dimecres, 4 de setembre del 2013

Filosofant una mica

Si ho mirem bé, cada dia és diferent de qualsevol altre anterior, cadascun d'ells té les seves particularitats, unes de positives, altres de negatives, i si en tenim ganes, al final del dia podem posar-les totes plegades en una mateixa balança i veure cap a on es decanta.

Els que hi entenen diuen que, per anar bé, la balança ens hauria de sortir equilibrada, és a dir, tantes coses bones com de dolentes i ho argumenten tot dient que per detectar que una cosa és bona o positiva, cal haver passat abans per la negativa.

Els antics egipcis creien en un model social, polític i religiós encaminat a mantenir l'equilibri universal entre dues forces contraries i constantment en lluita: l'ordre i el caos. No podien suportar el caos, però el veien del tot necessari per tal de subsistir.

Tot això és la teoria però suposo estareu d'acord amb mi que, acabar el dia amb saldo positiu, dóna una major tranquil·litat i alegria.

Jo, si tinc temps, acostumo a fer aquest exercici de sospesar la jornada abans d'anar a dormir i us puc ben assegurar que, avui, la meva balança s'ha decantat clarament cap el cantó positiu.

I malgrat conèixer el que pensaven els antics egipcis o el que suggereixen els entesos en el tema, només tinc ganes de dir, que duri!



dimarts, 3 de setembre del 2013

Quin món de mones!

Veient la situació del món actual, aquesta expressió popular que indica ‘desengany envers el món, per les tribulacions i falsedats que s'hi esdevenen’, resulta del tot escaient.

Cal afegir que també existeix un altre refrany, una mica diferent, que ve a dir, més o menys, el mateix: ‘en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones’.

El que m'interessa, però, és fer notar l'etimologia de ‘mona’, paraula que deriva de l'àrab ‘maimûn’ i que significaria ‘feliç’, tot plegat perquè, segons sembla, els simis provenien de l'actual ‘Iemen’ mot que es tradueix com ‘Aràbia feliç’.

En resum, podem afirmar que estem en un món on hi ha moltes ‘persones bèsties’ i, a més, resulta que són ‘felices’.

No sé on anirem a parar.



Evolució de l’alçada dels ‘homes’ europeus

Segons un estudi que ha fet públic la Universitat anglesa d'Essex, els ‘homes’ europeus han crescut 11 centímetres de mitjana en l'últim segle.

Les seves conclusions són prou clarificadores, l'alçada mitjana dels ‘homes’ europeus des de l'any 1870 fins el 1980, calculada en una edat constant, ha passat de 167 a 178 centímetres, és a dir, que han crescut una mica més d'un mil·límetre cada any.

A la revista especialitzada que ho ha publicat s'argumenta que s'han mesurat només els ‘homes’ perquè, segons afirmen, no tenen dades suficients pel que fa a les ‘dones’.

Vist aquest resultat, m'han vingut al cap algunes qüestions de les que en trio un parell o tres a l'atzar:

Caldrà afegir una altra 'X' a les talles 'XXL' de les peces de vestir per fer front a aquestes noves alçades?

Tenint en compte que la majoria de llits que es comercialitzen tenen una llargada estàndard de 190 cm,  és del tot probable que a aquests ‘homes’ europeus, al final, els acabin sortint els peus per baix al posar-se al llit. Canviaran aviat els fabricants la mida estàndard dels llits i la passaran a 200 o 210 cm?

Les companyies aèries que, cada vegada, fan els seients dels avions més estrets per tal d'encabir-hi més gent a cada viatge, a partir d'ara els faran més amples en funció del que diu aquest estudi?

Bé, la resposta a aquestes i d'altres preguntes les trobareu d'aquí a uns 100 anys, això si només tots aquells que encara visqueu en aquelles dates.



diumenge, 1 de setembre del 2013

Els bioritmes

No sé si coneixeu en que consisteix això dels bioritmes, de fet són com uns cicles vitals d'energia que, suposadament, afecten totes les persones d'una manera repetida i constant, des del seu naixement i al llarg de tota la seva vida.

De bioritmes n'hi ha de tres tipus, el físic que mesura l'estat de la persona pel que fa a la seva salut i resistència corporal, l'emocional que indica la situació de les emocions i sensibilitats i, finalment, l'intel·lectual que dóna el nivell d'intel·ligència, creativitat i aprenentatge.

