dissabte, 8 de setembre del 2012

Emulant a Bansky


Un cop l’any, per la festa major, tots els aficionats al grafit i seguidors incondicionals del ‘street art’ (art al carrer), intenten emular aquest artista nascut a Bristol i conegut arreu del món, amb els espais que el nostre ajuntament cedeix amb aquesta finalitat.

El moviment del ‘grafit’ arriba al nostre país al voltant del 1980 i, en els seus inicis, es mostra amb profusió en la majoria de les grans ciutats i en el format bàsic de la representació d’una signatura o anagrama.

Més endavant, aquest moviment deriva cap els dibuixos de traços maximalistes i buscant sempre un missatge de protesta o un to reivindicatiu, sovint ubicat en barris o ambients marginals.

Per bé que no se’l considera un art en si mateix, si no una representació gràfica de baix nivell, aquest moviment cada dia té més adeptes i seguidors, fins el punt que molts ajuntaments, com el de Castellar del Vallès, organitzen trobades o concursos en espais adequats.

Malgrat que els seus detractors argumenten que, aquesta tipus de representació, el que fa és embrutar les parets i, per tant, degradar visualment les ciutats, jo, darrera de qualsevol d’aquestes signatures inintel·ligibles, sempre he vist la mà d’un artista incipient.






















divendres, 7 de setembre del 2012

Més content que un gínjol


Així és com estic avui després que m’hagi matriculat a l’Autònoma! Bé, no és que tingui previst fer una carrera, només m’he matriculat d’una assignatura, concretament de l’àrea de lletres i de temes que fan referència al català.

Des que disposo d’algun dia lliure a la setmana, feia temps que tenia ganes de tornar a la Universitat, tot aprofitant l’oportunitat que, aquesta, dóna a la gent gran mitjançant el programa ‘Universitat a l’Abast’.

De fet els que ens matriculem amb aquest sistema ens ‘barregem’, literalment parlant, amb els demés estudiants i seguim el curs normalment, fins i tot, si ho desitgem, podem fer els exàmens quan s’escau.

Per a mi, i suposo que igual per els qui com jo donen aquest pas, és una manera de sentir-me viu i, perquè no dir-ho, de rejovenir. L’esperit i la ment cal seguir alimentant-los encara que es tingui una certa edat.

No us podeu imaginar com estava jo de content aquest migdia, passejant pel ‘campus’ amb la carpeta de l’UAB sota el braç. Veurem com em va.


Que ho tinguin clar


N’estic completament segur, la manifestació d’aquest 11 de setembre serà grandiosa, una inacabable corrua de gent inundarà places i carrers de Barcelona en un intent de demostrar, novament, la fermesa del poble català.

Ara bé, tothom que vagi a la manifestació hi anirà reclamant el mateix? Alguns, ja ho han dit públicament, protestaran per ‘les retallades’, d’altres diuen que defensaran el ‘pacte fiscal’, molts, suposo, cridaran a favor del veritable lema de la manifestació, és a dir, el de la independència de Catalunya.

Però aquesta diversitat de demandes no suposa en si mateix cap fet negatiu, donat que el que si que hi ha, darrera de totes elles, és un enemic comú i això, sense excepció, tothom ho sap perfectament.

I l’enemic no és altre que tots aquells que ens volen fer callar, que volen anorrear-nos com a poble, que voldrien veure’ns derrotats en les nostres aspiracions, i això, justament tot això, no ho aconseguiran.

Voldran, de totes maneres, barrar-nos el pas, ens posaran infinitat de ‘pals a les rodes’, intentaran uniformar-nos dins del seu ideari, però no podran fer-nos perdre la nostra identitat i, molt menys, la il·lusió de viure-la en plena llibertat.



dimecres, 5 de setembre del 2012

Les olives fan somiar


Des de ben petit he escoltat moltes vegades aquesta frase i, de fet, el 'parlar popular' està ple de referències a les olives, com per exemple en aquestes dues dites:

‘Les olives fan gana’ o ‘les olives al matí fan venir gana, al migdia son i a la nit somiar’.

