dimarts, 9 de juliol del 2013

A l'estiu toca calor

Als que no tenim instal·lat aire condicionat a casa, per aquestes dates de l'any sempre ens acostuma a passar el mateix, quan anem a dormir la calor fa que ens costi moltíssim agafar el son i, en canvi, a la matinada, just quan toca el despertador, és quan més bé s'està al llit.

Tot plegat es correspon amb aquella màxima infal·lible que diu, quan vols una cosa no hi ha manera d'aconseguir-la i quan la tens no pots gaudir-ne plenament.

Clar que, tal com diuen, ‘pagant Sant Pere canta’ i sempre som a temps de col·locar uns magnífics aparells de refrigeració que et refrescaran la nit i el que vulguis però, al mateix temps, escalfaran encara més el planeta, que no sé el que és millor o pitjor.

Nosaltres, una mica pel bé del medi ambient i un molt per l'època de crisi en la que estem instal·lats des de fa temps, anirem passant calor que, de fet, és el que toca al mes de juliol.

I és que som uns rondinaires de mena, a l'hivern perquè fa fred i a l'estiu perquè fa calor, no estem mai contents amb el que tenim.




diumenge, 7 de juliol del 2013

Acabar com el rosari de l’aurora

El proper dimecres 10 de juliol serà la festivitat de Sant Cristòfol ‘nano’, com molt bé ho sap en Romà Casanova bisbe de Vic.

El que també suposem deu saber, aquest reverendíssim prelat, és l'enganyifa de canalla que acostumaven a fer, molt a prop on va néixer, per la diada de Sant Cristòfol.

Segons es relata la cosa anava més o menys així, ‘un nano li deia a un altre: Vols sentir l'oració de Sant Cristòfol?’

I si, com era d'esperar, es donava una resposta afirmativa, el feia posar de genolls i li cantava aquesta cantarella:

‘Sant Cristòfol nano, fill d'un advocat,
fes aixecar aquest ase, que està aquí agenollat‘

Però el que és segur que no deu saber aquest deltebrenc il·lustre és el vigent reglament de circulació que en el seu article 18.1 diu exactament això:

‘El conductor d’un vehicle està obligat a mantenir l'atenció permanent a la conducció, que garanteixi la seva pròpia seguretat, la de la resta dels ocupants del vehicle i la dels altres usuaris de la via’

Dic que és evident que no ho deu saber perquè en cas contrari no hagués recomanat, com ho ha fet mitjançant la seva carta setmanal al ‘full parroquial’ d'aquest diumenge, la bona pràctica, segons diu, de resar el rosari mentre es condueix.

Bé, no sé si la seva recomanació inclou, al mateix temps, fer servir el típic rosari, amb la rastellera de 59 grans enfilats, per tal d'anar comptant les oracions que ja portem dites, perquè aleshores si que la conducció pot acabar com ‘el rosari de l'aurora’.




dissabte, 6 de juliol del 2013

Què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer

Aquesta és una dita popular per a utilitzar en èpoques de crisi com l'actual i que, de fet, sembla que tenen ben apresa alguns organismes públics i  grans empreses comercials.

Fa pocs dies rebíem la notícia de que la Generalitat s'havia venut 13 edificis, per un valor total de 172 milions d'euros, amb la finalitat d'obtenir diner ‘fresc’ per atendre els pagaments corrents més immediats.

Aquests edificis, donat que en la seva majoria són seus d'organismes oficials de la Generalitat, els seguiran ocupant però, a partir d'ara, no com a propietaris si no en règim de lloguer. Sembla ser que s'han signat uns contractes de lloguer a 20 anys i fent un càlcul amb el preu que s'ha pactat, al capdavall d'aquest període, s'haurà pagat una xifra que vorejarà el doble del que ara se n'ha obtingut per la seva venda.

Un cas semblant és el dels grans magatzems ‘El Corte Inglés’ de qui avui s'ha sabut que han venut la seva seu de Plaça Catalunya, a Barcelona, per un valor de 100 milions d'euros i, en aquest cas, també seguiran ocupant les mateixes instal·lacions com a llogaters.

Tant en un cas com en l'altre segur que les seves finances estan molt malament, doncs el negoci és del tot ruïnós, només serveix per a solucionar les necessitats d'avui però els deixa sense patrimoni per al dia de demà.

