Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris futbol. Mostrar tots els missatges

dissabte, 19 de gener del 2013

També és bo perdre algun cop


Després del partit de futbol d'avui entre la Real Societat i el Barça, els donostiarres ben bé podrien haver fet seva aquella dita catalana que diu: ‘Com el joc de Verdú, tres per mi i dos per tu’.

Avui el Barça ha perdut el seu primer partit d'aquesta temporada i això ha passat després de jugar tota la primera volta del campionat i no perdre'n cap ni un. Això, de per si, ja és tot un èxit.

Malgrat que diuen que el futbol és un esport, en el fons i realment es tracta d'un joc i com a tal, es pot guanyar, es pot empatar i, evidentment, es pot perdre.

Malament si penséssim que sempre s’ha de guanyar, és més, jo penso que, de tant en tant, és bo perdre algun partit i això ens ha de fer tocar de peus a terra i reflexionar sobre si hi ha quelcom a millorar.

Ja ho diu el refrany: ‘Com pot ser jugar i sempre guanyar?’





diumenge, 1 de juliol del 2012

Em ‘mullo’ amb un pronòstic de resultat


M’agradaria aventurar un pronòstic sobre el resultat del partit d’avui que enfrontarà a Espanya amb Itàlia d’aquí a dues hores mal comptades.

Jo donaré un resultat triple, 1 a 1 i a 0. Bé, no patiu que m’explicaré per donar un resultat tan estrambòtic i inusual.

Espanya, passi el que passi, n’obtindrà un punt, el que ha anat forjant amb la seva dèria nacionalista, espanyola evidentment, que va fent forat entre la societat i que gràcies a un esport, anomenat futbol, aconsegueix deixar de banda tots els problemes econòmics, socials i de futur que tenen els seus habitants.

Itàlia, traurà també un altre punt, amb el seu joc precís, a estones brut però sempre eficaç, amagant sempre la veritat i no sortint mai com a perdedor davant de qualsevol lluita, malgrat tenir unes cartes ‘dolentes’.

S’arribarà així a la fi del partit i també després dels trenta minuts de pròrroga. Aleshores és llençaran els penals i, per més que en llencin, tots seran bons i se celebraran amb una cridòria abrandada, tant arreu d’Espanya com a la vella Itàlia.

Com que no hi haurà manera de que ningú guanyi el partit acabarà així, amb un empat tècnic entre els dos contendents.

Em direu que això no és possible, que en qualsevol final que es jugui cal que hi hagi un guanyador i un perdedor, però és que de perdedor ja n’hi ha un, fins i tot abans de començar a jugar, és el que ha obtingut zero punts.

Es tracta de Catalunya i de totes les nacionalitats històriques que es troben dins d’aquests dos països.

Es tracta del Català i d’altres llengües minoritàries que són amenaçades constantment.

Es tracta del sentit comú que sembla s’hagi perdut davant d’un matx d’aquestes característiques.

Ja tenim un perdedor, no en tingueu cap mena de dubte, ja veureu com aquesta nit sortirà la follia al carrer enarborant les ‘seves’ banderes, intentant unificar i passar per l’adreçador tot allò que els fa nosa i els neguiteja.

Ara bé, jo prefereixo tenir zero punts i perdre, momentàniament, el partit a deixar-me arrossegar per aquesta riuada d’incultura i fals nacionalisme. En aquestes circumstàncies i un resultat advers no em sentiré un perdedor.

Con es diu sempre, ‘que guanyi el millor!’ (que no sempre vol dir aquell que obté més puntuació).


dissabte, 26 de maig del 2012

Una interpretació memorable !


El guió estava escrit, però calia executar-lo i es va fer a la perfecció, sense desviar-se ni un  mil·límetre del que estava previst, sense necessitat d’apuntador, ni entrebancs, amb total satisfacció per la feina ben feta.

Tots els actors que van poder sortir a escena van estar a l’alçada del que s’esperava d’ells, van interpretar el seu paper amb disciplina, amb diligència i plena convicció.

Alguns, o més ben dit ‘algunes’, van intentar enrarir l’ambient previ a l’espectacle però no ho van aconseguir, al contrari, van refermar, encara més, l’esperit de lluita i fermesa.

Quan es va obrir el teló la ‘xiulada’ va ser monumental, malgrat els inhibidors acústics i barroers que es van instal·lar a l’escenari. O és que algú es creia que el rebuig general no es produiria, malgrat tot?

El públic, meravellós, animant en tot moment, amb els sentiments a flor de pell, lluint els colors, brandant els símbols propis i cridant a més no poder, donant exemple, una vegada més, d’agermanament entre rivals. O no va ser així?

Els actors d’un cantó, els nostres, fent tota la feina en menys de mitja hora, per deixar-ho tot ‘al sac i ben lligat’ quan abans millor. Els actors de l’altra banda lluitant amb impotència i desesperació.

I al final, l’èxit, l’apoteosi i la dedicació del triomf a tothom, sense oblidar ningú, tancant així una actuació molt destacada. Què més es pot demanar?

Visca el Barça ! Visca l’esportivitat ! Fora la intolerància d’alguns i ‘algunes’ !


dimarts, 22 de maig del 2012

L’inefable Esperanza Aguirre


Avui hem sabut que la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, l’Esperanza Aguirre, ha demanat suspendre el partit de la final de la copa del rei, que competiran el proper divendres dos grans equips, com ho són l’Athletic Club de Bilbao i el Barça, i traslladar-lo a una altra ciutat on jugar-lo a porta tancada, és a dir sense públic, en el supòsit que, en el moment de començar l’acte i davant les primeres autoritats de l’estat, es produeixin ‘xiulades i protestes nacionalistes’.

I jo em pregunto, no és encara més nacionalista aquesta proposta seva feta des d’una posició centralista i autoritària? No està pensant, al formular aquestes paraules, en una nació, l’espanyola, única i indivisible?

Després de maldar, de totes les maneres possibles, per tal que el partit no es jugués a Madrid i no aconseguir-ho, tot argumentant reformes als lavabos d’un dels camps de la capital, ara intenten també tapar-nos la boca i silenciar així les nostres veus.

Al capdavall, el que vulgui fer el públic que assisteixi a l’estadi Vicente Calderon és un acte de llibertat d’expressió, llibertat que per altra banda tots els ciutadans tenim reconeguda per la constitució espanyola i, en conseqüència, no hi veig el problema per enlloc.

Si vostè no es vol sentir incòmoda davant la previsible reacció de la gent, ho té fàcil, el divendres al vespre no vagi al camp i problema acabat. En català, per cert una llengua molt rica en expressions i dites populars, tenim un refrany que ho resumeix molt bé, ‘qui no vulgui pols que no vagi a l’era’.

Però jo li’n diria un altre, encara més escaient, ‘brams d’ase no pugen al cel’.

Ah, i jo, des de casa, xiularé tan fort com pugui el divendres, llàstima que des de Madrid no se m’escoltarà.