Aquest mot, de forma inequívoca, ens
indica alguna persona, en femení, que comercia o ven bacallà.
Però la ‘bacallanera’ també pot fer referència a una petita màquina que, fins
fa un temps, servia per a fer pagaments mitjançant les targetes de crèdit.
No sé si les recordeu, eren uns
estris amb una plataforma metàl·lica on s'hi col·locava, perfectament encaixada,
la targeta de crèdit i després un formulari de tres fulls de paper carbó cara
avall.
A un extrem de la plataforma hi havia
una peça de ferro que, mitjançant unes guies, es feia córrer primer a la dreta
i després a l'esquerra, per tal que, amb aquesta operació, quedessin marcats
els números i el nom del titular de la targeta en el ja esmentat formulari.
Un cop feta aquesta operació, el
venedor anotava a mà l'import a pagar i la data de la venda. Una còpia de
l'imprès es quedava en poder de l'establiment, una altra s'entregava al client
i la tercera s'enviava al banc.
El motiu pel qual, d'aquesta petita
màquina, se'n digués ‘bacallanera’
era degut a que la seva estructura i funcionament s'assemblaven a les que es
feien servir per a tallar el bacallà en forma de llenques.
La implantació de la banda magnètica
a les targetes de crèdit va suposar la gradual desaparició d'aquesta màquina
tan ‘salada’.
Actualment, potser encara trobaríem algun
establiment que faci servir aquest sistema, això si de forma molt residual.
Degut a aquest sistema tan arcaic,
les targetes de crèdit, ara ja totes amb banda magnètica, encara es fabriquen amb els
números i les lletres del titular gravades en relleu.
