dilluns, 19 d’agost del 2013

Camí de Sant Jaume 2013 - 5a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 7 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida de Nájera i arribada a Santo Domingo de la Calzada, ambdues poblacions de La Rioja.
Distància: 21 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 4 hores i 40 minuts.

Etapa amb pujades i baixades constants, de fet vam fer uns 255 metres de desnivell ascendent, i amb una mica de sol però suportable donat l'aire fresc que bufava a estones.

De mica en mica els conreus que ens acompanyen pel camí es van transformant cap a conreus de cereals, amb la qual cosa ens dona una visió més de secà que la que havíem tingut en les quatre primeres etapes.

Quan hem arribat al final d'etapa hem hagut de fer cua a l'alberg privat de la ‘Cofradia del Santo’, un establiment molt ben condicionat i preparat per al descans dels pelegrins.

Un cop vam estar instal·lats i després de la dutxa diària de rigor, vam fer la bugada en unes màquines de rentar i assecar del tipus auto-servei que hi havia davant mateix de l'alberg.

Després ja va ser hora d'anar a dinar i vam trobar un dels restaurants on hem menjat millor al llarg del camí d'aquest any.

Durant el descans de després de dinar, els trons ja ens anunciaven una tarda moguda i, efectivament, més tard i en poca estona va fer un fort xàfec acompanyat, en un primer moment, fins i tot d'una lleugera calamarsa.

Tot i això, el mal temps no va ser excusa per deixar de fer la visita que ens havíem proposat de la catedral, d'origen romànic, i la seva torre exempta.

El nom d'aquesta interessant població prové de Domingo Garcia, canonitzat com a Santo Domingo de la Calzada, qui va crear un pont, un hospital i un alberg de pelegrins, per a facilitar el seu pas cap a Santiago de Compostela, al voltant de l'any 1045.

És famosa la dita de ‘Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada’ degut a un miracle atribuït al sant. En record d'aquesta llegenda es guarda permanentment a la catedral un gall i una gallina, en un galliner construït amb forja.

La tempesta va refrescar l'ambient i, com gairebé sempre, sobre les 10 anàvem a dormir doncs l'endemà teníem una etapa una mica llarga i complicada a causa del fort desnivell.












dissabte, 17 d’agost del 2013

La vall de Bardají al Pirineu d’Osca

Després de la forta tempesta d'ahir vespre, aquest matí era força gratificant sortir a la muntanya i observar la natura en tot el seu esplendor.

El paisatge era d'un verd intens, la vegetació encara ben molla i la claror del sol a aquella hora del matí donant una tonalitat quasi perfecte.

Les imatges següents parlen per si mateixes,









Camí de Sant Jaume 2013 - 4a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 6 d'agost de 2013.
Recorregut: sortida de Navarrete i arribada a Nájera, ambdues poblacions de La Rioja.
Distància: 16 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 4 hores i mitja.

Etapa fàcil, de recorregut curt i amb poc desnivell, tan sols un coll, el de San Antón, quan dúiem 6 o 7 quilòmetres i el demés tot baixada. El clima ideal per a caminar, núvol i un vent més aviat fresc.

La primera part de l'etapa, com ja és habitual en tota aquesta regió, ha transcorregut enmig de conreus de vinya.

Un cop hem arribat al coll i gràcies a una taula d'orientació ja hem pogut identificar, al fons, la ciutat de Nájera al costat d'un turó de forma cònica.

Avui teníem alberg privat al costat del riu Najerilla, un alberg amb força capacitat però també molt ben condicionat. A la nostra arribada i donat que era encara aviat, vam fer una espera agradable damunt la gespa de la vora del riu.

Després de la dutxa, la bugada a màquina i el dinar al carrer Major de la vila, vam fer una estona de descans abans de visitar els seus importants monuments.

Entre tots ells en destaca el Monestir de Santa Maria la Real, fundat per Garcia ‘el de Nájera’ després d'estendre el seus dominis per la ‘Rioja Baja’ i conquistar Calahorra.

Durant la visita al Monestir impressiona la seva grandària, el mausoleu del reis de Navarra i el extraordinari claustre interior.

Van ser els àrabs els que van posar el nom de 'Náxara' a aquesta població, nom que volia dir 'Lloc entre penyes' o també 'Lloc al migdia', i al seu riu Nalia el van nomenar 'Naxarilla'.

