Parlant en termes religiosos, diuen
que la supèrbia és un dels 7 pecats capitals, però de qualsevol manera que es
miri, la supèrbia cal considerar-la sempre com una cosa dolenta ja que la persona superba
es creu millor que els altres i, sobretot, menysprea a tots els que l’envolten.
A les antípodes de la supèrbia tenim
la humilitat que es tradueix en senzillesa, discreció, modèstia i manca de
pretensions, per això es diu que no hi ha un millor remei contra la supèrbia que
una 'cura d’humilitat'.
Tot i això hi ha persones superbes
que no canvien per res del món i sempre es consideraran els ‘millors’, els ‘més
guapos’ i els ‘més rics’ del planeta, malgrat que en algun moment s’han hagut
de mossegar la llengua i renegar d’amagat.
No sé perquè avui m’han vingut al
cap aquestes reflexions, potser és que ahir vaig mirar un partit de futbol i,
de tant en tant, enfocaven la cara d’un dels jugadors que, com sempre, volia
demostrar la seva supèrbia i, al final igual que 'Llucifer', va haver de marxar al vestidor amb la
cua entre cames.
