diumenge, 27 d’octubre del 2013

Una caminada del tot gratificadora

El matí d'avui ha estat d'allò més esplèndid, amb una temperatura que semblava més estiuenca que no pas de tardor, el cel d'un blau extremament intens i mancat de núvols, el sol brillant i escampant una fina capa platejada damunt del mar, el nostre mar mediterrani, i perquè no hi faltés de res, la lluna, exhibint un bonic quart minvant.

La vegetació costanera estava presidida per magnífics exemplars de pi mediterrani, tots ells d'un verd pujat de to, mentre flors de tots colors anaven apareixent per tot arreu, amb uns colors ben vius, com volen competir entre elles per veure quina era la millor.

Fins i tot les pedres, amb unes formes que a voltes resultaven estranyes, donaven un toc especial al paisatge que se'ns mostrava davant nostre.

Sense cap mena de dubte, però, el que captivava més de tot plegat era el mar, un mar tranquil, lleugerament arrissat pel suau vent que bufava, entre ponent i garbí. Els grecs i els romans sabien el que es feien quan es van establir per aquestes contrades.

La suavitat climatològica d'aquesta zona ha afavorit, des de sempre, el conreu de vinya i arbres fruiters, en uns camps que semblaven com dibuixats davant la nostra mirada, oferint ja els primers colors d'una tardor que enguany ve amb un cert retard.

Aquest era el magnífic decorat de l'excursió circular que ha transcorregut per la part oriental de Tiana, al Maresme, i dins del que es coneix com la serralada de Marina.

Can Roca, amb aspecte de fortalesa i amb una finestra gòtica del segle XVI ha estat el nostre aperitiu i l'ermita de la Mare de Déu de l'Alegria els nostres postres d'un matí i un paisatge que s'oferia per a la fotografia. Aquí en teniu alguns exemples.























divendres, 25 d’octubre del 2013

Hi ha futur?

Si fem cas de l'antiga teoria filosòfica del ‘presentisme’, hauríem de dir que només existeix el present, donat que, en qualsevol instant de la vida, el passat ja no existeix i el futur esdevé un miratge, una anticipació. Per tant, quan es donen aquests 'instants', són sempre presents i, en tot cas, no tindria cap sentit parlar dels tres estadis temporals, passat, present i futur.

La teoria moderna sobre la memòria encara va més enllà i diu que el passat és sempre una construcció, com un record fet a mida i que el futur no es pot provar que existeixi fins que arriba i, aleshores, deixa justament de ser futur.

Algunes frases cèlebres van en aquest sentit, com las del poeta que va dir ‘prefereixo pensar que el passat és mentida i que el futur no existeix, perquè només vivim el present’.

Jo, però, si que crec fermament en el futur i, en aquest sentit, m'agrada molt la frase que va pronunciar l'escriptor del romanticisme francès Victor Hugo ‘el futur té molts noms. Per als dèbils és l'inabastable. Per als temorosos, el desconegut. Per als valents és l'oportunitat’.

En conseqüència, doncs, si som valents i creiem en el futur, val la pena que no el deixem escapar!



dijous, 24 d’octubre del 2013

Uns carden la llana i d’altres s’enduen la fama

Ja se sap que la saviesa popular és força rica i variada i, normalment, davant de qualsevol situació quotidiana, ben segur que trobarem alguna dita, sorgida del poble, que sigui escaient i en faci un retrat exacte.

Avui, sense saber massa el perquè, m'ha vingut al cap una expressió força popular que posa en evidència la desigualtat que, a vegades, es fa servir per a jutjar o premiar determinats fets o gent.

En primer lloc, i com sempre, m'ha agradat saber d'on venia aquesta expressió i resulta que, curiosament, prové del món laboral tèxtil i s'explica de la següent manera:

‘La filatura de carda rep el nom de l'antic procés manual en què s'utilitzaven cards per desenredar i estirar les fibres de llana, essent un procés molt pesat però, alhora, fonamental per a l'obtenció d'un bon fil. I és en aquest context on neix la ja esmentada dita, doncs els teixidors, que amb el seu treball obtenen fines i delicades teles, són els que, finalment, s'enduen un gran reconeixement, però qui ha fet realment la feina, imprescindible i dura, han estat els cardaires, força oblidats i menystinguts per tothom’.

