És una sensació que, en determinats
moments, arriba fins i tot a estressar-me. No vull dir amb això que em senti
angoixat, no, no és això, és sobretot una qüestió d’impotència, de no poder fer
tot el que voldria, de deixar pel camí moltes activitats que m’agradaria fer, de perdre una mica de sorra cada vegada que giro el rellotge.
Tenint en compte però que ja he
deixat de treballar un parell de dies a la setmana i que no he ampliat, gens ni mica, les
hores de dormir, arribo a la conclusió que, en l’àmbit particular, ja en faig
moltes més de coses que abans, però tot i així no arribo a estar del tot satisfet.
Per tant, aquesta nova situació, per
a mi té dues lectures i totes dues crec que són positives, la primera va en el
sentit d’afirmar que com més coses fas més en voldries fer, o el que és el
mateix, que s’augmenta considerablement el ventall de possibilitats, i la
segona, per a mi la més interessant, és constatar que realment visc i que les
ganes de fer més i més coses em generen molta força i vitalitat, malgrat
aquesta sensació d’impotència i d’estrès que he comentat.
Resumint, estic estressat però això
és molt bo perquè, alhora, em sento completament viu !