Jo, sincerament, no crec que menjar olives a la nit ens faci somiar més del que ja somiem normalment, el que si que passa és que l’oli d’oliva i, per descomptat les olives, són ingredients importants dins la nostra dieta mediterrània i el seu consum resulta d’allò més beneficiós per al cos humà.

El que segurament vol dir la dita popular que encapçala aquest escrit és que estaria demostrat que el seu consum propicia el son i és força apropiat per a combatre l’insomni i d’aquí, tal vegada, vindria la deriva popular de dir que fa somiar.

També he sentit a dir que les millors olives per a somiar són les verdes i no pas les negres, això més aviat ho poso en quarantena però potser estaria relacionat amb el fet que de les olives verdes es pot extraure més quantitat d’oli que no pas de les negres que són les ja madurades.

Com veieu, avui m’ha donat per parlar de nutrició i somnis, dos aspectes molt importants per a la persona humana.


dimarts, 4 de setembre del 2012

El 'Gran Germà'


No sé si ja en teniu coneixement o no, però avui us explicaré algunes coses que jo he pogut copsar alhora de fer servir el meu bloc.

Cada vegada que hi faig una nova entrada i, a continuació, la comparteixo a ‘facebook’, automàticament, i quasi al mateix moment, tinc dues o tres lectures des de Palo Alto – Mountain View a Califòrnia, als Estats Units d’Amèrica.

Com que faig entrades a qualsevol hora del dia o de la nit, no crec que aquest ‘amic invisible’ americà sigui realment una persona de ‘carn i ossos’, més aviat crec que és un ordinador que, de forma programada, rastreja tota entrada de bloc que es comparteix a ‘facebook’ a qualsevol part del món.

Per una altra banda, a d'altres hores del dia o de la nit i de forma totalment aleatòria, tinc lectures diàries del meu bloc des de Moscou, a la Federació Russa, i suposo que aquests s’ho deuen mirar des d’una altra vesant, o no.

Donat que em considero un blocaire prolífic, com a mínim hi faig una entrada diària, cada cop que algun ordinador d'aquest deu fer saltar l'alarma, deuen exclamar 'uff, ja tenim aquí aquest pesat de Catalonia !'.

Bé, elucubracions i bromes a banda, tot seguit faig algunes reflexions al  respecte:

La primera és que no considero que el meu bloc sigui tan important com perquè en facin un seguiment sistemàtic des dels Estats Units d’Amèrica o des de Rússia.

La segona és que no sé perquè perden el temps buscant quelcom d’amagat entre els meus escrits, doncs ja els puc avançar que no hi trobaran res d’especial, en tot cas hi trobaran un gran interès per Catalunya, per la natura i pel medi ambient, coses que, en cap cas, es podran considerar com a dolentes.

I la tercera, potser la més preocupant, és que això és una constatació més de que tot el que es mou per internet sembla estar constantment vigilat per uns grans ulls, suposo que informatitzats, i que van buscant quelcom que es pugui apartar de les pautes i normes que 'ells' donen per bones, a l’estil del ‘Gran Germà’ de la novel·la de George Orwell.

Jo, com que per a entendre-ho, suposo s’ho deuen traduir a l’anglès i, tanmateix, al rus, miro sempre de fer servir mots o expressions poc usuals, a veure si així el traductor automàtic no troba la correspondència en el seu idioma i, de passada, aprenen una mica de català.

En el meu cas ja els puc dir, des d’aquí i des d’ara mateix, que es poden ben bé estalviar tota aquesta despesa i pèrdua de temps.



dilluns, 3 de setembre del 2012

La tristesa


Crac és tot aquell que destaca molt en la seva especialitat, però, quan algú, amb molta insistència, vol alguna cosa i no la pot aconseguir de cap de les maneres, esdevé trist.

Diuen que la tristesa és una emoció primària, útil i necessària, que portem al nostre equipatge vital, i alguns, pel que es veu, la duen també a l’equipatge esportiu.

Quan algú està trist, i ho demostra, el que busca clarament en els demés és una certa complicitat, que tothom estigui per ell, que l’ajudin, en una paraula, vol sentir-se estimat.