En qualsevol situació de la vida, sigui o no laboral, a tots els ‘cardaires’ els agrada que, de tant en tant i si s'ho mereixen, se'ls doni alguna mostra de suport, ni que sigui petita. El cert és, però, que qui s'endu l'agraïment de tothom, massa sovint, són els qui menys s'ho mereixen.

Ara bé, hi ha molta gent, entre els quals m'hi compto jo, que asseguren no calen massa ‘copets’ a l'esquena, que la major satisfacció personal és tenir la consciència ben tranquil·la d'haver desenvolupat correctament la feina o missió que se'ls hagi encarregat.




dimecres, 23 d’octubre del 2013

En quina posició dormim?

Llegint un d'aquest estudis que, normalment, no saps massa per a que serveixen, he pogut esbrinar les posicions més habituals a l'hora de dormir.

Doncs bé, sempre segons aquest estudi, la posició més utilitzada, amb un 41% dels cassos estudiats, és la ‘fetal’, és a dir, dormir en una posició semblant a la que té el nonat dins el fetus, mentre dura l'embaràs. S'afegeix també que, els que adopten aquesta posició per a dormir, generalment són forts en aparença però sensibles en el fons, que solen ser tímids i que tendeixen a dormir així més del doble de dones que d'homes.

Després hi ha un 15% que dormiria en la posició anomenada el ‘tronc’, doncs dormen estirats sobre un dels costats, amb els braços al llarg del cos. Diuen que els que dormen així són fàcils de portar, gent social i que confien amb facilitat en desconeguts.

A continuació i seguint amb l'ordre de més a menys, tindríem amb un 13% la posició del ‘nostàlgic’, posició que es correspon, igual que l'anterior, a dormir de costat però, ara, amb els braços estesos cap endavant. En aquest cas solen ser persones de naturalesa oberta tot i que, també, suspicaços i una mica cínics.

Segueix amb un 8% la posició dita ‘decúbit supí’ o de ‘memòria’, és a dir, dormint sobre l'esquena i amb les braços al llarg del cos. En aquest cas estaríem parlant de persones tranquil·les i reservades, als que no els agrada massa el rebombori i els soroll.

Amb un 7% trobem als que utilitzen la posició ‘decúbit pron’, coneguda vulgarment com a ‘caiguda lliure’ o de ‘bocaterrosa’, amb els braços al voltant del coixí i el cap decantat a un costat. Són gent sociable, que poden ser nerviosos i als que no els agrada les crítiques ni les situacions extremes.

I, finalment, amb un 5%, tenim la posició ‘estrella de mar’, que consisteix a dormir estirat d'esquena, com quan es dorm de memòria, però amb els braços cap amunt al voltant del coixí. Els que dormen d'aquesta manera, normalment, fan bons amics perquè sempre estan disposats a escoltar als altres i, amb freqüència, ajuden a qui ho necessita.

No sé si us heu identificat amb alguna d'aquestes posicions que descriu l'estudi en qüestió, però també és ben cert que, al llarg de la nit, la posició pot variar de diferents maneres, doncs en el meu cas acostumo a començar dormint de ‘memòria’, per continuar en posició ‘fetal’ i acabar com un ‘tronc’, això si fins que sona el despertador quan salto del llit com una 'molla'.

Per acabar jo afegiria a aquest resum de posicions algunes dites o frases fetes que parlen de maneres de dormir, més que de posicions del cos, i que també ens poden ajudar a detectar com acostumem a dormir.

‘Dormir amb l’orella dreta’, tot indicant una situació de vigilància permanent.
‘Dormir com un peix’, és a dir, profundament.
I ‘dormir a la palla’, amb la sensació de no tenir la menor sospita d'un mal que ens afecta o d'un perill que ens amenaça.