Cadascun d'ells té un cicle temporal diferent i, quan es representen gràficament, van formant unes corbes que, en algun moment donat, arriben a trobar-se totes tres en un punt concret. Si es troben a la part alta de la gràfica es diu que tots els bioritmes són favorables, mentre que si ho fan a la part baixa són negatius.

Doncs bé, avui diumenge, un dia abans de tornar a la feina després de les vacances, i per tal d'estar preparat per a qualsevol contingència, he tingut la curiositat de calcular els meus bioritmes.

El resultat ha estat sorprenent, justament demà dia 2 de setembre, els meus bioritmes s'uniran en el punt més alt, és a dir, estaré en les millors condicions físiques, anímiques i intel·lectuals. Ves qui ho havia de dir.

D'entrada he de dir que no hi crec gaire en aquestes qüestions però, sigui com sigui, deixaré passar tot el dia de demà i a veure que passa.

Si passa alguna cosa excepcional, que no ho crec, ja us ho explicaré.




dissabte, 31 d’agost del 2013

Els nens del món

No sabem qui va llençar els gasos amb productes químics a Síria, no ho sabem i segurament no ho sabrem mai del tot cert, perquè cada part en dóna la versió que més li convé per als seus interessos econòmics i estratègics.

El que si sabem és quanta gent va morir amb aquesta matança, concretament 1.429 persones, això sembla que no ho discuteix ningú, i que d'aquesta xifra gairebé un 30%, és a dir més de 400, eren nens.

Realment, els nens són els grans perdedors de totes les guerres; es calcula que a tot el món, cada dia que passa moren uns 19.000 nens menors de 5 anys; les malalties, la desnutrició i, sobretot, les guerres en són les principals causes.

La barbàrie amb els infants pot arribar a límits inimaginables; segons una notícia de fa un parell o tres de dies, uns traficants d'òrgans li van extirpar els dos ulls a un nen xinès de sis anys per tal de vendre'ls, hi pot haver una major brutalitat?

Tot i això, la població del món creix a un ritme aproximat de l'1,5%, el mes d'octubre de l'any 2011 es va superar la xifra del 7.000 milions de persones i al 2040 les previsions apunten als 9.000 milions. I és precisament als països amb més incultura i una major pobresa on l'índex de natalitat és més alt.

Amb les circumstàncies actuals, arribarem a assolir aquestes previsions? Hi haurà menjar suficient per a tanta gent? El món restarà sostenible durant tot aquest període?

Jo en tinc molts dubtes.



dijous, 29 d’agost del 2013

Cadena humana

Que no en tinguin cap dubte tots aquells que hi estan en contra o són més aviat incrèduls, el proper 11 de setembre, quan passin 14 minuts de les 5 de la tarda, el cadenat estarà ben travat, amb totes les baules ben unides i cap d'elles solta o mig fluixa.

A la mateixa hora, tots junts ens donarem les mans, de nord a sud o a l'inrevés, tant s'hi val, resseguint la geografia del nostre estimat país, amb el front ben alt, amb el cor exaltat i la mirada llunyana, vers un horitzó proper, vers una llibertat que s'albira possible.

S'atrevirà algú a trencar una cadena ‘lligada’ amb un desig tan gran? Es podrà desmentir després l'anhel i l'expressió visualitzada de tot un poble? Qui no sentirà una immensa emoció quan, a través de les mans ben unides, noti la força entre tots generada?

Compteu amb mi, jo no hi faltaré!



dimecres, 28 d’agost del 2013

La migdiada

L'època estiuenca i sobretot durant les vacances són, tradicionalment, un bon moment per a practicar el costum de fer la migdiada. La migdiada, o sesta, consisteix en descansar una estona, normalment després del dinar, durant un període que pot anar entre vint o trenta minuts o, fins i tot, arribar a una o dues hores.

La paraula ‘sesta’, també correcta, deriva de la castellana ‘siesta’ i aquesta ve de l'expressió llatina ‘hora sexta’, que designa la part del dia compresa entre les 12 i les 15 hores, moment que s'aprofitava per fer una interrupció breu de la feina per tal de reposar i recuperar-se.

Està demostrat científicament que una migdiada de fins a 30 minuts millora la salut en general i la circulació en particular, i prevé l'angoixa i l'estrés; a més, afavoreix la memòria i els mecanismes d'aprenentatge. Ara bé, una migdiada massa llarga pot alterar el rellotge biològic natural, causar insomni durant la nit i trobar-se pitjor després que abans de fer-la.

