divendres, 24 d’agost del 2012

Entrenament per la Matagalls – Montserrat


Després del parèntesi de les vacances, aquesta setmana he tornat a l’entrenament per tal d’arribar en condicions a la Matagalls – Montserrat d’enguany.

Amb un grup de companys hem anat sortint gairebé totes les tardes, entre les 5 i les 6, per tal de fer unes 3 hores de marxa pels voltants de Castellar del Vallès intentant fer, això si, una mica de desnivell.

El dilluns passat vam sortir de Castellar fent una petita volta inicial per Ca n’Ametller, el camí de Castellar, el camí del cementiri, l’era d’en Petasques, la drecera del Puig de la Creu i tornar per la pista de Canyelles.

No sé si era per la calor, molt alta durant aquests dies, o perquè coincidia amb el meu primer dia de retorn a caminar una mica més del compte però la meva suada va ser memorable.
El dimarts ens vam atrevir a fer el coll del Lliri, sortint des de Castellar del Vallès i, un cop al pla del Girbau, baixar per la pista que mena al Sabater Vell i tornada per Sant Feliu del Racó, on vam gaudir d’una magnífica ‘clara’ de cervesa.

El dimecres alguns vam fer ‘campana’ i ahir dijous ‘sant tornem-hi’; vam deixar el cotxe a l’aparcament de les Arenes i vam començar a caminar per la riera fins a trobar la pista per arribar a la canal de Santa Agnès, per tal d’arribar a l’ermita. De tornada vam refer el mateix camí amb una mica de volta per anar a visitar el pi de les ‘quatre besses’ al costat del Dalmau.

Val la pena comentar que, tot pujant a Santa Agnès, vam passar pel costat del lloc on viu l’ermità de la muntanya de Sant Llorenç; el José Maria, 'Chema', fa 36 anys que habita allà, tot sol, alimentant-se del que troba i del que, de tant en tant, algú li porta. Molt a prop de la seva cabana hi té una petita font on proveir-se d’aigua.

Bé, a veure si la calor ens deixa anar seguint amb els entrenaments i arribem a la prova atlètica de resistència amb una certa preparació. Jo, realment, necessito molt fer aquestes prèvies.













dijous, 23 d’agost del 2012

11 de setembre del 2014


L’11 de setembre del 2014 és una data simbòlica, però també escaient, per tal de celebrar un plebiscit d’autodeterminació nacional, així està escrit en el ‘full de ruta’ aprovat per l’Assemblea Nacional Catalana i jo també ho crec així.

Hi ha molta feina a fer, cal crear una consciència nacional majoritària, les arrels hi són però és necessari que brotin arreu del nostre estimat País.

A dos anys vista, aquest proper 11 de setembre esdevindrà una nova prova de foc, però que no en dubti ningú, tothom hi estarà darrera el gran lema, tots enarborarem una enorme estelada.

El camí és feixuc, però no té marxa enrere, estarà ple d’entrebancs, però no és impossible i, per damunt de tot, és molt il·lusionador.

La disjunció és prou clara, o defensem els nostres drets fins allà on faci falta, o perdrem la nostra història, la nostra cultura i la nostra personalitat de catalans.

De Madrid estant sempre ens han vist com a un ‘problema’ doncs que ens deixen fer i no en tindran cap de ‘problema’.

El proper 11 de setembre tothom a la Plaça de Catalunya de Barcelona per tal de defensar els nostres drets !!



dimecres, 22 d’agost del 2012

Piscina de ‘can Marcet’


Feia més de 40 anys que no havia tornat a la piscina de ‘can Marcet’ i ahir, juntament amb la meva filla, hi vaig anar a banyar-me. Quants records d’aquells estius em van venir al cap!

Aquesta piscina, ara municipal, la va construir, l’any 1952, l’empresa Marcet per als seus treballadors i familiars i es va inaugurar el 25 de maig de 1953, més o menys per les mateixes dates en que la meva família, i jo que aleshores tenia gairebé 3 anys, van anar a viure a una de les cases de la plaça del Sol que també l’empresa va posar a disposició d’alguns treballadors.

De ben petit recordo haver-hi anat molt amb els meus pares, i de fer-hi un curset per aprendre a nedar, però el que més recordo és quan, amb 9 o 10 anys, als estius no m’hi movia. En aquell temps, vaig entrar a formar part de l’equip de natació que s’hi va formar i, a banda dels entrenaments diaris, tot el dia estàvem jugant i banyant-nos amb els amics.

