dissabte, 18 d’agost del 2012

(Escrit el 08.08.12) El Camí de Sant Jaume


No crec que sigui pedant dir que puc presumir d’una certa experiència en això del Camí de Sant Jaume, de fet, comptant també aquest, ja porto cinc anys fent algun tros, més o menys llarg, del Camí.

Em vaig estrenar l’any 2007 amb la part gallega del trajecte, concretament des de Sàrria, a la província de Lugo, fins a Finisterre tot passant, això si, per Santiago de Compostela i Muxia. En total vam fer uns 200 quilòmetres i, per a mi, va representar l’inici d’una activitat que aniria seguint any rere any.

L’any 2008 ens vam decidir a fer el Camí Català, sortint des de casa i tenint com a primera etapa Montserrat, per arribar a Logroño, amb una distància de 500 quilòmetres i travessant quatre comunitats autònomes, Catalunya, l’Aragó, Navarra i la Rioja. Aquest, segurament, ha estat el més dur de tots els trajectes que hem anat fent.

L’any següent 2009 vam apostar per fer una part del Camí del Nord, sortint des d’Irún i arribant a Ribadesella, caminant uns 450 quilòmetres i passant, bona part del trajecte, a tocar del mar Cantàbric. Aquest és un dels recorreguts que més m’han agradat de tots els que hem anat fent.

Després de saltar-nos l’any 2010, l’any 2011 vam fer, en la seva totalitat, el Camí Primitiu, des de Ribadesella fins a Santiago de Compostela, amb una distància d’aproximadament 400 quilòmetres i amb alguns trams d’un cert desnivell, sobretot al Principat d’Astúries.

Aquest any tocava una part del Camí Aragonès i, de fet, els meus companys de camí han fet el recorregut que va des de Somport fins a Puente la Reina però jo, degut a un canvi en la programació de les meves vacances, m’he hagut d’acontentar en fer només tres etapes del recorregut, concretament la part Navarresa, des de Sangüesa fins a Puente la Reina, amb una distància d’uns 60 quilòmetres i que començo demà mateix.

En total i sumant-hi els d'aquest any, seran més de 1.600 quilòmetres acumulant llocs visitats, moments bons i dolents i, sobretot, vivències força interessants i enriquidores.

Al Camí de Sant Jaume et trobes gent de tot, des d’aquells que només hi van a fer turisme econòmic, sobretot estrangers, fins als que ho fan tots sols per tal d’aïllar-se d’algun problema personal.

Durant els dies que dura la caminada es comparteixen moltes coses, les dificultats, les alegries, les converses amb gent que coneixes allà i, sobretot, es produeix una certa socialització de tot, tant de les coses materials com de les espirituals. El Camí, amb els seus moments bons i dolents, és el camí de tothom i, alhora, individualment cadascú hi aporta alguna cosa.

Les incomoditats es viuen en positiu i les etapes van caient tot intentant arribar a algun lloc, preestablert o no. Aquesta és la grandesa del ‘Camí’.





dimarts, 7 d’agost del 2012

Última etapa per Andalusia


Un cop hem sortit de Lanjarón, hem anat en direcció a Màlaga, des d’on demà viatjarem amb avió fins a Barcelona.

Pel camí ens hem aturat a visitar la ‘Cova de Nerja’, una de les coves de major bellesa d’Europa, donada la grandària i l’alçada de les seves sales.

De totes elles, destaca la gran columna central de la ‘Sala del Cataclisme’ amb 32 metres d’alçada. Tot seguit es pot trobar la ‘Sala dels Fantasmes’, la ‘Sala de la Cascada’ i  la ‘Sala dels Òrgans’ decorada amb signes esquemàtics rupestres, la qual cosa fa suposar que l’home ja arrencava a la cova els seus primers acords.

Després hem arribat a la capital, Màlaga, on ja hem tingut un primer tast d’aquesta bonica ciutat amb la Catedral, el magnífic carrer Larios i un passeig per la sempre concorreguda ‘Alameda’.

Bé, tot plegat un bon final de les nostres vacances per aquesta regió afortunada.









dilluns, 6 d’agost del 2012

Final d’estada a Granada


Avui darrer dia de les nostres vacances a Lanjarón, després de les sessions diàries de termalisme i per acabar-ho d’arrodonir, una sessió de ‘flotarium’, és a dir, trenta minuts surant damunt l’aigua amb una concentració important de sal i amb un ambient lumínic i música de piano per aconseguir un total relaxament.

Per la tarda petita excursió pels voltants de Lanjarón, concretament a l’embassament de Béznar, que aprofita les aigües del riu Ízbor i inclou els municipis de Lecrín, El Pinar i El Valle.

Les seves aigües serveixen bàsicament per a les poblacions de Motril i Salobreña, després de subministrar la central hidroelèctrica existent.

De tornada, aturada en un antic pont nassarita que era utilitzat per a dirigir-se cap a la zona de les Alpujarras.








La costa tropical Granadina


Aquest diumenge hem tingut ocasió de visitar la costa tropical de Granada, concretament la petita població de Castell de Ferro. Aquest petit nucli urbà forma part del municipi de Gualchos.

Tot i que hi ha versions contradictòries sobre la seva toponímia, es pot dir que és l’única localitat de la província de Granada amb nom català. De fet al centre del poble existeix un carrer que es diu ‘calle de los catalanes’.