Ara bé, quan el sentiment de tristesa va unit a la supèrbia, la barreja aleshores pot resultar explosiva, ja que no es tracta segurament d’una emoció primària si no més aviat d’una enveja constat i permanent.

Hi ha persones que no ho poden resistir, volen ser els més rics, el més guapos, els millors, però aquesta fixació els fa eternament infeliços i, alhora, tristos. Quina pena que fan, oi?

La contraposició a aquests comportaments és la d’una actitud humil, agraïda amb els demés i amb la vida, sense envejar res a ningú i, de ben segur, que aquest camí ens aportarà alegries abans que tristors i ens donarà una millor imatge de la nostra persona.

Ja ho diuen, ningú és perfecte però alguns sembla que tinguin tots els defectes.

(Volia acompanyar, com sempre, el text amb alguna fotografia però crec que no farà falta, només donaré alguna pista per si no sabeu a qui fan referència els comentaris, el primer mot que apareix a l'escrit comença amb les lletres ‘CR’ i en total hi ha ‘7’ paràgrafs).

diumenge, 2 de setembre del 2012

Ruta Aiguafreda – Sant Llorenç Savall


En primer lloc dir-vos que jo ahir anava confós donat que estava convençut que, per entrenar-nos per a la propera Matagalls – Montserrat, el grup volia fer la ruta des de Collformic fins a Sant Llorenç i, realment, es volia sortir d’Aiguafreda, amb un recorregut total d’uns 30 quilòmetres.

Sort que finalment va ser així perquè jo en vaig ben bé tenir prou amb aquella trentena de quilòmetres de mai acabar, amb pujades importants i pistes forestals d’una llargada que jo ja no recordava.

Tot i això, vam fer el recorregut amb un temps d’unes sis hores i, per tant, es pot dir que anant a un ritme força bo.

La pujada des d’Aiguafreda fins el Pla de la Garga, d’uns dos quilòmetres i mig, es va fer molt llarga, primer perquè va ser començar a caminar i començar ja a pujar i després perquè a aquella hora el sol encara escalfava de valent.

Un altre tram, per a mi força feixuc, va ser la pista que va pujant des de la carretera de Sant Quirze Safaja fins el coll de Matafaluga, amb una distància d’uns cinc quilòmetres, que sembla no s’acabin mai.

Malgrat l’esforç, val a dir que el paisatge era d’allò més magnífic i les vistes impressionants, especialment la vista del Pla de la Calma, el sanatori del Puig d’Olena (on el 1942 hi va morir el poeta Màrius Torres víctima de la tuberculosi), els cingles de Sant Sadurní, el Farell amb el pic del Vent i la silueta de la Mola ben dibuixada a l'horitzó quan ja arribàvem a Sant Llorenç.

Donat que, durant la prova Matagalls – Montserrat, tot aquest tram el passarem ja ben bé de nit, vaig aprofitar per a fer les fotografies que aquell dia no podré fer i aquí en deixo unes quantes.


















dissabte, 1 de setembre del 2012

Últim entrenament per a la Matagalls–Montserrat


D’aquí a poc més de dues hores, amb un grup de companys, farem el darrer entrenament important de preparació per a la Matagalls – Montserrat que se celebrarà d’aquí a quinze dies.

Tenim intenció de fer una mica més de la meitat del seu recorregut, concretament des de Collformic fins a Sant Llorenç Savall, amb una distància total d’uns 46 quilòmetres.

Ens servirà com a test per tal de saber en quina forma física estem davant d’aquesta prova de resistència.

En fi, demà ja us explicaré com ens ha anat tot plegat i les sensacions que hauré tingut.



divendres, 31 d’agost del 2012

Avui s’acaba el mes d’agost


Aquest ha estat un agost especialment calorós, durant gairebé tota la mesada el sol ha estat d’allò més intens i per les nits ha costat molt de dormir.

A banda de la calor, la pluja no s’ha vist per enlloc, tret d’aquests últims dies, i la sequera també és força important.

