Aquesta és una frase amb un origen força curiós i que es
fa servir sovint per tal d'indicar que una cosa és poc important o secundària o,
també, que produeix un estalvi molt petit. De fet, tant la xocolata com el lloro són
originaris d'Amèrica, la qual cosa ja ens pot donar alguna pista sobre la
procedència d'aquesta expressió.
Sembla ser que al segle XVII hi havia el costum d'acollir els convidats oferint-los una tassa de xocolata
acompanyada d'unes llesques de pa. Segurament per aquest motiu, al llarg del següent
segle XVIII, la xocolata va esdevenir una beguda molt popular, tot i que, a
causa del seu preu, només el podien malbaratar aquells que havien fet les
Amèriques i gaudien d'una posició econòmica bona.
Aquests 'indians', que així era com se'ls coneixia, solien
tenir a casa seva un lloro, en record de l'antiga vida americana, i tenien per
costum posar-li una mica de xocolata a la gàbia, això si d'una qualitat inferior, per tal de que el lloro s'entretingués espicassant-lo.
Ara bé, quan alguna d'aquestes famílies anava a menys,
intentaven amagar el mal moment econòmic guardant les aparences, i el més
adequat era seguir consumint xocolata i continuar amb la pràctica d'oferir-la als convidats. Algú, però,
n'havia de sortir perjudicat d'aquesta situació sobrevinguda, i aquest algú no era altre que el lloro a qui li
suprimien la ració, fet que, per altra banda, suposava un estalvi mínim i no
millorava gairebé en res la situació econòmica.
I és justament en aquesta acció poc fructífera on neix la
frase ‘ésser la xocolata del lloro’ i que ha arribat fins els nostres dies.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.