Això si no cal patir, per aquests casos també trobaríem un altre refrany força escaient, ‘qui dia passa, any empeny’.





El mocador

Hi ha una dita popular que diu ‘A l'hivern per la moquina i a l'estiu per la calor, sempre és bo dur un mocador’, i és que aquesta peça de roba té i ha tingut infinitat d'usos al llarg de la història.

Tot i que sembla que prové de Roma, no és fins el Renaixement, a l'Edat Mitjana, quan esdevé un element important en la indumentària, això si, amb un cert aire de romanticisme i galanteria, com per exemple quan la dona deixava caure un mocador perquè l'home el recollís i pogués així establir una conversa o bé guardar-lo de record amb el seu perfum.

De sempre, s'ha fet servir, agitant-lo, per acomiadar-se d'alguna altra persona que se'n va amb tren o en vaixell, potser per eixugar-se les llàgrimes, al dir-se adéu, o perquè sigui ben visible des de la distància.

També, al llarg dels temps, el mocador de color blanc s'ha fet servir com a signe d'emergència, fent-lo onejar per la finestra del cotxe quan, per exemple, es duia un malalt o accidentat.

O en el joc, qui no ha jugat alguna vegada al ‘joc del mocador’? joc molt popular que consisteix en alinear dos equips, a banda i banda d'una persona 'neutral' que sosté un mocador a la mà i diu un número, la persona que té assignat aquest número a cada equip, quan l'escolta, surt corrent per tal d'arribar abans que el contrari i aconseguir el tan preuat mocador.

De sempre s'ha fet servir en el ball i les danses tradicionals, portant-lo a la mà o lligat al cos, com per exemple a la dansa del ventre o a la dansa oriental anomenada dels ‘set vels’, en la que la ballarina vestida amb ells se'ls va traient, un a un.

Als anys seixanta es va posar de moda el mocador al cap, especialment entre les artistes de cinema que solien dur-lo nuat al coll i amb unes grans ulleres de sol, imatge que donava un cert aire de sofisticació i elegància.

Al segle XX era força habitual veure els obrers, generalment de la construcció, amb un mocador damunt del cap, lligat amb dos nusos, per protegir-se del sol durant el seu treball.

Entre la comunitat gitana, existeix la ‘prova del mocador’ per tal de comprovar la virginitat de la dona abans de casar-se. La dona més gran de la comunitat, davant  de tota la família que actua de testimoni, introdueix un mocador a la vagina de núvia per veure si surt tacat i es pot casar d'acord amb el ritus gitano.

Actualment, el mocador ha anat perdent protagonisme, costums com la de dur-lo a la butxaca de l'americana s'han perdut del tot i, amb la irrupció del mocador de paper, ara ja no es fa servir ni per a mocar-se.

Jo, però, mentre tingui un mocador de roba, ben plegat a la butxaca, que no em donin cap de paper, en aquest aspecte sóc així de tradicional.



divendres, 5 de juliol del 2013

Molins aiguaders

Diuen que els sumeris, a l'antiga Mesopotàmia, van ser els primers, 3.500 anys a.C, en utilitzar embarcacions a vela mogudes pel vent. Posteriorment, a Pèrsia i a l'illa grega de Miconos aparegueren els primers molins de vent per a moldre gra, però també a la Xina, i per aquells mateixos temps, ja es feien servir per a bombar aigua i regar.

Sembla ser que al segle X, els molins de vent es van introduir a Catalunya i, des d'aquí, passarien a la resta d'Europa.

Quan viatgem per Catalunya els podem veure a molts indrets, amb una silueta força característica que destaca de lluny.

A Castellar del Vallès se'n conserven alguns exemplars força bonics, com l'anomenat ‘Molí dels Horts del Jardiner’, tot i que també se'l coneix amb altres noms com el Molí dels Horts de Cal Baldiri, de l’Alemany o de Cal Mustela.

Construït a finals del segle XIX, aproximadament el 1880, aquest molí de vent servia exclusivament per a l'extracció d'aigua, que era emmagatzemada en el seu interior i, posteriorment, s'utilitzava per a regar els horts del seu voltant. Tot ell és de forma cilíndrica i base circular, de maó vist, amb coronació de fris superior, també de maó vist, i una estructura metàl·lica de pales de tambor circular i sageta.