A les 10 de la nit, després de deixar totes les coses preparades, a dormir tot esperant l'etapa, una mica més llarga, del dia següent.











divendres, 16 d’agost del 2013

Camí de Sant Jaume 2013 - 3a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 5 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida d’Agoncillo i arribada a Navarrete, passant per Logroño, poblacions totes elles de La Rioja.
Distància: 27 quilòmetres (12 fets a peu i 15 amb autobús).
Hora de sortida: a les 7 del matí.
Temps: 3 hores (de la part feta a peu).

Degut a que en la darrera etapa havíem reculat un parell de quilòmetres i que, a més, el camí fins a Logroño transcorre bàsicament per la carretera general amb un gran volum de circulació de vehicles, la nit anterior havíem decidit fer aquest primer tram de l'etapa amb autobús.

A les 7 del matí vam anar cap a la parada que hi havia prop de l’hostal i vam agafar el primer autobús que surt al matí d’Arrúbal fins a Logroño. Tot i estar acostumats a caminar i a dur força pes a l'esquena, és evident que fer un tros del trajecte amb autobús és una altra cosa.

A Logroño, el nostre camí que havíem fet fins ara des de Calahorra s'uneix amb el Camí de Sant Jaume més concorregut de tots, és a dir, el ‘Camí Francès’.

A aquella hora, la capital de la comunitat autònoma de La Rioja s'anava despertant de mica en mica, els primers bars i establiments anaven obrin de nou i als carrers ja es començava a veure alguns peregrins que anaven fent camí.

La sortida de Logroño a peu va ser molt especial doncs transcorre per una via verda, molt concorreguda i agradable, fins arribar a l’embassament de ‘La Grajera’ on l'aigua acaba arrodonint un trajecte d'allò més agradable.

En aquest tros del camí, en una espècie de cabana, es troba el personatge anomenat ‘Marcelino el Peregrino’ que, des de fa forces anys, acull als pelegrins que passen per allà proveint-los, en cas de necessitat, d'aigua o alguna taronja.

A partir d'aquí, el camí comença una pujada suau, fins arribar a una alçada de 520 metres, que la forta calor que feia dificultava encara més.

Un cop a dalt ja vam poder veure, encara de lluny, la població de Navarrete en la que hi destacava el campanar de l'església.

En Navarrete expliquen que el seu nom està en relació amb el límit que, en el segle XII, tenia amb Navarra i que derivava del vocable ‘Nafarrate’ que en basc vol dir ‘Porta de Navarra’.

Abans d'entrar a la ciutat es poden admirar les ruïnes de l'antic hospital medieval de pelegrins de San Juan d’Acre que va ser demolit al segle XIX.

Finalment, vam entrar a la ciutat i ens vam dirigir a l'alberg privat on havíem reservat per a dormir.

Després de la dutxa, vam rentar i assecar la roba a màquina i vam anar a dinar.

Per la tarda, després de fer una bona migdiada vam visitar aquesta bonica ciutat que destaca per la seva tradició terrissaire.

I a les 10 a dormir que l'endemà tocava tornar a caminar i aquesta vegada sense autobús.











dijous, 15 d’agost del 2013

Camí de Sant Jaume 2013 - 2a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 4 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida d’Alcanadre i arribada a Agoncillo, totes dues poblacions a La Rioja.
Distància: 21 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 6 hores i mitja.

Vam sortir d'Alcanadre de matinada, encara fosc, i travessant les vies del tren pel pas a nivell de l'estació, vam agafar el ‘GR’ que anava resseguint la via del tren pel seu costat dret en sentit oest. La temperatura, a aquella hora, era força fresca.

Quan ja feia una bona estona que caminàvem, per l'altre costat de la via del tren, el terreny començava a guanyar alçada mitjançant una paret de formes estranyes motivades per l'erosió.

Al mateix temps, a la dreta del camí vam començar a veure el riu Ebre que baixava força ple i, a causa de la proximitat de les aigües, aviat ens vàrem veure envoltats per una munió de mosquits que ens van fer la guitza durant una bona estona.

Segons vam llegir en uns rètols que hi havia, aquesta és una zona freqüentada pel voltor comú, una de les majors aus rapinyaires que es poden trobar a la Península Ibèrica, amb una envergadura que sovint supera els 260 cm.

