Admirar el cel és quelcom gratificant i del tot imprescindible, no en va diem que del cel ens arriba gairebé tot, l’escalf del Sol, les necessàries
pluges, el vent netejador, tres dels quatre elements clàssics coneguts des de l’antigor,
el foc, l’aigua i l’aire, el quart és la terra que trepitgem i que ens ajuda a
mantenir-nos erts davant de tanta bellesa.
Però el cel també es pot admirar de nit, sense la llum del Sol i amb la
immensitat dels estels, sense la claror del dia i amb un silenci infinit.
A mi m’agrada mirar sovint cap amunt, cap el cel, cercant estranyes formes
entre els núvols, dibuixant idees en el blau intens, endevinant què hi deu
haver darrera una lluna plena.
I al capdavall, sempre em ve al cap aquella dita popular que diu, ‘els
núvols passen, però el cel queda’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.