Bé, tot plegat suposo que no serveix per a gran cosa però, tal vegada, ens pot ajudar a entendre millor de quina manera solem passar les nits al llit.



dilluns, 21 d’octubre del 2013

Avui m’he deixat influenciar

Bé, anem a pams, el que realment m'ha passat és que m'han posat la vacuna contra la grip, ja sabeu aquella malaltia infecciosa, aguda i contagiosa, de tipus víric, que causa febre, esgarrifança, mal de cap i símptomes d'afecció a les vies respiratòries.

Aquesta malaltia també pot ser anomenada amb el mot ‘influença’, de fet la traducció a l'anglès es ‘flu’, paraula que deriva de la italiana ‘influenza’ i que significa  ‘desembocar o penetrar’. Això s'explica perquè, antigament, aquesta malaltia es creia causada per l’influx dels astres.

I dic que m'he deixat influenciar per dos motius, el primer per la vessant etimològica ja explicada i l'altre perquè, tot i estar enquadrat dins d'un grup de risc, cada any m'ho he de pensar dues o més vegades abans de donar el pas d'anar a l'ambulatori.

He de dir que mai he estat prou convençut de la utilitat de les vacunes, doncs, d'entrada, no veig el perquè cal estimular artificialment les defenses naturals de l'organisme humà, tot i que entenc la feblesa del nostre cos davant els hipotètics virus arribats de països llunyans.

Això si, prefereixo dir que m'he deixat influenciar abans que explicar que m'he posat la vacuna de la grip, doncs posats a fer i, donat el cas que finalment agafés la grip, seria més poètic pensar que ha estat per l’influx dels astres que motivat per uns virus arribats de l'extrem orient.

Si hi ha alguna novetat ja us ho explicaré.



diumenge, 20 d’octubre del 2013

XXXIV Ronda Vallesana

Avui hem participat a la Ronda Vallesana que, cada any per aquestes dates, organitza la UES (Unió Excursionista de Sabadell). Com de costum, es tractava d'una marxa circular, enguany amb sortida i arribada a Llinars del Vallès, una bonica població del Vallès Oriental.

La ruta llarga, que és la que hem escollit per fer, tenia un recorregut total de 24,5 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 636 metres. En tot moment ha transcorregut pel terme municipal de Llinars del Vallès, si exceptuem una petita incursió al de Dosrius, just en la zona de Sant Andreu del Far i la masia de Can Ferrerons.

Tanmateix hem accedit a una part del ‘Parc Natural del Montnegre i el Corredor’, situat a la Serralada Litoral, a cavall de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental.

Durant tot el recorregut hem gaudit d'una vegetació exuberant, afavorida per la proximitat al mar, que proporciona un grau suplementari d'humitat ambiental. Alzines, pins pinyoners i, sobretot, l'arboç ens han acompanyat al llarg de tot el camí, amb alguns exemplars especialment interessants i protegits.

Durant la llarga caminada hem pogut admirar llocs tan interessants i plaents com l'església de Sant Esteve del Coll, la Torrassa del Moro, que hem pogut visitar i on hem esmorzat, l'Ermita de Sant Sebastià, des d'on hem tingut unes magnífiques vistes de la continuació de la Serralada Litoral, el magnífic casal noucentista de Can Bordoi, Castellvell, també anomenat Castell del Far que fou aixecat sobre possibles ruïnes ibèriques i romanes cap el segle IX, Can Ferrerons, amb la seva monumental alzina, Can Trabuc i Can Rossell, ja dins de la zona urbana de Llinars del Vallès.

Tot plegat una magnífica excursió per una gratificant zona i amb una perfecta organització per part de la Unió Excursionista de Sabadell.













divendres, 18 d’octubre del 2013

Seny i rauxa

D'entrada, comentar que el mot ‘seny’ és sinònim de ponderació mental, és a dir, una manera de fer meditada i d'acord amb una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. En canvi la ‘rauxa’ es correspon, bàsicament, amb actuacions personals sobtades, capricioses i sense cap tipus de reflexió.