Cada any, a l’acabar la temporada, es feia un festival on hi competíem tots els nedadors i, també, una exhibició de salts de palanca i trampolí. Eren impressionants els ‘salts mortals amb tirabuixó’ i els ‘salts de l’àngel’ des de la palanca dels 10 metres d’alçada.

Fins gairebé els 12 o 13 anys vaig anar participant amb l’equip, fent sortides setmanals de competició a altres localitats i disputant també en una lligueta catalana de ‘waterpolo’.

Per una estona, ahir, em van anar passant per la memòria totes aquells moments viscuts i intentava recordar, sense gaire sort, els noms dels companys d’aquella època als quals ja no he vist més.

La piscina de 33 metres de llarg i 14 d’ample estava igual que sempre, a la palanca li han tret les escales fins el primer tram, per tal que no s’hi pugui pujar, suposo per mesures de seguretat, i hi falten els trampolins d’un metre que hi havia, a banda i banda.

També han desaparegut les grades que hi havia al cantó oposat dels vestidors donant pas a una zona d’herba per a prendre el sol. Recordo perfectament que aquestes grades s’omplien ‘de gom a gom’ amb motiu dels festivals de final de temporada.

A la part central de la zona de serveis, encara hi ha la mateixa caseta, de planta baixa i pis. Al pis, és força interessant el mural obra del pintor sabadellenc Fidel Trias Pagès, amb el lema llatí ‘men sana in corpore sano’, així com el detall que figura a la paret de l’escala que accedeix al pis.

Aquest artista és l’autor també dels murals de la Capella de Sant Feliu del Racó, del conjunt de l’església de Sant Oleguer i del mural que hi ha al vestíbul de la seu central del BBVA a Sabadell.

Espero que no tardi quaranta anys més en tornar-hi, doncs em va agradar molt aquesta instal·lació de caire familiar i em va fer recordar una infància molt enriquidora en tots els sentits.









dimarts, 21 d’agost del 2012

Canvi climàtic, encara hi som a temps?


Aquesta pregunta és la que molta gent, com jo mateix, ens fem davant dels efectes de l’anomenat ‘canvi climàtic’.

Segons la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic, aquest terme es descriu com a ‘un canvi de clima atribuït, directa o indirectament, a l’activitat humana que altera la composició de l’atmosfera mundial i que se suma a la variabilitat natural del clima observada durant períodes de temps comparables’.

A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi de la terra i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15º C, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.

El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi han abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi s'admet que posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.

Tornant a la pregunta de l’encapçalament, si seguim per aquest camí i no hi posem remei, si és que encara hi som a temps, la vida en el nostre planeta té els dies comptats. Serà un període més o menys curt, o més o menys llarg com es vulgui dir, però és un carreró sense sortida.

En els darrers cent anys, a la Península Ibèrica, hem tingut els següents episodis de sequera :

Del 1910 al 1915  /  del 1922 al 1923  /  del 1944 al 1950 (essent el període 1944 al 1945 el més sec de la història de l’enregistrament modern)  /  el 1953  /  el 1973  /  del 1985 al 1986  /  del 1988 al 1989  / del 1999 al 2003  /  el 2005  /  i el 2007.

Si observem aquesta sèrie podem comprovar que, en els darrers cent anys, s’han produït més episodis de sequera en la segona meitat que en la primera, això indica que el problema va en augment.

Falta veure com acabarà aquest any 2012 però veient la manca de precipitacions que tenim i les successives onades de calor que hem patit, va camí de d’afegir-se a la llista dels anys més secs.

El bosc està sec, els rius baixen amb poc aigua, les temperatures són extremadament altes i ens aboquem a la desertització.

Aquesta situació no es pot aguantar durant molt de temps!



dilluns, 20 d’agost del 2012

Avions ‘low cost’


El passat 26 de juliol tres avions de la companyia Ryanair van haver d’aterrar d’emergència a l’aeroport de València, després de llançar un avis per falta de combustible. Els aparells van ser desviats des de Barajas, l’aeroport de Madrid, perquè una tempesta elèctrica que hi havia a la capital desaconsellava aterrar-hi.

Segons va publicar el rotatiu irlandès ‘Sunday Independent’, un cop arribats a València els aparells s’havien d’esperar a la cua d’aterratge fins a tenir l’autorització per aterrar, però els pilots de Ryanair van llançar una alerta, concretament un ‘mayday’ (paraula que deriva del francés ‘m’aider’ i que es tradueix com ‘ajudeu-me’), avisant que no els quedava prou combustible. Així, finalment, se’ls va concedir prioritat per aterrar.