El refranyer n’és ple de dites populars relacionades amb el temps i el camp durant el mes d’agost. Aquí en teniu alguns exemples,

Per l’agost, a les set ja és fosc. (evidentment vol dir en l'hora solar).
La primera aigua d’agost refresca el bosc.
Pluja d’agost, molt bé va a la figa de moro i a la de cristià.
Pel mes d’agost l’hivern s’acost.
Si el setembre no té fruita, l’agost s’emporta la culpa.
Per Sant Ramon, orenetes per tot el món. (precisament Sant Ramon s'escau el dia d'avui).
Agost i setembre pocs l’entenen.

Ara, esperem que el mes de setembre ens dugui les tan desitjades pluges però que ho faci amb mesura i sense fer mal, perquè no tinguem de donar la raó a la cançó d’en Raimon ‘Al meu país la pluja no sap ploure’.



El nom de les peces de vestir


És força curiosa l’etimologia de moltes de les peces de vestir que utilitzem normalment, sovint el seu nom deriva d’alguna pràctica esportiva, del lloc d’on prové la matèria prima o, fins i tot, del cinema.

Vegeu-ne alguns exemples,

El ‘polo’ és una peça de roba de punt amb coll camiser caigut, anomenat ‘coll polo’, i màniga curta. Doncs bé, la seva denominació ve d’haver estat una peça usada pels jugadors de l’esport del mateix nom. Seguint el fil etimològic, l’arrel seria anglesa però que la pren del tibetà ‘phol’ que significa pilota.

El ‘jersei’ és una peça d’abric, feta de gènere de punt, que cobreix del coll fins a la cintura o poc més avall. Aquest nom prové de ‘Jersey’, nom anglès amb que es coneix aquesta illa francòfona, productora de llana de gran qualitat i usada per a teixir aquestes peces.

I, finalment, la ‘rebeca’ que és una jaqueta de gènere de punt curta fins a la cintura, sense coll i cordada per davant, de dalt a baix. En aquest cas el nom l'agafa de ‘Rebecca’, títol i nom de la protagonista d’un film d’Alfred Hitchcoch, de l’any 1940, que duia precisament aquesta peça de vestir.

Com es pot veure, els noms de les coses i també de les peces de vestir, tenen una etimologia que moltes vegades resulta d’allò més interessant.





dimecres, 29 d’agost del 2012

Cinema i violència


Amb pel·lícules com ara ‘Los mercenarios 2’ que s’ha estrenat aquests dies a les sales de cinema, no ens ha d’estranyar, gens ni mica, que la violència estigui tan arrelada entre la població, per exemple, dels Estats Units d’Amèrica.

Veient la pel·lícula i com es lloa l’utilització de les armes d’una manera constant i exagerada, no ens ha de sorprendre que, a l’estrena de la pel·lícula ‘Batman’ a Denver, un emmascarat disparés indiscriminadament i matés a una dotzena de persones que eren allà.

En la mateixa línia, tampoc ens pot xocar que als mateixos Estats Units existeixi una ‘Associació Nacional del Rifle’, amb més de quatre milions d’associats, que treballa per incentivar la venda i utilització d’armes de foc i té molta influència en tots els àmbits de la societat.

Els films anomenats d’acció tenen molts seguidors i, de fet, és un gènere de cinema amb una gran quantitat de títols, ara bé, una bona pel·lícula tampoc necessita que cada fotograma estigui farcit de morts, sang i violència a dojo.

Si aquest és el tipus de cinema que ens ha d’arribar, estem ben arreglats!



dimarts, 28 d’agost del 2012

Amagar el cap sota l’ala


Dins dels éssers vius tenim diversos exemples d’animals que, davant de qualsevol entrebanc, opten per ‘amagar el cap sota l’ala’. L’estruç n’és un exemple clar d’aquest comportament.

Això mateix, però, és el que han fet els membres del govern de la Generalitat de Catalunya a l’anunciar que no assistiran a la manifestació del proper 11 de setembre.