Observant aquestes construccions ens podem fer una lleugera idea de l'extraordinari cicle vital de l'aigua i de la seva importància per a la vida.



dimecres, 3 de juliol del 2013

Els incendis del mes de juliol del 94

L'any 1994 va ser l'any dels focs, demà 4 de juliol farà exactament 19 anys d'aquella data tràgica. En un sol dia, als Països Catalans, es van declarar més de cent incendis forestals, des de l'Alt Empordà fins a la Vall d'Albaida, i en menys d'una setmana es van cremar més de 100.000 hectàrees de bosc i matolls, van morir disset persones i les pèrdues econòmiques van ser molt importants.

Aquell fatídic dia les temperatures es van enfilar fins els 40 graus, les ràfegues de vent del sud-oest, càlid i sec, eren d'uns 50 km/h.

Aquest era el relat de l'alcalde d'un petit poble de la zona més castigada pel foc, el Bages i el Berguedà: ‘Vam viatjar a l'infern en només unes hores. L'incendi, originat per la caiguda d'espurnes d'una línia elèctrica, va començar a Gargallà (Berguedà) a quarts d'una del migdia del 4 de juliol, i a les cinc el foc ja havia arribat a Casserres. Havia travessat coberts, granges i horts, i molta gent va passar de tenir menjar i bestiar per un any a no tenir absolutament res per sopar aquella nit.’

El foc tenia diversos fronts i al Bages va començar al poble de Sant Mateu. En total, a les dues comarques de la Catalunya Central, es van cremar 55.000 hectàrees de bosc i conreu.

En aquestes dues comarques, els focs no van ser controlats fins a cinc dies després, concretament el 8 de juliol, deixant enrere un territori totalment calcinat.

Tinc present a la memòria aquella data del 4 de juliol, doncs tornant de la meva feina a Vic en direcció al meu domicili del Vallès Occidental, em vaig trobar amb la carretera C-17 tallada al trànsit en els dos sentits, donat que a la zona del Figaró i Aiguafreda també s'hi havia declarat un important incendi.

Segur que les condicions climàtiques d'aquells dies eren extremament dolentes, però la manca de manteniment a les línies d'alta tensió, com es va poder demostrar, i la desídia en la neteja de boscos també van ser responsables d'aquella tragèdia incontrolable.

Aquell estiu va continuar fent de les seves pel que fa als incendis forestals, i aquell 1994 es recordarà per sempre més com l’any dels focs.



La bacallanera

Aquest mot, de forma inequívoca, ens indica alguna persona, en femení, que comercia o ven bacallà.

Però la ‘bacallanera’ també pot fer referència a una petita màquina que, fins fa un temps, servia per a fer pagaments mitjançant les targetes de crèdit.

No sé si les recordeu, eren uns estris amb una plataforma metàl·lica on s'hi col·locava, perfectament encaixada, la targeta de crèdit i després un formulari de tres fulls de paper carbó cara avall.

A un extrem de la plataforma hi havia una peça de ferro que, mitjançant unes guies, es feia córrer primer a la dreta i després a l'esquerra, per tal que, amb aquesta operació, quedessin marcats els números i el nom del titular de la targeta en el ja esmentat formulari.

Un cop feta aquesta operació, el venedor anotava a mà l'import a pagar i la data de la venda. Una còpia de l'imprès es quedava en poder de l'establiment, una altra s'entregava al client i la tercera s'enviava al banc.

El motiu pel qual, d'aquesta petita màquina, se'n digués ‘bacallanera’ era degut a que la seva estructura i funcionament s'assemblaven a les que es feien servir per a tallar el bacallà en forma de llenques.

La implantació de la banda magnètica a les targetes de crèdit va suposar la gradual desaparició d'aquesta màquina tan ‘salada’.

Actualment, potser encara trobaríem algun establiment que faci servir aquest sistema, això si de forma molt residual.

Degut a aquest sistema tan arcaic, les targetes de crèdit, ara ja totes amb banda magnètica, encara es fabriquen amb els números i les lletres del titular gravades en relleu.




dilluns, 1 de juliol del 2013

Tornen els drapaires

De la meva infantesa, tinc encara ben present la figura de l'home del sac, personatge de la cultura popular que deia que segrestava els nens que anaven sols pel carrer.

A banda de casa nostra, aquesta llegenda d'un home amb un sac que s'enduu els nens, ha estat present també a altres cultures d'arreu del món, com per exemple a Bulgària, Portugal, Haití o al nord de l'Índia.