Ryanair, per qüestions únicament econòmiques, obliga els seus pilots a posar la quantitat mínima necessària de combustible per complir el pla de vol. D’aquesta manera, amb un pes menor, l’avió té un consum inferior al que tindria si anés amb el dipòsit ple.

Fins aquí el relat del succés en qüestió. Ja sé que quan algú compra un bitllet en una companyia aèria de les anomenades ‘low cost’ ja sap per endavant les incomoditats i la manca de serveis que tindrà en el seu vol, és a dir, les restriccions amb l’equipatge, fins i tot el de mà, l’estretor dels seients dels passatgers, la manca d’atencions durant el trajecte, etcètera. Totes aquestes qüestions s’entenen motivats pel baix cost del bitllet comprat.

Ara bé, una cosa és això i l’altra és que es jugui amb la seguretat dels passatgers escurçant la càrrega de combustible. A més, i tenint en compte que al cap de 3 dies d’aquest incident nosaltres volàvem cap a Màlaga amb aquesta companyia, he anat a buscar les condicions del bitllet que em van vendre i, després de llegir-ho diversos cops, no he sabut trobar enlloc cap advertiment en el sentit de que l’avió aniria proveït amb un carregament menor de combustible.

Si m’ho diuen per endavant i ho accepto res a dir, però si no m’adverteixen d’aquest fet això és un engany i, sobretot, una manca de seguretat que no es pot tolerar.

A partir d’ara, i sabent tot això, quan hagi de tornar a volar m’ho pensaré molt bé abans de fer-ho amb segons quines companyies, si més no, als avions de Ryanair segurament que no m’hi tornaran a veure.



diumenge, 19 d’agost del 2012

Deu dies desconnectat


He passat deu dies sense estar connectat a la xarxa, vull dir a ‘internet’, i he sobreviscut a l’experiència. Ho dic amb tota la ironia del món perquè, avui en dia, sembla que si no tenim el ‘navegador’ a prop i no podem consultar el correu o bé les xarxes socials estem morts.

La societat actual no ens deixa alternativa, vivim amb la necessitat de comunicar-nos constantment amb els demés i de saber si ens han enviat algun ‘mail’, encara que sigui trivial i sense cap valor.

Si no podem connectar-nos a la xarxa, malgrat que sigui per poques hores o, com el meu cas, per pocs dies, sembla talment que ens falti quelcom de vital i important, com si estiguéssim mancats de l’aire que respirem.

Confesso, però, que no he estat deslligat del tot de la informació i, d’una o altra manera, he intentat saber que li passava a la humanitat. He sabut, per exemple, que ja s’han acabat els Jocs Olímpics de Londres, sense que m’hagi intoxicat de la gran profusió d’imatges televisades, he estat al cas de la gran quantitat de focs arreu de la nostra geografia, la qual cosa m’ha provocat una certa angoixa i han continuat bombardejant-me amb un ‘mai acabar’ de notícies econòmiques, l’IVA apunt d’apujar-se, la prima de risc pels núvols, la problemàtica dels aturats, etcètera, etcètera.

No estic segur del tot, però crec que si no hagués tingut ni aquesta mínima informació, aquests deu dies, encara haguessin estat millors per a mi, doncs un percentatge molt alt de les notícies que diàriament ens arriben, són negatives i dolentes i, per tant, potser millor no saber-les.

És el gran drama de l’anomenada societat de la informació, a cada instant sabem tot el que passa a qualsevol punt del planeta i, sovint, massa sovint, desconeixem o deixem de banda el que passa al voltant de nosaltres mateixos.


(Escrit el 17.08.12) Temps de vacances


Cada any, més o menys per aquestes dates, tothom espera gaudir d’uns dies de vacances, dies que serveixen per apartar-nos de la rutina diària i transportar-nos, encara que només sigui per pocs dies, a altres ambients i llocs.

La forta crisi econòmica que estem patint ha fet que moltes famílies hagin tingut d’escurçar la seva durada o bé canviar-ne la destinació, però tothom, poc o molt, mira de fer quelcom de diferent.

Uns aprofiten per a viatjar i conèixer altres països, altres per fer turisme cultural o esportiu i alguns per no fer res, directament.

De tota manera, de la mateixa manera que tothom les ‘espera amb candeletes’, també és ben cert que s’acaben molt aviat, com tot allò que és bo.