Aquestes aus viuen en colònies i, amb les primeres clarors del dia, vam poder observar com, traient el cap pels penya-segats, començaven a efectuar els seus primers vols en busca d'aliment. L'espectacle era impressionant.

Mes enllà, es va obrir l'horitzó i el terreny es va tornar molt més planer. El riu Ebre, després d’una gir a la nostra dreta, va desaparèixer enmig de l’espessa i verda vegetació riberenca.

Ens trobàvem ara en una zona amb un cultiu predominant de vinya però també de gira-sol, de fet, vam caminar pel costat d'una plantació d'aquestes herbàcies que no s'acabava mai de tant gran que era.

Ben aviat i després de deixar a la dreta una edificació força gran, ja vam començar a veure les primeres cases del poble d'Arrúbal.

Aquesta petita població es va segregar, l'any 1953, del municipi d’Agoncillo. En aquella època, al barri d’Arrúbal hi vivien els colons que treballaven la gran propietat del Marqués de Santillana, moment en que van decidir comprar les terres i formar aquest nucli independent.

Arrúbal estava en festes, l'ambient festiu es notava per la música al carrer i el tancat de la plaça on ben aviat havia de començar una primera carrera de ‘vaquillas’, tan tradicionals per totes aquestes terres.

Tot passant per un dels seus carrers, una veïna que sortia de casa seva ens va voler obsequiar amb unes delicioses pastes típiques d'allà i que suposem fetes per ella mateixa, boníssimes!

Vam parar a esmorzar en un bar d'aquesta població i, després, ens vam dirigir cap a Agoncillo, final de la nostra segona etapa.

Davant nostre ja podíem observar les primeres cases d’Agoncillo separades d’Arrúbal per una plana farcida d'horts i cultius de regadiu.

Agoncillo és una petita localitat de La Rioja on hi destaquen un castell molt ben conservat i l'únic aeroport de la comunitat, l'aeroport de Logroño-Agoncillo que, a més, alberga una petita base aèria militar.

Com que en aquesta població no hi ha cap alberg, ni públic ni privat, vam haver de reservar lloc en un hostal que, després, vam descobrir que era de carretera i que, a més i molt a pesar nostre, estava un parell de quilòmetres enrere d’Agoncillo, per la qual cosa no ens va quedar més remei que recular aquesta distància.

Per arribar a l’hostal vam haver de travessar el polígon industrial ‘El Sequero’ on curiosament hi ha l'únic ‘Museu Würth’ de l'estat espanyol, inaugurat l'any 2007, i que, com tots els altres que hi ha arreu del món, conté una col·lecció privada d'Art Contemporani.

Després, una bona dutxa, dinar, rentar la roba i descansar, sobretot això, doncs allà no hi havia res més a fer.








dimecres, 14 d’agost del 2013

Camí de Sant Jaume 2013 - 1a. etapa

Dades de l’etapa.-

Data: 3 d’agost de 2013.
Recorregut: sortida de Calahorra i arribada a Alcanadre, totes dues poblacions a La Rioja.
Distància: 21 quilòmetres.
Hora de sortida: a les 6 del matí.
Temps: 5 hores i mitja.

Aquest any havíem decidit començar a caminar a Calahorra, a La Rioja, per intentar d'arribar a Burgos fent vuit trams; les primeres etapes utilitzant el tros final del ‘Camí Català’ o ‘Camí de Saragossa’, que neix a Montserrat i passa per aquesta capital tot resseguint el riu Ebre.

El passat dia 2 d'agost, més o menys a migdia, arribàvem a Calahorra amb una calor gairebé insuportable, l'aire era tan calent que semblava talment sortit del foc. Per sort, en els dies següents, les altes temperatures van anar minvant i, fins i tot i a primera hora del matí, hi va haver algun dia que ens vam haver d'abrigar.

El primer que vam fer va ser anar a registrar-nos a l'alberg, per tal de poder dormir la nostra primera nit abans d'iniciar el camí. Aquest alberg, que ja coneixíem de quan fa cinc anys vam fer la totalitat del ‘Camí Català’, disposa d'unes confortables habitacions dobles amb bany complet al primer pis, però ha perdut la zona de serveis amb cuina que hi havia a la planta baixa i que, ara, s'ha transformat en una tenda de records que comunica amb el bar.

