Fa temps que volia escriure quelcom
que comences amb aquest interrogant i és que sóc dels que pensa que moltes
coses de la vida se’ns presenten davant nostre com si fossin un miratge,
impregnades d’una gran dosi d’irrealitat. M’explico, vivim al costat d’altres
persones, ens relacionem amb molta gent, participem de moltes activitats
conjuntes i, malgrat tot, desconeixem totalment als altres i, fins i tot, a
nosaltres mateixos.
La nostra ment es va alimentant de
tot allò que ens ensenyen des de petits, del que ens expliquen mentre ens fem
grans, del que observem dins la pel·lícula de la vida que ens passa pel nostre davant,
però no podem tenir la certesa que allò que veiem sigui del tot real.
Vivim més d’emocions i sentiments que
de realitats comprovades, sovint mana més el nostre cor que el nostre cap.
Hi ha quelcom per damunt nostre que
ens aplica el seu dictat, a través de les modes, mitjançant els costums
preestablerts, en el discurs de la moralitat, en definitiva, guiant-nos en tots
el aspectes de la vida.
Els humans hem escrit la història
tal com la volíem llegir, hem fet tots els possibles per homogeneïtzar el
pensament i les normes i, aleshores, jo em pregunto ... i si tot fos una gran
mentida? I si el món de veritat fos darrera la propera duna?
Potser
tal com ho va cantar magistralment Bob Dylan, la resposta, amic meu, estigui en
el vent i jo, per si fa el cas, no deixo mai d’escoltar-lo.

.jpg)
