llorenç
del Munt la va fer bastir entre els segles XI i XII. El 8 de setembre, dia de
les Mares de Déu Trobades, s’hi celebra un Aplec. Cada primer diumenge de mes
hi ha missa a les 10.00h.
10 - Sant
Feliu del Racó (363 m.)
La documentació més antiga trobada fins
ara que fa referència a l’església de
Sant Feliu del Racó és del 986 (920?).
No obstant això, l’any 1971 va trobar-se, durant una restauració, una llosa que
es considera que era l’ara de l’altar d’època pre-romànica, amb la qual cosa es
creu que podia haver-hi hagut un edifici dels primers temps del cristianisme.
De l'edifici romànic en queda un campanaret, amb dos rengles de finestres i un atri. La resta va ser enderrocada el segle XVIII, per a ampliar l'espai disponible. La resta de l'edifici és doncs, de construcció moderna (remodelació del 1819) d’estil bizantí, amb una sola nau de disset metre de llargada i set d’amplada, que té, a la banda dreta, una torre de planta octogonal amb un segon campanar, molt més gran que el romànic.
De l'edifici romànic en queda un campanaret, amb dos rengles de finestres i un atri. La resta va ser enderrocada el segle XVIII, per a ampliar l'espai disponible. La resta de l'edifici és doncs, de construcció moderna (remodelació del 1819) d’estil bizantí, amb una sola nau de disset metre de llargada i set d’amplada, que té, a la banda dreta, una torre de planta octogonal amb un segon campanar, molt més gran que el romànic.







Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.