En aquest sentit, la saviesa del refranyer popular ens il·lustra, com sempre, de forma adequada,

‘Migdiada d'agost, emborratxa més que el most’




(Nota.- Val a dir que aquests comentaris serveixen tant per les persones com per a altres animalons, com ara la nostra gata Venus, que fa cada migdiada!)


dimarts, 27 d’agost del 2013

Les virtuts de la castanya

En un llibre sobre les ‘herbes i remeis casolans’, llegeixo les grans virtuts d'aquest fruit, cal aclarir que no es tracta de la castanya comuna, la que es menja per ‘la castanyada’, si no de l'anomenada ‘castanya d'Índies’ o ‘castanya borda’.

Doncs bé, segons aquest llibre, les seves virtuts ho són per irradiació, és a dir, només cal dur-la al damunt, dins una butxaca per exemple, per tal que provoqui els seus efectes beneficiosos.

Un gran defensor de les seves propietats va ser mossèn Jaume Mas Bauzà, més conegut com el ‘capellà de la castanya’, que va gaudir d'una certa popularitat els anys quaranta del segle passat.

En un llibre de prop de 200 pàgines aquest autor estudia el fenomen d'aquest fruit i, en resum, el considera molt indicat en malalties de fetge, pedres en la vesícula biliar, restrenyiment, morenes, diabetis i totes aquelles que tinguin un origen glandular.

De petit, recordo a la meva mare duent sovint, a la butxaca de la bata, una castanya collida del castanyer bord que teníem al jardí de casa.

Ja ho sabeu, si patiu de restrenyiment o teniu morenes només heu de dur una castanya al damunt i tot solucionat.





dilluns, 26 d’agost del 2013

Curiositats del monestir de San Juan de Ortega

A la façana que dóna a migdia d'aquest bonic monestir, es pot veure un antic rellotge de sol. Aquest rellotge va ser restaurat ara farà una quinzena d'anys i si ens hi fixem bé, podrem observar la numeració romana que va de les VII del matí fins a les V de la tarda i l'hora de les quatre escrita, de forma errònia, amb quatre pals; tanmateix, les xifres horitzontals són d'una grandària diferent. De fet, ambdues característiques, les trobarem repetides en molts rellotges solars de l'edat mitjana.

La barra metàl·lica que marca l'hora, reposada durant les obres de restauració, està mal orientada ja que l'original, de forma diferent, estava fixada a la junta del carreu i no pas al forat actual; això provoca que l'ombra no es superposi correctament damunt les línies de les hores.






Existeix una fotografia del veí del poble que va restaurar i col·locar aquesta barra metàl·lica i, curiosament, és la mateixa persona que, gairebé a diari, acostuma a esperar l'arribada dels pelegrins que venen a peu i els fa notar l'existència d'aquest rellotge de sol, així com, també, de la figura en pedra de ‘la flor de Jericó’, originària del desert d'Egipte i escortada per dues cobres, ben visible a l'exterior de l’absis molt a prop del comentat rellotge.

Es diu que, ‘des de la nit dels temps’, aquesta pedra ha esdevingut refugi i consol per a milions de persones, generació rere generació.







En els camps del davant, però, hi ha un altre tipus de rellotge solar, en aquest cas natural, i que no té res que envejar de l'antic de pedra.



diumenge, 25 d’agost del 2013

Tancat a pany i forrellat

Els aimares són una de les races aborigens de l'Amèrica meridional, que habiten bàsicament a l'altiplà bolivià en un nombre indeterminat que oscil·la entre el mig milió i el milió i mig de persones.

Tot i que, inicialment, formaren part de les ètnies inques, sempre van voler preservar la seva identitat i independència fins que, els inques del 5è imperi, els van sotmetre per la força amb un exercit de 20.000 homes.

La llengua aimara segueix viva gràcies a que, el 29 de desembre de 1900, quedés constituïda a la ciutat boliviana de La Paz una acadèmia per a estudiar-la i preservar-ne el seu ús.

Casualment, resseguint la xarxa he trobat aquest bonic escrit que ens pot il·lustrar el sentiment d'aquest poble:

L’aimara moix passeja la seva frustració pel seu menut racó. Amb el cor tancat a pany i forrellat, l’aimara moix cerca l'inca de la clau, però sembla que no hi ha la reina a prop.

L’aimara moix entristeix tot veient-se allunyat del primigeni misteri de la creació. Per què el seu cor és tancat a pany i forrellat? Que no ha après a estimar?

L’aimara  moix, trist, plora sense llàgrimes. El seu cor tan sols el deixa patir i pensar en aquella inca a qui mai declararà la seva estimació. Por. Els seus ulls parlen pel seu cor el que la seva boca és incapaç de dir amb paraules.