En la majoria d'aquests països s'espantava la mainada al crit de ‘correu, correu, que ve l'home del sac’.

Aquest personatge imaginari, però, a la vida quotidiana era del tot real i s'identificava amb aquells que anaven pels carrers amb un sac a l'esquena recollint tota classe de draps vells, paperassa i altres objectes de rebuig i que es coneixien com a drapaires.

La bonica cançó ‘el drapaire’ de Joan Manuel Serrat ens il·lustra magníficament aquesta figura humana,

Sempre de matí
fes sol o plogués,
malgrat el fred o la boira,
de carrer en carrer,
sentíem cridar:
‘dones, que arriba el drapaire’.
Com cada matí,
et vèiem venir ...
duies un sac a l'esquena,
un puro apagat,
un ‘trajo’ estripat,
la boina i les espardenyes.
Sempre venies seguit
per un ramat de canalla.
Eres tota una atracció.
Tu, el teu sac i la cançó.
Sóc el drapaire,
compro ampolles i papers,
compro draps i roba bruta,
paraigües i mobles vells ...

Amb el pas del temps, semblava que els drapaires havien desaparegut per sempre més, però no, l'actual situació econòmica els ha tornat a l'escena i els podem veure a qualsevol poble o ciutat del nostre país.

Ara ja no duen el sac a l'esquena, ara porten un carretó de supermercat que van omplint fins al capdamunt.

Majoritàriament són gent vinguda de fora que, diàriament i en llocs convinguts, malvenen el que troben per tal de subsistir.

Entre aquells drapaires de quan jo era petit i aquests més actuals hi ha una diferència de seixanta anys i algun usos o formes canviants, però el que resta igual com aquella època és la tristor que podem observar a través dels seus ulls.




diumenge, 30 de juny del 2013

Ves que no prenguem mal

Segur que gairebé totes les 90.000 persones que ahir van omplir el Camp Nou i la majoria de gent que, com jo, vam seguir el ‘concert per la llibertat’ des de casa, es van emocionar en molts moments de l'esdeveniment, alguns directament amb la pell de gallina, altres amb un nus a la gola o les llàgrimes a punt de sortir, ningú podia restar indiferent.

Tot va transcórrer amb una gran dosi de civisme i es va deixar ben clar el que s'estava coent allà, en definitiva un acte unitari, festiu i de fermesa a favor del ‘dret a decidir’.

Jo crec que a hores d'ara, tothom té clara aquesta voluntat majoritària del poble català, tan els qui, des del primer dia hi hem estat a favor, com els que s'hi han anat enganxat després, com també els acèrrims detractors de sempre, n'estic segur.

Però no ens enganyem, aquests actes de fermesa i d'expressió multitudinària, com la diada de l'any passat o el concert d'ahir, per si sols no són suficients per aconseguir la tan cobejada llibertat, hi ha moltes més coses a fer, començant pels nostres representants al Parlament de Catalunya, continuant pel teixit empresarial i acabant amb la totalitat de l'anomenada societat civil.

No es tracta d'aigualir la festa, cal això si estar amatents.

Tots i cadascú de nosaltres hem d'actuar amb claredat, fermesa i sense que ens tremoli el pols, doncs l'enemic és molt fort i les seves armes, aparentment, molt més poderoses.

Si no anem tots a una, si no actuem amb valentia i, alhora, amb seny, actes com els ja esmentats poden esdevenir estèrils i, al capdavall, servir de ben poc.

Ara és el moment, no hi ha marxa enrere, cal mostrar valentia i intel·ligència i, per damunt de tot, anar a l'ensems o, en cas contrari, hi podem prendre mal. 



dissabte, 29 de juny del 2013

Tragicomèdia amb final feliç

Malgrat el recorregut inesperat que, algunes vegades, tenen les coses més simples i manllevant el títol d’una de les obres de Willian Shakespeare, es pot afirmar que ‘tot va bé si acaba bé’.

Aquest començament tan enigmàtic té a veure amb una situació personal viscuda recentment i que, durant uns quants dies, m'ha generat un cert desassossec. Si teniu curiositat podeu seguir llegint i en podreu treure l'entrellat.