En fi, esperarem les de l’any vinent i, si l’economia ho permet, tornarem a somiar en un viatge extraordinari. Que així sigui!



(Escrit el 15.08.12) Campo en festes


Campo, un petit poble de la província de Huesca, on estem passant aquests dies, no és una excepció i, com molts altres pobles de la nostra geografia, aquests dies celebra la seva festa major.

De fet ja va començar ahir, a les 7 de la tarda, amb el repic de campanes i un esclat de petards que anunciaven el començament de cinc dies de gresca i soroll.

Als pobles petits les festes es viuen d’una altra manera, tothom surt al carrer i participa dels actes organitzats per la Comissió de Festes corresponent.

Des dels actes per als més petits, fins el ball de tarda i nit, passant això si pels actes esportius, lúdics i, sobretot, els religiosos com correspon a la data del 15 d’agost.

No hi falta ni el festival de ‘jotas’ ni el campionat de ‘guiñote’ i, fins i tot, un campionat mundial de ‘birllas’, un joc semblant a les bitlles que juguen les dones en aquestes contrades del pirineu de Huesca.

Sembla talment que ‘llencin la casa per la finestra’ doncs malgrat l’època de crisis en que estem immersos no escatimen una orquestra per a cadascun dels cinc dies, la més lluïda la del dia 15 i la última, la que tanca la festa amb el tradicional ball de la  ‘chinchana’, una espècie de ball de resistència que acaba amb les poques forces que queden.

El jovent, quan s’acaba el ball a la plaça, ja de matinada, encara segueixen la seva festa particular en un ‘bodegon’ que s’instal·len als afores del poble i on, per descomptat, no hi falta l’alcohol ni la música màquina.

Tot plegat uns dies molt esperats per la gent del poble però també molt celebrats per la gran quantitat de gent de fora que hi ve per aquestes dates.






(Escrit el 13.08.12) La vida en un poble de muntanya


La vida en un poble de muntanya qualsevol és ben diferent a la que estem acostumats la gent que vivim en zones més o menys urbanes.

D’entrada, en aquests pobles no existeix la massificació a la que estem sotmesos la resta de la gent, tot és més petit, molt més proper i accessible.

Segurament que els que hi viuen, normalment gent gran, no estan del tot contents amb la seva situació, troben a faltar serveis, alguns d’ells bàsics, dels que gaudim habitualment a les grans ciutats.

Amb tot, estan orgullosos del lloc on, molts d’ells, van néixer i són molt respectuosos amb l’entorn i la natura.

Amants de les seves tradicions, les mantenen vives, malgrat el pas del temps, i les mostren a tots aquells que venen de fora i els visiten.

Molts d’aquests pobles, a l’estiu, multipliquen per dos o per tres la seva població amb l’arribada de familiars que viuen a altres llocs o, simplement, estiuejants i passavolants.

Però, quan acaba el bon temps i s’acosta el fred de l’hivern només hi queden els ‘quatre gats’ de sempre, la gent de més edat, doncs els més joves se’n van a estudiar o cercant treball a fora, allà només hi ha feina al camp i amb el bestiar i el jovent busquen altres coses.

En aquests llocs les relacions humanes es viuen d’una forma més natural, la gent és molt amable i quan vas pels seus carrers i et creues amb algú, tan se val que sigui conegut com no, tothom es saluda, cosa ben diferent amb el que passa a les grans ciutats on cadascú va a la seva.

I, sobretot, en la majoria d’aquests pobles, més si són de muntanya, no tenen les contaminacions a les que estem sotmesos a les grans ciutats, l’aire, les aigües, el menjar, tot és més natural i autèntic.

Encara que sigui uns quants dies a l’estiu és força recomanable anar a visitar algun d’aquests pobles de muntanya i gaudir de les seves meravelles.













dissabte, 18 d’agost del 2012

(Escrit l’11.08.12) 3a. etapa – de Tiebas a Puente la Reina


Tot i que aquesta etapa és molt més curta, una mica més de tretze quilòmetres, nosaltres tres sortim de l’alberg també molt aviat i a tres quarts de sis comencem ja a caminar després de proveir-nos d’aigua en la font que hi ha just davant de l’església.

En el primer tram, que és de forta baixada, a una companya del grup se li reprodueix el dolor a la cama que ja arrossegava de dies enrere, fins el punt que els altres dos carreguem, de forma conjunta, amb la seva motxilla i així li alliberem momentàniament del seu pes.