L’aimara moix espera l'arribada dels conqueridors, de la mort, del foc. Tan sols espera la fi de la soledat en mans d’aquells que han de venir. Després de la mort, l'èxit, el solitari èxit de l’aimara moix serà total.


(Nota: segons el diccionari, el forrellat és una barreta de ferro subjectada horitzontalment a una porta mitjançant argolles, per tal que llisqui i s'encaixi en un forat del bastiment i faci de tancadura. Aquí sota podeu veure un pany amb forrellat fotografiat aquest estiu al claustre del monestir de Santa Maria la Real de Nájera, a La Rioja)



dissabte, 24 d’agost del 2013

Gàrgoles

El mot gàrgola deriva de la paraula francesa ‘gargouille’ i aquesta del verb ‘gargouiller’, que significa ‘produir un soroll similar al d'un líquid dins d'un tub’ i d'on també vindria l'expressió ‘fer gàrgares’.

Les gàrgoles en l'arquitectura, sobretot en la medieval, són la part que sobresurt d'una canonada i que serveix per a evacuar l'aigua de les teulades. En les esglésies i catedrals acostumen a estar adornades amb figures grotesques que representen animals, monstres o dimonis.

Algunes tradicions expliquen que la seva veritable funció era la de protegir el temple espantant els mals esperits i als pecadors, la veritat però és que la representació d'aquestes figures fantàstiques oferia llibertat a l'artista i era una manera de que els escultors poguessin donar forma a les seves fantasies.

Aquí us deixo un parell d'exemples, el primer de la catedral de Burgos i el segon d'una vivenda de l’Aïnsa, població de la comarca del Sobrarb a l'Aragó.




dijous, 22 d’agost del 2013

Llums i ombres

La claror i la foscor agafa un major protagonisme quan el subjecte és una immensa muntanya, la natura encara mig adormida o qualsevol paisatge, les llums i les ombres serveixen per engrandir encara més la bellesa del que se'ns mostra a la nostra atenta mirada, els contrast lumínic fa tan meravellós el que queda enfosquit darrera l'ombra com tot allò que reneix, dia rere dia, amb la llum del primer raig de sol.










Camí de Sant Jaume 2013 - 8a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 10 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida de San Juan de Ortega i arribada a Burgos, ambdues a la comunitat de Castella i Lleó.
Distància: 28 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 7 del matí.
Temps: 7 hores i mitja.

Havíem decidit sortir una mica més tard que de costum, tot i la llargada d'aquesta darrera etapa. El poc desnivell del recorregut i el saber que, arribant a Burgos, ja acabàvem el nostre camí d'aquest 2013, ens van ajudar a passar-ho una mica millor.

Després de sortir de San Juan de Ortega vam arribar a la població de Agés, més gran que l'anterior i on vam aprofitar per esmorzar una mica.

Després de passar per Atapuerca, vam haver de pujar per un camí pedregós que passava pel costat d'una zona militar fins l'esplanada anomenada ‘Cruz de Madera’, des de quin lloc ja vam poder veure, a l'horitzó, la gran ciutat de Burgos.

Des d'aquí tot va ser baixada o planer, Villalbal, Cardeñuela, Orbaneja Riopico, petites poblacions que vam anar deixant enrere en direcció a la capital.

En lloc d'entrar a Burgos per la zona del polígon industrial, sempre molt avorrit i llarg, vam decidir passar per la variant del costat de l'aeroport i agafar la via que ressegueix el riu Arlanzón fins arribar al centre de la ciutat.

Malgrat la calor d'aquella hora i l'esforç d'aquesta etapa, el fet d'arribar a Burgos i haver completat, en vuit etapes, la distància de 166 quilòmetres, entre Calahorra i Burgos, ens produïa una gran satisfacció.

Aquí teníem reservat un hotel per a passar-hi un parell de dies el que ens havia de permetre dues coses, descansar adequadament i visitar Burgos i, per descomptat, la seva imponent catedral.

Fins aquí el nostre tram del Camí de Sant Jaume d'aquest any, la nostra idea és, en una propera ocasió fer el tram de Burgos a Lleó. Tot arribarà!









dimecres, 21 d’agost del 2013

Camí de Sant Jaume 2013 - 7a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 9 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida de Belorado i arribada a San Juan de Ortega, ambdues a la comunitat de Castella i Lleó.
Distància: 24 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 6 hores.