Nietzsche considerava negatiu que, com a fonament de la cultura occidental, es fes prevaldre allò ‘apol·lini’ per damunt de la forma ‘dionisíaca’, produint-se, segons ell, una desproporció insana.

Apol·lo, de fet, era el déu de l'ordre, de la mesura i de la prudència, mentre que Dionís representava les tendències irracionals, la obscuritat, el flux de la vida mateixa que trenca totes les barreres i ignora totes les limitacions.

Des de sempre, el ‘seny’ ha estat un dels símbols culturals i de forma d'actuar del poble català, fent prevaldre la idea de l'ordre, la proporció i la serenor, en front de la desmesura, l'arravatament i la passió.

Potser seria bo, però, que, de tant en tant, apliquéssim també una mica de ‘rauxa’ en les nostres actuacions, si més no per tal de que, suposant-nos assenyats, no agafin per costum prendre'ns sempre el pèl.




dimecres, 16 d’octubre del 2013

Obrir la caixa de Pandora

En català solem dir ‘obrir la capsa dels trons’ com a sinònim d'engegar-ho tot a rodar, donat que, d'aquesta hipotètica ‘capsa’, diuen que només en poden sortir que amenaces, misèries i marginacions, sense que, del seu interior, en pugui sortir res de bo.

Malgrat això, per dir el mateix i buscant un sinònim més escaient,  jo prefereixo utilitzar la frase ‘obrir la caixa de Pandora’, expressió que deriva de l'homònim mite grec i que s'explica així:

‘Zeus, el déu de tots els déus, va ordenar a l'artífex Hefest que construís una bella figura a imitació de les deesses. Un cop acabada, va encomanar també als altres déus que li donessin alguns dons i, de fet, Afrodita li va infondre l'encís, Atenea el coneixement de les arts de la casa, Hermes li va proporcionar la paraula, la curiositat i la mentida, i així és com va néixer Pandora, la primera dona en el món dels mortals.

Mentre estant, Prometeu va anar al mont Olimp i va gosar robar el foc al mateix Zeus, i aquest, per tal de castigar-lo adequadament, primer va oferir Pandora en matrimoni a Epimeteu, el qual la va acceptar captivat pels seus encisos, malgrat l'avís que li havia fet el seu germà Prometeu, en el sentit de malfiar-se de qualsevol regal que vingués de Zeus.

A casa d’Epimeteu, Pandora hi va trobar una capsa. Ella, incapaç de retenir la seva curiositat, la va obrir i, immediatament, en van sortir tots els mals que Prometeu hi havia tancat dins.

En adonar-se del que havia fet, Pandora va córrer a tancar-la, i en el seu interior només hi va quedar una cosa, l'esperança. Des d'aleshores, les malalties, el dolor i les calamitats persegueixen la humanitat sense repòs i el seu únic consol és l'esperança.’

Com a conclusió i si parlem de la vida real, sempre és bo que ‘dins de la caixa’, com a mínim, ens quedi l'esperança, doncs aquest sentiment d'optimisme és la darrera ‘taula de salvació’ que tenim.




Olor de colònia

Imatges molt llunyanes en el temps però properes en el record, el pare contramestre de telers, la mare treballant a la filatura i, més tard, com a sargidora de peces, i de lluny el característic soroll dels telers que s'escampava  per arreu.

La fàbrica ho era gairebé tot en les nostres vides, encara tinc ben present la sirena que marcava l'hora d'entrar i sortir de la feina, les vivendes pels treballadors, la guarderia pels seus fills, l'economat, on anar a buscar els queviures més bàsics i on a cada treballador li regalaven, de tant en tant i quan tocava, una pastilla de sabó ‘lagarto’, d'aquelles grosses, per a rentar la roba.

En aquella empresa, curiosament, també es fabricava per a l'exèrcit, peces i peces de color caqui, allà també es reproduïen, com a ‘olor de colònia’, els problemes, les emocions i les vivències.