Després de dinar, i a causa de l'intens calor, vam haver d'esperar que baixés el sol per tal de fer una mica de visita a la ciutat, banyada pel riu Cidacos, i a la que els romans van batejar com a ‘Calagurris Iulia Nasica’.

Al costat de l'alberg trobem l'església de Sant Francesc, normalment tancada al culte i des de la que, tradicionalment, surten les processons de Setmana Santa. Pels voltants tenim els carrerons de l'antic i molt important call jueu de la ciutat. Però sens dubte el monument més destacat és la Catedral gòtica amb influències i aportacions d'altres estils i èpoques.

Vam anar a dormir a quarts d'onze, doncs la nostra intenció, per tal d'estalviar-nos el previsible calor, era sortir ben aviat al matí.

Efectivament, a les sis del matí sortíem de l'alberg, estrenant-nos amb el pes de la motxilla i començant la nostra aventura del ‘Camí de Sant Jaume’ d'aquest any.

Els primers quilòmetres van ser del tot planers i ens van regalar una primera sortida de sol d'allò més bonica.

Durant el trajecte vam fer un parell d'aturades, una per esmorzar i l'altre per descansar una estona.

Ja quan ens acostàvem a la nostra destinació d'Alcanadre, ens vam trobar amb alguns petits desnivells que ens van fer recordar que el camí no sempre és del tot planer.

Tota aquesta zona està dedicada, bàsicament, al cultiu de l'olivera i la vinya, tot i que a mesura que ens acostàvem al nostre destí, el cultiu de regadiu s'anava transformant en un de secà.

Pràcticament a l'entrada del poble, a la dreta, es pot observar un turó ben especial, anomenat ‘monte de la Botella’ i conegut des de sempre com ‘el pico del Gurugú’.

A l'arribada vam anar en direcció al bar ‘La Unión’ on ens havien de donar les claus de l'alberg situat a la mateixa estació del ferrocarril, just a la vivenda, ara buida, de l'antic cap d'estació.

Un cop segellada la credencial i amb les claus a la mà, ens vam dirigir cap a l'estació i vam poder observar que, aquest alberg, estava igual o pitjor que quan ja hi havíem dormit ara fa cinc anys, la cuina pràcticament destrossada i els lavabos amb un deplorable estat.

Tot i això, ens vam dutxar, vam fer la bugada i vam tornar al bar ‘La Unión’ per tal de dinar una mica. Just a l'arribar al local, a mi em va venir una suor freda i un fort mareig que només va desaparèixer després de prendre aigua amb sucre. Suposo que la calor d'aquella primera etapa en va ser la causa d'aquest primer ensurt.

Després d'un bon dinar, vam anar a fer la migdiada i, quan ja no feia tanta calor, vam donar un tomb per la petita població en la que destaca l'església de Santa Maria.

A l'alberg vam coincidir amb dos pelegrins més que anaven en direcció contraria a la nostra, un d'ells feia el camí de tornada, fins a Saragossa, i l'altre feia el ‘Camí Ignacià’ amb final a Montserrat i Manresa.

Una mica més enllà de les 10 de la nit, anàvem a dormir per tal de recuperar forces de cara la segona etapa de l'endemà.








dimarts, 13 d’agost del 2013

Cruïlla de camins

Els qui han fet una part del ‘Camí de Sant Jaume’, a trossos o parts senceres, saben què vol dir exactament fer el ‘Camí’, és a dir, tenen coneixement dels seus patiments transitoris, del què representa fer vida comunitària, dels problemes i beneficis de la convivència, de la duresa del veritable ‘Camí’.

Els qui han fet una part del ‘Camí de Sant Jaume’, a trossos o parts senceres, i any rere any hi volen tornar per a resseguir-lo o continuar-lo, saben exactament què vol dir ser pelegrí al segle XXI.

Els qui han fet una part del ‘Camí de Sant Jaume’, a trossos o parts senceres, carregats amb la motxilla i patint de cansament i mal de peus, tenen ben present els moments dolents, però també, i en gran mesura, aquells més gratificants.

Perquè el ‘Camí’ és donar i no esperar res a canvi, el ‘Camí’ és arrelar amistats amb els qui menys coneixes  i també és desitjar un ‘Bon Camí’, amb un somriure a la boca, a qualsevol persona que passi pel teu costat.

