La comuna

Amb el títol de ‘comuna’ potser heu suposat que avui us parlaria de teories marxistes, però res més allunyat de la realitat, de fet aquesta entrada fa referència a la ‘comuna’ de les cases, denominació que, segons el diccionari, serveix per a designar una instal·lació sanitària on es deixen els excrements, orins i altres residus humans, i que consisteix en un seient amb un forat que comunica amb alguna mena de dipòsit.

Aquesta denominació ha anat variant amb el temps i actualment s'utilitza molt més el mot ‘vàter’, tot i que també es fan servir altres paraules com ara ‘servei’, ‘lavabo’ o ‘urinari’.

Als locals públics, aquest espai, cada vegada més, té unes dimensions molt reduïdes, fins el punt que, en alguns llocs, entre l'obertura de la porta, la tassa del vàter i el lavabo es fa difícil l'entrada i la sortida.

És per això que, des de fa temps, em crida l'atenció l'habitació que amb aquesta utilitat té un restaurant de Vic, primer perquè les seves dimensions són inusitadament grans, després perquè gaudeix d'una agradable claror natural, també perquè s'escolta una suau música ambiental i, finalment, pel fet que, de forma curiosa, a un costat de la tassa del vàter hi ha unes lleixes amb els 12 volums d'una enciclopèdia il·lustrada.

Es prou conegut que hi ha força gent que mentre utilitzen aquest lloc acostumen a llegir alguna revista o literatura de lectura fàcil, però el que no és tant freqüent és que s'hi llegeixi un volum enciclopèdic ni que sigui com a consulta.

Per acabar-ho d'arrodonir, en la mateixa estança i a la paret de color blau contraria al gran mirall, hi trobem pintada una frase que exactament diu:

‘Solament aquells que coneixen les seves debilitats poden tolerar les debilitats dels altres’

Francament genial, i aleshores si que lliga tot plegat, l'espai agradable, la música ambiental, l'enciclopèdia i la frase per a pensar.

Segurament que si busquéssim en aquesta enciclopèdia trobaríem el que s'explica de Felip V, monarca borbònic que, com tothom sap, odiava a mort els catalans, doncs bé, diuen que no content amb la seva animadversió envers nosaltres, va ordenar que la ‘comuna’ de les cases catalanes es digués ‘cent’, per tal de mofar-se amb molt mal gust del Savi Consell de Cent, institució que, juntament amb la Generalitat de Catalunya, va ser abolida a instàncies del mateix Felip V, el 1714.

Moltes famílies catalanes, amb la temença de ser castigades si incomplien aquella ordre tan vergonyant, van optar per penjar a la porta d'entrada a les comunes un cartell amb la inscripció ‘cent’

Els catalans, però, no podien tolerar aquella espantosa burla i molts d'ells no van trigar gaire a substituir la paraula ‘cent’ per la de ‘Felip’, nom que de forma ràpida s'escampà per tot arreu, amb la conseqüent sorpresa i disgust del propi monarca.

Amb el temps, les frases ‘anar al número cent’ o ‘anar a can Felip’, segons el tarannà de la casa, van arribar a ser molt populars. Avui en dia, però, ja no queda cap rastre d'aquelles expressions tan escaients, tret del comentari que sobre aquests fets ens ha deixat l'eminent lingüista Joan Corominas.

Segurament que avui us he avorrit amb totes aquestes explicacions un pèl llargues i  certament escatològiques, però tot plegat té a veure amb una expressió molt nostra i que m'ha vingut al pensament:

‘Caga el rei, caga el papa, i de cagar ningú s'escapa’