Jo, de molt petit anava a les monges i després als escolapis, fins als deu anys, quan ja vaig passar a una altra tipus d'escola, de caire totalment laic.

De més gran, vaig començar treballant també al tèxtil, a les oficines, i vaig tornar a sentir l’olor de la llana, a escoltar el soroll dels telers i a reviure la complexitat d'aquest gran ofici.

Quantes coincidències amb la meva infantesa! Quants records d'un passat que ja no tornarà mai més!



dilluns, 14 d’octubre del 2013

Si Monturiol i Peral aixequessin el cap

El català Narcís Monturiol, nascut a Figueres, fou l'inventor del primer submarí tripulat i impulsat per una forma primerenca de propulsió autònoma i que va anomenar Ictíneo.

El 1885, vint-i-set anys més tard del primer prototip de l’Ictíneo, Isaac Peral va inventar el primer submarí de la història que podia ser utilitzat amb finalitats militars ja que disposava del mateix sistema de llançament de torpedes que incorporen els submarins moderns.

Doncs bé, si qualsevol d'aquests dos inventors aixequés el cap, de ben segur que se'n farien creus al veure el que està passant amb el submarí S-80, amb tecnologia totalment espanyola, que l’Armada Espanyola va encarregar a les drassanes públiques Navantia.

El problema és que aquest submarí, tal i com va ser dissenyat no pot navegar, doncs l'excés de pes amb que fou concebut li pot provocar el que es coneix com ‘efecte baldufa’ i l'impedeix d'emergir.

Doncs bé, el Ministeri d'Indústria, durant el proper any 2014, aportarà més de 200 milions d'euros amb la finalitat d'aprimar lleugerament aquest vaixell i, finalment, aconseguir que pugui realitzar totes les maniobres pròpies d'un submarí, és a dir, submergir-se, emergir i navegar normalment.

No cal dir que aquests diners suplementaris, finalment, els haurem de pagar entre tots, però això tan li fa, no és cap problema, com sempre ens tocarà ‘ésser cornuts i pagar el beure’ i aquí no ha passat res.

Si Narcís Monturiol i Isaac Peral aixequessin el cap!




diumenge, 13 d’octubre del 2013

La planta dels diners

Segons el diccionari, el mot fortuna és sinònim de sort, èxit i enriquiment, tal com ho trobem a les expressions ‘ésser afortunat’ o ‘fer fortuna’.

No se sap ben bé si és per les seves fulles o per la seva agradable olor, però el cert és que la ‘Plectranthus australis’, és comunament coneguda com ‘la planta dels diners’ i està relacionada amb la creença de que qui la posseeix atraurà a la deessa fortuna. Fins i tot als Estats Units d'Amèrica l'anomenen ‘The Silver Dollar Plant’ en al·lusió a aquesta facultat que se li atribueix.

‘Fortuna’ era una deessa de la mitologia romana que personificava la sort, el destí i l'atzar, per això sovint se la representava cega, i es correspon amb ‘Tique’ que, segons la mitologia grega, fou una nimfa, filla d’Oceà i de Tetis, també relacionada amb la fortuna.

Tot això ho dic perquè al jardí de casa, des de fa un cert temps, tenim una ‘planta dels diners’ que està força ufanosa i aquests dies mostra orgullosa les seves boniques flors. De moment, resulta tot un plaer admirar-la, però us asseguro que de diners, res de res.

Bé, potser encara és massa aviat.

(Aquí us deixo algunes fotografies de la bellesa de les seves fulles i, com no, de la seva flor)





dissabte, 12 d’octubre del 2013

Celebració

Avui és dissabte, 12 d'octubre, el matí s'ha aixecat força fresc, sense soroll, sense massa moviment, un dissabte diferent, una mica més quiet que d'altres segurament per ser festiu.

Diuen que aquest és un dia farcit de celebracions, tot i que, per les nostres contrades, la majoria de la gent no té #resacelebrar.