Ja he explicat en alguna ocasió que aquest any em vaig decidir a assistir a algunes classes a la universitat, concretament a l'Autònoma, amb un resultat molt gratificant per a mi, tan en l'aspecte formatiu com en el de retrobar-me amb el passat.

De les tres assignatures que he fet, la titulada ‘Art Egipci’ és la que m'ha donat més maldecaps; una professora molt exigent, l'assimilació de conceptes nous en poc temps, la dificultat per prendre apunts de les seves atapeïdes explicacions, els treballs que ens ha anat encarregant i la dificultat dels exàmens, són només algunes de les moltes peripècies que m'ha tocat passar.

Val a dir, però, que totes aquestes dificultats no havien minvat, gens ni mica, la meva satisfacció per haver escollit aquesta assignatura que m'aportava tants coneixements, nous per a mi, sobre la riquesa cultural i social de l'antic Egipte.

Fins que va passar un fet extraordinari.

Després d'haver realitzat tots els treballs encarregats i presentar-me als dos exàmens sense tenir la obligació de fer-ho, donada la meva condició especial, és a dir, la d'accedir als estudis a través del que es coneix com Universitat a l'Abast, vaig observar com, al ‘campus virtual’, sortien publicades les notes de tots els alumnes però no hi trobava les meves per enlloc. De fet es tractava d'una simple curiositat ja que donava per descomptat que els meus resultats serien més aviat dolents.

Fins que, fa uns quants dies, em vaig decidir a enviar-li un correu a la professora sol·licitant-li aquesta informació, però anaven passant els dies i la seva resposta no arribava mentre jo imaginava que deuria estar més que atabalada amb el cúmul d'avaluacions a fer.

Com també he explicat en algunes entrades anteriors, el cap de setmana de Sant Joan vam anar a passar tres dies a la Ribagorça aragonesa, i jo, frisós com estava per les notícies que esperava, em vaig endur l'ordinador portàtil per anar consultant el correu.

El primer entrebanc va venir perquè a la vivenda on érem no hi havia cobertura d’internet, per quin motiu, un cop al dia me'n anava, amb el portàtil sota el braç, al bar de la carretera on, a banda de begudes i tots els partits de futbol per televisió, podia gaudir d'una potent xarxa ‘wifi’.

El dissabte al vespre, un dia abans de la revetlla de Sant Joan, em trobava assegut al bar, en mig de la cridòria per algun gol de ‘la roja’ i engegant l'ordinador per accedir, com de costum, al ‘campus virtual’ i, ves per on, observo que hi tinc un correu.

Aquest correu deia textualment el següent: ‘En relació als treballs presentats, sabem que vas copiar-los d'una companya de curs. En tenim totes les proves, si vols que ho comentem pots venir el dia 26, data prevista per a la revisió d'exàmens’.

No cal que us digui l'astorament que em va provocar el contingut d'aquest correu, no entenia res, el vaig haver de llegir fins a tres vegades per assegurar-me del seu contingut, vaig comprovar-ne la procedència, vaig tancar i obrir de nou el ‘campus virtual’ i res, tot igual, estava al davant d'una acusació tan contundent i falsa que no me'n sabia avenir, no recordava una cosa així des de la meva època d'estudiant de primària quan, en una ocasió, el mestre ens va castigar, a mi i uns quants companys, perquè havíem copiat, en aquella ocasió, però, era veritat.

Clavat a la cadira del bar, vaig beure d'un sol glop la beguda que tenia al davant i vaig respondre a l'acte aquell correu que jo considerava tan fora de lloc. No us en faré la transcripció del mateix però ja us podeu imaginar el seu contingut, més que fort jo en diria 'duríssim'.

Vaig plegar veles i me'n vaig anar cap a casa, això si capcot i malhumorat. Aquesta qüestió em va aigualir una mica, o  més ben dit molt, la revetlla de l'endemà.

Fa un parell o tres dies, quan ja estàvem de retorn a casa i ja havia oblidat, gairebé del tot, aquesta situació tan surrealista, rebo una trucada al mòbil d'un número desconegut, tot i això contesto la trucada i resulta que era la professora d'Art Egipci. Com que parlàvem a distància jo no li veia la cara però me la puc ben imaginar, no parava de demanar-me disculpes i de dir-me que li sabia molt greu tot el que havia passat ja que, segons em va afegir, el ‘maleït correu’ no anava dirigit a mi, si no a un altre alumne, de nom també Antoni. Crec que va dir com vuit o deu vegades que això no li havia passat mai i que sobretot acceptés les seves disculpes. Evidentment li vaig dir que la disculpava tot i que, per dins meu, em venia a la memòria el mal tràngol que m'havia fet passar.