El ‘Camí’, doncs, és com una cruïlla, on les procedències són ben diverses però on tots van vers un mateix destí.


(A partir de demà i durant els propers dies, intentaré explicar les meves vivències de les vuit etapes del ‘Camí de Sant Jaume’ que hem fet aquest any, sortint de Calahorra, a la Rioja, i arribant a Burgos, a Castella i Lleó).



dijous, 1 d’agost del 2013

Avui començo vacances

Igual que jo, molts dels que tenen la sort de continuar ‘encara’ amb una feina remunerada deuen començar les vacances tot just avui o són a punt d'encetar-les.

El primer que he fet aquest matí ha estat donar una ullada al diccionari per veure d'on provenia el mot ‘vacances’ i, després d'anar seguint el fil semàntic, observo el següent:

Vacances ve de ‘vacança’, aquesta expressió deriva de ‘vacar’ i, finalment, ‘vacar’ prové de ‘vagar’ que vol dir ‘estar buit, ociós’.

És a dir, si ens limitem exclusivament a fer cas del significat etimològic, a partir d'avui i durant uns quants dies, no faré res, no pensaré en res, únicament estaré vagarós.

Home, jo ja sé que després d'un any d'activitat, encara que no sigui al 100%, a tothom li agrada disposar d'uns dies de repòs, però d'això a no utilitzar el cos ni el cervell per a res n'hi ha un bon tros.

Jo prefereixo seguir actiu tot i que, evidentment, d'una altra manera, però sense estar forçosament aturat. Fer esport, dedicar temps a la cultura, agafar de nou aquell llibre oblidat, fer alguna cosa que t'ompli els sentits, perquè, per a mi, no hi ha res pitjor que deixar que el temps s'escoli sense fer absolutament res.

Que tingueu un molt bon agost!



dimecres, 31 de juliol del 2013

Les matemàtiques i la vida

Des de l'antiguitat fins els nostres dies, els filòsofs sempre han afirmat que les matemàtiques ho expliquen tot a la vida, que tot es regeix per un codi numèric o geomètric, que no hi ha res deixat a l'atzar.

Ens han arribat tractats sencers que ens expliquen les grans propietats dels, sempre enigmàtics, nombres primers i la seva relació amb els cicles biològics.

Hi ha qui ha trobat paral·lelismes entre determinades obres musicals i un seguit de sèries numèriques, com si realment s'haguessin inspirat en les matemàtiques.

Sovint, s'afirma que quan es domina la ciència de les matemàtiques és més fàcil entendre els misteris de la vida i l'univers.

Actualment, sense anar més lluny, hi ha infinitat d'estris d'us quotidià que funcionen sota la batuta experta dels ceros i els uns; els ordinadors, els equips audiovisuals, els telèfons mòbils en són un clar exemple.

Segurament que tot això és veritat, però em resisteixo a pensar que, determinades actuacions humanes, posem per cas, quan experimentem emocions, quan estem contents o quan el cor ens batega de pressa davant d'un ensurt o una sorpresa, funcionin de forma totalment subordinada a les matemàtiques.

No crec, de cap de les maneres, que aquests impulsos emocionals estiguin governats per aquesta ciència exacta ja que, aleshores, no estaríem parlant de persones si no de màquines, d'allò que vulgarment es coneix com a ‘robots’.

Ho sento però em resisteixo amb totes les meves forces a ser un ‘robot’, com així ho voldrien molts d'aquells que ens governen, prefereixo gestionar-me a mi mateix i gaudir, mostrant lliurement i a cada instant, les meves emocions interiors.




dimarts, 30 de juliol del 2013

Il•lusió

Tot i que, segons el diccionari, la primera descripció del mot ‘il·lusió’ ens indica que ‘es tracta d'un error de percepció o d'interpretació provocat per una aparença’, també hi ha una altra significat que ens diu el següent: ‘alegria o entusiasme que experimenta  alguna persona, amb l'esperança o seguretat de realització d'alguna cosa agradable’.

Evidentment, jo prefereixo aquesta segona explicació del mot i, a més, crec molt sincerament que la il·lusió no l'hauríem de perdre mai, doncs és un dels motors que ens fa mantenir vius per tal de tirar endavant.

Sempre s'ha de tenir il·lusions, il·lusió d'encetar nous projectes, de pensar en el futur, de començar nous camins, de tenir ganes de fer activitats, per petites i insignificants que siguin; cal mantenir, en tot moment, les expectatives ben obertes.