Tothom s’adona que l’actual govern no ens pot treure d’aquest atzucac i, ben mirat, segurament és millor que no hi vagin a la manifestació doncs, qui realment hi ha d’anar, és el poble català, de forma sobirana, sense pors i sense cap lligam.

Algú creu que amb l’status actual es pot arribar a una situació de plenitud d’autogovern i assolir la condició d’Estat? No siguem babaus!

Som davant d’un moment històric, el tren només pararà en comptades ocasions i no el podem deixar escapar, en cas contrari, oblidem-nos de la nostra cultura, de les nostres arrels i com diria el poeta, de la nostra ‘dissortada pàtria’.





dilluns, 27 d’agost del 2012

Perot ‘lo lladre’ (també al Vallès)


En Perot Rocaguinarda, a diferència del bandoler Capablanca, va ser un personatge molt més real, citat fins i tot per Cervantes al seu ‘Quixot’.

En Perot era fill del Mas Rocaguinarda d’Oristà (Osona) i pertanyia a la facció Nyerra, que defensava el dret dels senyors enfront dels Cadells que defensaven els drets dels camperols i ciutadans.

En Perot campà per les terres d’Osona però tingué a la seva quadrilla gent de la zona del Vallès, com en Joan Muntada àlies ‘lo minyó de Sant Llorenç Savall’, segons consta en les actes del notari Joan Marfà de Sabadell.

En Muntada i els seu company Bernat lo Carnisser, anomenat ‘la Cua’, de Caldes de Montbui, s’escapoliren de l’escamot de la Unió, l’abril de 1610. Els fets van succeir el 7 d’abril de 1610 quan el batlle de Sant Llorenç, Pere Agell, tenint coneixement que pels voltants de la vila hi havia moviment de bandolers, ordenà a Vicenç Burc i els soldats de la seva ‘desena’ que formessin un escamot per tal de fer-los presoners. La tarda d’aquell dia es van dirigir a l’hostal de Francesc Busqueta i van formar l’escamot sis persones, en Vicenç Burc, el mateix hostaler, Jaume Marquet, Antoni Borrell, Salvador Dalmau i Antoni Comadran, a més del deu soldats comanats per Vicenç Burc.

Emparats per la nit i després que els disparessin tres fortes ‘pedrenyalades’, els perseguits, entre ells en Joan Muntada i el seu company, es van fer escàpols, i mig ferits van passar aquella nit al mas de la Roca, a la Vall d’Horta. L’endemà, abans que l’escamot anés en la seva busca, els bandolers es dirigiren al bosc de les Estenalles, ja en el terme de Mura, i allà es van trobar amb altres bandolers que els van ajudar a fugir.





diumenge, 26 d’agost del 2012

Un matí més fresc


Després d’una setmana molt de molta calor, avui, el vent i una certa baixada de les temperatures ha propiciat una matinada més aviat fresca. És per això, i perquè feia més d’un mes que no hi anava, que m’he decidit a pujar a la Mola.

Com sempre fantàstica!

Els comentaris són sobrers.















dissabte, 25 d’agost del 2012

Des de fa tres dies, la Terra està en dèficit ecològic


Des del passat u de gener fins el 22 d’agost, entre tots, hem consumit tots els recursos naturals que la Terra pot arribar a generar en un any, per tant, ja estem en el que s’anomena ‘dèficit ecològic’ i aquí hi hem arribat trenta-sis dies abans que l’any passat.

El ‘Global Footprint Network’, organisme que estudia els recursos mundials que es generen i com es consumeixen i es gestionen, ha advertit que a partir d’aquest dia, i fins a final d’any, la humanitat viu ‘a crèdit del planeta i de futures generacions’, això vol dir explotant en excés els recursos naturals.

Segons aquest mateix organisme, per a cobrir la demanda de recursos naturals, ens caldria un planeta i mig i abans del 2050, de continuar així, ens caldran dos planetes.

La degradació del medi natural redueix progressivament la quantitat de terres productives i el nostre deute ecològic augmenta inexorablement. Aquesta degradació del medi natural està motivada, de forma majoritària, per les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera.

O capgirem aquest procés, o aquesta situació no té futur!