Quan ja anàvem per acabar la conversa telefònica em va afegir que la meva nota final d'aquesta assignatura era un 8, dada que, finalment, em va deixar del tot satisfet.

Ja ho deia al començament ‘tot va bé si acaba bé’, però el mal de ventre que vaig passar al llarg d'aquests dies no me'l treu ningú.



divendres, 28 de juny del 2013

La Xibeca

Segurament hauria estat millor posar-hi el títol de ‘L'òliba’ a aquesta entrada d'avui, nom que fa referència a un ocell rapinyaire nocturn conegut també amb els noms de ‘xuta’, ‘xupa’, ‘babeca’ o ‘xibeca’.

Les òlibes es troben a tots els continents, llevat de l’Antàrtida. A Catalunya, majoritàriament, a les zones mediterrànies, sobretot a les torres de les esglésies i en edificis abandonats, tot i que també aprofiten els arbres foradats per a fer-hi el seu niu.

Cal esmentar però que el nom de ‘xibeca’, ja sigui com a nom real o imaginari, sovinteja en els relats sobre màgia i bruixeria, segurament pel fet de ser una au rapinyaire o, potser, per la seva condició de nocturna.

Sigui com sigui i enllaçat amb tot això, m'ha cridat l'atenció una història que he llegit aquests dies i que resumeixo tot seguit.

Segons l'empresa cervesera Damm, es té constància que el nom de ‘Xibeca’ com a marca d'una de les seves cerveses, apareix per primer cop en una carta datada l'any 1931, és a dir, ja fa més de 80 anys.

Tot i la incertesa del seu origen real, la mateixa empresa diu que la història més probable és la que explica la llegenda d'una ‘xibeca’, és a dir una ‘òliba’, que, ajudada de les seves arts, va encantar una noia i la va convertir en una bruixa força poderosa.

La peculiar ombra allargada d'aquesta bruixa Xibeca sembla que hauria servit d'inspiració a l'hora de buscar un nom per a les ampolles de litre de la Damm.

Ja veieu com la imaginació popular no té límits. A partir d'ara, sempre que demani una canya de cervesa em recordaré, d'una forma especial, de la bruixa Xibeca.




dijous, 27 de juny del 2013

Empatia i indiferència

Diuen que l'empatia és la capacitat per entendre la postura dels altres i viure com a propis els seus sentiments.

Aquestes sensacions alienes no necessàriament han de ser positives, és a dir, de goig o d'alegria, si no que també poden representar factors negatius com ara de dolor, d'enveja o odi.

Feu la prova, doneu a saber alguna cosa important que us hagi passat, positiva o negativa, i tot seguit podreu comprovar l'empatia que aquests sentiments generen en les persones més properes.

Serà el moment, també, de copsar directament el significat real d'empatia i sentiments, i alhora us servirà per esbrinar el seu antònim que no és altre que la indiferència.

I és justament aquí on volia arribar, doncs si, per un cantó, l'empatia representa l'acostament als altres, la indiferència és la  voluntat d'ignorar-los, d'oblidar-los d'una forma, més o menys, premeditada.

Que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.




dimecres, 26 de juny del 2013

El poriol

El poriol, també conegut com a ‘voliol, gallineta, gallineta cega, gallineta de borràs, gallineta del cel, marieta o margarideta’, segons el territori, és un insecte de colors lluents, els més freqüents són carabassa o groc, i un nombre indeterminat de petites taques negres.

Són considerats insectes molt beneficiosos i sovint han estat utilitzats en la lluita biològica contra les plagues. Se'n troben per tot el món i es poden comptabilitzar unes 4.500 espècies diferents.

Del costumari popular ens ha quedat alguns versos com aquests,

Marieta vola, vola,
tu que portes camisola,
si m'ensenyes el camí del cel,
et donaré pa i mel.

O també aquests altres:

Gallineta cega,
puja-te'n al cel
i veuràs a sant Miquel.