Una de les versions explica que, des de la Reconquesta del Regne de Granada, el lloc era conegut com ‘Castil de Ferro’ i el nom va canviar de ‘Castil’ a ‘Castell’ quan va ser repoblat pels catalans després de la guerra del francès. Entre les tradicions catalanes que encara s’hi conserven hi ha la festa de Sant Joan amb l’encesa de fogueres.

L’altre versió que corre explica que el seu origen es remunta a l’època fenícia i, posteriorment, s’hi van establir els àrabs, moment en que el lloc es coneix com a ‘Castil Ferruch’. Al segle XVIII la influència dels pescadors catalans que freqüentaven la zona van fer derivar el nom cap a la denominació actual, és a dir, ‘Castell de Ferro’.

En qualsevol cas sembla que l'arrel catalana de la seva denominació resulta prou evident.

Darrerament ha esdevingut un referent turístic important amb la construcció d’algunes urbanitzacions. Tot i això, l’agricultura té molta importància amb gran quantitat d’hivernacles espaiats a l’entorn de tota la població i els turons propers.








dissabte, 4 d’agost del 2012

Ruta històrica per Granada


Avui hem fet una ruta històrica pels voltants de Granada. Per la tarda, hem anat fins a Fuente Vaqueros conegut per ser el poble on va néixer Federico Garcia Lorca, el 5 de juny de 1898.

Val a dir que aquesta població té un museu ubicat a la casa natal però que, malauradament, no hem pogut visitar perquè, durant aquest mes, només està obert pels matins.

Adscrit a l’anomenada ‘Generació del 27’ és el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg se’l considera un dels principals exponents del teatre espanyol, juntament amb Valle-Inclán i Buero Vallejo.

Va morir executat després de la revolta militar de la Guerra Civil Espanyola, per la seva afinitat amb el Front Popular i, també, per ser obertament homosexual.

Els ambaixadors de Colòmbia Mèxic van preveure que el poeta pogués ser víctima d’un atemptat a causa del seu càrrec de funcionari de la República i li van oferir l’exili, però Lorca va rebutjar els oferiments i es va dirigir a la seva casa de Granada per passar-hi l’estiu.

En aquells moments polítics algú li va preguntar sobre la seva preferència política i ell va manifestar que se sentia alhora catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic, és a dir, de tot i de res. De fet mai es va afiliar a cap de les faccions polítiques i mai va discriminar cap dels seus amics, per qüestions polítiques, per exemple va tenir una gran amistat amb el líder i fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, molt aficionat a la poesia com el propi Lorca. En alguna ocasió, en referència a aquesta amistat va escriure: ‘José Antonio, un altre bon noi. Saps que tots els divendres sopo amb ell? Solem sortir junts en un taxi amb les persianetes baixades, perquè ni a ell li convé que el vegin amb mi, ni a mi em convé que em vegin amb ell’.

Després d’una denúncia anònima, el 16 d’agost de 1936 va ser detingut a la casa d’un dels seus amics, el també falangista Luis Rosales, qui va obtenir la promesa de les autoritats nacionals que seria posat en llibertat, si no existia denúncia en contra seva. Malgrat tot, l’ordre d’execució estava donada i la matinada del 18 d’agost de 1936 va ser afusellat i el seu cos roman enterrat en una fosa comuna anònima i desconeguda, en algun lloc d’aquests paratges.

Les obres de poesia més conegudes són: Impresiones y paisajes, Libro de poemas, Oda a Salvador Dalí, Romancero gitano, Poeta en Nueva York i Sonetos del amor oscuro.

En teatre les més importants són: Mariana Pineda, Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba.








De tornada, ens hem aturat a la població propera a Granada de Santa Fe, fundada en aquest indret pels Reis Catòlics mentre durava l’assetjament de Granada, fins que van aconseguir expulsar-ne el darrer rei àrab Boabdil, anomenat ‘el chico’.
Degut a ser un enclavament nou, la distribució dels seus carrers és totalment quadriculada i encara són visibles les diverses portalades que s’utilitzaven per entrar i sortir de la ciutat al ser murallada.
Per cert, en un dels seus carrers hem pogut observar la casa de la família Rosales que comentava en el relat anterior de Lorca.







divendres, 3 d’agost del 2012

L’Alhambra


Visitar l’Alhambra és endinsar-se en un món curull de geometria, de palaus fantàstics i on la cultura de l’aigua i els innombrables jardins li donen una bellesa única. Com en altres obres musulmanes el seu veritable atractiu són els interiors, la decoració dels quals els situa en el cim de l’art islàmic.

L’Alhambra fou una ciutat palatina i alhora fortalesa que allotjava al monarca i la cort nassarita del Regne de Granada.

Etimològicament, Alhambra en àrab és ‘Al Hamra’ (la Vermella), procedent del nom complet ‘Qal’at al-hamra’ (Fortalesa Vermella). Sembla que l’adjectiu de ‘vermella’ li vindria perquè quan es va construir es treballava de nit i, vista a la nit, des de lluny, a causa de les torxes, es veia vermella.

Els mosaics de l’Alhambra fan servir tres tipus de suport: la ceràmica, l’estuc i la fusta, i els temes principals que s’utilitzen són: l’epigrafia, amb caràcters cursius o geomètrics, la decoració vegetal i la decoració geomètrica.

Evidentment, si es ve a Granada és una visita que no es pot deixar de fer i que ens demostra la qualitat i grandesa dels artistes d’aquella època i cultura.

Tot seguit hi ha un bon exemple de fotografies dels aspectes principals del recinte.