Tot i això, ja veiem que no podrà arribar al final de l’etapa i quatre o cinc quilòmetres més enllà, en concret al petit poble d’Olcoz, decidim que ella es quedi allà, amb totes les motxilles, i nosaltres dos, ara sense pes, farem els vuit o nou quilòmetres fins a Puente la Reina per anar a buscar el cotxe i tornar a recollir-la.

Caminar sense el pes de la motxilla és una altra cosa i, en conseqüència, anem a un ritme una mica més alt que els altres dies. El camí és força planer i agradable i els aspersors van regant els conreus que trobem al nostre pas, tot aprofitant en algun cas l’aigua desviada d’algun d’ells per a refrescar-nos el cap i la cara.

Abans de les deu del matí passem per la bonica església d’origen monàstic Santa Maria d’Eunate, a aquesta hora encara tancada i que visitarem més tard. Amb tot, l’entorn i el seu estil arquitectònic, sobretot a aquella hora del matí, ja ens deixa captivats.

Després de fer una mica de pujada arribem a Obanos, bonic poble dalt d’un turó i on s’uneixen els camins aragonès, que és el que hem anat seguint nosaltres, i el francès que ve de França tot passant per Roncesvalles.

Aquí aprofitem per esmorzar i així preparar-nos per a l’últim tram de menys de dos quilòmetres fins a Puente la Reina, final del nostre camí.

Primer una forta baixada i després un caminet enmig d’una zona d’horts ens menen fins a l’entrada de Puente la Reina i, finalment, arribem davant d’un dels dos albergs on tenim aparcat el cotxe.

Amb molt poca estona arribem de nou a Olcoz, sembla mentida com de diferent és anar amb cotxe, ben descansats, i a peu i carregats. Allà ens reunim un altre cop tots tres, al temps que carreguem al cotxe les motxilles que havíem deixat allà.

Amb el cotxe tornem a Puente la Reina per tal de visitar, ara molt més tranquil·lament la seva església i el casc antic ple de monuments, com el pont medieval, i farcit de pelegrins que, a aquella hora, ja van arribant aquí.

Quan deixem aquesta població tornem cap a Santa Maria d’Eunate per a visitar-la per dins, ja que a aquesta hora ja està oberta per a les visites, l’interior és també molt bonic.

Per acabar, anem fins a Obanos, a l’alberg on la resta del grup passaran aquesta nit per esperar a demà i disposar-se a tornar cap a casa. Aquí, nosaltres tres, ens acomiadem de tots ells, tot desitjant retrobar-nos un altre cop per seguir aquest camí o qualsevol altre que vagi cap a Santiago de Compostela. Fins el proper Camí companys!










(Escrit el 10.08.12) 2a. etapa – d’Izco a Tiebas


Tal com havíem decidit ens aixequem una mica abans de les cinc del matí i, a tres quarts de sis encara una mica fosc, comencem a caminar. Quan fa tanta calor, aquesta és la millor hora per sortir, amb la fresca.

Al cap d’una mica més d’una hora arribem a Monreal, lloc on van anar a dormir la resta de companys que no tenien llit a Izco, de fet també han sortit d’hora i els trobarem més endavant. Aquí aprofitem per esmorzar una mica en un bar que ja està obert.

Passem pel mig d’aquest petit poble tot pujant un grapat d’escales que ens fan passar per davant de l’església i l’alberg de peregrins.

Al sortir del poble, anem caminant per una pista amb lleugeres pujades i baixades sense massa complicació. Avui anem molt millor que ahir i, en previsió, jo porto aigua suficient per no quedar-me sense.

A tres quarts de dotze ja veiem a prop el castell en runes del poble de Tiebas i, al cap de poca estona, arribem a l’alberg després de passar pel costat d’una gran pedrera, ja hem completat els 21,5 quilòmetres de l’etapa. Aquí ens trobem la resta de companys i tots, sense excepció, disposem de llitera.

Ens dutxem i anem a la piscina municipal amb la intenció d’acabar-nos de refrescar. Quan fa tanta calor i després de fer un esforç, banyar-nos en aquella piscina ha resultat quelcom d’extraordinari.

Mengem uns entrepans molt bons al bar de la piscina, un local molt ben refrigerat.

Després de dinar, la majoria han anat a descansar una estona mentre jo he fet tot un periple per anar a buscar el cotxe que vaig deixar a Sangüesa i acostar-lo a Puente la Reina, final de l’etapa de demà i final, també, del Camí d’aquest any.