Nosaltres en canvi, a casa nostra, avui si que tenim quelcom per a destacar, la Venus compleix un any!

Que voleu que us digui, cadascú celebra, o no, allò que realment li ve de gust.

En aquestes fotografies podeu veure el canvi experimentat en aquests dotze primers mesos.







dijous, 10 d’octubre del 2013

L’aiguanaf

L'aiguanaf, obtingut a base de flors de taronger i altres cítrics, és un destil·lat dels més antics de Catalunya. Fins a mitjans del segle XX, era un dels licors més consumits a casa nostra, sobretot per les seves virtuts digestives i aromàtiques; es feia servir tant per donar gust a les coques de Sant Joan o al tortell de reis, com també als bunyols de vent de quaresma.

L'aiguanaf compost és una barreja d'aiguanaf amb vi ranci i, aleshores, en resulta un licor de més alta graduació.

Antigament, l'aiguanaf feia el mateix servei que l'aigua del Carme i també s'usava com aperitiu. En el parlar popular es deia que aquest licor anava molt bé per a guarir les infidelitats conjugals.

En un llibre sobre ‘Terrassa en el segle XIX’, s'hi pot llegir que, en aquella època, era freqüent veure passar pels carrers algun venedor ambulant, carregat amb un cistell ple d'ampolles, cridant a viva veu ‘Aiguanaf, colònia i quina!’, tot cercant clients entre el veïnat.


Cada dia més escotats!

Una entitat bancària suïssa, que de diners en deu saber molt, acaba de publicar un estudi en el que afirma que, en el darrer any, el nombre de milionaris a Espanya ha augmentat un 13,2%, l'informe afegeix que ara ja en són 402.000 els espanyols que tenen més d'un milió de dòlars en patrimoni, que al canvi representen uns 740.000 euros.

I els demés ... doncs els demés, cada dia més escotats! i perquè dic escotats? perquè el mot ‘escot’, a banda de referir-se a una part del bust o de l'esquena, també significa ‘pagar el deute entre dues o més persones’.

De fet, aquest mot ‘escot’ és originari de l'Europa germànica, com no podia ser d'una altra manera, derivant de l'expressió ‘skot’ que significa ‘contribució monetària’.

Doncs ja està, cada dia que passa 'més escotats’ per tal d'anar tapant entre tots, tots menys uns quants privilegiats és clar, els forats de tants i tants desgavells que van apareixent ... el deute públic, les pèrdues del sistema bancari, la corrupció, etcètera, etcètera.

A veure si de tant ‘escotats’, ben aviat, acabarem ‘despullats’ del tot.



dimarts, 8 d’octubre del 2013

Lampedusa

Els grecs van batejar la més gran de les illes Pelàgiques, situades a la mar Jònica, amb el nom d'un peix, Lampedusa, i Diodor de Sicília sostenia que aquest petit arxipèlag pertanyia a les restes de la mítica Atlàntida, enfonsada en l'inici dels temps a causa de dos cataclismes i que mai ningú ha sabut trobar.

Aquesta vegada, però, no es tractava dels atlants, antics habitants del continent perdut, venien de terres llunyanes, d'un altre continent, en un viatge que desitjaven curt i sense problemes, cercant una nova terra on poder viure i donar de menjar al seus fills, venien de la guerra i desitjaven la pau.

I no van poder arribar, el vaixell que els transportava va naufragar molt a prop del seu destí, i més de dues-centes persones, entre homes, dones i nens, morien ofegats al fons del mar, amuntegats a les bodegues d'una nau excessivament petita per a tanta gent, amb els ulls oberts i els braços enlaire, com demanant una ajuda que mai arribaria.

La història està plena de tragèdies i catàstrofes, i algunes d'elles són evitables, com aquesta, com moltes d'altres. Desitjaven ser acollits com a ciutadans d'Europa i ara alguns ja ho són, això si només els que van morir, perquè els que van sobreviure ni això aconseguiran.

Quanta hipocresia en un món que es diu civilitzat.