Vam sortir de Belorado amb fred, per sota dels 10 graus, tot i que després, al llarg de la nostra caminada ja vam patir força calor. Etapa amb molt pendent per tal de travessar els Montes de Oca, situats per damunt dels 1000 metres d'altitud.

Després de passar per Villafranca, ja vam començar la forta pujada, això si sota l'ombra de l'abundant vegetació.

Un cop a dalt del cim de La Pedraja vam passar pel costat del monument que rememora l'afusellament d'unes tres-centes persones just al començament de la guerra civil, l'any 1936.

I després, sense deixar el cim d'aquestes muntanyes, vam arribar a San Juan de Ortega on teníem reservat una habitació en un casa rural amb totes les comoditats.

Un cop ens hi vam instal·lar, vam dinar al únic lloc on servien menjar en aquesta petita població, vam fer la migdiada i, més tard, vam realitzar una visita al important monestir.

Juan de Quintana Ortuño, conegut com a Juan de Ortega, de jove, va ajudar a Santo Domingo de la Calzada a obrir caminis per a millorar el pas dels pelegrins que feien el camí de Sant Jaume.

Quan Domingo de la Calzada va morir, el 1109, Juan de Ortega va fer el pelegrinatge a Jerusalem i, en tornar, el seu vaixell va naufragar i va fer vot a Sant Nicolau de Bari de fer-li una capella si es salvava.

En tornar, va edificar-la en un indret de les muntanyes d’Oca anomenat Ortega, nom que deriva de la paraula ortiga. Amb el temps, al voltant de la capella creixé un petit nucli de població, l'actual vila de San Juan de Ortega. A més, va construir un alberg per als pelegrins i així va néixer, cap al 1138, el monestir de Sant Nicolau, conegut des del començament del segle XIII com a monestir de San Juan de Ortega.

Vam anar a dormir una mica més tard perquè també havíem decidit que, l'endemà, sortiríem a caminar una hora més tard del normal, donat que ja només ens quedava l'etapa final fins a Burgos del nostre camí d'aquest any.











dimarts, 20 d’agost del 2013

Petites o grans coses

Normalment ens resulta fàcil diferenciar entre petites i grans coses, entre allò que se'ns presenta insignificant o el que realment és important, entre allò que ens passa desapercebut i el que tenim més present.

El que realment ens resulta difícil és donar una puntuació a les coses, és valorar-ho per allò que són i no pel que visualitzem, en poques paraules ‘les petites coses poden ser alhora les més importants’.

Uns aranyons al marge de qualsevol camí, els petits fruits vermells o les flors boscanes, la teranyina teixida pacientment per l'aranya, un petit conill que s'atura davant nostre o una insignificant papallona, poden ser molt més importants, fins i tot, que les antigues parets del monestir benedictí d’Obarra, tot i els seus misteris de la llum del sol i de la lluna.

Cal valorar-ho tot per un igual i amb sensibilitat, no perquè una cosa sigui més petita o insignificant és menys important que una altra molt més gran o amb més història.









Camí de Sant Jaume 2013 - 6a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 8 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida de Santo Domingo de la Calzada, a La Rioja, i arribada a Belorado, a la comunitat de Castella i Lleó.
Distància: 23 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 5 hores i 45 minuts.

Etapa dura a causa de la distància, de les pujades constants i dels caminis pedregosos, de fet, segurament, és l’etapa més dolenta que haurem fet al llarg de les vuit etapes del camí d'aquest any.

A poca estona de començar a caminar vam deixar enrere La Rioja per endinsar-nos a la comunitat de Castella i Lleó, fet que també vam constatar pel canvi de paisatge, molt més àrid i sec, amb camps immensos de cereals que es perden a l'horitzó.

Vam fer força estona pel costat de la carretera nacional 120, que neix a Logroño i passa per Burgos la nostra destinació final. Aquesta circumstància, el tipus de terreny que trepitjàvem i la distància total, van resultar finalment elements tots ells negatius.

L'alberg privat que teníem reservat a Belorado i el dinar que vam fer en un restaurant de la ciutat, tampoc van ser aspectes gaire afortunats, doncs l'allotjament era tirant a normal i el dinar d'allò més fluix.

Bé, sempre hi ha etapes més agradables i d'altres de més dolentes i aquesta sisena va resultar ser, sense cap mena de dubte, d'aquest segon grup.

Sobre les 10 de la nit, a dormir com gairebé cada dia, però avui amb més motiu donat que la setena etapa de l'endemà ens reservava l'important pujada als coneguts Montes de Oca.