dijous, 12 d’abril del 2012

Admiració envers el cel


Admirar el cel és quelcom gratificant i del tot imprescindible, no en va diem que del cel ens arriba gairebé tot, l’escalf del Sol, les necessàries pluges, el vent netejador, tres dels quatre elements clàssics coneguts des de l’antigor, el foc, l’aigua i l’aire, el quart és la terra que trepitgem i que ens ajuda a mantenir-nos erts davant de tanta bellesa.

Però el cel també es pot admirar de nit, sense la llum del Sol i amb la immensitat dels estels, sense la claror del dia i amb un silenci infinit.

A mi m’agrada mirar sovint cap amunt, cap el cel, cercant estranyes formes entre els núvols, dibuixant idees en el blau intens, endevinant què hi deu haver darrera una lluna plena.

I al capdavall, sempre em ve al cap aquella dita popular que diu, ‘els núvols passen, però el cel queda’.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.