És una evidència, necessito posar-me
les piles el més aviat possible, i si són alcalines millor que millor. No sé si
és perquè darrerament he faltat algun dia al gimnàs, o perquè he ‘guanyat’ algun ‘quilet’, o també perquè aquesta setmana he agafat un refredat força
fort, la qüestió és que avui el coll d'en Llivi primer i el de Grua després se
m’han travessat d'allò més.
Tant si com no, però, no he faltat a
la cita i avui he participat a la 24ena travessa de Castellar del Vallès a Montserrat, una
clàssica a casa nostra.
El dia ha sortit humit i amb una
mica de boira i allò que, al matí, podia ser un problema, cap al migdia, ja de
pujada a la muntanya de Montserrat, ha resultat ser una avantatge, si més no per
no suar tant.
Tal com he apuntat abans, he arribat
al pla del Girbau completament asfixiat i encara faltaven els tres o quatre
pujadors fins el coll de Grua. Després, però, fins la riera de les Arenes de Matadepera
tot planer, quin goig!
Un cop travessada la carretera de Talamanca ha
tocat pujar de nou, ara però una mica més suau, fins el collet del Queixal on
hem agafat la pista que ens menaria fins la Casa Nova de l’Obac, lloc on
habitualment s’esmorza.
Descansar una mica per agafar noves
forces i a seguir toquen. Es tracta d'anar en direcció a Vacarisses, abans però,
cal baixar fins les Vendranes, amb una bonica masia i un camp al davant amb un
cirerer força florit i l’herba plena de lliris de color groc.
Després de travessar la riera, ha calgut pujar el coll i, tot baixant, ja podíem admirar la ‘torrota’ de Vacarisses i
tan sols algunes punxes de Montserrat, doncs la totalitat de la muntanya encara
ens quedava darrera la boira.
Travessar Vacarisses per dins sempre
és fa llarg, però no hi ha altre remei. Després hem pujat fins la carena de
l’Hostal de la Creu i allà si que ja m’he trobat una mica salvat, doncs
Montserrat es veia a prop i Monistrol de Montserrat no semblava massa lluny.
A l’arribar a Monistrol, toca
refrescar-se la cara i proveir-se d'aigua, just a la font que hi ha abans de passar
el majestuós pont sobre el riu Llobregat. Després cal passar per enmig els seus
carrerons i començar la pujada, la darrera si, però la més dura de totes.
Jo m’ho he agafat amb calma i he
anat parant de tant en tant, fins arribar a la zona dels ‘tubs’ i a les escales,
on et sembla que ja ho tens però que no s’acaben mai. Més o menys a tres quarts
de dues arribava a dalt del Monestir, molt cansat però amb la feina feta.
Ara, després d'una dutxa reparadora
i del dinar, tot es veu d'una altra manera i, escoltant la tempesta que cau
sobre Castellar del Vallès, la travessa queda lluny i com una anècdota.
Prometo, tal com he dit al
començament, que a partir de demà, avui no, hem posaré les piles perquè si no,
em sembla a mi que aquest any no podré fer la propera ruta dels ‘Cinc Cims’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.