El responsable de l’alberg, molt amablement, m’acosta amb cotxe fins el poble més gran que hi ha a uns quatre quilòmetres i així poder agafar un autobús fins a Pamplona. Quan arribo a Pamplona observo que el termòmetre marca 42 graus, fa una calor terrible. A l’estació d’autobusos agafo un altre vehicle que em portarà fins a Sangüesa i, allà, ja puc agafar el meu cotxe.

Amb el meu cotxe faig uns seixanta quilòmetres fins a Puente la Reina i el deixo aparcat davant d’un dels seus albergs per tal que el tingui a prop de la nostra arribada de demà.

Aleshores pregunto si tinc transport públic per tornar a Tiebas però em diuen que no i agafo un taxi per tal de tornar a l’alberg on estem. A quarts de vuit acabo aquesta excursió motoritzada de tota la tarda.

Sopem una mica al mateix alberg i, a les deu, anem a dormir amb la mateixa intenció de llevar-nos ben d’hora. A l’habitació hem instal·lat un ventilador portàtil que ens han deixat la gent de l’alberg i hem dormit força bé.











(Escrit el 09.08.12) 1a. etapa – de Sangüesa a Izco


Després de retrobar-me amb els companys del Camí, a Sangüesa, em carrego la motxilla a l’espatlla, uns nou quilograms de pes, i comencem a caminar a tres quarts de set del matí.

Avui toca fer uns 23 kms. i totes les previsions indiquen un dia molt assolellat i amb forta calor.
De mica en mica, el meu cos es va habituant a la nova situació, principalment al pes, i em venen a la memòria moltes de les experiències ja viscudes d’anys anteriors, caminar per corriols, fer trams d’asfalt, anar bevent aigua, parar de tant en tant per a descansar.

La primera part d’aquesta etapa és força  bonica doncs passem per la part coneguda com la ‘Foz de Lumbier’, una antiga via de ferrocarril transformada ara en ‘via verda’ i que té un recorregut espectacular, caminant pel congost i travessant alguns túnels.

Després seguim una bona estona pel costat de la carretera tot passant per conreus de vinya que indiquen una de les principals activitats agrícoles d’aquesta zona.

Tal com  ja estava previst la calor és intensa i, tenint en compte l’hora que és, migdia, i que tenim per davant un coll de muntanya, seguir caminant es fa força difícil.

Anem pujant per salvar el fort desnivell i a cada passa que fem ens costa més avançar, jo no he sabut trobar aigua enlloc i gairebé m’he quedat sense. En aquestes circumstàncies això és el pitjor que em podia passar.

Vaig una mica més avançat que els demés, suposo que amb les ganes d’arribar a dalt i veure ja el poble d’Izco, però el cert és que la pista que trepitgem no s’acaba mai i no hi ha cap ombra on poder descansar una estona.

Prop d’una granja de vaques, em quedo al costat d’una petita ombra que hi ha tocant al camí i m’estiro una mica al terra doncs, a causa de la intensa calor, de l’esforç fet i de la manca d’aigua, estic una mica marejat.

Al cap d’una mitja horeta arriben al lloc on sóc la resta de companys i tots ells em volen donar alguna cosa, aigua, sucs de fruita i ‘xuxes’ ensucrades, al temps que m’estiro amb les cames enlairades damunt d’una màrfega. Un quart d’hora més tard ja estic recuperat del tot, la seva ajuda m’ha salvat de l’ensurt.

Estem a uns dos quilòmetres del punt d’arribada i, ara, el camí ja fa baixada i té alguna ombra. Ja comencem a veure el campanar d’Izco.

A un quart de tres i després de caminar set hores i mitja, arribem a l’alberg on no tots tenim llitera, jo tinc la sort de tenir un matalàs al terra i els que es queden sense lloc, després de dinar, marxaran cap a la propera població de Monreal, amb autobús, on els han assegurat que tindran plaça.

Després d’una bona dutxa reparadora, dinem a l’alberg, doncs en aquest petit poble no hi ha cap altre servei. Ens preparem una bona amanida i un magnífic plat de pasta. Després me’n vaig a descansar una estona al meu ‘llit’.

Per la tarda, la persona responsable de l’alberg ens convida a visitar l’església del poble, dedicada a San Martin, i uns quants caminants entrem a dintre, s’hi està molt fresc i ens quedem allà una estona admirant el retaule i la resta d’imatges.

Al vespre, per sopar, una mica més d’amanida i un parell de peces de fruita i a dormir doncs hem decidit que l’endemà sortiríem a partir de les cinc del matí per evitar, dintre del possible, l’acció del Sol.