Ja sé que els temps que corren no són ‘per tirar coets’ però, creieu-me, mantenir viva la il·lusió per fer coses ens ajuda moltíssim a sobreviure en aquesta mena de ‘selva’ on estem ficats.

Jo, no cal dir-ho, sempre intento practicar aquesta tècnica tan beneficiosa.



diumenge, 28 de juliol del 2013

Els cicàdids

Entre els insectes anomenats cicàdids, trobem les conegudes ‘cigales’ amb el seu típic cant que emeten insistentment durant els mesos de més calor, bàsicament el juliol i agost.

De fet, aquest cant tan especial i eixordador l'emeten els mascles per tal d'atreure a les femelles, i el produeixen al fregar, entre si, unes membranes que tenen a cada costat de la part abdominal, ajudades per uns petits sacs d'aire que funcionen com a caixes de ressonància.

Mesuren uns 4 centímetres de llargada i tenen un cap força gros i quatre ales transparents, dues anteriors més grans i dues de posteriors més petites i amagades.

La part més curiosa d'aquest insecte és el seu cicle biològic que, segons l'espècie, pot arribar fins a 17 anys. Fa pocs dies es va publicar una notícia referida a la costa est dels EUA, on es preparaven per a rebre milions de cigales que, després de 17 anys sota terra, sortirien aquest estiu per tal de deixar escoltar els seu brunzit en pobles, camps i ciutats. Aquest és un fenomen fascinant i únic que es reprodueix cada 17 anys en aquella regió, quan les nimfes que han estat gairebé dues dècades enterrades surten a la superfície per aparellar-se, pondre ous i morir, segurament no trobaríem al regne animal cap altre exemple d'insecte amb uns hàbits tan especials com els d'aquestes cigales americanes.

No sé de quina espècie serien però aquest matí, quan el sol ja començava a escalfar, tot passant per dins d'un petit bosc de pins entre la masia de Can Montllor de la Muntanya i la de Can Padró, el concert que ens oferien les cigales era realment extraordinari.



divendres, 26 de juliol del 2013

El Gurugú

Segurament que podem afirmar que la muntanya que duu el nom de Gurugú és un cas molt especial, segurament únic en el món, en que un mateix nom el trobem escampat a molts llocs de la geografia.

De fet, el puig original d'aquest nom és troba en el punt més alt de la península de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc, a tocar de la ciutat de Melilla. Aquest conjunt muntanyós està integrat a la serralada de Nador i té una altura de 890 metres.

En aquells paratges hi viuen una colònia de mones que tenen el nom de ‘mones de Berberia’, suposo per trobar-se en assentaments de població berber.

Aquesta regió, i concretament el Gurugú, fou objecte de forts combats en la campanya de 1909 entre espanyols i autòctons. Aquests combats van ser molt impopulars i també una de les causes que, a Barcelona i diverses poblacions catalanes, s'originés el que es coneix com ‘la Setmana Tràgica’ del 27 de juliol de 1909, just demà farà 104 anys.

Tot això va provocar que molts catalans i espanyols que lluitaren en aquelles guerres posessin el nom a petites muntanyes i turons que poguessin tenir alguna mena de semblança amb aquella muntanya del Marroc.

Aquí teniu alguns indrets on podem trobar aquesta denominació muntanyosa ben curiosa:

A Catalunya:

Al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, a prop de la castellassa de Can Torres. Entre Mieres i Sant Ferriol, a la comarca de la Garrotxa. A Castellcir, al Moianès i en un cantó de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona, entre d'altres.

Al País Valencià:

A Xixona, a la comarca de l’Alacantí i a Benicàssim, a la Plana Alta.

En altres territoris:

A Arnuero, municipi de Cantàbria. a Alcalà de Henares, a Madrid, al Parc Maria Luisa de Sevilla i a la població d’Alcanadre, a La Rioja.

Justament aquesta població d’Alcanadre la visitarem d'aquí a pocs dies doncs serà el final de la nostra primera etapa del camí de Sant Jaume d'aquest any que iniciarem a Calahorra.

A veure si tenim sort i passem pel costat del Gurugú d’Alcanadre.

(Aquí podeu veure, al fons, una visió de la muntanya marroquina de Gurugú)