Fins i tot, aquests insectes tan bonics, van inspirar aquests versos de Josep M. de Sagarra,

Ell camina de cara la vesprada;
és l'hora que s'adorm el voliol,
quan l'aire és dens, d'una color daurada
que endolceix la pradera i el mallol.
I deixa i torna a prendre la drecera,
enfila un corriol endiablat;
va guaitant el país que té endarrere,
ben satisfet de com a caminat.




Desgavell lingüístic

Per finalitzar la nostra estada del passat cap de setmana a la Ribagorça aragonesa, vam anar fins el petit poble d'Eriste, molt a prop de Benasc, i pel camí ja ens vam fer una idea de les destrosses que van provocar les riuades de fa pocs dies.

Però m'agradaria parlar d'un altre desgavell d'aquesta zona, el lingüístic. Aquesta és una zona d'influències diverses on es parla el ‘benasquès’, una llengua de transició entre l'aragonès, el català de la Ribagorça i l'occità gascó.

Quan parlem de ‘gascó’ fem referència al dialecte més occidental de l'occità, amb un cert substrat basc donat que tota aquesta zona tenia pobladors d'aquest origen abans de la seva romanització.

És per tot això que per aquestes contrades trobem paraules de diversa procedència com ara:

Del basc: Amb la denominació ‘Obarra’ ja esmentada en l'anterior entrada d'aquest bloc o la paraula ‘ibons’, en referència als petits llacs que trobem als cims de les muntanyes, i que deriva clarament del mot basc del mot ‘ibai’ que vol dir riu.

D'origen celta: Com el nom  del principal riu d'aquesta zona que neix a la cara nord del Maladeta, l’Ésera, una denominació que, per cert, també tenen altres rius europeus com l’Isère a França.

Clarament català: Com l'afluent de l’Ésera que desemboca a l'embassament de Linsoles a Eriste conegut com l’Aigüeta del Posets, o el mateix nom del poble més alt de l'Aragó, Cerler.

Pròpiament aragonès: Que trobem en moltes de les denominacions de pobles i viles d'aquesta bonica regió.

El que no trobarem de cap de les maneres i per enlloc és cap mot que derivi del 'LAPAO', llengua ja oficial, a hores d'ara, a l'Aragó.

Definitivament, una molt bonica regió, farcida d'història (també lingüística) i amb un paisatge meravellós, com aquest que podeu veure aquí sota.



dimarts, 25 de juny del 2013

Restes del passat

Abans d'ahir, dia 23, ens vàrem dedicar a resseguir les restes del passat, un passat sempre enigmàtic i sovint incomprès.

Pel matí ens dirigírem vers un turó no massa lluny de la nostra residència prepirinenca de la província d'Osca, a una altitud d'uns 700 o 800 metres, amb la finalitat de veure si érem capaços de trobar alguns fòssils.

Val a dir que la recerca se'ns manifestà força agradable donat que, el matí, era assolellat i el lloc escollit no representava massa dificultat.

Segons la paleontologia, els fòssils són les restes o senyals de l'activitat d'organismes del passat i conservades a les roques sedimentàries. Els fòssils més coneguts són les restes de closques i cuirasses d'animals però, també, d'impressions carbonoses de plantes.

Estem parlant de restes que tenen centenars de milions d'anys.

Sortosament, la recerca va donar els seus fruits doncs vam tornar a casa força carregats amb el material trobat. Aquí podeu veure alguns fotografies dels exemplars més interessants.









Per la tarda, vam continuar amb qüestions antigues, en aquest cas, però, no tan llunyanes.

Desplaçant-nos uns quants quilòmetres cap a l'est, concretament a la vall del riu Isàbena, vam poder gaudir de la bellesa del monestir romànic de Santa Maria d’Obarra, situat al poble de Beranuy, a tocar de la serra de Sis.

Aquest bell exemplar del romànic fou construït pels mestre llombards, al primer quart del segle XI, amb una construcció que té com a base les proporcions del triangle equilàter.

El mot ‘Obarra’ deriva del basc i significa forat entre les roques.

En el seu interior es troba una pila baptismal, d'estil visigòtic, i una imatge en pedra policromada de la verge d’Obarra del segle XIV que va substituir l'anterior d'origen romànic.

Aquí teniu algunes imatges d'aquest paratge d'incalculable bellesa.








Per acabar la jornada i el recorregut de milers i milers d'anys d'història, unes imatges molt gratificants de vida actual i esperança futura.